Unes puputs havien volat a prop de la masia de Barnils batent les ales ratllades de blanc i de negre. El matí del diumenge 17 de març començava de bones maneres i tota la colla estava disposada a gaudir la sortida. El dia era esplèndid.
Caminàvem i les primeres passes les vam aturar per contemplar els pètals ultramar d’algunes floretes de la verònica (Veronica persica) i les blanques flors de les ravenisses (Diplotaxis erucoides).
També per les vores del camí, les fulles del romaní deixaven anar una fragant, fresca i forta? olor. Aquests arbustos tan nostres, mostraven de manera molt generosa, les corol·les bilabiades de color blau pàl·lid.
El passeig era agradable, unes explicacions que descrivien algunes plantes de la flora mediterrània es combinaven amb unes converses entusiastes i amicals.
De seguida les nostres mirades van percebre els colors oposats de les flors grogues del lletsó menut (Taraxacum laevigatum) i dels pètals d’unes violetes (Viola alba) que creixien en un racó ombrívol.
Cantaven les mallerengues que no es deixaven veure.
Abans d’arribar a la fageda, ens vam aturar per admirar les diminutes flors blanques de l’Erophila verna i les seves fulles lanceolades i poc dentades amb pèl i en roseta basal. Molt a prop d’on érem encara vam poder observar la peculiar inflorescència verda de la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides), una altra herba vivaç i també, les beines brunes de les fulles llargues i les curtes tiges d’una altra planta herbàcia perenne (Carex humilis) pròpia de les zones temperades.
De sobte, la foscor ens va prendre la claror del dia assolellat i al moment ens vam trobar trepitjant el tou de la fullaraca dels faigs endormiscats (Fagus sylvatica). Sorprenentment un terra amagat permetia el creixement de l’herba fetgera (Anemone hepatica), una planta perenne que regala a la muntanya unes belles flors, solitàries i liles, de pètals lliures. A prop d’elles, vam veure les fulles rugoses de l’herba de sant Pau (Primula veris) i vam apreciar els seus calzes en forma de tubs amples que envoltaven les seves corol·les grogues, encara closes.
Les mallerengues piulaven com també ho feia algun pit roig i el vol d’alguna papallona llimonera ens acompanyava en silenci.
Dels avellaners (Corylus avellana) ens van interessar els aments masculins i les flors femenines, poc visibles i que només deixaven veure els petits estils vermells.
D’aquest bosc que ens acollia, fins i tot, vam trobar i mirar atentament les flors grogues, alhora tancades i obertes, d’una planta (Tussilago farfara) que curiosament rep el nom popular de pota de cavall per la forma de les seves fulles arrodonides amb llarg pecíol que surten des de la soca quan es marceixen les flors.
I amagades en un indret on no arribava la llum directa, vam veure, encara, les frondes grans i ben dividides de la falguera Polystichum setiferum, pròpia dels boscos caducifolis humits.
Una vegada més les plantes, que formen una unitat amb la terra i l’aire, ens van complaure.
Fins la propera!