Glossari etimològic

El botànic francès C.T. Alexis Jordan (1814-1897) va dedicar aquesta espècie al seu col·lega Hippolyte Hanry (1807-1893), a qui anomena erròniament "M.[onsieur] Hanri", en agraïment per haver-li'n fet arribar, entre molts altres, un exemplar. Jordan va traslladar l'error ortogràfic del cognom a l'epítet escrivint-lo hanrii. Tanmateix, atenent a les recomanacions del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN), aquest error ortogràfic s'ha esmenat, amb l'ortografia correcta, com C. hanryi.

Epítet del llatí botànic format del grecollatí intybus, -i (la xicoira) amb el sufix -aceus, -a , -um (com, semblant a, etc.), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta.

Segons Cadevall, jacea és el nom d'una viola trinitària i vindria del llatí jacere (jeure), per l'hàbit prostrat de la planta. Altres autors el fan venir del grec iakinthus (jacint), fent referència al color de les flors, similar al dels jacints.

Dedicada al botànic espanyol Mariano Lagasca (1776-1839), director del Reial Jardí Botànic de Madrid.

Epítet del llatí botànic compost pel nom del gènere Podospermum i el substantiu llatí folium, -ii (la fulla), per tenir les fulles semblants a les de Podospermum laciniatum de De Candolle.

Epítet format del llatí linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), referint-se a la semblança de les fulles am les del lli.

Del llatí melitensis, -e (maltès), derivat de Melita, -ae (la illa de Malta), on Boccone va trobar aquesta planta.

De l'adjectiu llatí montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), fent referència a l'estació muntanyenca de la planta.

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), pel color fosc o negrós de les bràctees de l'involucre.

Epítet compost del grec ochrós, -á, -ón (pàl·lid, groguenc) i lóphos, -ou (crinera, cresta), al·ludint a les bràctees involucrals groguenques.

Del llatí ornatus, -a, -um, participi passat del verb ornare (adornar, guarnir), pel guarniment de les bràctees involucrals espinoses, així com de les flors, formoses i d'una olor agradable.

Del llatí panicula, -ae (plomall, pelussa), diminutiu de panus, -i (espiga), pels capítols agrupats en forma de panícula.

Vegeu Centaurea hanryi.

Del llatí leucophaeus, -ae -um, i aquest, del grec leukóphaios, -ou (de color gris cendrós), adjectiu compost de leukós (blanc) i phaiós (fosc, moré); pels apèndixs involucrals que tenen un color entre blanc i groc pàl·lid.

Del llatí pecten, -inis (la pinta), és a dir, en forma de pinta, per les bràctees involucrals amb apèndix disposat com les dents d'una pinta.

Vegeu Mantisalca salmantica.

Nom del gènere Scabiosa, aquí en aposició, fent relació a la semblança amb alguna planta d'aquest gènere, principalment amb les flors.

Del llatí solstitialis, -e (del solstici, estival), fent referència a l'època de floració de la planta, al solstici d'estiu, a finals de juny. Encara que de solsticis hi ha d'estiu i d'hivern, a Roma, el d'estiu era el solstici per antonomàsia.

Epítet del llatí botànic compost de sonchus, -i (el lletsó) i folium, -ii (la fulla), per les fulles que recorden les del lletsó (Sonchus oleraceus).

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta a l'àpex de la tija.

És la forma de genitiu singular del llatí emigrans, -antis (el que muda de lloc). És la Centaurea emigrantis de Pietro Bubani (1806-1888) i, segons Cadevall, l'epítet seria una denominació al·lusiva al propi Bubani.

Aquest nom genèric prové de l'adjectiu llatí, d'origen grec, centaureus, -a, -um (propi del centaure), perquè, segons la llegenda, el centaure Quiró s'havia guarit una ferida al peu amb una d'aquestes herbes. Els centaures eren éssers mitològics, meitat home meitat cavall, que vivien a les muntanyes de Tessàlia, i entre els quals va excel·lir el savi Quiró, reputat metge, i preceptor d'alguns herois mitològics, com ara Aquil·les. Entre grecs i romans, kentaúrion, en grec o centaurium, en llatí, era el nom de dues plantes: kentaúrion méga (en Dioscòrides) o centaurium maius (en Plini) a què s'atribueixen diferents espècies del gènere Centaurea (Compostes); i kentaúrion mikrón (en Dioscòrides) o centaurium minus i centaurium lepton (en Plini) que inclouria espècies del gènere Centaurium (Gencianàcies).

El gènere Centaurium fou establert pr J. Hill (1756) sobre la base del gènere Centaurium minus de Tournefort que, al seu torn, l'havia pres de C. Bauhin (1623).

Nom, aquí en aposició, de l'antic gènere Erythraea, on aquesta espècie s'havia classificat anteriorment, derivat del grec erythrós (vermell), al·ludint-ne al color de la flor de l'espècie principal, i de la majoria de les d'aquell gènere.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir les flors més grans que en l' espècie principal, C. erytrhaea.

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), pel seu lloc d'habitació preferent, a les zones pròximes al mar.

Del llatí pulchellus, -a, -um, diminutiu de pulcher, -chra, -chrum (bell, bonic), per ésser més petitona i gràcil que les seves congèneres.

Adjectiu del llatí botànic compost de tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes, per les flors de tub molt prim.

Epítet del llatí botànic compost pel prefix quadri- (quatre) i folium, -ii (fulla), heretat de Gentiana quadrifolia de Linné, que en descrivia les fulles com folia verticilato-quaterna, és a dir, verticil·lades de quatre en quatre. Malgrat l'epítet, les fulles d'aquesta planta son oposades i de vegades triverticil·lades.

Planta dedicada per Leon Dufour al botànic francès i monjo dominic Jacques Barrelier (1606-1673).

Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat del verb spicare (disposar en forma d'espiga), derivat d'spica, -ae (espiga), per les flors disposades en cimes espiciformes.