El proppassat diumenge dia 20 d’octubre, el grup local del Maresme vam organitzar una excursió botànica per la zona de Can Jalpí, a Arenys de Munt. Des de primera hora del matí, el temps no acompanyava massa, motiu pel qual dubtàvem si tirar endavant, o no, la sortida. Però com sabeu, al final sempre pot més el sí. A les 9 del matí, la Carme ja estava esperant-nos, preparada per explicar-nos els secrets més íntims de les plantes d’aquell indret i nosaltres amb ganes d’escoltar tot allò que, si no t’ensenyen a mirar-ho, roman ocult rere les coses.
El que no ens esperàvem és que tinguéssim la punteria de coincidir amb la cursa de bicicletes que es realitza un cop l’any a Can Jalpí. Tots els camins i caminets, ponts i corriols estaven encintats i, com més volíem evitar qualsevol zona del circuit, més immersos ens hi trobàvem. Així que vam decidir decantar-nos per un pla B improvisat al moment.
Degut a les dificultats per accedir-hi, vam decidir no visitar ni la zona del castell de Can Jalpí ni la del llac artificial i vam dirigir-nos, -una mica camp a través, tot s’ha de dir-, fins a Can Catà de Dalt. Abans d’arribar-hi però, i saltant-nos algunes senyalitzacions més, vam poder veure l’espectacular roure pènol (Quercus robur) que hi ha plantat allí. Es tracta d’un fill del roure de Guernika que va ser plantat pel propietari de la finca de Can Jalpí. És important aquesta última dada perquè aquest roure és típic de climes atlàntics i, per tant, en un clima mediterrani com el nostre, la seva germinació i desenvolupament no es podria donar de manera natural.
Si bé és veritat que per tot l’entorn de Can Jalpí s’hi poden trobar espècies plantades i que aquí les anomenenem de jardí com el pebrer bord (Schinus molle), la cua de rata (Pennisetum villosum) o la troana (Ligustrum lucidum), el bosc característic de la zona està conformat, principalment, per pi pinyer (Pinus pinea) i alzina (Quercus ilex), aquesta última, en estadi de recuperació . Tanmateix, altres vegetals llenyosos que vam trobar juntament amb el pi pinyer i l’alzina van ser el pi blanc (Pinus halepensis), el pinastre (Pinus pinaster) i l’alzina surera (Quercus suber). El pi pinyer creix amb facilitat a Arenys de Munt, i per extensió, a tot el Maresme, degut al caràcter silícic de la majoria del sòl d’aquesta regió. Altres espècies d’arbustos com l’aladern (Rhamnus alaternus), el llentiscle (Pistacia lentiscus) i l’arboç (Arbutus unedo) també s’hi troben molt bé, en aquest tipus de sòl àcid. Per altra banda, acompanyant l’alzina hi vam trobar espècies com el galzeran (Ruscus aculeatus), l’enfiladissa i coneguda heura (Hedera helix), la rogeta (Rubia peregrina), el lligabosc (Lonicera implexa), la vidiella (Clematis flammula) o l’esparreguera de bosc (Asparagus acutifolius).
Al tractar-se d’un bosc força obert, es donen les condicions per a que es desenvolupi un sotabosc de brolles acidòfiles d’estepes. Aquestes brolles acidòfiles, conformades principalment per espècies del gènere Cistus com l’estepa blanca (Cistus albidus) i l’estepa borrera (Cistus salviifolius) representen estats regressius dels alzinars, per tant, no hem d’oblidar que, a través de la successió ecològica, el pi pinyer que ara abunda, tard o d’hora, podria acabar sent substituït per l’alzina.
Una curiositat de l’estepa blanca (Cistus albidus) i borrera (C. salviifoius), així com d’altres espècies, és que es troben completament adaptades al clima mediterrani i, per conseqüent, a l’alta freqüència d’incendis que el caracteritzen. La seva estratègia de supervivència rau en generar moltes llavors i formar, així, un banc de llavors enorme. Aquestes llavors poden passar anys sense germinar i només es despertaran, principalment, davant el xoc tèrmic ocasionat per un incendi. Això els assegura que la vegetació que hi havia fins ara ha estat cremada i que, per tant, compten amb recursos i llum del Sol suficient per a desenvolupar-se correctament. Per tant, llocs plens a vessar d’aquesta estepa ens podrien estar indicant, probablement, que fa poc hi va haver un incendi.
Juntament amb les brolles acidòfiles vam trobar-nos, també, amb espècies de la família de les Labiades, com la farigola (Thymus vulgaris), la rementerola (Satureja calamintha) o el romaní (Rosmarinus officinalis) i espècies de la família de les Papilonàcies, com l’herba de Sant Llorenç (Astragalus monspessulanus), l’argelaga negra (Calicotome spinosa), la botja blanca (Dorycnium pentaphyllum), la ginesta triflora (Genista triflora), el llobí (Lupinus angustifolius), l’ungla de gat (Ononis natrix), la ginesta d’escombres (Sarothamnus scoparius) o el ginestell català (Sarothamnus arboreus subsp. catalaunicus).
Les formacions típiques de bosc de ribera associades a la presència d’aigua de certes zones estaven molt empobrides, colonitzades, principalment per la canya americana (Arundo donax) o, senzillament, degradades fins a ser colonitzades per bardisses conformades per l’esbarzer (Rubus sp. que, majoritàriament a la nostra zona correspon a R. ulmifolius) i el roldor (Coriaria myrtifolia). Tot i així, vam poder copsar alguns individus d’aloc (Vitex agnus-castus), espècie que, a dia d’avui, encara es troba en força regressió degut, entre altres factors, a la competència amb la canya.
Un cop vam passar el Turó del Pollastre (d’uns 300 m d’altitud), en el coll que uneix aquest turó amb els Tres Turons, vam poder observar antics conreus abandonats que han estat colonitzats per prats secs com el llistonar (dominat per la gramínia Brachypodium retusum) i el prat sabanoide d’albellatge (dominat per la gramínia Hyparrhenia hirta), sent el Maresme, la part més septentrional que aquest últim pot habitar. De fet, els prats d’albellatge són interessants perquè degut a l’agricultura i l’acció humana en general, van expandir-se molt i, actualment, amb l’abandonament de les terres destinades al conreu, tornen a quedar reduïts als seus espais primigenis. Pels marges dels camins hi romanen alguns individus de garrofer (Ceratonia siliqua), arbre que s’emprava antigament per alimentar el bestiar.
Abans d’arribar a la Teixonera, a la vessant més soleia, vam topar-nos amb els vestigis del que havien estat camps destinats a la vinya (Vitis vinifera) i cirerers (Prunus avium), sent encara a dia d’avui, la cirera d’en Roca, la varietat més típica i ben valorada d’Arenys de Munt.
Ja finalitzant el nostre recorregut, al petit torrent estret i descendent de la Teixonera , vam topar-nos amb la bonica flor de plata (Lunaria annua) i amb l’àster pilós (Aster pilosus) i, un cop arribats al cotxe i encara observant les plantes que treien el cap pels vorals de la carretera, com la pimpinella petita (Sanguisorba minor), l’orenga (Origanum vulgare), la malva crètica (Lavatera cretica) o la Brassica fructiculosa donàvem per finalitzada la sortida.