Glossari etimològic

Del nom del gènere tipus de la família, Asclepia.

Del grec aspáragos, ou, en llatí asparagus, -i (l'esparreguera, l'espàrrec).

El gènere Aparagus fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linné (1753).

Acutifolius, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic format del llatí acutus, -a, -um (agut, afuat) i folium, -ii (la fulla), pels cladodis –aquí presos per fulles– punteguts.

Del llatí horridus, -a, -um (aspre, hirsut, espinós), al·ludint als cladodis rígids i punxents.

Del llatí medieval officinalis, -e (oficinal, usat en les oficines de farmàcia per les seves propietats medicinals). Del llatí officina, -ae (taller) apòcope de opificina, -ae, al seu torn derivat de opifex, opificis (artesà, obrer), i aquest de opus, operis (obra, treball) i facere (fer). Perquè hom empra el rizoma com a medicinal.

Segons Plini, asperugo, -inis era el nom d'una planta semblant a la lappago -probablement Lappula squarrosa-, però de fulles més aspres, que podria tractar-se d'Asperugo procumbens. Sens dubte, el nom prové del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude), fent referència a les tiges i fulles cobertes de pels aspres.

El gènere Asperugo fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Del llatí procumbens, -entis, participi present del verb procumbere (ajeure's, inclinar-se), per la disposició de les tiges ajaçades.

Mot del llatí medieval, asperula herba o simplement asperula era el nom de diferents plantes d'aquest gènere; deriva del llatí asper, -era, -erum (aspre, rude) amb el sufix diminutiu -ula -el mateix d'altres noms com ara Campanula, Primula i altres-, al·ludint-ne a l'aspror de tiges i fulles, però també a les petites dimensions de les plantes.

Adjectiu derivat del nom llatí arvum, -i (el camp llaurat), al·ludint al lloc de preferència d'aquesta planta. És un neologisme creat pels botànics medievals per analogia amb altres genuïnament llatins com ara hortensis, -e.

Adjectiu del llatí botànic derivat del grec kynánche, -es (inflamació de la gola), com volent dir específic per a l'esquinància o angines. Amb les mateixes arrels i composició que Cynanchum.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), derivat d'arista, -ae (aresta, espina), per les arestes apicals, no persistents, de les fulles. És sinònim d'aristosus, -a, -um.

Mot compost del grec brachýs, -éia, -ý (curt, breu) i síphon, -ónos (tub, sifó), al·ludint al tub de la corol·la.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, pels cilis eriçats de les fulles, aspres al tacte.

Del llatí laevigare (allisar), derivat de laevis (llis, suau), fent referència a les tiges llises.

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant). És planta que fa olor quan està seca; Recorda l'Anthoxanthum, aromatitza el vi, els vestits i és insecticida.

Asphódelos era com els grecs anomenaven a la porrassa, asphodelus, en llatí.

El gènere Asphodelus (Liliaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Del llatí aestivus, -a, -um (estival, propi de l'estiu), derivat de aestas, -atis (l'estiu), aplicat en botànica a les planes que, com aquesta, floreixen a l'estiu.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color blanc de les flors.

Dedicat al metge i botànic francès Dominique Villars (1745-1814), autor de l'Histoire des plantes de Dauphiné.

Adjectiu del llatí botànic format del grec kerasós, -oû, en llatí, cerasus, -i, (el cirerer) i el sufix -ferus (que en porta o produeix) del verb fero (portar); En la descripció d'aquesta espècie, J. Gay diu que hi trobà escaient aquest adjectiu perquè els fruits, tant per la forma com pel volum, recorden els del cirerer.

Del llatí fistulosus, -a, -um (buit, foradat) derivat de fistula, -ae (flauta, tub), per les tiges fistuloses.

Microcarpus, -a, -um (de fuits grans), és un adjectiu del llatí botànic format del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), per les càpsules relativament menudes.

Del grec ásplenon (la dauradella), derivat de splen (la melsa), per les suposades virtuts per a guarir les malalties de la melsa. C. Bauhin -en Pinax- considerava aquest nom sinònim de Ceterach.

Del llatí adiantum, -i (falzia) i niger, -gra, -grum (negre), al·ludint al color negre llustrós del pecíol. Plini i altres autors de l'antiguitat coneixien dues menes de falzia, la blanca i la negra, aquesta darrera diversament interpretada més tard; C. Bauhin i d'altres creien que calia referir-la a aquesta espècie, ambdues subespècies incloses naturalment, perquè abans no les destriaven, i Linné, conformant-s'hi, acceptà Adiantum nigrum (falzia negra) com a nom específic en Species Plantarum (1753).

Onopteris és un nom del llatí botànic format del grec ónos (ase, ruc) i pterís (falguera). Tabernaemontanus anomenà la falzia negra Onopteris majus, afegint-hi el nom en l'alemany Gross eselsfarn (la gran falzia dels rucs); així doncs, podria ser la traducció del suposat nom vulgar en alemany.

Del llatí fontanus, -a, -um (propi de la font), per ser plantes que viuen a fonts i surgències d'aigua. És una Filicula fontana dels autors pre-linneans.

Del llatí botànic foreziensis, -e (dels Monts du Forez), perquè fou descoberta en aquestes muntanyes d'Alvèrnia (França).

Espècie dedicada al cèlebre botànic suís Albrecht von Haller (1708-1777).

Del llatí marinus, -a, -um (marí, del mar), perquè sol fer-se en llocs marítims. És la Chamaefilix marina anglica, de Lobel.

Obovatus, -a, -um (obovat, com un ou invertit), és un adjectiu del llatí botànic format amb el prefix ob- (contrari), ovum, -i (l'ou) i el sufix -atus, -a, -um (semblant a), aquí, potser, al·ludint a la forma de les pínnules.