El 21 de març una vintena de persones vam seguir aquest itinerari per descobrir la riquesa vegetal dels turons del Carmel i de la Creueta del Coll. El paisatge que hi trobem avui en dia és el resultat dels canvis històrics i influències humanes al llarg del temps. S’hi poden observar vestigis del seu passat agrícola (ametllers, oliveres i garrofers), pins blancs i alzines plantats als anys vuitanta, plantes autòctones i plantes al·lòctones. El substrat majoritari d’aquests turons és de naturalesa calcària, això fa que s’hi puguin trobar plantes calcícoles, a diferència del vessant de Collserola de Barcelona.
Vam començar el recorregut al Parc de la Creueta del Coll, amb una petita introducció sobre els Tres Turons, la seva història, la toponímia i com han canviat al llarg dels anys. Ens vam aturar a sobre de la placeta d’Agustí Pinyol, dedicada al vigilant de l’antiga pedrera de granit i pissarra del Coll i aficionat a fer pessebres, situada al punt on en va construir un, amb tota mena de detalls, que era molt conegut a la seva època. Vam parlar de la vegetació potencial, la vegetació actual que trobem als turons i els factors que l’han conformada. En aquest punt vam veure algunes plantes autòctones, d’altres al·lòctones i algunes d’aquestes, invasores. Vam aprofitar per aclarir terminologia i parlar del problema que representen les plantes invasores, força abundants en aquests turons. Durant el matí en vam veure unes quantes, com el Senecio angulatus, que es va estenent i, allà on creix, no deixa espai per a altres plantes. Precisament el Carlos Gómez-Bellver i el Jordi López-Pujol, del Grup de Recerca XenoPlants han fet un estudi sobre Flora al·lòctona i invasora dels Tres Turons, i van fer una presentació el 18 de febrer sobre aquest tema al Mas Guinardó, organitzada per l’associació El Pou, que va resultar força interessant.
Vam pujar fins al camí que rodeja el turó de la Creueta del Coll a mitjana altura, on vam veure plantes interessants, com el marcet (Dipcadi serotinum) i la Satureja graeca. I aprofitant que Euphorbia serrata era en plena floració, vam comentar l’estructura de la inflorescència de les plantes d’aquest gènere: el ciati.
Després, vam seguir el camí cap al vessant nord, vam passar per la zona que es va repoblar amb alzines i pins blancs als anys vuitanta i vam enfilar amunt. De camí al turó ens vam aturar en una zona de prat on vam poder comparar els caràcters de quatre de les gramínies més freqüents als prats mediterranis de terra baixa: el llistó (Brachypodium retusum), l’albellatge (Hyparrhenia hirta), el fenàs mascle (Dactylis glomerata) i el ripoll (Oryzopsis miliacea). I un cop a la creu, vam gaudir d’una bona vista; s’hi pot veure el mar, Collserola, la ciutat i els diferents turons verds que destaquen entre el formigó dels edificis: Montjuïc, el turó del Putxet, el turó de la Rovira, el turó de la Peira i el que era el nostre pròxim objectiu, el turó del Carmel. Al costat del cim s’hi troben vivendes hereves de les antigues barraques on proliferen diverses plantes invasores, que ocupen bastant d’espai: Senecio angulatus, Podranea ricasoliana, Ipomoea indica; així com plantes pròpies d’ambients ruderals i arvenses: Chrysanthemum coronarium, Veronica hederifolia.
Seguidament, vam fer un tram més urbà, on vam aprofitar els racons verds per observar el que hi creixia, tant plantes espontànies com ornamentals, i vam arribar a la base del turó del Carmel pel carrer de les Coves d’en Cimany. Aquí hi ha una zona d’herbassar ruderal amb plantes nitròfiles, afavorit per la freqüentació humana i les restes orgàniques. Pujant cap al turó vam trobar algunes oliveres de formes curioses, segurament fruit de la manca de poda en les últimes dècades. Ens vam aturar un moment en una zona rocosa a observar les plantes que hi creixien, moltes eren les mateixes que ja havíem vist abans, però molt més petites; el que s’anomenen formes de fam. En aquest punt hi havia força herba blanca (Paronychia capitata).
Després d’una breu pujada, vam arribar al punt més alt del turó, on vam tornar a contemplar les vistes. L’orientació nord/sud dels turons ajuda a entendre com evoluciona la vegetació: unes zones reben més sol, d’altres mantenen la humitat, i això es reflecteix en la dinàmica de l’herbassar al vessant nord i el prat sec al vessant sud.
Finalment, vam dedicar l’última part del matí a explorar el vessant sud del turó del Carmel, mentre anàvem baixant de cota. Aquí, es conserven encara retalls de la vegetació natural de prats secs mediterranis: llistonars i prats d’albellatge, que van ser estudiats per Oriol de Bolòs (1950 i 1962) i Àngel Romo (2021). Segons aquest autor, han patit un procés de ruderalització els últims anys, però conserven moltes espècies pròpies d’aquest tipus de vegetació. Es tracta d’uns hàbitats d’interès comunitari. En aquests espais, però, s’hi van plantar alguns peus de pi blanc als anys vuitanta, la qual cosa no resulta coherent amb la seva idiosincràsia. Vam anar comentant les espècies que anàvem trobant i fent fotografies. Entre les gramínies dominants, el llistó (Brachypodium retusum) i l’albellatge (Hyparrhenia hirta), vam poder veure moltes plantes diferents, com Phlomis lychnitis, Verbascum sinuatum, Polygala rupestris, Reseda lutea, Reseda phyteuma i Gladiolus communis, entre d’altres.
Va ser un matí molt enriquidor per tothom, tant pels que no coneixien la zona, que van descobrir un lloc amb una gran diversitat vegetal, com pels que hi passegen sovint, que ja no podran evitar aturar-se a observar les plantes que guarneixen aquests turons.