Glossari etimològic

De l'adjectiu llatí vernus, -a, -um (primaveral), per la seva florescència en primavera.

De laurus, nom llatí del llorer. En l'antiguitat era símbol de la victòria i celebraven els herois i els triomfadors amb corones de llorer, raó per la qual se'l relaciona amb laus, laudis (lloança). Altres el fan derivar del celta lauer (sempre verd).

El gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Del llatí nobilis, -e (famós, cèlebre), per la seva excel·lència i fama comparat amb els seus congèneres.

Prové del llati lavandaria -ae (safareig), derivat de lavare (lavar). En llatí medieval, lavandula era el nom que rebien les plantes -principalment les d'aquest gènere- que servien per a perfumar l'aigua del bany o de la bugada, o per a fabricar perfums.

Adjectiu del llatí botànic, compost de angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles estretes, més que les d'altres congèneres.

Del llatí dentatus, -a, -um (dentat, que té dents), al·ludint a les fulles dentades.

Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les fulles una mica més amples, comparades amb les de L. angustifolia.

Del llatí spica, -ae (l'espiga) –per la forma de la inflorescència– era, entre els botànics pre-linneans, nom de diverses plantes d'aquest gènere, que Linné convertí en específic, per creure que representava l'espígol per excel·lència.

En Plini, nom d'una herba olorosa, probablement Lavandula sp. Prové del nom stoichádes amb què el geògraf grec Strabó anomenà l'arxipèlag d'Hyères, a la costa de Provença, on sembla que creixia abundantment aquesta planta. El mot deriva d'stoichás (arrenglerat), fent referència a la disposició d'aquestes illes.

Adjectiu del llatí botànic construït amb el diminutiu pedunculus, de pes, pedis (el peu) i el sufix -atus (que en té), al·ludint a les inflorescències llargament pedunculades.

Gènere dedicat per Tournefort als germans Lavater, naturalistes i metges de Zurich.

Del llatí arboreus, -a, -um (que pertany als arbres), derivat de arbor, -oris (arbre), per la seva alçària.

Del llatí creticus, -a, -um (de Creta, pertanyent a la illa de Càndia o Creta, al Mediterrani).

Del llatí maritimus, -a, -um (de prop del mar) per la seva habitació.

D'Olbia, nom d'una antiga colònia grega al municipi d'Hyères, a Provença, on habita. Segons Cadevall, que pren Linnè com a font, és el nom d'una de les illes d'Hyères, si bé, cap d'elles porta actualment aquest nom.

Del llatí trimestris, -e, aplicat a les plantes de fruits que maduren als tres mesos.

Del llatí lens, lentis, nom de la llentia en Plini, encara que també servia per anomenar altres plantes de fulles petites que recorden les llenties, com ara la llentia d'aigua (Lemna minor, lemnàcies).

Del llatí esculentus, -a, -um (comestible), derivat de esca, -ae (menjar), per ser mengívola.

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

De l'antic gènere Lentibularia, equivalent a Utricularia.

Mot compost del grec léon, léontos (lleó) i odón, odóntos (dent), per les fulles runcinades que s'han comparat amb les dents d'un lleó.

Gènere publicat per Linnè en 1753.

Del llatí autumnalis, -e (propi de la tardor), derivat de autumnus, -i (la tardor), fent-ne referència a l'època de floració.

Del llatí hirtus, -a, -um (aspre, eriçat), sinònim d'hirsutus, -a ,-um, al·ludint als pèls eriçats de les fulles i la tija, aspres al tacte.

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del llatí Pirenaicus, -a, -um (del Pirineu); el seu lloc principal d'habitació.

Adjectiu del llatí botànic format de Taraxacum i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir una certa semblança amb alguna espècie del gènere Taraxacum.

Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), per estar coberta de pels més o menys eriçats.

Del grecollatí leontopodion, -ii, nom d'una planta en Plini. El nom vol dir literalment peu de lleó, del grec léon, -ontos (lleó) i poús, podós (peu), per la semblança de la inflorescència amb una pota d'un lleó.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu exclusiu lloc d'habitació.