Glossari etimològic

Del llatí implexus, -a, -um (envolicat, envoltat), perquè s'entortolliga i s'enfila a allò que té a prop.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir del Japó, perquè, essent una espècie de l'Extrem Orient, hom li va suposar aquest origen.

De l'adjectiu llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), perquè té les baies negres.

Del grecollatí periclymenos, -i, en Dioscòrides i Plini nom d'un lligabosc, probablement Lonicera etrusca. Se'n desconeix l'origen del nom, però alguns el relacionen amb el grec periclýzo (banyar al voltant), perquè, en algunes espècies, les fulles soldades en torn a la tija recullen l'aigua formant un bassiol.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), al·ludint a la seva estació.

Aquest epítet és el nom, aquí en aposició, d'un antic gènere Xylosteum. Nom del llatí botànic compost del grec xýlon, -ou (fusta) i ostéon, -ou (os), fent-ne referència a les tiges fistuloses; o, segons Cadevall, a les llavors dures com ossos.

De Loránthus, nom del gènere tipus d'aquesta família.

Del llatí lotus, -i i aquest de lotós, -ou, nom donat pels grecs a diverses plantes, particularment lleguminoses farratgeres, dels gèneres Lotus, Melilotus i Trifolium; però també a alguna planta aquàtica, com Nymphaea lotus i a alguns arbres i arbusts com ara Celtis australis i Zizyphus lotus.

En Linné, el gènere gramatical de Lotus fou predominantment femení. Tanmateix, avui és masculí seguint la normativa del Codi Internacional de Nomenclatura per a algues, fongs i plantes (ICN, sigles en anglès).

Superlatiu del llatí angustus, -a, -um (estret), pels seus llegums molt prims.

Del llatí corniculum, diminutiu de cornu (banya), per la forma particular de la carena de la flor, i, tal vegada, del llegum.

Del llatí decumbere (caure) per gravetat, es a dir, que s'ajeu de manera passiva.

Del llatí edulis (comestible), perquè les llavors poden menjar-se.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Del llatí hispidus (eriçat), per ser planta piloso-híspida, es a dir, de pels rígids.

Del grec órnis, órnithos (ocell) i podión (peuet) diminutiu de poús (peu); la terminació -oídes (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eídos (aspecte), per la semblança dels llegums fasciculats amb els peus d'un ocell.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint al llarg peduncle de la inflorescència.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Del llatí tenuis (prim) i folium (fulla), pels folíols quasi linears.

Del llatí tenuis (prim), per la forma del tronc.

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), pel seu lloc d'habitació.

Gènere dedicat a Christian Gottlieb Ludwig (1709-1773), botànic de Brieg, Silesia, contemporani de Linnè, professor a Leipzig i autor de les Institutiones regni vegetabilis 1742 i 1767.

Paraula del llatí botànic que vol dir 'sense pètals', per l'avortament normal de la corol·la.

Del llatí lunaris, -e (llunar, de la Lluna); En llatí tardà, lunaria era nom de diferents plantes que, per la forma de les fulles, dels fruits o per la lluïssor nocturna, recordaven la Lluna. En aquest cas, fa al·lusió a la forma rodona i a la brillantor nacrada de les silícules.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una espècie de cicle anual.

Del llatí lupinus, -i (el tramús o llobí), segons Virgili, a causa del fruit amargant, fent-lo derivar del grec lypé (disgust, molèstia). Hi ha qui ho deriva de lupus, i (el llop), per les fulles peludes, o perquè deixa el terreny empobrit, com si hagués devorat els seus elements nutritius; o també, al·ludint al primer comentari, per l'amargor dels seus fruits, propis de llops.

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Adjectiu compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per la forma dels folíols.

De l'italià lucciola (cuca de llum), d'arrel llatina lux, lucis (llum). Cesalpino (1583) va transcriure al llatí, Herba luciola, el nom vulgar italià d'aquestes plantes, erba lucciola. Més tard, J. Bauhin, com altres botànics de l'època, les anomena Gramen luzulae i explica com el borrissol de les fulles recull la rosada de tal manera que brilla a la llum de la lluna, i, un cop esvaïda aquella, els que la busquen ja no la troben.

El gènere fou establert per de Candolle en 1805 prenent el nom d'aquell precedent.

J. M. Smith, en Flora Britannica (1801), dedicà aquesta espècie, amb el nom de Juncus Forsteri, al seu descobridor,  el banquer i naturalista anglès Edward Forster (1765-1849).

Del grecollatí lychnis, nom de diferents plantes, en especial la coronària, Lychnis coronaria; deriva del grec lýchnos (llàntia), per haver-se emprat com a ble les seves fulles cotonoses. Segons altres autors, per la forma del calze o de la càpsula.