Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossari |
---|---|---|
Epilobium alsinifolium | Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella) |
Etimològic |
Epilobium anagallidifolium | Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia. |
Etimològic |
Epilobium angustifolium | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies. |
Etimològic |
Epilobium duriaei | Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria. |
Etimològic |
Epilobium hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats. |
Etimològic |
Epilobium lanceolatum | Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Epilobium molle | Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte. |
Etimològic |
Epilobium montanum | Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies. |
Etimològic |
Epilobium obscurum | Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons. |
Etimològic |
Epilobium origanifolium | Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga. |
Etimològic |
Epilobium palustre | Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta. |
Etimològic |
Epilobium parviflorum | Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.
|
Etimològic |
Epilobium roseum | Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors. |
Etimològic |
Epilobium spicatum | Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa. |
Etimològic |
Epilobium tetragonum | Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija. |
Etimològic |
Epilobium trigonum | Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija. |
Etimològic |
Epilobium virgatum | Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. |
Etimològic |
Equisetaceae (Equisetàcies) | Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer. |
Etimològic |
Equisetum | Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15. |
Etimològic |
Equisetum telmateia | Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ). |
Etimològic |
Erica | Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles. |
Etimològic |
Erica arborea | Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres. |
Etimològic |
Erica cinerea | Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.
|
Etimològic |
Erica multiflora | Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors. |
Etimològic |
Erica scoparia | Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc. |
Etimològic |
Erica tetralix | Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc. |
Etimològic |
Erica vagans | Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc. |
Etimològic |
Ericaceae (Ericàcies) | D'Erica nom del gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Erigeron | En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies. El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis |
Etimològic |
Erigeron acer | Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant. |
Etimològic |