Glossari etimològic

Del llatí angulatus, -a, -um (que té angles), per la forma de la tija.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser espècie de duració anual.

Aphaca és el nom grecollatí d'una lleguminosa en Teofrast i Plini.

Mot compost del nom grecollatí d'una planta en Plini, asphodelus (la porrassa) i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança, probablement el color de les flors.

De Barcelona, pel seu lloc d'habitació. Adjectiu gentilici format del nom llatí, Barcino, d'aquesta ciutat.

Participi present del verb canescere (emblanquir-se), pel color glaucescent dels folíols.

Del llatí cilium, -ii (pestanya), per les estípules generalment ciliades.

Ho fan derivar del llatí cirrus, -i (rínxol, bucle), pel circell molt ramificat.

Del llatí hirsutus, -a, -um (erissat), pels pèls tuberculosos que cobreixen el llegum.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla),  és a dir, de fulles amples, per ser-ho ordinàriament els seus folíols.

Dedicada a Linnè.

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de la flor.

Adjectiu compost del grec makrós (llarg) i, rhíza (arrel), per la forma del rizoma.

Del llatí niger (negre), per ser negre el llegum a la maturitat i tornar-se negra tota la planta per la dessecació.

En memòria de Guillaume Nissole (1647-1734), metge i botànic de Montpeller, al Llenguadoc.

De l'adjectiu llatí pratensis, -e, derivat de pratum, -i (prat o prada), per la seva ordinària estació.

Del llatí sativus, -a, -um (que se sembra), per cultivar-se l'espècie.

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (roca), per la seva estació, en terrenys pedregosos o àrids.

Del llatí seta, -ae (cerra) i folium, -ii (fulla), pels folíols llargament linear-alenats.

Del grecollatí sphaericus (esfèric, rodó), per la forma globulosa de les llavors.

Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació.

Del llatí tingitanus, -a, -um (propi de Tànger), perquè aquesta espècie hi viu.

Del llatí tuberosus, -a, -um (ple de tumors), derivat de tuber, -eris (inflor, tumor), aplicat impròpiament aquí als bonys tuberculoides del rizoma.

De l'adjectiu llatí vernus, -a, -um (primaveral), per la seva florescència en primavera.

De laurus, nom llatí del llorer. En l'antiguitat era símbol de la victòria i celebraven els herois i els triomfadors amb corones de llorer, raó per la qual se'l relaciona amb laus, laudis (lloança). Altres el fan derivar del celta lauer (sempre verd).

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llatí nobilis, -e (famós, cèlebre), per la seva excel·lència i fama comparat amb els seus congèneres.

Prové del llati lavandaria -ae (safareig), derivat de lavare (lavar). En llatí medieval, lavandula era el nom que rebien les plantes -principalment les d'aquest gènere- que servien per a perfumar l'aigua del bany o de la bugada, o per a fabricar perfums.

En Plini, nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp. Prové del nom stoichádes amb què el geògraf grec Strabó anomenà l'arxipèlag d'Hyères, a la costa de Provença, on sembla que creixia abundantment aquesta planta. El mot deriva d'stoichás (arrenglerat), fent referència a la disposició d'aquestes illes.

Gènere dedicat per Tournefort als germans Lavater, naturalistes i metges de Zurich.

Del llatí arboreus, -a, -um (que pertany als arbres), derivat de arbor, -oris (arbre), per la seva alçària.