El diumenge 26 de setembre, el Grup Local del Moianès va fer una sortida botànica a Brugueroles ( Castellterçol ).
Els participants explicaran l’activitat destacant-ne, sobretot, una bona troballa. Una planta que no està citada al Moianès, deixava veure les seves fulles decurrents i les flors grogues.
Moltes plantes i una troballa
Una vegada més ens vam trobar puntualment a l’aparcament del CAP de Castellterçol. Abans de sortir, vam seguir el protocol de seguretat i de prevenció contra la Covid 19.
Vam anar a peu cap a la font de Sant Antoni i vam seguir els marges dels camps de conreu amb la intenció d’arribar a la masia Brugueroles. Després volíem tornar al poble seguint una pista de terra i la ruta verda Castellcir-Castellterçol. El treball de camp ens va entretenir moltes estones i vam emprendre el camí de retorn abans d’arribar al mas. Encara que no vam completar el recorregut previst, sí que vam gaudir una bona estona la natura, la botànica i la companyia de tots.
De la llista d’espècies observades, en destacarem només tres, les que hem considerat més rellevants.
La planta que ja podem citar al Moianès és la Centaurea solstitialis, que es va observar bé i que després es va treballar amb les claus dicotòmiques. Com que és una espècie que va entusiasmar, farem una breu descripció de la seva excepcionalitat. La Centaurea solstitialis és una plata anual que es presenta blanquinosa per la seva pilositat. En els seus primers estadis vegetatius forma una roseta de fulles peciolades, ovades, força dividides, i amb una nervació pinnatífida. Aquestes fulles, tan ben disposades, de manera circular, s’assequen durant la floració. Les fulles caulinars tenen forma lanceolada, són sèssils i fan la seva inserció a la tija de manera decurrent, les més petites es troben a la part superior. Les tiges floríferes contenen nombrosos capítols solitaris i espinosos de flors grogues que produeixen aquenis. Destaquen, en l’involucre dels capítols, les espines dirigides cap a l’exterior que poden mesurar 2 cm de longitud.
Les altres dues espècies són el Delphinium peregrinum subsp. verdunense i la Medicago sativa subsp. falcata. La primera, també coneguda com l’esperó de cavaller o banyeta, pertany a la família de les ranunculàcies i fa un raïm de flors, de color blau violeta, que són zigomorfes i que acaben en un esperó recorbat amunt. De l’alfals bord, la segona, en vam destacar les fulles trifoliades, els llargs peduncles, les flors grogues en densos raïms terminals i el seu fruit falciforme i pubescent; aquestes darreres característiques la fan diferent de la subespècie típica.
Com tantes vegades, vam acabar la sortida satisfets, contents i amb més nocions relacionades amb les plantes, la botànica, del nostre entorn més proper.
Ens vam acomiadar. Ja, fins la propera!