Glossari etimològic

Del llatí perennis, -e (durador, que dura sempre), per ser planta perenne.

Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació preferent.

Del nom del gènere Berberis.

Del llatí medieval berberis, i aquest, de barbarís, nom en àrab del coralet (Berberis vulgaris). Segons J.Cadevall, del grec bérberi (petxina petita), al·ludint a la forma còncava dels pètals.

De l'Etna, pel seu hàbitat.

Perquè és l'espècie més comuna.

Del llatí beta, -ae (la bleda).

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser una planta comuna, molt cultivada a Europa.

Del llatí maritimus, -a, -um (marítim, del litoral), perquè es fa a la vora del mar.

Betonica o vetonica és un nom d'origen obscur amb què els llatins anomenaven una planta que podria ser la Betonica officinalis. Segons Plini, a la Gál·lia li deien així perquè era una herba que feien servir a Hispania els vetons, un poble d'origen celta. De Theis diu que és un error i que el nom ve del celta ben (cap) i ton (bo), per les suposades qualitats cefàliques i esternutatòries de la planta.
 

Veieu Stachys officinalis.

De betula, -ae, nom en llatí del bedoll. Segons Théis, relacionat amb betu, nom celta d'aquest arbre.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color blanc del tronc.

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, que penja), per les branquetes penjants.

Del llatí pubescens, -entis, participi de present del verb pubescere (sortir el borrissol de la pubertat), derivat de pubes, -is (pèl moixí o borrissol dels adolescents), perquè aquesta planta té les branquetes pubescents.

Del llatí verrucosus, -a, -um (ple de berrugues), perquè solen estar cobertes de berrugues.

De Betula, nom del gènere tipus d'aquesta famí­lia.

Paraula composta del llatí bis (dues vegades) i dens, dentis (la dent), per les dues o més arestes amb que terminen els aquenis

Del llatí cernuus, -a -um (inclinat, capbaix, penjant), com nutans, per estar així els capítols.

Del llatí frondosus, -a, um (frondós, amb moltes fulles), probablement per les bràctees folioses dels capítols.

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i alternans, -antis (alternant), per la disposició de les fulles a la tija.

Del llatí tripartitus, -a, -um (dividit en tres parts), pel caràcter general de les fulles superiors dividides en tres segments.

Del llatí biforis, -e o biforus, -a, -um (de dues portes o porta de dues fulles), adjectiu compost de bis (dos cops) i foris, -is (porta), per les obertures o forats que presenta la part comissural de cada mericarpi del fruit dídim, que en realitat és un sol orifici dividit en dos pel connectiu.

Del llatí radians, -antis (radiant, que emet raigs de llum), per la forma de les flors externes amb pètals desiguals, els més grans radiants cap a l'exterior de les umbel·les.

Del llatí testiculatus, -a, -um (que té testicles), pels mericarpis del fruit en forma de testicles o bosses. Luci Apuleu anomena testiculata herba al melcoratge mascle (Mercurialis annua).

Del llatí bis (dues vegades) i scutella, -ae (plat petit)  diminutiu de scuta, -ae (plat), per la silícula formada per dos platets.

Auriculatus, -a, -um és un neologisme botànic format del llatí auricula, -ae (orella) i el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla), per la forma de les fulles caulinars.

Del llatí cichorium, -ii (xicoira) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les seves fulles pinnatífides amb les d'aquella composta.

Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, pulit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint-se a la superfície ordinàriament llisa de les silícules, en contraposició a B. auriculata i B. cichoriifolia, que la tenen, generalment, tuberculosa.

Del llatí bis (dues vegades, doble) i serrula, diminutiu de serra (la serra), pel llegum serrat pels dos marges.