Glossari etimològic

De Tamarix, -icis, nom llatí del principal gènere de la família.

Nom del tamariu (Tamarix sp.) en Col·lumela; un dels noms que va rebre en l'Antiguitat. Plini, l'anomenava tamarice; Scriboni, tamaricum; i Pal·ladi, tamariscus. Sembla que la paraula té origen semític o nord-africà.

Per la seva habitació, al nord d'Àfrica.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), per la seva habitació o pàtria.

Del llatí tamnus, -i, nom que dona Plini a una liana de baies vermelles, que s'ha relacionat amb Tamus communis. Linné, a Genera plantarum (1737), alterà el nom genèric Tamnus, de Tournefort,  fent-lo Tamus, sense cap explicació.

Del llatí communis, -e (comú, freqüent), perquè és comuna al sud d'Europa.

Nom del llatí medieval que apareix per primer cop a l'obra Physica d'Hildegarda de Bingen (1098-1179). Prové, a través de successives deformacions -com ara tanazita-, del grec athanasía (immortalitat). La planta era coneguda també amb el nom d'herba immortalis, pot ser per la persistència de les flors i també, segons altres texts, per la creença que la beguda feta amb les seves fulles atorgava la immortalitat.

Tournefort proposà el nom del gènere Tanacetum amb T. vulgare (1694, 1700) i Linnè el validà (1753, 1754).

Epítet del llatí botànic que fa referència a la semblança de las fulles amb les d'una planta del gènere Cinerària (compostes), ja obsolet.

Nom d'origen incert que apareix al llatí medieval. Alguns autors creuen que prové del persa talkh chakok (herba amargant) a través de l'àrab tarashaquq. A les obres de farmacopea de l'erudit persa ar-Razí (S. X), tarashaquq és el nom d'"una mena xicoira", i Gerard de Cremona (S. XII) el va traduir al llatí com tarasacon. Altres el fan derivar del grec taraxós (desordre, trastorn) i ákos (remei), per les nombroses propietats medicinals que s'hi atribuïen; segons Cadevall, significaria 'que cura movent o purgant'. Uns altres, encara, en proposen com a arrels gregues taráxia (malaltia dels ulls) i akéomai (guarir), per haver estat un remei tradicional per als mals d'ulls.

El gènere Taraxacum fou publicat pel botànic alemany Friedrich Heinrich Wiggers en 1780.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí laevigatus, -a, -um, participi passat de laevigare o levigare (allisar, assuavir, polir), al·ludint a la tija floral generalment glabra.

Epítet del llatí botànic compost del grec mégas, -ále, -a (gran) i rrhíza, -es (arrel, origen), fent-ne referència al rizoma gros.

Adjectiu del llatí botànic que significa 'en forma d'ou invertit', compost de l'arrel llatina ovum, -i (l'ou) amb el sufix -atus, -a, -um (semblant a) i el prefix ob- (oposat, contrari), en referència a les fulles ovades, amb la part ampla cap a l'àpex.

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna, aiguamoll), pels prats molls on acostuma a viure.

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), per la fructificació, un xic tardana.

Gènere dedicat al botànic anglès Robert Teesdale (c.1740-1804).

Epítet del llatí botànic, compost pel nom del gènere Coronopus i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'alguna planta d'aquest gènere.

Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija); pels seus troncs nus o gairebé sense fulles.

Del grec teléphion, que segons Dioscòrides i Plini era el nom d'una planta semblant a la verdolaga, de fulles carnoses i flors grogues o blanques, que segons els autors, podria ser Sedum telephium, Andrachne telephioides o Cerinthe minor. El nom, segons Plini, al·ludeix a Télefo, rei de Mìsia, ferit per Aquil·les, que es va guarir amb un emplastre de la planta.

Del grec tetrágonos (quadrangular) i lobós (llegum); per la forma del fruit.

Del llatí purpureus (color de porpra), pel color que mostren les seves flors.

Del llatí siliqua, la garrofa; per la forma del llegum.

Entre els antics grecs i romans, rebien aquest nom diferents labiades d'aquest gènere, però també la dauradella (Ceterach officinarum). Teucrium es un epònim de Teucre, heroi de la mitologia grega, perquè, segons Plini, és qui va descobrir les virtuts d'aquesta planta.

Del grec bótrys (raïm), per les inflorescències racemiformes. Nom emprat ja per Dioscòrides. És el Botrys chamaedryoides de C. Bauhin, que aquí ha passat a nom específic en aposició.

Del llatí capitatus, -a, -um (que té cap o forma de cap), derivat de caput, -itis (cap), per tenir les inflorescències en forma de capítol o glomèrul.

Chamaedrys és el nom grecollatí d'una planta que Teofrast, Dioscòrides i Plini descrivien com una mata petita d'un pam d'alçada i amb fulles semblants a les del roure, que els botànics han cregut identificar amb aquesta espècie. C. Bauhin l'anomenà en sentit genèric Chamaedrys maior repens, nom que després Linnè recollí com a específic en Teucrium chamaedrys. Mot format del grec chamaí (per terra, que s'arrossega, nan) i drys, dryós (alzina, roure), equivalent al nom vulgar d'alzineta, en català.

Del llatí fruticans, -antis (que brota o fa branques), participi present del ver fruticare (treure tanys o brots), derivat de frutex, -icis (arbust, brot), perquè és un veritable arbust. Clusius l'anomenà Teucrium fruticans Baeticum, i Linné acceptà aquest mot específic.

Gnaphalódes, és un mot grec que significa semblant al gnaphalon —en llatí gnaphalium— nom que Dioscòrides i Plini feien servir per a una planta de fulles blanques cobertes de borra usada per a farcir i que s'ha identificat amb algunes plantes amb aquestes característiques, de diferents famílies. Del grec gnaphálon, -ou (borra, feltre, coixí), derivat del verb gnápto (cardar la llana), perquè tota la planta està coberta d'una mena de borra. L'Heritier va prendre aquest nom específic de Barrelier, que anomenava la planta Polium montanum, Gnaphalodes.

Del llatí montanus, -a, -um (propi de la muntanya), per viure a la zona montana, entre la terra baixa i l'estatge subalpí.