Glossari etimològic

Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e.

Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar).

Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides.

Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles.

Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós).

Forma adjectivada del llatí pumilus, -i  (nan), per la seva curta alçària.

Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu) per la seva estació.

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. Els botànics han desviat una mica la traducció genuïna (llistat o ratllat) de virgatus, -a, -um, donant-li l'accepció de dret, com una verga o vara.

El mot grec Erythrónyon apareix al Pseudo-Dioscòrides com un tipus de satýrion; i al Pseudo-Apuleu, escrit eritronion, com a sinònim, entre altres, de satirion i herba priapiscus. En ambdós casos es descriu com una planta d'arrel tuberosa o bulbosa, fulles vermelloses, i de molta anomenada per la seva pretesa virtut afrodisíaca, a què van associats els sinònims abans citats. El nom té relació amb el grec erythrós, -á, -ón (vermell).

El gènere Erythronium fou establert (1753) per C. Linné, en substitució de Dens canis de Tournefort (1700).

El nom del llatí botànic dens canis, i altres anàlegs –del llatí dens, dentis (dent, ullal) i canis,-is (gos)– s'aplicava, per herbolaris i apotecaris, a diferents plantes amb algun òrgan que s'assemblés a les dents de gos. En aquest cas, al·ludeix a la forma de dent canina que té el bulb. Linné va prendre aquest nom dels botànics del segle XVI (Gesner, Lobelius, Dodonaeus, Caesalpinus, Clusius) que l'havien citat com a nom vulgar d'aquesta planta.

Mot compost del grec eu (bé) i el verb kalýpto (cobrir), és a dir, 'ben cobert', perquè els pètals, soldats entre ells i de vegades també amb els sèpals, formen part de l'opercle, perfectament ajustat a l'hipant, que cobreix la resta de la flor i que es desprèn al moment de l'antesi.

Del llatí globulus, -i, diminutiu de globus, -i (globus, esfera), pel calze globulós. Aquí, com a nom en aposició.

Euonymus és un nom grecollatí que vol dir 'nom de bon auguri'. En Teofrast i Plini, és un arbre que creix, entre altres llocs, a l'illa de Lesbos i que, en ser menjat pel bestiar, en provoca la mort. D'aquí l'atribució del nom per antífrasi. Sembla que es tracta del Rhododendron luteum (ericácies). Tanmateix, Linné, com molts altres autors, creia que la planta de què parlaven els antics era el boneter (Euonymus europaeus).

Del llatí europaeus, -a, um (de Europa), per la seva preferent habitació.

Del llatí latifolius, -a, -um (que té les fulles amples), adjectiu compost de latum (ample) i folium, -ii (fulla), per les fulles relativament més amples que les d'un altre congènere.

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comuna.

Del nom grec eupátor (bon pare), sobrenom de Mitrídates el Gran, rei del Pont (s. I aC), que, segons la llegenda, era un gran coneixedor de les plantes medicinals amb què es feia contraverins. Altres el fan derivar del grec eu (bo) i hépatos (fetge), perquè segons Dioscòrides i Plini, la eupatoria (Agrimonia eupatoria) es feia servir contra les afeccions del fetge.

Del llatí cannabinus, -a, -um (de cànem), derivat de cannabis, -is (el cànem), per la semblança de les fulles amb les del cànem.

Del grecollatí euphorbea, -ae, nom d'una lleteresa cactiforme de les muntanyes de Mauritània, potser Euphorbia resinifera, i del seu làtex. Segons Dioscòrides i Plini, fa referència al rei Juba II de Mauritània, que donà a la planta el nom del seu metge que n'havia descobert les virtuts; En canvi, Galè el relaciona amb l'heroi troià Euforbo.

Els autors prelinneans anomenaren Tithymalus la majoria de les Euphorbia, i reservaren aquest nom o també Euphorbium per a les cactiformes. El gènere linneà les comprèn totes.

En Apuleu, és el nom d'una lleteresa i està format del grec amýgdalos (ametller) i el sufix -oídes (semblant a), per la forma de les fulles d'aquesta planta, semblants a les de l’ametller.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'amb dues umbel·les', per la inflorescència formada generalment per dues umbel·les superposades.

De chamaisýke nom grec d'una petita lleteresa de fulles lenticulars, que els autors pre-linneans identificaren amb aquesta planta; format de chamái (que s'arrossega, nan) i syké (figuera), literalment, figuera nana o figuereta, segurament pels fruits rodonets i per ésser, com la figuera, planta lactescent.s

Nom d'una lleteresa citada per Dioscòrides. Plini anomena amb aquest mot una espècie de canya. Del grec charakías (bo per fer tanques) derivat de charakíon (tanca, perxell). Potser, per la tija alta i erecta. Cadevall tradueix charakías per 'propi de les valls', relacionant-lo amb que l'espècie es fa en llocs calents i abrigats.

Nom grecollatí d'una de les lletereses en Dioscòrides i Plini. Del grec kypárissos (el xiprer), per les fulles fines i el seu posat que, d'alguna manera, recorden aquell arbre; és, com si diguéssim, xipreret. Per a Lobelius fou el Tithymalus cupresinus, i el T. cyparissias d'altres autors prelinneans.

En Dioscòrides i Plini, dendroides és el nom d'una lleteresa que viu entre roques i sembla un arbre perquè té les branques llenyoses; Del grec déndron (arbre) amb el sufix -eídes (amb aspecte de). Molts botànics han pensat que era aquesta espècie, a la qual diversos autors pre-linneans anomenaven Tithymalus dendroides.

Del llatí dulcis, -e (dols, agradable), per la manca d'acritud del làtex. És la Esula dulcis dels autors pre-linneans i el Tithymalus montanus non acris de C. Bahuin,.)