Glossari etimològic

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Del llatí coronarius, -a, -um (que serveix per a fer corones), al·ludint a l'ús que en altres èpoques se'n feia.

Del grec di (dos) i oikós (casa) perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Del llatí diurnus, -a, -um (diurn, de dia), perquè obre les flors només de dia.

Del llatí flos, floris (la flor) i cuculus, -i (el cucut), per haver-se cregut que aquest ocell escopia al peu d'aquesta planta; la suposada saliva, però, és una simple extravasació de la saba produïda per les picadures d'uns insectes hemípters del gènere Aphrophora.

En llatí, gith era el nom de les llavors negres i aromàtiques de la Nigella, d'ús culinari entre els romans, a les quals se semblen molt les d'aquesta espècie.

Del grec makrós (gran) i karpós (fruit), per la càpsula grossa. Del grec di (dos) i oikós (casa), perquè les flors masculines i les femenines naixen en plantes diferents.

Per la seva habitació, a la serralada pirinenca.

Del llatí seges, segetis (camps sembrats), per la seva ordinària estació.

Nom derivat del grec lýkios, -a, -on (de Lícia, antiga regió grega d'Àsia Menor). Dioscòrides i Plini anomenaven lycium diversos arbustos espinosos que creixien en aquesta regió i dels quals s'extreia un suc medicinal -probablement eren plantes del gènere Rhamnus-, però també una altra, indicum lycium, procedent de l'Índia, que podria ser Acacia Catechu (Leguminosae).

El nom genèric Lycium fou adoptat per Linné en 1737, sense donar-ne cap raó, en  substitució de Jasminoides de G. Nissole (1711).

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una especie originària d'Europa, en contraposició a les altres espècies linneanes, que són exòtiques.

Del gènere Lycopodium.

Del grec lýcos (llop) i pódion (peuet) diminutiu de poús, podós (peu); lycopodium (peuet de llop) era el nom prelinneà d'una d'aquestes plantes, dites també pes ursi o ursinus (peu d'ós), pes leoninus (peu de lleó), etc., per les tiges atapeïdes de fulles fines com pèls. Segons Dodonaeus, del nom popular d'aquestes plantes a Bèlgica, perquè l'extrem de les branques s'assembla al peu d’un llop.

Lycopsis, -idis és el nom grecollatí d'una planta compost del grec lýcos, -ou (el lobo) i, segons alguns, ópsis (aspecte, aparença externa), per ser planta molt vellosa; segons uns altres, el segon component seria el verb hápto, en futur hápso (collar, atacar), es a dir, 'que ataca al llop', malgrat no ser planta verinosa. Segons Dioscòrides i Plini, era una planta tota ella asprosa, de fulles semblants a les de l'enciam, però més llargues i grosses, i de tija llarga i erecta amb moltes ramificacions, amb flors petites de color porpra, que s'ha suposat que era una llengua de bou (Echium italicum).

El nom genèric Lycopsis fou establert per Linnè (1737), sense donar-ne cap raó, en substitució d'Echioides de Tournefort (1703) i Rivinus en Ruppius (1718).

Terme del neollatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), perquè sol fer-se en aquests indrets.

El nom Lycopus el va fer servir per primer cop Leonhart Fuchs en 1545 com a sinònim de la Cardiaca o herba de mal de cor (Leonurus cardiaca). Tournefort en desautoritzà aquest ús, però aprofità el nom per a un nou gènere de plantes que, més endavant, Linné revalidà. I el mateix Tournefort explica que el nom ve dels mots grecs lýkos, -ou (llop) i poús, podós (peu, pota), com si diguéssim "planta semblant a una pota de llop"; Potser per la remota semblança de les fulles d'aquesta planta amb el peu d'aquella bèstia.

Del llatí europaeus, -a, -um (de Europa), per ésser una planta europea.

Lysimachia, -ae és el nom llatí que antigament rebien diferents plantes: segons Plini, seria la salicària (Lytrum salicaria); en Dioscòrides, segons C. Bauhin, seria la de flors grogues, Lysimachia lutea major (Lysimachia vulgaris); però també s'ha aplicat a Parietaria officinalis. Plini n'atribueix el descobriment al rei Lisímac (no diu quin d'ells) i cita també la llegenda segons la qual la planta apaivaga els bous que es barallen al coble, com denota l'etimologia de lysimachia, del grec lýsis (separació, dissolució) i máche (lluita).

El gènere Lysimachia fou publicat per Carl Linné a Species Plantarum, 1753.

Ephemeron o Ephemerum és el nom que Plini i Dioscòrides donaven a una planta de tija i fulles de lliri i flors blanques o blaves. Ephémeros, en grec, significa 'd'un sol dia, efímer', com si diguéssim, flor d'un dia. Diferents autors pre-linneans designaren també així aquesta espècie, nom que Linné en va mantenir com a epítet, en aposició, en el seu sistema binomial.

Nemorum és la forma del genitiu plural del mot llatí nemus, -oris (el bosc), és a dir, Lysimachia dels boscos; per fer-se, aquesta planta, a les boscúries.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser espècie comuna i vulgar en la major part d'Europa.

De Lythrum, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

Del grec lýthros, -ou (sang vessada), al·ludint, potser, al color purpuri de les flors. En el Pseudo-Dioscòrides és nom alternatiu de lysimácheios o lysimáchios, que, en Dioscòrides, sembla que seria Lysimachia vulgaris i també Lythrum salicaria; i, en Plini, només aquesta, però amb el nom de lysimachia.

Linnè, en Philosophia Botanica, diu que canvia el gènere Salicaria de Tournefort per Lythrum, i que pren el nom del “lýthron” de Dioscórides –mot que, com a nom de planta, no apareix al susdit autor ni tampoc en el Pseudo-Dioscòrides–; i, finalment, el relaciona amb el llatí cruor, -oris (crúor, sang que brolla d'una ferida).

Del llatí flexuosus, -a, -um (sinuós, tortuós), perquè les tiges adopten aquesta disposició.

Dedicada a John Graeffer (1746-1809), botànic alemany, autor d'un catàleg descriptiu de més de 1.100 plantes.

Adjectiu compost d'Hyssopus, nom d'una labiada, l'hisop, i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.

Salicaria es un nom del llatí botànic, aquí en aposició, compost de salix, salicis (el salze) i el sufix -árius, -a, -um (que té relació amb); probablement per la seva estació, com la dels salzes.

Adjectiu compost de Thymus (la farigola o timó) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles.