Nova trobada del grup local el passat diumenge, 13 d’octubre, per fer més descobertes de la nostra flora.
Vam sortir puntualment de Castellterçol i vam dirigir-nos cap a Sant Quirze de Safaja. Enfilant la carretera que porta a Centelles i deixant a l’esquerra el torrent de la Rovireta, vam arribar a l’antic sanatori antituberculós Puigdolena. L’edifici va ser construït el 1933 i va funcionar com a hospital fins el 1954. Actualment és un Centre Residencial d’Acció Educativa.
En aquest sanatori va passar els últims anys de la seva vida el poeta Màrius Torres. I, abans d’iniciar el passeig botànic, el vam recordar. En rotllana vam escoltar la lectura de dos poemes que vestien la vida i la mort amb belles paraules. I és que “el metge que feia versos” va esdevenir un poeta líric que sabia evocar amb unes imatges dotades d’un significat simbòlic, el seu estat anímic. Al peu de la notícia hi ha un breu comentari de la seva vida i els dos poemes que es van llegir.
Com en l’anterior sortida vam aturar les primeres passes per veure els capítols grocs de la Picris hieracioides. Ben a prop vam mirar bé l’estructura del calze del pinell sense flors (Coris monspeliensis). Allà mateix també vam observar la pinya de Sant Joan (Leuzea conifera) que, lluny de les fulles basals, feia créixer l’única tija que ja s’arrossegava pel terra.
Aviat un tipus d’orquídia silvestre, la Spiranthes spiralis, ens va sorprendre. La vam contemplar i fotografiar. La seva inflorescència blanca, en espiral i de poca alçada i que conviu amb les fulles verdes, ens va encantar. Quina troballa tan curiosa!
Les fulles lineals i estretes de les branques del bruc d’hivern (Erica multiflora) i les seves flors petites i de color rosa, en forma d’olleta, sortint totes agrupades dels extrems de les tiges, també ens van cridar l’atenció. Vam veure força arbustos i moltes flors!
Allà mateix vam descobrir unes flors blanques en forma de campaneta fent un son sobre unes fulles verdes que creixien a terra. Les miràvem, les volíem reconèixer, teníem interès per saber què eren. Ai! Quan vam veure la capçada ovalada del cirerer d’arboç i ens vam adonar que aquelles campanetes blanques caragolades cap enfora eren semblants a les que s’havien despenjat dels grups de les branques, les nostres rialles van esclatar. El fet ens va portar una mica de gresca i després tots vam continuar amb un ànim més alegre.
Aquell camí, orientat cap al sud, era càlid i lluminós, agradós i llaminer.
Els fruits del marfull (Viburnum tinus) contrastaven amb les cireretes d’arboç o de pastor de l’Arbutus unedo. Mentre les drupes regalaven el seu color blavós metàl·lic, les baies, esfèriques i més madures, lliuraven al paisatge de solana, molts punts del color vermell intens.
Unes altres baies enrojolades i més petites donaven una mica més de color a l’entorn. Aquestes sorgides d’unes flors que s’agrupaven en inflorescències sèssils, es veien ben endreçades, entre les fulles corbades en forma de cullera de les branques florals del lligabosc Lonicera implexa.
L’obaga, el vessant ombrívol de la muntanya orientat al nord, ens reservava més coses interessants. Mentre s’escoltaven les mallerengues, les nostres converses amicals acompanyaven un caminar decidit cap al mirador on hi ha la petita capella de la Mare de Déu del Puig i des d’on gaudiríem d’unes bones panoràmiques de la zona.
Sense buscar, vam trobar alguns bolets: ous de reig, cames de perdiu i alguna orella de llebre i un rovelló. Algunes farineres bordes (Amanita phalloides) altament tòxiques també havien trobat un racó per créixer.
A la vora del camí vam veure un arbre caducifoli, la moixera de pastor (Sorbus torminalis) que ja estava canviant el color verd fosc de les seves fulles lobulades. Al seu costat creixia la moixera vera (Sorbus aria). Dels dos en vam veure els fruits globosos i molt apreciats pels ocells.
Les flors blanques de la Pimpinella saxifraga, una planta delicada i de la família de les umbel·líferes, les fulles amples i verdes del fenàs de bosc (Brachypodium sylvaticum) i una altra planta silvestre anomenada Prunella grandiflora van captar la nostra atenció quan ja arribàvem al final del camí.
Abans de tornar a Castellterçol encara vam observar, ja en un ambient antròpic, tres arbres: el Cupressus sempervirens o xiprer, un cedre que feia unes pinyes que es desintegraven en madurar deixant anar llavors alades i que pensem que és un Cedrus deodara i l’Aesculus hippocastanum o castanyer d’Índia comú que ja tenia alguns fruits que són semblants a les castanyes.
Com sempre, vam fer el treball de camp de manera acurada i vam gaudir en tot moment de la bona companyia.
Fins la propera!.
MÀRIUS TORRES, poeta.
Lleida, Segrià, 30 d’agost de 1910 — Sant Quirze Safaja, Moianès, 29 de desembre de 1942
Es va llicenciar en medicina a la Universitat de Barcelona i va haver de passar els darrers anys de la seva vida al sanatori antituberculós de Puigdolena.
La seva poesia més intensa la va escriure durant els anys de la malaltia que van ser també els de la Guerra Civil i la desfeta de Catalunya. Per això el seu cant, tan pur, tan serè en el dolor de cada dia, tan contingut en la forma rimada i ritmada, expressa el seu drama personal, presidit per l’amenaça constant de la mort, i el col·lectiu de la pàtria vençuda.
|
"Dolç àngel de la mort..." Dolç àngel de la Mort, si has de venir, més val |
“Si m’haguessis fet néixer”
Si m’haguessis fet néixer gra de blat, |