Glossari etimològic

Del gènere Cactus, mot que prové del grec káktos (card, herba espinosa) i que va passar al llatí com cactos, -i amb què Plini anomena la carxofa.

Del gènere representatiu Caesalpinia, dedicat a Andrea Cesalpino (1519-1603), professor a Pisa, metge del papa Climent VIII i autor de De plantis Libri XVI (1583). La família Caesalpiniaceae actualment es considera una subfamília de les Fabaceae: Caesalpinioideae.

De l'àrab qaqoullà, paraula que usa Serapio.

Del llatí maritimus (del mar o pròxim al mar), perquè viu als arenals costaners.

Aquest nom és una forma diminutiva del mot llatí calendae, -arum (el primer dia de cada mes), com un petit calendari, potser pel fet que cada dia tanca els capítols amb la foscor i els obre amb la llum del sol, i que, a més, té un llarg període de floració.

Linnè va publicar el gènere en la segona edició de Species plantarum per a aquestes plantes, que Sébastien Vaillant havia inclòs al gènere Caltha.

Adjectiu del llatí botànic, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per fer-se comunament en aquests indrets.

Pels seus usos i virtuts medicinals. Officinalis és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; fa referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Com altres noms de gènere creats per Adanson, aquest també té un origen i significat obscurs. Arcangeli ho va derivar de Chalep, nom d'Alep o Aleppo, ciutat de l'actual Síria. Efectivament, l'àrab halebi significa d'Alep (alepino). Cadevall, però, no en veu prou clara l'etimologia i suggereix una possible relació entre aquest nom genèric i el del cèlebre lexicògraf italià del segle XV, Ambrós Calepino. Referent a aquesta localitat oriental, recordem el Sorghum halepense, Pinus halepensis o Ruta chalepensis.

Del llatí irregularis, -e (no sotmès a regles), probablement per la variabilitat de les fulles.

Paraula composta del grec kályx, kálykos (el calze) i tomé (tall), perquè el calze, en la floració, abans de l'antesi, es divideix pel mig transversalment .

Del llatí spinosus, -a, -um (espinós), per les seves fortes espines.

De Callitriche, nom de l'únic gènere de la família.

Del grec kállos (bellesa) i thrix (cabell), pels troncs i fulles semblants a una cabellera. Dioscòrides i Plini fan servir el grecollatí Callíthrichos com a nom alternatiu per a asplenium, amb que denominaven la falzia de pou (Adiantum Capillus-Veneris), però també la falzia negra (Asplenium Adiantum-nigrum).

Linnè, en Philosophia botanica (1751), no inclou aquest nom genèric entre els procedents dels botànics antics i el relaciona amb “(Capillus thrìx) Pulcer [sic] kallòs”; Amb tota probabilitat, i de manera irreflexiva, el va transcriure de Fabio Colonna (1616), que, al text, l'escriu en ablatiu “pro Plinii Callitriche” –com indica la preposició– i el reitera per inèrcia "Callitriche Plinii” sobre el dibuix, en comptes de passar-lo a l'obligat nominatiu.

El diminutiu del llatí hamus, -i (ham) és hamulus, -i, que amb el sufix -atus, -a, -um (en forma de) fa aquest adjectiu que vol dir 'com un petit ham', per la forma ganxuda de les bràctees.

Del llatí stagnalis, -e (d'estany) derivat d'stagnum, -i (llacuna, estany), per la seva estació.

Del llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), per l'època de la seva florescència.

Del grec kallýno (escombrar), perquè, com els brucs i ginestells, també la bruguerola serveix per a fer escombres.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna, amplament difosa per la major part de l'hemisferi boreal.

Del grec kalathós (copa); en llatí, caltha vol dir calèndula i viola groga, fent referència aquí a la forma i al color de la flor.

Del llatí palus (llacuna, estany), pel seu hàbitat.

Nom compost del grec káyx, kálycis (calze) i stégo (cobrir, protegir), per les dues bràctees, bastant grans, que envolten el calze totalment o parcial.

Forma del genitiu plural del mot llatí sepes, -is (la tanca), es a dir, de les tanques,  per créixer-hi enramada.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (del bosc), per la seva estació boscana.

L’epítet específic soldanella -aquí nom en aposició-, és un diminutiu de l'italià soldo (moneda), nom derivat del llatí solidus, -i  (una moneda d’or) en referència a la forma arrodonida de les fulles. És la Soldanella marìtima minor de  C. Bauhin, d'on la va prendre Linné com a nom específic per a la seva Convolvulus soldanella.

Según Ruellius (1474-1537), cameline o camamine (Camelina sativa) seria el nom vulgar francès del mýagros de Dioscòrides. El mot es fa derivar del grec chamaí (a terra) i línon (lli), es a dir, un lli nan.

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat). Perquè es conrea des d'antic per les seves llavors.

Forma diminutiva del llatí tardà campana, -ae (la campana), nom comú que deriva del llatí vasa Campana, que significa 'recipients fets a la Campània', regió d'Itàlia on es fabricava un bronze de gran qualitat.

Fuchs, en De historia stirpium commentarii insignes (Basilea, 1542), fou qui primer anomenà així, per la forma acampanada de la corol·la, a una planta del futur gènere Campanula, creat per Tournefort i validat per Linnè.

És l'Erinus Rapúnculus minimus de Fabio Colonna, nom que Linnè conservà en la nomenclatura binomial com a epítet específic. Nom d'origen dubtós, potser té relació amb er, eris, nom de l'eriçó en Varró, pels pèls híspids que cobreixen tota la planta.

Del llatí glomeratus, -a, -um, participi passat del verb glomerare (amuntegar, aplegar), per les flors aglomerades en capítols terminals i axil·lars.

Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles. Lanceola és diminutiu de lancea (la llança).