El termòmetre marca cinc graus sota zero quan ens trobem a l’aparcament del coll de l’Obac. Ahir a la tarda i avui a primera hora, el whatsapp i el correu electrònic no paraven de fer arribar comunicacions on un bon grapat de gent es desdeia de la sortida a causa del fred. No és gens d’estranyar. A les obagues que el sol no pot llepar, la neu caiguda fa cinc dies encara es conserva. Tot i això, al final fem una colleta de nou expedicionaris.
Comencem la caminada a la casa Nova de l’Obac. L’objectiu és visitar els singulars teixos que creixen prop d’aquí, els únics exemplars coneguts a tot el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i dels pocs que creixen de forma natural al Vallès Occidental. Com que la visita als arbres no ens ocuparia més d’una hora i mitja, allarguem l’itinerari baixant fins la masia de les Vendranes (municipi de Vacarisses). Durant el trajecte, tenim temps de repassar les espècies més característiques de l’alzinar mediterrani amb pi blanc, comunitat vegetal dominant a la zona. Entre una cosa i altra arribem a la carena del Teix a les dotze tocades. Des d’allí, cal davallar per una canal costeruda orientada vers el nord per tal de trobar el primer exemplar de teix (Taxus baccata), el més gran de tots. Tot i que la tradició li atorga una edat mil·lenària, salta a la vista que l’exemplar és molt més «jovenet», tal vegada d’uns tres-cents anys d’edat. Per visitar els altres quatre exemplars d’aquesta espècie, cal embardissar-se canal avall. Ens hi encarem sens dubtar-ho, amb la fal·lera pròpia dels exploradors de temps enrere. Un rere l’altre, van apareixent els quatre peus restants, un d’ells femella (segons ens comenta el company Manel Vives). Tots els individus mostren un excel·lent estat de salut, per bé que la majoria tenen cecidis de Taxomya taxi, un insecte que en parasita les fulles, popularment conegut com «carxofeta del teix». Arribem als cotxes a les dues tocades, amb el cos una mica escruixit però amb l’ànim ben amunt després d’una jornada molt enriquidora.
