Glossari etimològic

Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta crucífera, probablement la ruca (Eruca vesicaria). Segons St. Isidor de Sevilla, eruca seria una alteració d'urica (l'eruga).

Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors.

Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer.

Nom format del gènere Eruca amb el sufix llatí -astrum, -i que té un significat despectiu de semblança incompleta, com quan diem borda a una planta que no és l'espècie autèntica, sinó una altra de semblant.

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia, de França), sens dubte per haver-s'hi trobat la planta.

Adjectiu compost de Nasturtium, antic gènere de les crucíferes, i folium, -ii (fulla), es a dir, de fulles semblants a les d'un Nasturtium.

Dedicada al metge, entomòleg i botànic alemany J. A. Pollich (1741-1780), autor de la Historia plantarum in Palatinatu.

Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa.

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Del llatí lens, lentis, (la llentia).

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Del grecollatí erynge, -es i eryngium, -ii, entre els romans, nom de diferents cards, principalment els d'aquest gènere.

Dedicada pel naturalista francès A. Gouan al seu col·lega i metge Bourgati amb qui va herboritzar als Pirineus (1766-1767).

Del llatí campestris, -e (propi dels camps cultivats), perquè s'hi troba freqüentment.

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes.

Del grecollatí erysimum, -i, en Dioscòrides, nom d'una planta medicinal per excel·lència, a la qual Plini anomena irio, probablement un Sisymbrium. El nom es fa derivar del grec erýo (salvar).

Aurigeranus, -a, -um toponímic format d'Aurígera, nom en llatí del riu Ariège, per haver-se trobat l'espècie al departament francès del mateix nom.

Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e.

Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer.

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar).

Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides.

Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles.

Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós).

Forma adjectivada del llatí pumilus, -i  (nan), per la seva curta alçària.

Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles.

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació.