Glossari etimològic

Epítet del llatí botànic compost del llatí chamaemelon, -i (la camomilla) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la camamilla.

Millefolium (mil fulles) és el nom que Plini donava a aquesta planta, pels segments de les fulles, molt nombrosos. Aquest epítet no és un adjectiu sinó un nom en aposició.

Vegeu Achillea millefolium

Del llatí nobilis, -e (cèlebre, noble, excel·lent), per la seva fàcies elegant i pomposa i per les seves qualitats.

Del llatí odoratus, -a, -um (olorós, fragant), per la bona olor que exhala.

Del grec ptarmikós (que fa esternudar), derivat de ptarmós, -ou (esternut). Ptarmica és el nom antic, aquí en aposició, d'una planta.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

Del nom de la planta en llatí, aconitum, i aquest del grec akóniton que fan derivar d'akón (pedra), al·ludint al seu hàbitat predilecte, com són els llocs pedregosos. Segons Teofrast, el nom deriva de la ciutat d'Acona, a Bitínia.

És a dir, "anti thora", per haver-se'n tingut l'arrel com a antídot o contraverí de Ranunculus thora. La veritat és que totes dues són molt verinoses.

Nom grec compost de lýkos (llop) i kteíno (matar); un acònit per a matar els llops.

Diminutiu que creà Linné de napus (nap), per la forma tuberosa de l'arrel.

Nom d'una herba citada per Plini, probablement l'évol (Sambucus ebulus). Mot d'origen grec, aktaía (costera, del litoral).

Del llatí spica (espiga), fent referència a la inflorescència en raïm més o menys espiciforme.

Del grec adén, adénos (glàndula, gangli) i karpós, -óu (fruit), per les glàndules tuberculoses que recobreixen el llegum.

Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (flor), per la magnitud relativa de les flors.

Epítet format del grec adén, -énos (glàndula), i stýles, -on (tija, estil), al·ludint a l'orgue femení de la flor, i a les glàndules que en cobreixen l'estil.

L'epítet alliariae, en genitiu singular, es refereix, probablement, a la semblança de les fulles amb les d'alguna Alliaria.

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per l'habitació preferent en aquestes muntanyes.

Del nom mitològic de la planta, la qual brotà de la sang d'Adonis, en ser mort per un senglar.

Adjectiu del llatí botànic derivat de aestas, aestatis (l'estiu), perquè la floració s’assoleix a l'estiu. Construït per analogia amb altres com ara autumnalis, si bé el terme en llatí clàssic és aestivus, -a, -um (estival).

Perquè la floració s’allarga fins a la tardor. Del llatí autumnus (tardor).

Pel color de les flors. Del llatí citrus (llimona).

Pel color de foc de les flors. Del llatí flamma (flama).

Per la seva situació taxonòmica.

Per la menor magnitud del fruit. Compost del prefix grec mikro (petit) i karpós (fruit).

Pel seu hàbitat.

Del grec aíx, aigós (cabra) i pódion, -ou (peuet), diminutiu de poús, podós (peu), és a dir, poteta de cabra, per la forma i disposició dels segments foliars.

Del grecollatí podagra, -ae (poagre) i el sufix -aria (que té relació amb), perquè en la farmacopea antiga es feia servir com a tractament de la gota i altres afeccions artrítiques.

Caspar Bauhin, en Phytopinax (1596) és qui primer anomena podagraria a aquesta planta que, posteriorment, Linnè manté en la nomenclatura binomial com a epítet en aposició.

Del llatí esculus o aesculus, -i, una mena d'alzina o roure d'aglans comestibles, segons Plini. Diminutiu derivat de esca, -ae (el menjar).

Linnè (1737) establí el nom genèric Esculus –validat després com Aesculus (1753)– en substitució d'Hippocastanum de Tournefort (1694, 1700) i, en l'Hortus Cliffortianus (1737), ho justifica així: “Hippo-Castanum és nom fet de pedaços [...]. Per tant, vaig acudir als antics, ja que la figura del fruit s'assembla a la del castanyer i el faig, espècies totes dues que hi apareixen sota el nom de Quercus [a les obres d'aquells antics]”.

Nom del grecollatí botànic compost del grec hýppos (cavall) i kástanon (castanya), es a dir, la castanya equina, per la forma de la llavor i perquè, segons la llegenda, els turcs la hi donaven als cavalls com a guariment de certes malalties. De fet, des del S. XVI, els botànics l'anomenaven Castanea equina.