Glossari etimològic

En grec, maláke és la malva i malakós vol dir tou; probablement per l'escassa consistència de la planta.

Del llatí aquaticus -a, -um (de l'aigua), per la seva estació a prop de les aigües.

El botànic anglès W. T. Aiton creà en 1812 el nom Malcolmia en honor a William Malcolm, director dels hivernacles de Kensington Gardens (Anglaterra) fins a la seva mort en 1798; o, potser, al seu nebot, William Malcolm (1769?-1835), que l'hi va succeir.

Del llatí Africanus, -a, -um (natural de d'Àfrica), per la seva l'habitació.

Per analogia amb el clàssic innervis, -e (sense valor, efeminat) es forma aquest epítet del llatí botànic, compost del prefix bi- (dos) i nervus, -i (nervi, corda d'un instrument), al·ludint a les dues franges longitudinals, translúcides, de l'envà de la síliqua que comprenen una altra d'opaca, corresponent a dos nervis contigus.

Del llatí littoreus, -a, -eum (de la ribera o de la vora del mar), adjectiu derivat de littus, -oris (el litoral), per la seva habitació.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar i les seves rodalies), derivat de mare, -is (el mar), pel seu lloc d'habitació.

Neologisme del llatí botànic que vol dir de flors petites, compost de parvus,-a, -um (petit) i flos, floris (la flor) i amb el segon terme adjectivat de forma anàloga a altres epítets, com ara multiflorus, -a, -um o pauciflorus, -a, -um. És sinònim del seu corresponent micranthus, -a -um, derivat del grec.

Nom donat pels grecs a la malva arbòria o Lavatera, segons afirma Loudon. En llatí, Plini anomena malope a la malva comuna (Malva sylvestris).

Del grec malakós (tou) i el sufix oídes (forma), per la seva consistència blana.

Nom llatí de la planta, en grec maláche, derivat de malakós (tou), al·ludint a les seves propietats emol·lients. En llatí designava diferents tipus de malves (Malva sp.), principalment la malva comuna (M. sylvestris), però també el malví (Althaea officinalis) i la malva arbòria (Lavatera arborea).

Del llatí alcea (malví silvestre), per la semblança.

Format de althaea, nom del malví en llatí i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança.

Format del grec móschos (olor del mesc), en llatí muscum, -i, fent referència a una certa olor amargant.

De Nicaea, nom llatí de Niça, ciutat del sud de França i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors petites.

Del llatí rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (fulla), de fulla rodona.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), es a dir, no cultivat.

Del llatí trifidus, -a, -um (dividit en tres), per la forma de les fulles.

Del principal gènere que conté la família: Malva.

Sens dubte, anagrama de salmantica.

Gènere creat per A.H.G. de Cassini en 1818, precisant, en la descripció, que el tipus nomenclatural del gènere és Centaurea salmantica.

Del llatí medieval salmanticus, -a, -um (de Salamanca), lloc on es va trobar el tipus de l'espècie.

Gènere dedicat al metge i botànic francès Paul Marès (1826-1900), estudiós, entre altres, de la flora balear.

Del llatí nanus, -i (el nan), aquí adjectivat, per l'escassa alçària de la planta. Altres sinònims són pumilus, -a -um i la forma adjectivada pygmaeus, -a, -um, derivada del clàssic pygmaei, -orum (els pigmeus).

Segons Plini, marrubium, -ii, és el nom llatí del malrubí (Marrubium vulgare), però també del malrubí bord o pudent (Ballota nigra). L'origen del mot és incert: alguns autors el fan venir de l'hebreu marrob —mar (amargant) i rob (molt)—, és a dir, molt amarg, al·ludint a l'amargantor del suc d'aquestes plantes. Linné el relaciona amb l'antiga ciutat romana de Marrubium, actualment San Benedetto dei Marsi (l'Aquila)

Alysson, -i és el nom grecollatí de diferents plantes reputades com a remei contra la ràbia. Dioscòrides i Plini no coincideixen, i descriuen amb aquest nom plantes distintes i de famílies diferents, que no tenen res a veure amb aquesta. El nom tindria relació amb el grec lýssa, -es (la ràbia).

Del llatí supinus, -a, -um (de sobines, ajagut d'esquena), probablement per tenir ajaguda la base de les tiges. Linné va prendre aquest epítet de Tournefort, però cap d'ells en va donar cap explicació.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), derivat de vulgus, -i (el poble, la plebs), per ésser planta comuna i vulgar en gran part d'Europa.

Del llatí matrix, -icis (l'úter, la matriu), per les propietats medicinals que se li atribuïen, per al tractament de les afeccions i les malalties ginecològiques.

El gènere fou publicat per Carl Linné en 1753.

Chamomilla és el nom vulgar amb que es coneixia tradicionalment aquesta planta a Centre-Europa, d'on ve el català camamilla i en castellà, manzanilla.