Glossari etimològic

Del llatí praecox, -ocis (prematur), per ser planta primerenca.

Forma diminutiva del llatí rigidus, -a, -um (rígid, inflexible), per les espines còniques del fruit.

Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), per ser espècie cultivada.

Del llatí scutella, -ae (escudella) forma diminutiva de scutum, -i (escut), per la forma del llegum.

Adjectiu llatí compost del prefix sub- (una mica, quasi) i frutex, -icis (arbust), pel seu rizoma llenyós.

Del llatí científic tentaculum, -i (tentacle), per la forma de les espines del llegum.

Adjectiu format de Tribulus, nom d'una zigofil·làcia i el sufix grec -oídes (en forma de), a causa de certa semblança de les fortes espines del seu llegum amb el fruit d'aquella planta.

Forma diminutiva del llatí truncatus, -a, -um (truncat), pel llegum cilíndric.

Del llatí tuberculum, -i (tubercle), diminutiu de tuber, -eris (inflor, tumor), pels que presenta el llegum.

Del llatí turbinatus, -a, -um (cònic), derivat de turbo, -inis (baldufa, fus, remolí), per la forma del fruit.

Del grec mélan (negre) i pyrós (blat), que és com si diguéssim blat negre; Els antics, veient les sements del Melampyrum arvense, que es fa en els sembrats, semblants a la grana del blat, però de color negre, creien en una mutació del Triticum per corrupció del fruit. En Teofrast, nom d'una mena de zitzània innòcua, i en Dioscòrides, nom alternatiu del mýagron; En ambdós autors, les plantes a què es refereixen podrien ser dels gèneres Neslia o Myagrum (Cruciferae).

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per la base de les bràctees dentada en forma de cresta de gall.

Del llatí nemorosus, -a, um (de boscos abundants), derivat de nemus, nemoris (bosc), aquí emprat en el sentit de nemoralis, -e (del bosc), perquè hi viu.

Del llatí pratensis, -e (propi dels prats), perquè viu preferentment als prats.

Del llatí sylvaticus o silvaticus, -a, -um (que viu al bosc), de sylva o silva, -ae (bosc o selva), perquè hi viu amb preferència. És sinònim de nemorosus, -a, -um i sylvestris, -e.

Nom greco-llatí amb què Plini designava l'aranya, Nigella sp.; modernament aplicat a un grup de plantes de flors més o menys rosades, que té per tipus el M. silvestre, el 'compagnon rouge' dels francesos. Gènere actualment reclassificat en un altre tàxon (Silene) de la mateixa família.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa.

Forma neutra el llatí silvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Nom aplicat per Andrea Cesalpino a una mena de melca o sorgo de saba dolça. Probablement del grec melicós (dolç), derivat de méli (la mel).

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Del llatí ciliatus, -a, -um (que té celles), per la glumel·la inferior guarnida de cilis.

En honor al metge i botànic francès Pierre Magnol (Montpeller, 1638-1715). 

Del grec melílotos, -ou, format de méli, -itos (mel) i lotós, ou (lotus), per la seva olor de mel. En Teofrast un trèbol d'olor plaent; potser un Melilotus u una Trigonella. Segons Plini, les seves flors seques conserven durant molt temps una olor agradable.

En Linnè i en la major part de botànics, el gènere gramatical de Melilotus ha estat femení; però, per mandat de l'ICN, adduint arguments filològics, avui es fa masculí.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Superlatiu llatí de altus, -a, -um (alt), per la seva grandària.

Del llatí arvensis, -e (dels camps de conreu) per créixer entre els camps, la seva habitual estació.

Del llatí elegans, -antis (elegant, bonic), per l'aspecte que donen a la planta els seus raïms florits.

Del llatí Indicus, -a, -um (de la Índia), un dels seus llocs d'habitació.

Adjectiu compost del grec mackrós (gran) i rhíza (arrel), per l'arrel gruixuda.

Del llatí Messanensis, -e, que vol dir 'de Messana', nom en llatí de l'actual ciutat de Messina a l'illa de Sicília, que és el primer lloc on fou trobada.

Neapolitanus, -a, -um vol dir 'de Neapolis', nom en llati de l'actual Nàpols, per ser una de les regions on es troba.