Glossari etimològic

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (propi o natural del Pirineu), per ser-ne aquestes muntanyes el principal lloc d'habitació.

Compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), Apuleu feia servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes amb el limbe de les fulles arrodonit, com les ovalades o el·líptiques d'aquesta espècie.

Adjectiu del llatí botànic que vol dir ensucrat, derivat del grecollatí saccharon o saccharum, -i (sucre), pels fruits verrucosos semblants a un conegut dolç ensucrat, l'anis sucré.

Adjectiu del llatí botànic format del prefix tri- (tres) i cornutus, -a, -um (que té banyes), és a dir, que té tres banyes o puntes, al·ludint a les cimes de la inflorescència que generalment són triflores. El sinònim G. tricorne, de tricornis, -e (de tres banyes), que sí és un adjectiu del llatí clàssic, fou declarat il·legítim.

Del llatí uliginosus, -a, -um (humit, pantanós) derivat d'uligo, -inis (humitat natural de la terra), per l'estació de la planta.

Del llatí verrucosus, -a, -um (ple de berrugues), al·ludint als mericarpis globosos del fruit, coberts de protuberàncies semblants a berrugues.

Aquest adjectiu del llatí botànic, es fa servir per referir-se als òrgans que naixen de forma radial al mateix punt de la tija; prové del llatí clàssic veriticillus, -i (la tortera o pes en forma de disc o rodanxa ajustat al capdavall del fus per a fer-lo girar millor); o de verticillum, -i (vèrtebra). Aquí al·ludeix a la disposició verticil·lada de les fulles i de les flors.

Del llatí verus, -a, -um (vertader), el de flor groga, perquè es considera el prototip del gènere des de l'antiguitat; el que suposadament fa coagular la llet.

Dedicada per Tournefort a Pierre Garidel, metge i botànic d'Aix, a la Provença.

Per la seva afinitat amb Nigella, com si diguéssim falsa Nigella o aranya. El sufix llatí -astrum té un sentit despectiu. Com de olea (olivera) deriva oleastrum, o bé oleaster, que és l'ollastre o olivera borda.

Nom llatí d'algunes plantes citades per Plini, Virgili i altres, que avui pertanyen a diferents gèneres com ara Genista tinctoria, Spartium junceum, Teline monspessulana, però també Erica arborea. Cadevall esmenta que alguns el fan derivar del celta gen (botja petita), en al·lusió al port d'aquestes plantes.

Del llatí medieval anglicus, -a, -um (d'Anglaterra), per la seva habitació.

Participi present del verb llatí candicare (blanquejar), al·ludint al color més clar del revers dels folíols.

De l'adjectiu llatí cinereus, -a, -um (cendrós), de cinis, -eris (la cendra), al·ludint al color cendrós de la planta , particularment de les fulles.

Del llatí germanicus, -a, -um (de Germània o Alemanya), per la seva habitació.

Del llatí hispanicus, -a, um (d'Hispània o Espanya) per la seva habitació.

Del llatí horridus, -a, -um (ple d'espines), per ser planta molt espinosa.

Del llatí linum, -i (el lli) i folium,-ii (la fulla), per la semblança de les fulles.

Adjectiu format de Mons Pessulum, nom en llatí de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat la planta en les rodalies. És sinònim de monspeliensis i monspeliaca.

Del llatí pilosus, -a, -um (cobert de borrissó) de pilus, i (pèl, borrissó) pel toment pilós que recobreix diferents dels seus òrgans.

Diminutiu femení del llatí pulcher, -chra, -chrum (formós), per l'aspecte bonic de la planta.

Del llatí sagitta, -ae (la sageta), per les expansions alades del seu tronc, comparables a una sageta.

Del grec scorpíos, que significa 'escorpí', però que és també el nom d'una mena de ginesta o gatosa, probablement per les agudes espines que poblen la planta. Plini també anomena Scorpion, -onis a una planta.

Del llatí tinctorius, -a, -um (cosa que tenyeix), pel color groc de l'arrel, usat pels tintorers.

Adjectiu del llatí botànic format de tris (tres) i flos, floris (la flor), per la disposició freqüent de les flors en grups de tres.

Dedicada a D. Villars (1745-1814), metge i professor a Grenoble, autor de l'Histoire des plantes du Dauphiné (1786-89).

Planta citada ja per Dioscòrides, que podria ser G. lutea o G. purpurea, i que, segons Plini, deu el nom a Gentius, últim rei dels il·liris, que suposadament en va descobrir les propietats curatives.

El gènere Gentiana fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Paraula formada pel prefix privatiu a- i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o ésser extremament curta.

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè la planta hi viu.

Dedicada al metge i botànic alemany J . Burser (1583-1639), deixeble de C. Bauhin i professor de la Ritterakademie de Soroe, a Dinamarca. Autor d'un cèlebre Hortus siccus (herbari) de 25 volums, amb plantes que va recollir per tota Europa, estudiat per molts botànics suecs, entre ells C. Linné.