Glossari etimològic

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra), al·ludint al color de les flors.

Del grec díotos (dues orelles o dues anses), compost de dis (doble) i oús, otós (orella), per les dues orelletes o apèndixs a la base de les flors tubuloses.

Vegeu Otanthus maritimus.

Paraula del llatí botànic, d'origen oriental, amb què es coneixien diferents plantes liliàcies. N'hi ha que la relaciona, per la variant tibcadi, amb l'àrab tibr qarīh (oro puro), pel color més o menys groc del perigoni. El gènere Dipcadi fou creat per F. K. Medikus (1790) per al Dipcadi serotinum exclusivament, sense donar cap raó d'aquest nom; però el mot ja apareixia a Dodonaeus (1569) i a Lobelius (1576) aplicat a altres plantes de la mateixa família que es cultivaven en els jardins de l'època.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), segons conta l'Ecluse, perquè germina a la tardor.

Paraula composta del grec díploos, diploús (doble) i táxis, -eos (ordre, disposició), al·ludint a la disposició ordenada de les llavors en dues files, en cada lòcul de la síliqua, en la majoria de les espècies.

Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca.

Del llatí muralis, -e  (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), per la seva estació.

Epítet del llatí botànic format del llatí tenuis, -e (fi), quasi gracilis, i follium, -ii (la fullla).

Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (vímet), pel tronc prim, vincladís i quasi nu, subafil.

Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, verga) i interpretat pels botànics en el sentit de dret com una vara, al·ludint a la direcció de les branques o, potser, a la forma i disposició recta dels fruits.

De Dipsacus, el gènere tipus de la família.

Dioscòrides i Plini anomenaven dipsacos una planta de tiges i fulles espinoses, i flors reunides en capítols també espinosos, com un eriçó; sens dubte, es referien al cardó D. fullonum i a altres espècies del mateix gènere. El mot deriva del grec dípsa, -es (la set), segons sembla perquè a l'aixella de les fulles, connates, sempre queda aigua de la pluja o de la rosada que es pot beure. En grec clàssic, dipsakós, -oú significava mal de ronyons o diabetis, malaltia que causa molta set.

El gènere Dipsacus, fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí fullo, -onis (bataner, paraire), en genitiu plural, és a dir 'cardó dels paraires', perquè els capítols ovoides i amb les esquames de punta ganxuda es feia servir des de l'antiguitat per a cardar la llana

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut), fent referència als pels curts i rígids a la part de la tija sota el capítol.

Del llatí silvestris, -e (salvatge, inculte), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), pel seu lloc d'habitació i per contraposició a D. sativus.

Gènere dedicat al botànic alemany Manfred Dittrich (1934-2016), especialista en Asteràcies i que fou director de l'herbari del jardí botànic de Berlin.

El gènere Dittrichia fou publicat pel botànic suís Werner Rodolfo Greuter en1973.

Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire), fent referència a la forta olor que en desprenen les fulles.

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segreguen la tija i les fulles.

En Hipòcrates i Teofrast, dólichos, de l'adjectiu grec dolichós (llarg), és el nom d'una lleguminosa, al·ludint segurament a la llargària dels llegums.

Del grec mélas, mélanos (negre) i ophthalmós (ull), per les seves llavors blanques, amb el llombrígol circuït de negre.

Mot d'origen fosc, com Aronicum, Arnica o Dorycnium, també tingudes per verinoses. De Theis diu que, segons Linnè, la paraula deriva del grec dóron (donar) i níke (victòria), és a dir que dona la victòria. Altres autors la fan derivar de l'àrab darawnay o doronígi que serien noms d'una planta d'aquest gènere.
 

Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu.

Adjectiu del llatí botànic derivat de cor, cordis (el cor), sens dubte per les fulles cordiformes d'aquesta planta. El terme botànic més habitual és cordifolius, -a, -um. L'adjectiu cordatus, -a, -um significa, en llatí, assenyat, prudent.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària relativa de les flors.

En Plini, és el nom de l'acònit, una planta summament tòxica. És un mot compost del grec párdalis (la pantera) i áncho (sufocar), literalment que estrangula les panteres, o sigui, que mata animals salvatges, perquè antigament aquesta planta es considerava verinosa, si bé Linnè i molts altres botànics en van dubtar, d'aquesta propietat, com és va comprovar més tard.

Nom d'una planta que, segons Plini, deriva del grec dóry (llança) i knáo (untar), perquè amb el suc fregaven aquella arma per a emmetzinar-la; Se suposa que era l'estramoni (Datura stramonium). Dioscòrides dóna aquest nom a una altra planta que podria ser una corretjola (Convolvulus cneorum). Tanmateix, les plantes del gènere Dorycnium, que són inofensives, sembla que no tenen res a veure amb les dels antics.

El gènere va ser establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les anteriors. Però ja Lobelius, Clusius i Daléchamps incloïen entre els seus Dorycnium plantes a les quals avui anomenem així.

Del llatí decumbere (inclinar-se, abocar-se), per les branques inclinades sota el seu pes..

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Del grec pénta (cinc) i fíllon (fulla), pels tres folíols i les dues estípules semblants a ells, que figuren una fulla quinquefoliolada.