Glossari etimològic

Vegeu Cicerbita alpina.

Nom format a partir del verb llatí mulgere (munyir), fent referència al suc lletós que en surt quan es trenca la planta.

El gènere Mulgedium fou publicat per Alexandre H. G. de Cassini en 1824.

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Gènere dedicat per de Candolle al botànic suís Moïse Étienne Moricand (1779-1854).

Adjectiu format del llatí rivulus, -i (riuet) i el sufix -aris (propi de), per la seva estació.

Del llatí minor -oris (més petit), per la seva alçària, relativament petita.

Gènere dedicat a Giuseppe Monti (1682-1760), naturalista i botànic italià, de Bolonya.

Del gènere Monotropa, un dels que conté la família.

Família d'un anterior sistema Cronquist de classificació de les plantes, de vegades associada a Pyrolaceae. A l'actual sistema APG, els gèneres d'aquesta família s'inclouen com a una subfamília de la família Ericaceae.

Del grec hýpo (dessota) i pítys (el pi), pel lloc on s'acostuma a trobar.

Del grec mónos (sol, únic) i trópos (direcció) del verb trépo (dirigir), perquè les flors miren totes cap al mateix costat.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), perquè fa una flor grossa, solitària.

Del grec mónos (sol, úmic) i ése (seràs, estaràs), del verb eimí, al·ludint a que la planta només produeix una flor, solitària, cada primavera.

Del llatí peloponnesiacus, -a, -um (propi del Peloponès), un dels llocs on va ser trobada l'espècie, als boscs de les muntanyes de la península del Peloponès.

Adjectiu del llatí botànic format del llatí clàssic cicuta, -ae (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Neologisme compost del grec mólops, -opos (blau, macadura) i spérma, -atos (llavor), pels mericarpis groguencs i amb taques de color castany, com si estiguessin macats de blaus. J. Cadeval conjectura que vindria de mélops, compost del grec mélon, -ou (poma, fruita) i ops, opós (cara, semblant), d'un groc de codony o d'un verd de poma, fent referència al color dels fruits.

El gènere va ser descrit i publicat per Wilhelm Daniel Joseph Koch en 1824.

Del llatí erectus, -a -um (dret) per la direcció de les tiges.

Gènere dedicat a Conrad Moench, químic, farmacèutic i botànic alemany, autor de la "Flora de Marburg", 1794.

Format del llatí tri (tres) i nervus, -i (el nervi), al·ludint als tres nervis dels sèpals.

Format amb el nom del gènere Polygonum i el sufix grec oídes, que significa semblança, es a dir, semblant a un Polygonum.

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (barò, home), al·ludint-se aquí a la part masculina, els cinc estams, de les flors.

Del llatí muscosus (cobert de molsa), derivat de muscus (la molsa), significant aquí la semblança.

Gènere dedicat per Linné a Paul H. G. Möhring (1710-1792), botànic, ornitòleg i metge alemany, autor d'Hortus Proprius, 1736.

Aquest nom fa referència a la ciutat mexicana de Jalapa, lloc originari d'una planta, Ipomoea purga, amb una arrel semblant a la de la Flor de nit, de la qual s'obtenia un fort purgant, anomenat jalapa. Per haver-se pensat que l'arrel de Mirabilis també en produïa.

Del llatí mirabilis, -e (admirable, meravellós). Clusius anomenà aquesta planta Admirabilis peruana pel nom que llavors rebia a Espanya: Maravilla del Perú, segons ell, degut a l'admirable colorit de les flors.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), per l'època de la florescència.

Del llatí recurvus, -a, -um (retorçat, sinuós), per la forma corbada de la major part de les fulles.

Nom dedicat a l'apotecari i botànic català Joan Minuart i Parets (1693-1768), amic i corresponsal de Linné i fundador, amb Josep Quer, del Real Jardín Botánico de Madrid (1755).

Del llatí erectus, -a, -um (dret, recte), per la disposició més o menys vertical de la tija.

Del llatí discolor, -oris (de diferents colors), compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per la diferència de color que presenten les fulles a l'anvers i al revers.

Paraula del llatí botànic que vol dir literalment 'peu petit', formada del grec mikrós (petit) i poús (peu), fent referència a la brevetat dels peduncles o, potser, a la petitesa dels receptacles.

El gènere Micropus fou publicat per Carl Linné en 1753.