Glossari etimològic

Del llatí esculentus, -a, -um (comestible), derivat de esca, -ae (menjar), per ser mengívola.

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

De l'antic gènere Lentibularia, equivalent a Utricularia.

Mot compost del grec léon, léontos (lleó) i odón, odóntos (dent), per les fulles runcinades que s'han comparat amb les dents d'un lleó.

Gènere publicat per Linnè en 1753.

Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), fent-ne referència a l'època de floració.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, al·ludint als pèls eriçats de les fulles i la tija, aspres al tacte.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del llatí Pirenaicus, -a, -um (del Pirineu); el seu lloc principal d'habitació.

Adjectiu del llatí botànic format de Taraxacum i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir una certa semblança amb alguna espècie del gènere Taraxacum.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del grecollatí leontopodion, -ii, nom d'una planta en Plini. El nom vol dir literalment peu de lleó, del grec léon, -ontos (lleó) i poús, podós (peu), per la semblança de la inflorescència amb una pota d'un lleó.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu exclusiu lloc d'habitació.

Nom compost del grec léon, -ontos (lleó) i ourá, -ás (la cua). El naturalista Jacob Breyne, en l'obra Exoticarum ... plantarum centuria prima, referint-se a Leonotus leonurus, al·ludeix pomposament a la gàlea corol·lina que s'alça com la cua triomfal d'un coratjós lleó. Tournefort va prendre aquest mot per al seu gènere Leonurus que Linné revalidà sense pensar en cap moment en la planta de J. Breyne.                                                                  

És la Cardiaca dels botànics pre-linneans i el Marrubium Cardiaca dictum (Marrubium anomenat cardíaca) de C. Bauhin, així anomenada per haver-la emprat per a tractar les palpitacions del cor. Segons Fuchs, cardiaca, -ae és un terme del llatí botànic manllevat del nom vulgar amb què la planta era coneguda pels herbolaris, ja que es desconeixia el nom que li donaven els antics; probablement per ésser planta originària d'Europa oriental. Del llatí cardiacus, -a, -um (cardíac, relatiu al cor), derivat de cor, cordis (el cor).

Nom grecollatí d'una planta, en Plini, que sembla ser una mena de creixen silvestre (Lepidium latifolium). Estaria format amb la paraula grega lepídion, diminutiu de lepís, -ídos (esquama), entenent que fa al·lusió a la forma de les silícules d'aquestes plantes.

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llati campestris, -e (que viu al camp), derivat de campus, -i (el camp obert, la campanya), per la seva estació.

Nom del gènere Draba, aquí en aposició. Segons Cadevall, segurament Linnè l'anomenà així per recordar el seu sabor acre, com el que tenen certes plantes d'aquell gènere.

Epítet del llati botànic format de gramen, graminis (agram, gespa) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles caulinars.

Epítet compost del grec éteros (diferent, un altre) i phýllon (la fulla), fent referència a la distinta forma de les fulles radicals i les caulinars.

Del llati hirtus, -a, -um que, com hirsutus, -a,-um, significa eriçat, al·ludint als pèls que recobreixen la planta.

Del llati latifolius, -a, -um (de fulles amples), compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (fulla), per la forma de les fulles. Correspon al grec platiphýllos. Plini fa ús de las dues denominacions.

Epítet del llatí botànic format del mot rudus, ruderis (guixots o runes) amb el sufix -alis, -e (que pertany a), per la seva estació, en descampats i sòls alterats.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra o conrea), en oposició a silvestris, -e (que creix espontàniament).

Epítet del llatí botànic derivat de subula, -ae (alena) amb el sufix -atus, -a ,-um (semblant a), per la forma linear afuada de les fulles.

Epítet toponímic format de Virgínia, per analogia amb altres, com ara hispanicum, per haver-se fet la descripció de l'espècie d'una planta recol·lectada en aquell estat nord-americà.

Mot del llatí botànic format del grec leptós (prim) i ourá (cua), per la inflorescència molt prima d'aquestes plantes.

El gènere Lepturus fou establert per R. Brown en Prodromus Florae Novae Hollandiae (1810).

Veieu Hainardia cylindrica.

Veieu Parapholis filiformis.

Del llatí incurvatus, -a, -um (encorbat), sinònim de incurvus, -a, -um. Veieu Parapholis incurva.