Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Claviforme

adj. En forma de clava.

Briòfits
Claviforme

En forma de clava (bastó que s'engruixeix de la base a l'àpex)

Plantes vasculars
Cleda Vegeu Andarà. També es dona el nom de cleda al clos constituït per andaràs. Etnobotànica
Cleistocàrpic, cleistocàrpica

adj. Dit de les molses amb la càpsula indehiscent, és a dir, que no tenen opercle.

Briòfits
Cleistògam, Cleistògama

Dit de les flors que no arriben a obrir-se i es fecunden amb el pol·len propi (oposat a casmògam).

Plantes vasculars
Clematis

Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga a allò que troba i s'enfila pels arbres: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores.

Etimològic
Clematis erecta

Pel seu tronc dret.

Etimològic
Clematis flammula

Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit.

Etimològic
Clematis recta

Pel seu tronc dret.

Etimològic
Clematis vitalva

De vitis alba que, segons Plini, significa Bryónia (carbassina), de tronc filamentós.

Etimològic
Clorocist

m. Cèl·lula proveïda de cloroplasts.

Briòfits
Clypeola

Diminutiu femení format pels botànics del llatí clypeus, -i (escut rodó), al·ludint a la forma de la silícula, orbicular i aplanada.

Etimològic
Clypeola jonthlaspi

Epítet compost del grec íon (violer), segurament per una semblança més o menys remota amb el violer groc (Cheiranthus), pel color de les flors; i amb el Thlaspi, per la forma de les silícules.

Etimològic
Cneorum

Cneóron, en grec, i cneorum, en llatí, és el nom d'una planta descrita per Teofrast i Plini: el matapoll (Daphne­ gnidium); però també altres dues més o menys semblants, cneorum ­candidum, que sembla ser la Daphne ­oleoides, i l'altra, cneorum ­nigrum, que alguns autors pensen que seria la bufalaga marina (Thymelaea ­hirsuta). Sembla que el nom al·ludeix a una propietat mordent o astringent de la planta.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) amb el nom de Chamaelea –seguint a Dodonaeus i a altres, com ara Clusius, C. Bauhin i J. Bauhin. Tanmateix, Linnè (1737) el canvià per Cneorum, sense cap explicació.

Etimològic
Cneorum tricoccon

Mot grecollatí compost del grec tri (tres) i kókkos (llavor, gra), significant que el fruit és format ordinàriament per una càpsula amb 3 llavors.

Etimològic
Cnicus

Del llatí cnicos o cnicus, -i, nom d'una herba, i aquest del grec knékos, nom d'una mena de card de flors de color taronja, probablement Carthamus tinctorius, planta a qui convé aquest caràcter.

A aquest gènere, Adanson l'anomenà Carbeni, sens dubte de Car(duus) ben(edictus), que Bubani qualificaria de "barbarum et supervacuum nomen" (nom bàrbar i frívol).

 

Etimològic
Cnicus benedictus

Del llati benedictus, -a, -um (beneït, sant), per les extraordinàries virtuts medicinals que se li van atribuir a l'Edat Mitjana, sobre tot contra la pesta. Aquesta espècie, única del gènere, és el Cardosanctus officinalis de P. Bubani.

Etimològic
Coc

Cadascun dels carpels més o menys esfèrics, monos-perms, que constitueixen un fruit, generalment sec, i que se separen uns dels altres a la maturitat.

Plantes vasculars
Cochlearia

Nom format del llatí cochleare, is (la cullera), amb el sufix -aria, que indica relació, per la forma còncava de les fulles inferiors. L'arrel primari d'aquest mot és cochlea, -ae (el cargol).

Etimològic
Cochlearia officinalis

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Cochlearia officinalis subsp. pyrenaica

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Etimològic
Codony

m. Fruit del codonyer.

Paüls (Baix Ebre)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)

Etnobotànica
Codonya

f. Codony gros.

Paüls (Baix Ebre)

Etnobotànica
Còfia

f. Caliptra.

Briòfits
Coll

m. Porció estèril de la càpsula situada a la base de la urna.

Briòfits
Columel·la

f. Estructura central i estèril de l'urna.

Briòfits
Colutea

Del llatí colutea, una mena de llegum, segons Plini; i aquesta del grec koloitía o koloytéa, que deriven de koloýo (mutilar, desmembrar), perquè creien els antics que en trencar-li les branques es moria, com sofrint una castració. En Teofrast, és el nom, al menys, de dos arbres amb les llavors tancades dins d'una beina: Colutea arborescens i Cytisus aeolicus, i d'un salze: Salix caprea.

Etimològic
Colutea arborescens

Participi present del verb llatí arborescere (fer-se arbre), per ser planta arbustiva o mata.

Etimològic
Colutea arborescens subsp. gallica

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Comarum

Del grecollatí comaron, -i; en Teofrast, la maduixa (Fragaria vesca) i el fruit de l'arbóç (Arbutus unedo).

Etimològic
Comarum palustre

De l'adjectiu llatí palustris, -tre (palustre, pantanós), derivat de palus, -udis (llacuna, pantà), per la seva estació en llocs pantanosos.

Etimològic
Comissura

f. Zones d'unió o de contacte entre les cèl·lules hialines (hialocists) i les verdes (clorocists) de les espècies del gènere Sphagnum.

Briòfits
Comissural

adj. Relatiu o pertanyent a la comissura.

Briòfits
Complanat, complanada

adj. Disposat aparentment en un pla; referit sobretot als fil·lidis.

Briòfits
Compost, Composta Plantes vasculars
Comprimit, Comprimida Plantes vasculars
Conceptacle

m. Depressió en forma circular o de mitja lluna que conté propàguls; se situa a la superfície d'algunes hepàtiques tal·loses.

Briòfits
Concolor, Concolora

D'un sol color. Del mateix color. Oposat a discolor

Plantes vasculars
Concrescent

Dit dels òrgans que creixen soldats entre ells.

Plantes vasculars
Conduplicat, conduplicada

adj. Plegat longitudinalment per la meitat, com els fil·lidis de Fissidens.

Briòfits
Congesta

f. Conjunt no gaire extens de plantes d’una mateixa espècie. Els trèmols fan congestes.

Meranges (Cerdanya)

Etnobotànica
Conium

De kóneion, -ou, en grec clàssic, la cicuta (Conium maculatum) i el seu suc.

Etimològic
Conium maculatum

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de color porpra del tronc i dels pecíols.

Etimològic
Connat

Dit dels òrgans que han nascut junts i romanen més o menys soldats entre ells.

Plantes vasculars
Connectiu

Part mitjana i estèril de l'antera, que uneix entre elles les dues anteres.

Plantes vasculars
Connivent

Dit dels òrgans (pètals, estams, ...) que es posen en contacte o quasi per llur àpex sense ésser, però, soldats entre ells.

Plantes vasculars
Conopodium

Nom del llatí botànic format per analogia amb altres, com ara polypodium, compost del grec kónos, -ou (con, pinya, objecte en forma de con) i pódion, -ou (peuet) diminutiu de poús, podós (peu, pota); fent referència a la forma cònica de l'estilopodi o base engruixida dels estils.

Etimològic
Conopodium majus

Del llatí major, -us (mès gran), comparatiu de magnus, -a, -um (gran), al·ludint a la mida de la planta, més gran que la d'altres congèneres.

Etimològic
Conopodium majus subsp. ramosum

Del llatí ramosus, -a, -um (que té moltes branques, ramós), fent referència al port de la planta.

Etimològic
Conringia

Lorenz Heister (1683-1758) dedicà aquest gènere a H. Conring (1606-1681), professor de Medicina i Història Natural a la Universitat de Helmstedt (Alemanya).

Etimològic
Conringia orientalis

Del llatí orientalis, -e (de l'orient), pel seu origen o lloc d'habitació.

Etimològic
Constret, constreta

Que presenta un estrenyiment.

Plantes vasculars
Contort, contorta

adj. Torçat.

Briòfits
Contret

Que presenta una reducció de volum.

Plantes vasculars
Convolut, convoluda

Dit de les fulles que s'enrotllen longitudinal-ment en forma de tub.

Plantes vasculars
Convolut, convoluta

adj. Enrotllat longitudinalment, a vegades abraçant algun altre òrgan.

Briòfits
Convolvulaceae (Convolvulàcies)

Del gènere Convolvulus.

Etimològic
Convolvulus

Del llatí convolvere (enrotllar) i aquest de volvere (girar, fer voltes), perquè moltes espècies són volubles i s'entortolliguen al voltant dels cossos veïns.

El gènere Convolvulus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

 

Etimològic
Convolvulus althaeoides

Del nom del gènere Althaea i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les seves fulles amb les del malví (Althaea officinalis). Linnè va formar aquest epítet del nom amb que C. Bauhin es referia a aquesta planta: "Convólvulus argenteus, folio althaeae" (amb fulla d'althaea)

Etimològic
Convolvulus cantabrica

Pel nom de cantàbrica amb què era coneguda antigament; Cantàbrica quorundam, de Clusius, d'on pren el nom Linné.

Etimològic
Conyza

Sembla que aquest mot prové del grec kónops (mosquit, puça) o kónis (pols), al·ludint a que la pols de la planta, seca i esmicolada, es feia servir com a repel·lent d'insectes. Entre els antics la conyza era una pulicaria o pulicaris herba (herba que foragita els insectes), derivat de pulex, -icis (poll).

Si bé el nom genèric Conyza fou establert per Linné en 1753, la definició del gènere reconeguda actualment es deu al metge i botànic alemany Christian Friedrich Lessing (1809-1862).

Etimològic
Conyza bonariensis

Epítet del llatí botànic que significa 'de Buenos Aires', perquè la planta es va trobar prop d'aquesta ciutat sud-americana.

Etimològic
Conyza canadensis

Epítet del llatí botànic que significa 'de Canadà', per haver-hi estat trobada la planta.

Etimològic
Conyza sumatrensis

Epítet del llatí botànic que significa 'de Sumatra', perquè la planta es va trobar en aquesta illa d'Indonèsia..

Etimològic
Coral·loide

Que té l’aparença d’un corall.

Plantes vasculars
Cordat, cordada Plantes vasculars
Cordat, cordada

adj. Cordiforme.

Briòfits
Cordiforme

adj. En forma de cor.

Briòfits
Coriaci, coriàcia Plantes vasculars
Coriandrum

Del grec koríannon o koríandron, en llatí coriandrum, -i, nom amb què Plini anomena a una planta, probablement el coriandre o celiandre (Coriandrum sativum). El mot es fa venir de kóris (la xinxa), per l'olor que fa la planta fresca i aixafada, i ánnon (el lli).

Etimològic
Coriandrum sativum

Del llatí sativus, -a, -um (cultivat), per ser una planta cultivada des d'antic.

Etimològic
Coriaria

Del llatí coriarius, -ii (el blanquer), derivat de corium, -ii (el cuir), per l'aplicació que en fan els blanquers per adobar les pells, perquè és rica en tanins. Els romans, anomenaven herba coriaria la bryónia leuké de Dioscorides, que es creu que era la carabassina (Bryonia cretica). Però, segons Plini, aquest nom s'aplicava també, entre altres, a un arbust amb fulles de murtra, coriarius frutex, que sens dubte és el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere fou establert per Nissole (1711) i validat en Linnè (1753, 1754).

Coriaria myrtifolia

Del grecollatí myrtus (la murtra) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Coriariaceae (Coriariàcies)

De Coriaria, únic gènere de la família.

Etimològic
Corimbe

Inflorescència en què les flors o les branques se situen més o menys a un mateix nivell però llurs pedicels neixen de diferents altures del peduncle.

Plantes vasculars
Coris

Del grec kóris (xinxa). Dioscòrides (kóris) i Plini (coris, corissum) la citen com a "planta que altres diuen hypericon". Molts autors, Linnè inclòs, relacionen de formes diverses el nom de la planta amb el kóris grec, com ara al·ludint a la forma de les llavors o a la taca obscura de les dents calicinals.

En establir aquest gènere, Linnè segueix a Tournefort, Clusius i C.Bauhin (Coris monspeliaca, Coris caerulea marítima).

Etimològic
Coris monspeliensis

Adjectiu gentilici format del nom llatí (Mons Pessulum) de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat des d'abans de Linnè. Altres adjectius del llatí botànic que fan esment a aquesta ciutat són monspessulanus, -a, -um i monspeliacus, -a, -um.

Etimològic
Cornaceae (Cornàcies)

Pren el nom del gènere Cornus.

Etimològic
Cornus

Del llati cornus, -i i aquesta del grec kràneia,-as, ambdues paraules del gènere femení i que signifiquen corneller o sanguinyol i la seva fusta. Plini menciona cornus mas o cornus mascula i també cornus femina, aquesta de fusta dura, que podria ser Cornus sanguinea. Segons Cadevall, el nom tindria relació amb el mot llatrí, neutre, cornu (banya), per la fusta durable i forta com banya, citant el comentari de Virgili, bona bello cornus (el sanguinyol és bon material per a armes de guerra).

Etimològic
Cornus sanguinea

Del llatí sanguineus, -a, -um, (del color de la sang), pel color dels fruits madurs.

Etimològic
Corol·la Plantes vasculars
Corona

-Conjunt d'apèndixs petaloides, sovint soldats fent coroneta, que presenten certes flors a la part interior del periant.

-Conjunt de les lígules perifèriques dels capítols d'aquelles compostes que presenten un disc central de flors tubuloses.

-Apèndix que presenten al capdamunt alguns fruits.

Plantes vasculars
Coronar

v. Tallar la brancada d’un arbre.

Castelldans (Garrigues)

Etnobotànica
Coronilla

Diminutiu de corona, en castellà, per la forma de les inflorescències.

Gènere de les lleguminoses establert per Tournefort i revalidat per Linnè; el nom es va prendre de Lobelius, qui, segons Clusius, es va inspirar en el nom vulgar castellà.

Etimològic
Coronilla emerus

Nom masculí d'aquesta planta en Cesalpino, conforme a l'italià emero; molt probablement del grec émeros (cultivat) en contraposició a ágros (silvestre), per adornar molts jardins.

Etimològic
Coronilla glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Etimològic
Coronilla juncea

Adjectiu llatí derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Etimològic
Coronilla minima

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus (petit), per ser de talla més petita.

Etimològic
Coronilla scorpioides

Adjectiu del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum.

Etimològic
Coronilla valentina

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Coronilla valentina subsp. glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Etimològic
Coronilla varia

Del llatí varius, -a, -um (distint, de diferents colors), pels diferents tons que presenta la flor.

Etimològic
Coronopus

Del grecollatí coronopus, -odis, paraula composta del grec koróne (la gralla) i poús, podós (el peu). Segons Plini, una herba espinosa de tija serpentejant.  En Dioscòrides, nom d'una planta de fulles feses, probablement Plantago coronopus. Laguna, en els seus comentaris al "Dioscòrides", diu que el nom li ve de les fulles feses com les potes de la gralla.

El gènere Coronopus fou publicat per Johann Gottfried Zinn en 1757.

Etimològic
Coronopus didymus

Del grec dídymos que vol dir doble o bessó, per la seva silícula escotada de dalt i de baix, com si fos duplicada.

Etimològic
Coronopus squamatus

Del llatí squamatus, -a, -um (ple d'esquames), adjectiu derivat d'squama, -ae (esquama), per ser una planta generalment amb esquames disperses.

Etimològic
Corrigiola

Mot del llatí tardà per anomenar el passacamins o centinòdia (Polygonum aviculare), diminutiu del llatí corrigia, -ae (corretja, cordó de sabata), perquè les tiges de la planta, llargues i primes, esteses pel terra, s'assemblen a petits cordills.

Etimològic
Corrigiola litoralis

Del llatí litoralis, -e (de riba mar), per la seva estació riberenca.

Etimològic
Corrigiola litoralis subsp. telephiifolia

Adjectiu compost de telephium (nom de planta) i folium, -ii (fulla), per la semblança què van trobar en les fulles amb les del Telephium imperati.

Etimològic
Còrtex

m. Zona externa del caulidi formada per cèl·lules de paret més gruixuda que les de la part interna; a vegades és coberta per una hialodermis.

Briòfits
Cortical

adj. Relatiu o pertanyent al còrtex.

Briòfits
Corticícola

adj. Que viu sobre escorces d'arbres o arbustos.

Briòfits
Corydalis

Korydallís i korydálion són noms en grec antic de la fumària; s'al·ludeix aquí a la semblança de l'esperó amb el dit polze de la cogullada (una mena d'alosa), o sigui, també la flor del Delphinium. Corydalis és el nom amb que s'anomenava en llatí la cogullada.

En Pseudo-Dioscòrides, sinònim de kapnós (fumaria).

Etimològic
Corydalis cava

Del llatí cavus (buit, cóncau). Pel seu rizoma tuberculós buit.

Etimològic
Corydalis enneaphylla

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla), per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.

Etimològic
Corydalis lutea

Del llatí luteus (groc), pel color de la flor.

Etimològic
Corydalis solida

Del llatí solidus (massís), com el seu rizoma.

Etimològic
Corylus

Corylus, -i és el nom grecollatí que Virgili dona a l'avellaner.

Etimològic
Corylus avellana

Nux, nucis era el terme general que els llatins feien servir per referir-se als fruits de closca dura. Així, es referien a l'avellana com nux pontica perquè venia d'Orient. Però Plini parla d'una nux avellana, probablement una varietat hortense, cultivada a la vila d'Avella, prop de Nàpols.

Etimològic
Cos oleífer

Corpuscle esfèric o el·lipsoïdal que conté lípids, existents dins les cèl·lules de moltes hepàtiques. Pot ser translúcid o opac i és més o menys brillant.

Plantes vasculars
Cos oleífer granulós

Cos oleífer format per diverses vesícules aglomerades.

Plantes vasculars
Cos oleífer simple

Cos oleífer format per una sola vesícula.

Plantes vasculars
Cossos oleífers

Cossos (m.) oleífers (adj.). Cos intracel·lular, opac o translúcid, que conté olis. Al microscopi, tenen aparença d'una cèl·lula buida o opaca.

Briòfits
Costa

Sortint recte i estret que fa ressalt a la superfície d'un fruit, d'una tija...

Plantes vasculars
Costa

f. Nervi.

Briòfits
Cota

Antic nom d'algunes espècies d'Anthemis. Vegeu Anhemis cotula.

Etimològic
Cota altissima

Vegeu Anthemis altissima.

Etimològic
Cota triumfetti

Vegeu Anthemis triumfetti.

Etimològic
Cotoneaster

Mot compost de cotoneus, -a, -um, emprat en llatí (com també cydonia) per a anomenar al codonyer i també el fruit, codony (malum cotoneum), i el sufix -aster, que indica semblança parcial o inferioritat, perquè les fulles d'algunes espècies s'hi assemblen (anàlogament a oleaster i pinaster).
Gènere establert per Medikus per a Mespilus cotoneaster de Linnè, el qual, al seu torn, pren l'epítet de G. Bauhin, qui anomena a la planta Cotonaster [sic]. Segons sembla, aquest nom va ser creat per C. Gesner i fa esment a la semblança de les fulles de Cotoneaster integerrimus amb les del codonyer (Cydonia oblonga).

Etimològic
Cotoneaster integerrimus

Forma superlativa de l'adjectiu llatí integer, -gra ,-grum (sencer), per les fulles enteres.

Etimològic
Cotoneaster pyracantha

Paraula composta del grec pyr, pyrós (foc) i ákanthos (espina), pel color vermellós del fruit madur.

Etimològic
Cotoneaster tomentosus

Terme del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), per les fulles alb-tomentoses.

Etimològic
Cotoneaster vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna.

Etimològic
Cracca

D'etimologia obscura. Nom donat per Plini a la llavor de la veça silvestre.

Etimològic
Cracca minor

Minor, en comparació amb la Cracca major.

Etimològic
Cracca atropurpurea

Del llatí ater, atra, atrum (negre, fosc) i purpureus (de color de porpra), perquè tenen l'àpex de les flors de porpra negrós. En llatí clàssic, els composts feian atri-, però per als noms botànics es va escollir atro-.

Etimològic
Cracca bertolonii

Dedicada a A Bertoloni (1775-1869), professor de botànica a la Universitat de Bolonia, autor de diversos treballs importants sobre la flora d' Itàlia (1838-54).

Etimològic
Cracca disperma

Del prefix grec di (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

Etimològic
Cracca elegantissima

Superlatiu del llatí elegans (formós, elegant), pel color bonic de les flors.

Etimològic
Cracca major

Per la seva major talla en comparació d'altres, especialment de la minor.

Etimològic
Cracca monanthos

Del grec mónos (un sol) i ánthos (flor o floració), per les seves flors solitàries.

Etimològic
Cracca tenuifolia

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Etimològic
Cracca varia

Del llatí varius, aquí sinònim de versicolor, -oris (de diferents colors) per canviar de color les seves flors.

Etimològic
Cracca villosa

Del llatí villosus (pelut), i aquest de villus (manyoc), pels pèls estesos que presenta la planta.

Etimològic
Cras, crassa Plantes vasculars
Crassula

Forma diminutiva del llatí crassus, -a, -um (gruixut, espès, ple de suc), per les fulles carnoses. Segons Dodonaeus, crassula, -ae era el nom que rebien en les oficines de farmàcia diferents plantes de fulles crasses, com ara Sedum sp. pl. i Umbilicus sp. pl.

El gènere Crassula fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Crassula caespitosa

Epítet del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (gespa), per l'aspecte de la planta en forma de gespa o catifa.

Etimològic
Crassula rubens

Del llatí rubens, -entis (vermellós), fent referència al color de la tija.

Etimològic
Crassulaceae (Crassulàcies)

Del gènere Crassula.

Etimològic
Crataegus

Del grec krátaigos, -ou, el nespler, en Teofrast, i del llatí crataegon, -onis, l'atzeroler, en Plini, i probablement crataegus sp. pl. Hi ha qui fa derivar aquesta paraula del grec krátos, -eos (força, robustesa) i aigílops, -opos (alzina d'aglans mengívols), fent al·lusió a la duresa de la seva fusta.

Etimològic
Crataegus azarolus

Del nom de la planta, al zarur, en àrab.

Etimològic
Crataegus monogyna

Del grec mónos (sol, únic) i gyné, gynaikós (dona, aquí pistil o part femenina de la flor), per tenir un sol estil i un sol pinyol, a diferència d'altres espècies.

Etimològic
Crataegus oxyacantha

Nom grec d'un arbust espinós, l'arç blanc, en Teofrast; del grec oxýs (agut) i ákantha (espina), per les seves espines punxegudes.

Etimològic
Crenat, crenada

Fulles o altres órgans els marges dels quals tenen dents poc sortints i arrodonides.

Crenulat-ada, que és finament crenat.

Plantes vasculars
Crenulat, Crenulada Plantes vasculars
Crenulat, crenulada

adj. Que té petites dents arrodonides al marge; s'aplica sobretot als fil·lidis.

Briòfits
Crepis

És el nom d'una planta en Teofrast i sembla que té relació amb el grec krepís (xinel·la o babutxa), perquè, en algunes espècies d'aquest gènere, els fruits tenen un estrenyiment al centre que fa recordar vagament aquest calçat.

En realitat, no se sap per què S. Vaillant va escollir Crepis com a nom del gènere que després Carl Linné va validar en 1753.

Etimològic
Crepis albida

Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), perquè els aquenis són blanquinosos.

Etimològic
Crepis bursifolia

Del llatí tardà bursa, -ae (bossa, sarró) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a una semblança de les fulles bassals amb un sarró. Si bé prové de grec býrsa, -es (cuiro, bot), és del llatí tardà d'on van prendre el nom els botànics.

Etimològic
Crepis foetida

Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva olor, que no és del tot desagradable; en recorda la de la benzina.

Etimològic
Crepis lampsanoides

Epítet del llatí botànic format del nom del gènere Lapsana (Lampsana) i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-hi trobat semblances amb alguna planta d'aquest gènere.

Etimològic
Crepis nicaeensis

Adjectiu gentilici format de Nicaea nom llatí de Niça, ciutat del sud de França (però també d'altres a Grècia, Turquia i Índia) i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat.

Etimològic
Crepis paludosa

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació, a llocs humits. Sinònim de palustris, -e i paludicola, -ae.

Etimològic
Crepis pulchra

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte elegant de la planta.

Etimològic
Crepis pygmaea

Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les petites dimensions de la planta. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus.

Etimològic
Crepis sancta

Del llatí sanctus, -a, -um (sant, sagrat). 

Etimològic
Crepis setosa

Del llatí setosus, -a, -um (pelut, cobert de cerres), per ser, tota la planta, peluda.

Etimològic
Crepis vesicaria

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), fent referència a petites butllofes o vesícules.

Etimològic
Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia

Per les fulles runcinades, com arpiots, que recorden les del Taraxacum.

Etimològic
Crespeller

adj. Planta que viu a la penya. Un pi crespeller.

Boí (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Crithmum

Del nom grecollatí crethmos, -i (fonoll marí),  transcrivint la e per i, a què Plini anomena baticula. També, segons Cadevall, crithmon es fa derivar del grec crithé (ordi), per la semblança dels fruits.

Etimològic
Crithmum maritimum

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, encara que se'n trobi allunyada. Sinònim de litorale.

Etimològic
Crucianella

Nom medieval del llatí botànic derivat de crucians, -tis (posat en creu) amb el sufix diminutiu llatí -ella que apareix en altres noms com Nigella o Capsella; el nom fa referència a les fulles d'aquestes plantes, que acostumen a ser patents i verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu.

El gènere Crucianella fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Crucianella angustifolia

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles, sobre tot les superiors, linears. És un neologisme del llatí botànic format per analogia amb el clàssic latifolius, -a, -um (de fulles amples), usat per Plini.

Etimològic
Crucianella maritima

Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), per la seva estació als arenys costaners.

Etimològic
Cruciata

Probablement del llatí medieval cruciatus, -a, -um (en forma de creu). Cruciata herba o simplement cruciata, era el nom que rebien diferents espècies del gènere Cruciata. El nom fa referència a la disposició de les fulles i les seves estípules, verticil·lades i patents, en creu. En llatí clàssic l'adjectiu cruciatus, derivat de crux, crucis (turment, tortura), es referia al torturat, al que patia el turment, generalment crucificat.

El gènere Cruciata fou publicat per Philip Miller en 1754.

Etimològic
Cruciata glabra

Del llatí glaber, -bra, -brum (pelat), per no tenir cap indument a les tiges ni a la làmina foliar.

Etimològic
Cruciata laevipes

Del llatí laevipes o levipes, mot compost de laevis (lleuger) i pes, pedis (peu), es a dir, de peus lleugers.

Etimològic
Crupina

Crupina, -ae és un mot del llatí botànic format a partir de l'holandès kruipen o del flamenc kruuppen (arrosegar-se, lliscar). Apareix per primer cop (com a nom que rebia a Bèlgica una Chondrilla) a l'obra Plantarum seu stirpium historia (1576), de L'Obel, que diu:  "Crupina, mot deformat de cruppen, és a dir, 'reptar' perquè en tocar la llavor amb la mà, s'aparta i s'escorre". Segons J. Cadevall, perquè el papus o plomall fosc i multífid s'assembla a les cames d'un insecte rèptil.

El gènere fou establert en 1810 per A.-P. de Candolle sobre la base de Centaurea subg. Crupina de C.H. Persoon (1807), qui formà el subgènere a partir de Centaurea crupina de Linné (1753); i aquest, al seu torn, va prendre l'epítet de la Crupina Belgarum de H.B. Ruppius (1718).

 

 

Etimològic
Crupina vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna.

Etimològic
Cucubalus

Corrupció del llatí cacabulus, diminutiu de cacabus, derivat del grec, que significa caldera, és a dir caldereta, al·ludint a la forma del calze. Segons altres autors, és el nom d'una planta que en Plini és sinònim del mot grec strýchnon, que podria ser, entre altres, la morella negra (Solanum nigrum) i potser l'herba de la mala llavor (Cucubalus baccifer).

Etimològic
Cucubalus baccifer

Del llatí baccifer, compost de bacca (baia) i fero (portar), fent referència a la classe de fruit que porta.

Etimològic
Cucubalus otites

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

Etimològic
Cucul·lat, cucul·lada

En forma de caputxeta.

Plantes vasculars
Cucul·liforme

adj. Que té forma de caputxa, com alguns àpex de fil·lidis o algunes caliptres.

Briòfits
Cucurbitaceae (Cucurbitàcies)

De Cucurbita, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

Etimològic
Cuneat, cuneada: cuneïforme

És a dir que té forma de tascó.

Plantes vasculars
Cupressaceae (Cupressàcies)

Del llatí i del grec kyparissos, nom del xiprer; Taxodium prové de taxus, el teix i del sufix –oides, –eidos, semblant, per la similitud de les fulles a les dels teix.

Etimològic
Cúpula

Als arbres de la família de les fagàcies involucre llenyós que enclou o embolcalla els fruits (en deriva cupuliforme).

Plantes vasculars
Cuspidat, cuspidada

Que termina en punta.

Plantes vasculars
Cuspidat, cuspidada

adj. Que s'atenua en una punta robusta. En els fil·lidis, aquesta punta és formada per l'excurrència del nervi; en el caulidi o les branques, és constituïda pels fil·lidis imbricats.

Briòfits
Cyclamen

Kykláminos, en Dioscòrides, i cyclaminos o cyclaminum en Plini, eren el nom  de plantes d'aquest gènere, que C. Bauhin i altres botànics pre-linneans anomenaren cyclamen. Segons Laguna, en les anotacions al Dioscòrides, el nom deriva del grec kýklos (cercle), pel rizoma tuberós d'aquestes plantes, rodó i deprimit com una rodella.  El nom vulgar català, pa de porc, en castellà, panporcino i en francès, pain de pourceau, fa al·lusió a què als porcs els agrada menjar-se'n les arrels.

Etimològic
Cyclamen balearicum

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver estat descoberta en aquestes illes.

Etimològic
Cydonia

Del llatí cydonium malum (el codonyer). Segons A. Laguna, en les seves anotacions al Dioscòrides, "Els codonyers van ser duts per primer cop a Itàlia d'una ciutat de Creta anomenada Cydon, d'on després se'ls va anomenar mala cydonia..."

Etimològic
Cydonia vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta cultivada pertot.

Etimològic
Cymbalaria

Derivat del grecollatí cymbalum, -i (címbal), cymbalaria és el nom que els antics donaven a una planta de fulles arrodonides semblants a un címbal, que om suposa que era el ciclamen (Primulàcies).

Hill (1756) establí el gènere per a l'Antirrhinum cymbalaria de Linnè (Cymbalaria muralis) seguint el criteri de molts altres botànics prelinneans, com ara Lobelius, Daléchamp, Caspar i Johann Bauhin, etc., que afirmaven que la planta era la cymbalaria dels antics.

Etimològic
Cymbalaria muralis

Del llatí muralis, -e (propi del murs), perquè és freqüent en murs i parets.

Etimològic
Cynanchum

Mot compost del grec kýon, kynós (gos) i ánchein (estrènyer, escanyar) com si diguéssim escanyagossos o matacà. Segons Dioscòrides, kýnanchon, -ou, o el seu sinònim apókynon, era el nom d'una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, segons la traducció de Laguna, "pastades amb saïm, si es donen de menjar als gossos, panteres, llops i guineus, els maten". S'ha pensat que es referia al matacà (Chynanchum acutum) i també a Cionura erecta, el Cynanchum erectum de Linné.

El gènere Cynanchum fou establert per Linné (1737) per a plantes que botànics precedents –com ara C. Bauhin, J. Bauhin, Clusius i Morison– havien inclòs entre els Apochynum.

Etimològic
Cynanchum acutum

Del llatí acutus, -a, -um (agut, afilat), fent referència a l'àpex de les fulles o, segons altres, al dels pètals.

Etimològic
Cynara

Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae, nom de la carxofera (C. Scolimus) i del card coler (C. cardunculus). Per a alguns autors el mot estaria relacionat amb el grec Kyón, kynós (gos) "perquè les espines de les seves espècies tenen alguna semblança amb els ullals dels gossos" (S. Vaillant); per a uns altres tindria relació amb Kínaros, illa grega de la mar Egea on suposadament creixia la planta; altres, de forma inversemblant, el relacionen amb el llatí cinis, -eris (cendra) "perquè li agrada ésser adobada amb cendres" (C. Bauhin); tanmateix, actualment es considera d'origen desconegut.

 El gènere Cynara fou creat per Tournefort, com Cinara, en 1694 i 1700, canviat a Cynara per S. Vaillant en 1718 i validat per Linné en 1753 i 1754.

Etimològic
Cynara cardunculus

Epítet del llatí botànic, diminutiu de cardus o carduus -i (card), com un card menor, per la semblança amb els cards, amb què comparteix les espines de l'involucre i de les fulles.

Etimològic
Cynara scolymus

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom d'una mena de carxofera o card silvestre. El nom català carxofa, com en altres idiomes, prové de l'àrab al-kursúf.

Etimològic
Cynoglossum

Del grec kyón, kinós (gos) i glóssa, -es (llengua). En el Pseudo Dioscórides, és una "planta de fulles semblants a las del grec arnoglósson", un plantatge, pel que sembla, "que els romans diuen lingoua kanina". En Plini, una planta de fulles que recorden una llengua de gos, que podria ser qualsevol espècie del gènere Cynoglossum.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754)

Etimològic
Cynoglossum creticum

Del llatí creticus, -a, -um (de l'illa de Creta), nom específic emprat ja per Clusius, per ésser planta de Creta.

Etimològic
Cynoglossum officinale

Per ésser planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, -ae, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Cytisophyllum

Mot compost del nom genèric Cytisus i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les bractèoles foliàcies que envolten la part inferior del calze, que tenen certa semblança amb les d'algun Cytisus.

Etimològic
Cytisophyllum sessilifolium

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folium, -ii (fulla), al·ludint a les fulles sèssils, sense pecíol.

Etimològic
Cytisus

Segons Plini, és el nom, provinent del grec kýtisos, d'una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides.

Etimològic
Cytisus argenteus

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Etimològic
Cytisus capitatus

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per la seva inflorescència en capítols terminals.

Etimològic
Cytisus fontanesii

Dedicada a René Louiche Desfontaines, director del Jardí de Plantes i professor del Museu a París, autor de Flora Atlàntica (Àfrica nord-occidental, 1798-1800).

Etimològic
Cytisus gallicus

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia), per la seva habitació a França.

Etimològic
Cytisus heterochromus

Adjectiu compost del grec héteros (distint), i chróma (color), segurament pel groc pàl·lid de la flor, diferent de les taques de l'esquena de l'estendard.

Etimològic
Cytisus laburnum

Nom d'una planta, en Plini, de significat obscur: un arbre dels Alps que servia per a fer estaques; segons sembla, seria Laburnum anagyroides.

Etimològic
Cytisus patens

Del llatí patens, -entis (ample, obert), probablement per les ales esteses de la corol·la.

Etimològic
Cytisus sessilifolius

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folius, -ii (fulla), perquè les fulles de les branques floríferes són sèssils.

Etimològic
Cytisus telonensis

Gentilici llatí per indicar la procedència de Toulon, ciutat de França, per la seva habitació.

Etimològic
Cytisus triflorus

Paraula del llatí botànic composta del prefix tri- (tres) i flos, floris (la flor), per les flors freqüentment ternades.

Etimològic
Daphne

Dáphne és nom grec del llorer (Laurus nobilis), al qual s'assemblen algunes espècies d'aquest gènere, principalment el lloreret (Daphne laureola), anomenat daphnoides per diversos botànics prelinneans. Segons la mitologia grega, la nimfa Dafne, per eludir la persecució del deu Apol·lo, va ser transformada en un llorer.

Etimològic
Daphne gnidium

Del llatí Gnidius, -a, -um, originari de Gnidus, antiga ciutat de la regió de Cària en la costa sud-occidental d'Àsia Menor. Segons Cadevall, hom ha cregut que la grana dita Gnidium, famosa en l'antiguitat, provenia d'aquesta Daphne.

Etimològic
Daphne laureola

És la laureola dels autors prelinneans, així anomenada per les fulles, que recorden, per llur forma i verdor, les del llorer. Laureolus, -a, -um és el diminutiu de laureus, -a, -um, allò propi del llorer, laurus, -i en llatí.

Etimològic
Daphne mezereum

Perquè hom ha cregut que el mezereon dels àrabs correspon a aquesta planta.

Etimològic
Dàtil

m. Fruit de la palmera (Chamaerops humilis).

Ardenya (Tarragonès)

Etnobotànica
Datura

Paraula d'origen sànscrit amb què es coneixia la planta a l'Índia, que significa poma espinosa. Fou el metge portuguès Garcia de Orta qui introduí el nom, transcrit al portuguès com datura, en la seva obra Coloquios dos simples e drogas da India (1536), que Clusius traduí al llatí en 1547.

El gènere Datura fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Stramonium de Tournefort (1694, 1700). A guisa d'explicació, en l'Hortus Cliffortianus, fa un joc de paraules amb el participi de futur (daturus, -a, -um) del verb llatí donare (donar) i escriu en to humorístic: "A la Datura, podem continuar donant-li aquest nom com si fos llatí, tot i que sigui d'origen exòtic, perquè potser a l'Índia les dones lascives en donen i en donaran la llavor [com a afrodisíac] a llurs marits flonjos".

Etimològic
Datura stramonium

Nom de la planta en els autors prelinneans, que Linnè conserva com a epítet específic en aposició. Sembla que està format del grec strýchnos, -ou, nom que Teofrast i Dioscòrides donen a diverses plantes solanàcies tòxiques, i manikós, -ou (boig, foll); és a dir, solanàcia que fa embogir (per les seves propietats narcòtiques).

Etimològic
Daucus

Del grec daúkos, -ou (la pastanaga) que passa al llatí com daucus, -i, que era el nom de diferents plantes umbel·líferes, entre elles la pastinaca, -ae de Plini, (Daucus carota). Apuleu aporta les formes daucion i daucites amb el mateix significat. Els antics botànics feien derivar la paraula del grec daío (encendre), per les seves suposades propietats medicinals.

Etimològic
Daucus carota

Carota, ae, és un dels noms de la pastanaga en Plini. Hom fa derivar d'un arrel celta, kar (vermell), al·ludint al color de l'arrel de la pastanaga cultivada.

Etimològic
Daucus durieua

Espècie dedicada per Willkomm a Durieu.

Etimològic
Daucus gingidium

Del llatí gingidion, -ii, nom manllevat del grec amb què Plini anomenava la pastanaga silvestre; Aquí va com a nom neutre en aposició.

Etimològic
Daucus maritimus

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis.

Etimològic
Decidu, decídua

adj. Caduc.

Briòfits
Decumbent

És oposat a erecte.

Plantes vasculars
Decurrència

f. Característica d'una estructura que s'extén per sota del seu punt d'inici. Per exemple, els fil·lidis amb base decurrent s'extenen al llarg del caulidi i els àpex hialins s'extenen pel marge.

Briòfits
Decurrent

adj. Que es perllonga cap avall unit a l'òrgan en què s'insereix. Sovint fa referència a la base dels fil·lidis que recorre soldada al caulidi, dels marges o del mateix fil·lidi; o de la punta hialina d'un fil·lidi que recorre els marges d'aquest.

Briòfits
Decurrent

Dit de les fulles sense pecíol, enganxades a la tija, el limbe de les quals s’estén cap avall, unit a la tija.

Plantes vasculars
Decussat, decussada

Dit de les fulles oposades en què cada parell es disposa en un pla longitudinal que fa angle recte amb els dels parells immediats, superior i inferior.

Plantes vasculars
Deflex, deflexa

Girat o corbat cap avall.

Plantes vasculars
Dehiscència

Acció d’obrir-se espontàniament (s’aplica als fruits que s’obren per deixar anar les granes).

Plantes vasculars
Dehiscent

adj. Que s'obra espontàniament. Dit de la càpsula que s'obre regularment per un opercle o per valves.

Briòfits
Delphinium

De delphínion, diminutiu de delphís (dofí), que és el nom grec de la planta, en Dioscòrides, per la semblança del sèpal superior amb aquest cetaci. Altres hi veuen el dit polze del peu de l'alosa. Segons el Pseudo-Dioscòrides, perquè les seves fulles basals, feses i allargades, tenen forma de dofí.

 

Etimològic
Delphinium peregrinum

Fa referència a la seva extensa àrea de dispersió.

Etimològic
Delphinium pubescens

Pel seu tronc tomentós o pubescent, fent referència al borrissol que els creix als adolescents, en llatí pubescens.

Etimològic
Delphinium ajacis

Genitiu del nom propi grecollatí Ajax (literalment, "el que cura"), en memòria dels herois grecs.

Etimològic
Delphinium cardiopetalum

Fa referència a la forma de cor dels pètals laterals.

Etimològic
Delphinium elatum

Del llatí elatus (alt i dret), per la forma del tronc.

Etimològic
Delphinium staphisagria

Del grec staphís (raïm sec, pansa) i ágrios (silvestre); significa "pansa de muntanya", fent referència a la forma que presenten la inflorescència i les fulles, semblants al cep silvestre.

Etimològic
Delphinium verdunense

Fa referència a la localitat francesa de Verdun.

Etimològic
Deltoide

Fulla.

Plantes vasculars
Dendriforme

adj. Ramificat semblantment a un arbre.

Briòfits
Dent (càpsula)

f. Cada una de les porcions en què es divideix un persitoma senzill o l'exostoma d'un de doble.

Briòfits
Dent (fil·lidi)

f. Projecció petita i aguda, especialment la del marge d'un fil·lidi.

Briòfits
Dentaria

Del llatí dens, dentis (la dent), pel rizoma escamós, ple de ressalts; segons de Théis, restes del punt d'inserció d'antigues fulles. No s'ha de confondre amb la dentaria herba dels llatins, que és, pròpiament l'herba queixalera o jusquiam: Hyoscyamus sp (Solanàcies).

Etimològic
Dentaria digitata

Del llatí digitatus, -a, -um (que té dits), derivat de digitus, -i (el dit), pels cinc segments foliars, digitats o palmats.

Etimològic
Dentaria pinnata

Del llatí pinnatus, -a, -um (que té plomes) derivat de pinna, -ae (ploma d'au), per la disposició dels folíols. Plini anomenava pinnata folia la fulla composta on els folíols es disposen respecte al raquis o nervi principal com les barbes de les plomes; aquest és el sentit que pren aquest adjectiu en la terminologia botànica,

Etimològic
Dentat, dentada

adj. Proveït de dents.

Briòfits
Dentat, dentada Plantes vasculars
Denticulat, denticulada

adj. Finament proveït de dents.

Briòfits
Denticulat, denticulada

Que té petites dents.

Plantes vasculars
Denudat, denudada

adj. Dit del caulidi nu desposseït de forma natural dels fil·lidis.

Briòfits
Depauperat, depauperada

adj. Regruat, pobrament desenvolupat.

Briòfits
Descurainia

Gènere dedicat a François Descourain (1658-1740), apotecari, metge i botànic francès.

El gènere Descurainia fou publicat per Philip Barker Webb i Sabin Berthelot, conjuntament, en Histoire naturelle des Iles Canaries (1836).

Etimològic
Descurainia sophia

Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum.

Etimològic
Dethawia

Endlicher creà aquest gènere per a substituir Wallrothia de De Candolle, però sense deixar-ne cap explicació. Alguns autors francesos aventuren que el gènere estaria dedicat a un cert Dethaw -presumpte botanòfil del segle XIX-. Com que aquest cognom no figura a cap dels índexs usuals, sembla més raonable pensar que s'hagi format com una combinació de Wallrothia i De Candolle.

Etimològic
Dethawia splendens

Splendens (que resplendeix), participi present del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors d'un blanc brillant.

Etimològic
Diadelf, diadelfa

Dit de la planta els estams de la qual s’agrupen en dos petits feixos (a les papilionàcies un feix amb un sol estam).

Plantes vasculars
Dialipètal, dialipètala

De pètals lliures (és oposat a gamopètal).

Plantes vasculars
Dialisèpal,dialisèpala

De sèpals lliures (és oposat a gamosèpal)

Plantes vasculars
Dianthus

Diósanthos, paraula composta del genitiu grec Diós (de Zeus o Júpiter) i ánthos (flor), que Linnè sincopà en llatí com a Dianthus, es a dir, flor de Jove o Júpiter o divina, per la seva sublim bellesa.

Etimològic
Dianthus armeria

Probablement, per la semblança amb les espècies del gènere Armeria.

Etimològic
Dianthus attenuatus

Del llatí attenuatus (aprimat), per la forma del calze, amb les dents atenuades a l'àpex.

Etimològic
Dianthus barbatus

Del llatí barbatus, -a, -um (que té barba), segurament per les llargues arestes de les bràctees involucrals i caliculars que formen com una barba molt perceptible abans de l'antesi.

Etimològic
Dianthus brachyanthus

Del grec brachýs (curt) i ánthos (flor), això és, de flors curtes.

Etimològic
Dianthus broteri

Dedicada a Fèlix de Avellar Brotero, autor de la Phytographia Lusitaniae selectior.

Etimològic
Dianthus carthusianorum

Forma del genitiu plural del llatí eclesiàstic carthusianus, -a, -um, que vol dir 'dels cartoixans'. Dedicat als monjos de Sant Bru, probablement per haver-se comparat els pètals barbuts d'aquesta planta a la barba dels dits monjos. Semblen confirmar aquesta hipòtesi les antigues denominacions Chariophyllus barbatus, Viola barbata i Lychnis monachorum.

Etimològic
Dianthus caryophyllus

Perquè la fragància de les seves flors recorda la del clau d'espècia, en llatí, caryophyllum i en grec, karyóphyllos.

Etimològic
Dianthus catalaunicus

Per la seva habitació a Catalunya.

Etimològic
Dianthus ciliatus

Del llatí cilium (pestanya) i el sufix -atus (en forma de), per les fulles serrulades.

Etimològic
Dianthus costae

Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a l'il·lustre botànic barceloní Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), autor de Introducción a la flora de Cataluña (1864).

Etimològic
Dianthus deltoides

Del nom de la lletra grega délta i el sufix -éidos (en forma de), és a dir, en forma de delta o triangular; al·ludint a la forma de la taca purpurina dels pètals.

Etimològic
Dianthus hyssopifolius

Del gènere Hissopus i folium, -ii (fulla), per la semblança amb les fulles d'Hyssopus officinalis.

Etimològic
Dianthus longicaulis

Del llatí longus, -a -um (llarg) i caulis (la tija) és a dir, de tija llarga.

Etimològic
Dianthus monspessulanus

Gentilici llatí per a designar allò que fa referència a Montpeller o als seus habitants, per la seva suposada estació en aquesta localitat del Llenguadoc que en llatí s'anomenava Mons pessulum.

Etimològic
Dianthus neglectus

Del llatí neglectus (descuidat), participi passat del verb negligo (fer poc cas d'una cosa), per no haver-hi parat prou l'atenció fins aleshores.

Etimològic
Dianthus prolifer

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Etimològic
Dianthus pungens

Del llatí pungens (punxant) del verb pungere (punxar), per les fulles rigido-subpunxents.

Etimològic
Dianthus saxifragus

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Etimològic
Dianthus seguieri

Dedicat al botànic francès Jean François Séguier, autor de Plantae Veronenses, 1745.

Etimològic
Dianthus seguieri subsp. requienii

Dedicat al naturalista francès Esprit Requien (1788-1851).

Etimològic
Dianthus serratus

Del llatí serratus (en forma de serra) compost de serra, -ae (la serra) i el sufix -atus (en forma de), per les dents dels pètals.

Etimològic
Dianthus subacaulis

Del llatí sub (un poc, una mica) i acaulis (sense tronc) pels seus troncs curts.

Etimològic
Dianthus subulatus

Format del llatí subula (alena) i el sufix -atus (en forma de, semblant a), per les fulles en forma d'alena.

Etimològic
Dianthus superbus

Del llatí superbus, -a -um (magnífic, esplèndid), per l'esplendor de les seves flors, grans y oloroses.

Etimològic
Dianthus valentinus

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), per la seva habitació clàssica.

Etimològic
Dicasi

Cima en què cada eix produeix dues branques oposades.

Plantes vasculars
Dictamnus

Del grecolatí dictamnus o dictamnum, nom de diferents plantes labiades similars al poliol i originàries de l'illa de Creta. El mot sembla que està relacionat amb el grec Díkte, nom d'una muntanya de l'est de l'illa. El nom genèric Dictamnus fou adoptat per Linnè (1737), en substitució de Fraxinella, de Tournefort (1694, 1700), seguint el criteri de C. Bauhin i molts altres; I a l'Hortus Cliffortianus (1738), dóna la següent explicació: “Atès que Fraxinella no té res a veure amb Fraxinus [...] m'atinc a aquest antic sinònim disponible”

Etimològic
Dictamnus albus

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Etimològic
Dictamnus fraxinella

Adjectiu format del llatí fraxinus, nom del freixe, en Plini, per la semblança de les fulles.

Etimològic
Dictamnus hispanicus

Del llatí hispanicus (espanyol) és a dir, espècie d'Espanya.

Etimològic
Digitada

Fulla.

Plantes vasculars
Digitalis

En llatí medieval, era el nom de la didalera (Digitalis purpurea); Segons Ambrosini, perquè les flors imiten la forma del didal, coberta amb què les dones es protegeixen els dits quan cusen. La paraula prové del llatí digitale, -is (didal) i aquesta, de digitus, -i (dit).

Etimològic
Digitalis lutea

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Etimològic
Dioic

Dit de les plantes on hi ha individus que només fan flors masculines (amb estams que produeixen pol·len), i individus que només fan flors femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls), és a dir les plantes que tenen sexes separats; són doncs plantes amb flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Plantes vasculars
Dioic, dioica

adj. En una planta, té els arquegonis i els anteridis en individus diferents. Dit d'una altra manera, un sol individu només té o anteridis o arquegonis.

Briòfits
Diotis

Del grec díotos (dues orelles o dues anses), compost de dis (doble) i oús, otós (orella), per les dues orelletes o apèndixs a la base de les flors tubuloses.

Etimològic
Diotis maritima

Vegeu Otanthus maritimus.

Etimològic
Dipcadi

Paraula del llatí botànic, d'origen oriental, amb què es coneixien diferents plantes liliàcies. N'hi ha que la relaciona, per la variant tibcadi, amb l'àrab tibr qarīh (oro puro), pel color més o menys groc del perigoni. El gènere Dipcadi fou creat per F. K. Medikus (1790) per al Dipcadi serotinum exclusivament, sense donar cap raó d'aquest nom; però el mot ja apareixia a Dodonaeus (1569) i a Lobelius (1576) aplicat a altres plantes de la mateixa família que es cultivaven en els jardins de l'època.

Etimològic
Dipcadi serotinum

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), segons conta l'Ecluse, perquè germina a la tardor.

Etimològic
Diploclamadi, diplocamadídia

Dit de la flor que consta de dues cobertes, el calze i la corol·la.

Plantes vasculars
Diplotaxis

Paraula composta del grec díploos, diploús (doble) i táxis, -eos (ordre, disposició), al·ludint a la disposició ordenada de les llavors en dues files, en cada lòcul de la síliqua, en la majoria de les espècies.

Etimològic
Diplotaxis erucoides

Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca.

Etimològic
Diplotaxis muralis

Del llatí muralis, -e  (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), per la seva estació.

Etimològic
Diplotaxis tenuifolia

Epítet del llatí botànic format del llatí tenuis, -e (fi), quasi gracilis, i follium, -ii (la fullla).

Etimològic
Diplotaxis viminea

Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (vímet), pel tronc prim, vincladís i quasi nu, subafil.

Etimològic
Diplotaxis virgata

Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, verga) i interpretat pels botànics en el sentit de dret com una vara, al·ludint a la direcció de les branques o, potser, a la forma i disposició recta dels fruits.

Etimològic
Dipsacaceae (Dipsacàcies)

De Dipsacus, el gènere tipus de la família.

Etimològic
Dipsacus

Dioscòrides i Plini anomenaven dipsacos una planta de tiges i fulles espinoses, i flors reunides en capítols també espinosos, com un eriçó; sens dubte, es referien al cardó D. fullonum i a altres espècies del mateix gènere. El mot deriva del grec dípsa, -es (la set), segons sembla perquè a l'aixella de les fulles, connates, sempre queda aigua de la pluja o de la rosada que es pot beure. En grec clàssic, dipsakós, -oú significava mal de ronyons o diabetis, malaltia que causa molta set.

El gènere Dipsacus, fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Dipsacus fullonum

Del llatí fullo, -onis (bataner, paraire), en genitiu plural, és a dir 'cardó dels paraires', perquè els capítols ovoides i amb les esquames de punta ganxuda es feia servir des de l'antiguitat per a cardar la llana

Etimològic
Dipsacus pilosus

Del llatí pilosus, -a, -um (pelut), fent referència als pels curts i rígids a la part de la tija sota el capítol.

Etimològic
Dipsacus silvestris

Del llatí silvestris, -e (salvatge, inculte), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), pel seu lloc d'habitació i per contraposició a D. sativus.

Etimològic
Discolor, discolora

De dos colors o més. És oposat a concolor.

Plantes vasculars
Disperm

Que conté dues llavors.

Plantes vasculars
Distal

adj. Allunyat del punt que es pren com a base o origen (oposat a proximal).

Briòfits
Distal

Dit de la part d'un òrgan més allunyada de la base.

Plantes vasculars
Dístic, dística

adj. Disposat en dues rangleres oposades, com per exemple alguns fil·lidis al caulidi.

Briòfits
Dístic, dística

Dit de les fulles, de les ramificacions, etc. que es disposen en dos rengles longitudinals oposats.

Plantes vasculars
Dittrichia

Gènere dedicat al botànic alemany Manfred Dittrich (1934-2016), especialista en Asteràcies i que fou director de l'herbari del jardí botànic de Berlin.

El gènere Dittrichia fou publicat pel botànic suís Werner Rodolfo Greuter en1973.

Etimològic
Dittrichia graveolens

Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire), fent referència a la forta olor que en desprenen les fulles.

Etimològic
Dittrichia viscosa

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segreguen la tija i les fulles.

Etimològic
Divaricat, divaricada

Dit de les branques, o altres òrgans que divergeixen segons un angle molt obert.

Plantes vasculars
Dolichos

En Hipòcrates i Teofrast, dólichos, de l'adjectiu grec dolichós (llarg), és el nom d'una lleguminosa, al·ludint segurament a la llargària dels llegums.

Etimològic
Dolichos melanophthalmos

Del grec mélas, mélanos (negre) i ophthalmós (ull), per les seves llavors blanques, amb el llombrígol circuït de negre.

Etimològic
Doronicum

Mot d'origen fosc, com Aronicum, Arnica o Dorycnium, també tingudes per verinoses. De Theis diu que, segons Linnè, la paraula deriva del grec dóron (donar) i níke (victòria), és a dir que dona la victòria. Altres autors la fan derivar de l'àrab darawnay o doronígi que serien noms d'una planta d'aquest gènere.
 

Etimològic
Doronicum austriacum

Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu.

Etimològic
Doronicum cordatum

Adjectiu del llatí botànic derivat de cor, cordis (el cor), sens dubte per les fulles cordiformes d'aquesta planta. El terme botànic més habitual és cordifolius, -a, -um. L'adjectiu cordatus, -a, -um significa, en llatí, assenyat, prudent.

Etimològic
Doronicum grandiflorun

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària relativa de les flors.

Etimològic
Doronicum pardalianches

En Plini, és el nom de l'acònit, una planta summament tòxica. És un mot compost del grec párdalis (la pantera) i áncho (sufocar), literalment que estrangula les panteres, o sigui, que mata animals salvatges, perquè antigament aquesta planta es considerava verinosa, si bé Linnè i molts altres botànics en van dubtar, d'aquesta propietat, com és va comprovar més tard.

Etimològic
Dorsal

adj. Dit de la cara inferior del fil·lidi, orientada vers la base del caulidi (oposat a ventral).

Briòfits
Dorsifix, dorsifixa

Fixat pel dors; dit especialment de les anteres que s'insereixen al filament per llur part dorsal.

Plantes vasculars
Dorycnium

Nom d'una planta que, segons Plini, deriva del grec dóry (llança) i knáo (untar), perquè amb el suc fregaven aquella arma per a emmetzinar-la; Se suposa que era l'estramoni (Datura stramonium). Dioscòrides dóna aquest nom a una altra planta que podria ser una corretjola (Convolvulus cneorum). Tanmateix, les plantes del gènere Dorycnium, que són inofensives, sembla que no tenen res a veure amb les dels antics.

El gènere va ser establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les anteriors. Però ja Lobelius, Clusius i Daléchamps incloïen entre els seus Dorycnium plantes a les quals avui anomenem així.

Etimològic
Dorycnium decumbens

Del llatí decumbere (inclinar-se, abocar-se), per les branques inclinades sota el seu pes..

Etimològic
Dorycnium hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Etimològic
Dorycnium pentaphyllum

Del grec pénta (cinc) i fíllon (fulla), pels tres folíols i les dues estípules semblants a ells, que figuren una fulla quinquefoliolada.

Etimològic
Dorycnium procumbens

Participi present del verb llatí procumbere (inclinar-se); és a dir, que s'inclina, pels seus troncs febles.

Etimològic
Dorycnium suffruticosum

Del llatí sub (per sota de) i frutex (arbust), perquè és un arbust petit.

Etimològic
Dorycnopsis

De Dorycnium, nom d'un gènere de les fabàcies, i el mot grec ópsis (aspecte, aparença), per la seva semblança amb alguna planta d'aquest gènere.

Etimològic
Dorycnopsis gerardi

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Etimològic
Dosera rotundifolia

Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides.

Etimològic
Draba

Del grec drábe, nom amb que Dioscòrides anomenava una planta que, segons sembla, seria la Cardaria draba.

Etimològic
Draba aizoides

Epítet compost de aizoon, nom d'una sempreviva i d'una saxífraga i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança en la forma i disposició de les fulles principalment amb les de la segona.

Etimològic
Draba fladnizensis

Adjectiu format de Fladniz, nom d'una localitat austríaca dels Alps orientals, un dels seus llocs d'habitació.

Etimològic
Draba muralis

De mur, muris (mur, muralla) deriva muralis, -e (del mur), per la seva estació, a les escletxes de murs i parets.

Etimològic
Draba nemorosa

Adjectiu llatí derivat de nemus, -oris (el bosc), al·ludint, sens dubte al lloc d'habitació preferent de la planta. L'adjectiu apropiat hauria estat nemoralis,-e (del bosc, que hi viu), ja que nemorosus, -a, -um vol dir ramós, de moltes branques.

Etimològic
Draba pyrenaica

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació.

Etimològic
Draba siliquosa

Adjectiu derivat del llatí siliqua, -ae (la garrofa), fent referència al fruit.

Etimològic
Draba siliquosa subsp. carinthiaca

Adjectiu format de Carinthia, regió d'Alemanya, pel seu lloc d'habitació. Per analogia amb corinthiacus, -a, -um (de Corinthus, ciutat grega).

Etimològic
Draba tomentosa

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borra), pel borrissol o pèls fins que la cobreixen.

Etimològic
Drosera

Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia.

Etimològic
Drosera longifolia

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Etimològic
Droseraceae (Droseràcies)

Del gènere Drosera.

Etimològic
Drupa

Fruit carnós amb pinyol, dins el qual hi ha la llavor, com ara la cirera o l’oliva.

Plantes vasculars
Dryas

Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina.

Etimològic
Dryas octopetala

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Etimològic
Durieua

Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria.

Etimològic
Durieua hispanica

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie.

Etimològic
Ecballium

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Etimològic
Ecballium elaterium

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Etimològic
Echinophora

Neologisme compost del grec echínos, -ou, en llatí echinus, -i (eriçó terrestre o marí i clofolla de castanya) i phorós (que porta dins o produeix), és a dir, cobert d'espines, eriçat. El terme apareix per primer cop en Fabio Colonna (1616), qui anomena Pastinaca echinophora Apula a la que després Linné anomenà Echinophora tenuifolia, perquè las bràctees i bractèoles de la umbel·la són espinoses en la fructificació.

Etimològic
Echinophora spinosa

Del llatí spinosus, -a, -um (cobert d'espines), per ser tota la planta espinosa.

Etimològic
Echinops

Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó.

El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754.

Etimològic
Echinops ritro

Mot mal transcrit de Rýtros, nom en grec d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb  E. sphaerocephalus.

Etimològic
Echinops sphaerocephalus

Adjectiu del llatí botànic format del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), és a dir, de capítols esfèrics, relativament grans.

Etimològic
Echium

Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó.

El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754).

Etimològic
Echium vulgare

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa.

Etimològic
Echium vulgare subsp. argentae

Mot del llatí botànic derivat del llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument.

Etimològic
Efímer, efímera

adj. De molt curta durada.

Briòfits
Eglandular

Que no té glàndules (oposat a glandulós).

Plantes vasculars
Eix central

m. Cordó longitudinal de cèl·lules petites i de parets primes, que recorre la part central del caulidi.

Briòfits
Eixonar Fer caure les fulles d’una branca agafant-la amb la mà closa i resseguint-la cap a vall. Etnobotànica
Elàters

m. Cèl·lules allargades amb engruiximents helicoïdals que es troben amb les espores en les càpsules de les hepàtiques.

Briòfits
Elatine

Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació.

Etimològic
Elatine alsinastrum

D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança.

Etimològic
Elatine fabri

Dedicada a Fabre per Grenier.

Etimològic
Elatine hexandra

Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams.

Etimològic
Elatine macropoda

Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles.

Etimològic
Elatine paludosa

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació.

Etimològic
Elatiniaceae (Elatiniàcies)

De Elatine, gènere d'on pren el nom.

Etimològic
Elymus

Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides.

Etimològic
Elymus repens

Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant.

Etimològic
El·lipsoidal

adj. Que té forma d'el·lipsoide, com per exemple algunes càpsules.

Briòfits
El·líptic, el·líptica

adj. Que té forma d'el·lipse.

Briòfits
Emarginat, emarginada

Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund.

Plantes vasculars
Embeinador

Qué té beina.

Plantes vasculars
Embeinador, embeinadora

adj. Que presenta una beina basal.

Briòfits
Embosquir-se

v. Convertir-se en bosc.

Perejaume, Obreda p 53

Etnobotànica
Embraçar

v. Agafar amb els braços. Embraçar un arbre.

Arbúcies (Selva)

Etnobotànica
Emergent

adj. Dit de la càpsula que sobresurt parcialment dels fil·lidis periquecials.

Briòfits
Empeltar

v. Fer empelts.

Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Etnobotànica
Endocarpi

Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol.

Plantes vasculars
Endostoma

m. En els peristomes dobles, peristoma intern.

Briòfits
Endressia

Gènere dedicat a Philipp Anton Christoph Endress (1806-1831), natural de Lustenau (Wurtemberg, Alemanya), dependent a l'apotecaria del seu oncle, Emmanuel Friedrich Hartmann, en Krok, entre 1822 i 1824; des de 1825 i durant dos anys, ajudà J. Gaudin a portar endavant la seva obra Flora helvetica (1828-1833); herboritzà als Pirineus entre 1829 i 1831 per a la Esslinger Reiseverein (Unió itinerària); durant el viatge de retorn al seu país, morí a Estrasburg a conseqüència del paludisme que potser va contraure mentre herboritzava a les landes de Gascunya.

Etimològic
Endressia pyrenaea

Del llatí pirenaeus, -a, -um, (pirinenc, relatiu al Pirineu), pel seu lloc d'habitació; és sinònim de pyrenaicus, -a, -um.

Etimològic
Endressia pyrenaica

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Enervi, enèrvia

adj. Sense nervi

Briòfits
Enervi, enèrvia

Desproveït de nervis o sense nervis manifestos.

Plantes vasculars
Enherbat

adj. Cobert d’herba.

Besalú (Garrotxa)

Etnobotànica
Enramat

adj. Conjunt de tiges amb fulles que s’arrapen a una roca, paret, etc. Heura enramada.

Margalef (Priorat)

Etnobotànica
Ensiforme

En forma d'espasa.

Plantes vasculars
Enter Plantes vasculars
Enter, entera

adj. De marge llis, sense dents o sense cap mena d'accidents.

Briòfits
Entrenús Plantes vasculars
Epicarpi Plantes vasculars
Epífit, epífita

adj. Que utilitza com a suport una altra planta, generalment arbre o arbust.

Briòfits
Epigin, epígina

Dit de la flor d’ovari ínfer.

Plantes vasculars
Epilobium

Terme compost de les paraules gregues epí (sobre), lobós, -óu (lòbul) i íon,-ou (la viola), al·ludint a la inserció epígina de la corol·la.
Linnè va prendre el nom genèric
Epilobium, de Dillenius, qui n'aclareix el significat: "(quasi íon epí lóbou) pels pètals vistosos, com els d'una viola, que s'insereixen damunt la síliqua (l'hipant)".

Etimològic
Epilobium alpinum

Del llatí alpinus, -a, -um (de la regió dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Etimològic
Epilobium alsinifolium

Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella)

Etimològic
Epilobium anagallidifolium

Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia.

Etimològic
Epilobium angustifolium

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies.

Etimològic
Epilobium duriaei

Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria.

Etimològic
Epilobium hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats.

Etimològic
Epilobium lanceolatum

Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles.

Etimològic
Epilobium molle

Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte.

Etimològic
Epilobium montanum

Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies.

Etimològic
Epilobium obscurum

Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons.

Etimològic
Epilobium origanifolium

Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga.

Etimològic
Epilobium palustre

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta.

Etimològic
Epilobium parviflorum

Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.

 

Etimològic
Epilobium roseum

Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors.

Etimològic
Epilobium spicatum

Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa.

Etimològic
Epilobium tetragonum

Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija.

Etimològic
Epilobium trigonum

Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija.

Etimològic
Epilobium virgatum

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets.

Etimològic
Equisetaceae (Equisetàcies)

Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer.

Etimològic
Equisetum

Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15.

Etimològic
Equisetum telmateia

Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ).

Etimològic
Erecte, erecta

Que creix recte (és oposat a decumbent).

Plantes vasculars
Erica

Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles.

Etimològic
Erica arborea

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres.

Etimològic
Erica cinerea

Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.

 

Etimològic
Erica multiflora

Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors.

Etimològic
Erica scoparia

Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc.

Etimològic
Erica tetralix

Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc.

Etimològic
Erica vagans

Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc.

Etimològic
Ericaceae (Ericàcies)

D'Erica nom del gènere tipus de la família.

Etimològic
Eriçat, eriçada

Cobert de pèls rígids.

Plantes vasculars
Ericoide

Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc.

Plantes vasculars
Erigeron

En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies.

El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis

Etimològic
Erigeron acer

Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant.

Etimològic
Erigeron alpinus

Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya.

Etimològic
Erigeron annuus

Del llatí annuus, -a, -um (anual), perquè la planta compleix el cicle vital dins d'un any.

Etimològic
Erigeron glabratus

Epítet del llatí botànic format de glaber, -bra, -brum (pelat, calb) amb el sufix -atus (proveït de, en forma de), per tenir escàs indument comparat amb els seus congèneres.

Etimològic
Erigeron karvinskianus

A. P. De Candole va dedicar aquesta espècie al geòleg i naturalista hongarès Wilhelm Friedrich von Karwinsky (1780-1855), que va recol·lectar nombroses plantes del continent americà.

Etimològic
Erigeron uniflorus

Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta.

Etimològic
Erigeron uniflorus subsp. aragonensis

Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis.

Etimològic
Erinacea

Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons.

Etimològic
Erinacea anthyllis

Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea.

Etimològic
Erinacea pungens

Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants.

Etimològic
Eriòpode

Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium).

Plantes vasculars
Erodium

Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au.

Etimològic
Erodium botrys

Del grecollatí botrus o botrys (la artemísia, o potser el donzell), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Erodium cavanillesii

Dedicada al botànic valencià Cavanilles.

Etimològic
Erodium chium

De l'adjectiu grecollatí chius, -a, -um (de l'illa de Quio, al mar Egeu).

Etimològic
Erodium ciconium

Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au.

Etimològic
Erodium cicutarium

Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Erodium glandulosum

Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos.

Etimològic
Erodium jacquinianum

Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional.

Etimològic
Erodium laciniatum

Laciniatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles dividides en segments estrets, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles.

Etimològic
Erodium macradenum

Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos.

Etimològic
Erodium malacoides

Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva.

Etimològic
Erodium moschatum

Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, -ou, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum. -i, en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests i altres animals.

Etimològic
Erodium petraeum

Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres.

Etimològic
Erodium romanum

Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen.

Etimològic
Erodium rupestre

Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació.

Etimològic
Erodium tenuisectum

Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes.

Etimològic
Erodiun supracanum

Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles.

Etimològic
Erophila

Nom format del grec éar, éaros (primavera) i phílos (amic, el que ama), és a dir, amant de la primavera.

Etimològic
Erophila verna

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), fent-ne referència a l'època de floració.

Etimològic
Eruca

Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta crucífera, probablement la ruca (Eruca vesicaria). Segons St. Isidor de Sevilla, eruca seria una alteració d'urica (l'eruga).

Etimològic
Eruca sativa

Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors.

Etimològic
Eruca vesicaria

Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer.

Etimològic
Erucastrum

Nom format del gènere Eruca amb el sufix llatí -astrum, -i que té un significat despectiu de semblança incompleta, com quan diem borda a una planta que no és l'espècie autèntica, sinó una altra de semblant.

Etimològic
Erucastrum gallicum

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia, de França), sens dubte per haver-s'hi trobat la planta.

Etimològic
Erucastrum nasturtiifolium

Adjectiu compost de Nasturtium, antic gènere de les crucíferes, i folium, -ii (fulla), es a dir, de fulles semblants a les d'un Nasturtium.

Etimològic
Erucastrum pollichii

Dedicada al metge, entomòleg i botànic alemany J. A. Pollich (1741-1780), autor de la Historia plantarum in Palatinatu.

Etimològic
Ervum

Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa.

Etimològic
Ervum pubescens

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

Etimològic
Ervum ervilia

En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Etimològic
Ervum gracile

Forma neutra del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Ervum hirsutum

Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

 

Etimològic
Ervum lens

Del llatí lens, lentis, (la llentia).

Etimològic
Ervum nigricans

Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós.

Etimològic
Ervum tetraspermum

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Etimològic
Eryngium

Del grecollatí erynge, -es i eryngium, -ii, entre els romans, nom de diferents cards, principalment els d'aquest gènere.

Etimològic
Eryngium bourgatii

Dedicada pel naturalista francès A. Gouan al seu col·lega i metge Bourgati amb qui va herboritzar als Pirineus (1766-1767).

Etimològic
Eryngium campestre

Del llatí campestris, -e (propi dels camps cultivats), perquè s'hi troba freqüentment.

Etimològic
Eryngium maritimum

Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes.

Etimològic
Erysimum

Del grecollatí erysimum, -i, en Dioscòrides, nom d'una planta medicinal per excel·lència, a la qual Plini anomena irio, probablement un Sisymbrium. El nom es fa derivar del grec erýo (salvar).

Etimològic
Erysimum aurigeranum

Aurigeranus, -a, -um toponímic format d'Augera, nom en llatí del riu Ariège, per haver-se trobat l'espècie al departament francès del mateix nom.

Etimològic
Erysimum australe

Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e.

Etimològic
Erysimum cheiranthoides

Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer.

Etimològic
Erysimum grandiflorum

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors.

Etimològic
Erysimum grandiflorum subsp. collisparsum

Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar).

Etimològic
Erysimum hieracifolium

Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides.

Etimològic
Erysimum longifolium

Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles.

Etimològic
Erysimum ochroleucum

Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós).

Etimològic
Erysimum pumilum

Forma adjectivada del llatí pumilus, -i  (nan), per la seva curta alçària.

Etimològic
Erysimum repandum

Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles.

Etimològic
Erysimum sylvestre

Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació.

Etimològic
Erysimum sylvestre subsp. pyrenaicum

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu) per la seva estació.

Etimològic
Erysimum virgatum

Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. Els botànics han desviat una mica la traducció genuïna (llistat o ratllat) de virgatus, -a, -um, donant-li l'accepció de dret, com una verga o vara.

Etimològic
Esbessar-se

v. Caure una o més besses d’un arbre.

El Brull (Osona)

Etnobotànica