El diumenge dia 2, a les vuit del matí, mentre s’escoltaven els tocs de les campanes, una colla d’entusiastes del món de les flors ens vam trobar a la plaça Vella de Castellterçol per entrar, puntualment, a l’Espai de Lectura. Allà vam aprendre i repassar les primeres lliçons de la morfologia de la flor: estams, pistil, calze, corol·la, ... Després vam observar amb la lupa binocular les fulles, menudes, aciculars, primes i en forma de petites agulles, i els pètals, rosats i diferenciats, d’una planta silvestre. Observant atentament aquells caràcters morfològics, contestant les preguntes successives de les claus dicotòmiques i encertant les respostes, vam confirmar les nostres sospites: estàvem determinant un arbust de fulla perenne, anomenat bruc d’hivern, l’Erica multiflora.
A les 10:00, quan el sol ja havia fos els núvols rogencs i havia deixat el cel ben blau, tots nosaltres vam anar amb cotxe cap a Sant Feliu de Codines. De l’aparcament de la Font del Pontarró vam començar la sortida botànica. Vam enfilar un camí humit de terra paral·lel a la Riera de Puigcastellar, un corriol abrigat per les fulles lobulades del roure de fulla grossa i per alguns aglans. Vam veure una espècie de trèvol, orenga i la planta seca amb fruits del julivert bord (Torilis arvensis). També vam observar les fulles oposades, lluents i lanceolades de la perenne escabiosa mossegada (Succisa pratensis) i les fulles ben retallades en lòbuls irregulars de l’escabiosa columbaria (Scabiosa columbaria).
Sens dubte la troballa de la passejada va ser l’orval o pericó de sureda (Hypericum androsaemum), una planta herbàcia que creix a les vorades ombrívoles i als boscos humits. Vam mirar les seves fulles amples i oposades i també unides a la tija per la falta del pecíol. I vam imaginar les seves flors, grogues i estrellades, i els seus fruits, carnosos i morats, allà on eren encara els seus sèpals desiguals, obtusos i persistents.
En tot moment l’alegria dels fredolics i dels rovellons descoberts als marges i la curiositat per veure bé el reig bord (Amanita muscaria) que tan vermell regalava un punt de color.
De tornada, en baixar, mentre parlàvem de la feina o de la pintura, o compartíem receptes culinàries o històries de viatges, vam veure les restes de la Teuleria, una petita masia de Castellterçol i ben a prop, un pou amagat entre uns joncs que mostraven les seves tiges verdes, toves i cilíndriques.
Fins la propera!