I es va llevar un dia d’hivern net i clar, també gèlid.
I el diumenge 3 de febrer ens vam trobar a Castellterçol el Grup de Treball de Briòfits i el Grup Local del Moianès per anar amb cotxes cap al Torrent del Gai. Allà faríem bones descobertes. L’entusiasme es mostrava en les mirades i en les converses curioses.
El cel seguia del tot blau i el sòl cobert de gebre ensenyava els petits cristalls lluents. Les nostres passes sorolloses aviat van trobar el camí que havíem de seguir.
Vam fer una parada en una clariana d’un prat per escoltar una primera explicació sobre la divisió dels briòfits, aquestes plantes de mida petita i terrestres que creixen en llocs humits i poc assolellats i que comprenen les molses, les hepàtiques i les antocerotes.
Tot seguit vam entrar al bosc de ribera i vam fer els dos grups que en César Pedrocchi i en Miquel Jover del GT Briòfits van acompanyar i guiar. Les lupes de butxaca, amb leds o sense, van sortir dels amagatalls per fer-nos veure les meravelles dels entapissats verds que creixen sobre els troncs i les pedres.
Recordar aquella estona és reviure entusiasme i aprenentatge. Tots escoltàvem les descripcions singulars d’aquestes plantes que creixen en ambients humits. A través de les lupes vam veure les diferents formes dels fil·lidis de poca alçada. En vam observar unes rinxolades o estrellades i unes altres disposades de manera ordenada com les teules o ben pentinades. I vam adonar-nos que els caulidis, les “tiges” podien tenir una posició erecta, prostrada o ascendent. També vam percebre els mecanismes de fixació dels rizoides.
Les molses i les hepàtiques ens fascinaven. Arbres com el pi roig, l’arç blanc, l’avellaner i el roure ens embolcallaven endormiscats. I, boixos valents, de mida menuda o mitjana, amb unes fulles perennes verdes o vermelloses i ginebres amb els seus fruits verds o blau negrosos ens acompanyaven.
Alhora miràvem el terra i buscàvem, més enllà de les fulles seques i dels fruits vermells de l’arç blanc, els lliris de neu, aquestes flors pèndules que creixen amb les fulles lineals i verdes d’uns bulbs globosos i resistents. Les flors, espantades pel fred, es mantenien closes. En totes, els seus tres tèpals externs blancs i lanceolats acollien i abrigaven la part més íntima de la flor. Aquestes petites poblacions, catifes blanques, de Galanthus nivalis que viuen en grups a l’estrat herbaci dels boscos de ribera ens van captivar. I és que l’altitud i el relleu del Moianès fa possible la vida de plantes com aquestes que serien més pròpies dels territoris del Prepirineu.
Abans d’acabar la sortida botànica van veure coixins de Campylopus introflexus i vam escoltar la història de l’arribada d’aquesta molsa a les nostres terres. Vam contemplar una altra vegada aquestes plantes i amb tot detall, les lupes, van permetre explorar-les. Miràvem atentament els esporòfits amb les càpsules en forma de bec.
Eren les dues del migdia quan ens vam acomiadar. Tots estàvem molt satisfets, havíem gaudit i compartit un matí esplèndid d’hivern.
Fins la propera!