Les primeres explicacions sobre aquest petits vegetals fan palès que cal fixar-se en petits detalls si volem copsar-ne la diversitat. Així, amb l’ajut d’una lupa de mà, comencem a observar detalls curiosos de fil·lidis, caulidis i rizoides, estructures que ens recorden a les fulles, tiges i arrels de les plantes vasculars, però que son molt més senzilles i presenten moltes diferències a nivell funcional.
Les molses seran les protagonistes principals d’aquesta sortida, tot i que també observarem hepàtiques, un altre grup d’organismes inclosos dins els briòfits.
Comencem l’itinerari prop de la bassa del Masdencoll, en uns talussos d’orientació oest on hi apareix Pleurochaete squarrosa (sinònim de Tortella squarrosa, que en català anomenem molsa d’estrelles), que creix sovint en zones càlides i exposades. També trobem Abietinella abietina, una mica més exigent quant a condicions d’humitat i temperatura. A partir d’aquí comencem a recórrer el vessant nord del serrat del Pi, començant per un tram on afloren roques bàsiques. Allà hi trobem Tortula muralis, Grimmia pulvinata, Trichostomum crispulum i Ctenidium molluscum, aquesta darrera comuna en tot el recorregut. El següent tram de camí penetra de ple en el bosc mixt dominat per pi roig (Pinus sylvestris) i roure martinenc (Quercus pubescens), sovint acompanyats d’alzines. A priori diríem que és un tram força alterat per la presència de la pista, però en els talussos terrosos que l’envolten hi ha una gran diversitat d’ambients i això ens permet comparar diverses molses força grans i veure’n les diferències. Apareixen mots tècnics com julaci, cuspidat, pinnat... Estem immersos en el detall, hi observem Pseudoscleropodium purum (molsa del pessebre), Calliergonella cuspidata, Eurhynchium striatum i Homalothecium lutescens, entre d’altres. Quan comencen a aparèixer comunitats herboses al sotabosc i a la base dels talussos, coneixem molses molt vistoses i característiques, com Rhodobryum ontariense, Thuidium sp., Plagiomnium undulatum i Rhytidiadelphus triquetrus.
Però el temps se’ns tira al damunt i enfilem la pista cap al gorg de Llitons, fent parades puntuals per eixamplar la llista d’espècies amb Dicranum scoparium, Ditrichum gracile, Hypnum cupressiforme, Fissidens dubius, Hylocomium splendens, Neckera complanata i Encalypta streptocarpa. Finalment arribem al gorg de Llitons, on l’ambient humit de la gorja i el rierol ens permeten conèixer Rhynchostegium riparioides, una molsa que pot viure submergida en el corrent, però també altres briòfits associats a la riba, com l’hepàtica Conocephalum conicum i la molsa Thamnobryum alopecurum.
El topònim Llitons no es troba en cap altre indret dels Països Catalans i tant mossèn Cinto Verdaguer com Joan Amades parlen dels llitons en alguns dels seus escrits. Segons la llegenda els llitons són uns éssers màgics minúsculs que habiten aquest gorg. Aquests éssers, negres i banyuts, tenen la capacitat d'entrar al cervell de les persones (per la boca, el nas o les orelles) mentre aquestes descansen o fan la becaina prop d'aquest paratge, menjant-se'ls d'aquesta manera l'enteniment i la memòria. Així la persona queda ennitada, és a dir, desmemoriada, li costa entendre les coses i té moltes ganes de dormir. Per sort ningú ha fet cap capcinada i no ens hem hagut de preocupar dels llitons!