Del grec xíphion, -ou, segons Dioscòrides, una planta de fulles estretes i acabades en punta, com una espasa, amb dos bulbs petits superposats i flors purpúries, pròpia dels camps de conreu; i segons Plini, una planta –en llatí, xiphium, -ii– d'arrel com una avellana i pròpia de llocs humits. Els botànics pre-linneans pensaven que es referien a algun Gladiolus. En grec, Xíphion és diminutiu de xíphos (espasa), és a dir, espaseta, nom vulgar català del Gladiolus italicus. De fet, gladiolus, -i en llatí també es diminutiu de gladius, -ii (espasa).
El gènere Xiphion fou establert per Tournefort (1694) i validat en Ph. Miller (1754) per a unes plantes que no tenen res a veure amb les dels dos autors antics. Tournefort diu que escollí aquest nom perquè havia quedat inútil en botànica, un cop les plantes a què l'havien aplicat els autors moderns s'havien transferit al gènere Gladiolus.