Terme Sort descending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Claviforme | adj. En forma de clava. |
Briòfits |
Claviforme | En forma de clava (bastó que s'engruixeix de la base a l'àpex) |
Plantes vasculars |
Cleda | Vegeu Andarà. També es dona el nom de cleda al clos constituït per andaràs. | Etnobotànica |
Cleistocàrpic, cleistocàrpica | adj. Dit de les molses amb la càpsula indehiscent, és a dir, que no tenen opercle. |
Briòfits |
Cleistògam, Cleistògama | Dit de les flors que no arriben a obrir-se i es fecunden amb el pol·len propi (oposat a casmògam). |
Plantes vasculars |
Clematis | Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga a allò que troba i s'enfila pels arbres: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores. |
Etimològic |
Clematis erecta | Pel seu tronc dret. |
Etimològic |
Clematis flammula | Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit. |
Etimològic |
Clematis recta | Pel seu tronc dret. |
Etimològic |
Clematis vitalva | De vitis alba que, segons Plini, significa Bryónia (carbassina), de tronc filamentós. |
Etimològic |
Clorocist | m. Cèl·lula proveïda de cloroplasts. |
Briòfits |
Clypeola | Diminutiu femení format pels botànics del llatí clypeus, -i (escut rodó), al·ludint a la forma de la silícula, orbicular i aplanada. |
Etimològic |
Clypeola jonthlaspi | Epítet compost del grec íon (violer), segurament per una semblança més o menys remota amb el violer groc (Cheiranthus), pel color de les flors; i amb el Thlaspi, per la forma de les silícules. |
Etimològic |
Cneorum | Cneóron, en grec, i cneorum, en llatí, és el nom d'una planta descrita per Teofrast i Plini: el matapoll (Daphne gnidium); però també altres dues més o menys semblants, cneorum candidum, que sembla ser la Daphne oleoides, i l'altra, cneorum nigrum, que alguns autors pensen que seria la bufalaga marina (Thymelaea hirsuta). Sembla que el nom al·ludeix a una propietat mordent o astringent de la planta. El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) amb el nom de Chamaelea –seguint a Dodonaeus i a altres, com ara Clusius, C. Bauhin i J. Bauhin. Tanmateix, Linnè (1737) el canvià per Cneorum, sense cap explicació. |
Etimològic |
Cneorum tricoccon | Mot grecollatí compost del grec tri (tres) i kókkos (llavor, gra), significant que el fruit és format ordinàriament per una càpsula amb 3 llavors. |
Etimològic |
Cnicus | Del llatí cnicos o cnicus, -i, nom d'una herba, i aquest del grec knékos, nom d'una mena de card de flors de color taronja, probablement Carthamus tinctorius, planta a qui convé aquest caràcter. A aquest gènere, Adanson l'anomenà Carbeni, sens dubte de Car(duus) ben(edictus), que Bubani qualificaria de "barbarum et supervacuum nomen" (nom bàrbar i frívol).
|
Etimològic |
Cnicus benedictus | Del llati benedictus, -a, -um (beneït, sant), per les extraordinàries virtuts medicinals que se li van atribuir a l'Edat Mitjana, sobre tot contra la pesta. Aquesta espècie, única del gènere, és el Cardosanctus officinalis de P. Bubani. |
Etimològic |
Coc | Cadascun dels carpels més o menys esfèrics, monos-perms, que constitueixen un fruit, generalment sec, i que se separen uns dels altres a la maturitat. |
Plantes vasculars |
Cochlearia | Nom format del llatí cochleare, is (la cullera), amb el sufix -aria, que indica relació, per la forma còncava de les fulles inferiors. L'arrel primari d'aquest mot és cochlea, -ae (el cargol). |
Etimològic |
Cochlearia officinalis | Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Cochlearia officinalis subsp. pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació. |
Etimològic |
Codony | m. Fruit del codonyer. Paüls (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Codonya | f. Codony gros. Paüls (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Còfia | f. Caliptra. |
Briòfits |
Coll | m. Porció estèril de la càpsula situada a la base de la urna. |
Briòfits |
Columel·la | f. Estructura central i estèril de l'urna. |
Briòfits |
Colutea | Del llatí colutea, una mena de llegum, segons Plini; i aquesta del grec koloitía o koloytéa, que deriven de koloýo (mutilar, desmembrar), perquè creien els antics que en trencar-li les branques es moria, com sofrint una castració. En Teofrast, és el nom, al menys, de dos arbres amb les llavors tancades dins d'una beina: Colutea arborescens i Cytisus aeolicus, i d'un salze: Salix caprea. |
Etimològic |
Colutea arborescens | Participi present del verb llatí arborescere (fer-se arbre), per ser planta arbustiva o mata. |
Etimològic |
Colutea arborescens subsp. gallica | Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Comarum | Del grecollatí comaron, -i; en Teofrast, la maduixa (Fragaria vesca) i el fruit de l'arbóç (Arbutus unedo). |
Etimològic |
Comarum palustre | De l'adjectiu llatí palustris, -tre (palustre, pantanós), derivat de palus, -udis (llacuna, pantà), per la seva estació en llocs pantanosos. |
Etimològic |
Comissura | f. Zones d'unió o de contacte entre les cèl·lules hialines (hialocists) i les verdes (clorocists) de les espècies del gènere Sphagnum. |
Briòfits |
Comissural | adj. Relatiu o pertanyent a la comissura. |
Briòfits |
Complanat, complanada | adj. Disposat aparentment en un pla; referit sobretot als fil·lidis. |
Briòfits |
Compost, Composta | Plantes vasculars | |
Comprimit, Comprimida | Plantes vasculars | |
Conceptacle | m. Depressió en forma circular o de mitja lluna que conté propàguls; se situa a la superfície d'algunes hepàtiques tal·loses. |
Briòfits |
Concolor, Concolora | D'un sol color. Del mateix color. Oposat a discolor |
Plantes vasculars |
Concrescent | Dit dels òrgans que creixen soldats entre ells. |
Plantes vasculars |
Conduplicat, conduplicada | adj. Plegat longitudinalment per la meitat, com els fil·lidis de Fissidens. |
Briòfits |
Congesta | f. Conjunt no gaire extens de plantes d’una mateixa espècie. Els trèmols fan congestes. Meranges (Cerdanya) |
Etnobotànica |
Conium | De kóneion, -ou, en grec clàssic, la cicuta (Conium maculatum) i el seu suc. |
Etimològic |
Conium maculatum | Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), participi passat del verb maculare (pintar, tacar), derivat de macula, -ae (taca), fent referència a les taques de color porpra del tronc i dels pecíols. |
Etimològic |
Connat | Dit dels òrgans que han nascut junts i romanen més o menys soldats entre ells. |
Plantes vasculars |
Connectiu | Part mitjana i estèril de l'antera, que uneix entre elles les dues anteres. |
Plantes vasculars |
Connivent | Dit dels òrgans (pètals, estams, ...) que es posen en contacte o quasi per llur àpex sense ésser, però, soldats entre ells. |
Plantes vasculars |
Conopodium | Nom del llatí botànic format per analogia amb altres, com ara polypodium, compost del grec kónos, -ou (con, pinya, objecte en forma de con) i pódion, -ou (peuet) diminutiu de poús, podós (peu, pota); fent referència a la forma cònica de l'estilopodi o base engruixida dels estils. |
Etimològic |
Conopodium majus | Del llatí major, -us (mès gran), comparatiu de magnus, -a, -um (gran), al·ludint a la mida de la planta, més gran que la d'altres congèneres. |
Etimològic |
Conopodium majus subsp. ramosum | Del llatí ramosus, -a, -um (que té moltes branques, ramós), fent referència al port de la planta. |
Etimològic |
Conringia | Lorenz Heister (1683-1758) dedicà aquest gènere a H. Conring (1606-1681), professor de Medicina i Història Natural a la Universitat de Helmstedt (Alemanya). |
Etimològic |
Conringia orientalis | Del llatí orientalis, -e (de l'orient), pel seu origen o lloc d'habitació. |
Etimològic |
Constret, constreta | Que presenta un estrenyiment. |
Plantes vasculars |
Contort, contorta | adj. Torçat. |
Briòfits |
Contret | Que presenta una reducció de volum. |
Plantes vasculars |
Convolut, convoluda | Dit de les fulles que s'enrotllen longitudinal-ment en forma de tub. |
Plantes vasculars |
Convolut, convoluta | adj. Enrotllat longitudinalment, a vegades abraçant algun altre òrgan. |
Briòfits |
Convolvulaceae (Convolvulàcies) | Del gènere Convolvulus. |
Etimològic |
Convolvulus | Del llatí convolvere (enrotllar) i aquest de volvere (girar, fer voltes), perquè moltes espècies són volubles i s'entortolliguen al voltant dels cossos veïns. El gènere Convolvulus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).
|
Etimològic |
Convolvulus althaeoides | Del nom del gènere Althaea i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les seves fulles amb les del malví (Althaea officinalis). Linnè va formar aquest epítet del nom amb que C. Bauhin es referia a aquesta planta: "Convólvulus argenteus, folio althaeae" (amb fulla d'althaea) |
Etimològic |
Convolvulus cantabrica | Pel nom de cantàbrica amb què era coneguda antigament; Cantàbrica quorundam, de Clusius, d'on pren el nom Linné. |
Etimològic |
Conyza | Sembla que aquest mot prové del grec kónops (mosquit, puça) o kónis (pols), al·ludint a que la pols de la planta, seca i esmicolada, es feia servir com a repel·lent d'insectes. Entre els antics la conyza era una pulicaria o pulicaris herba (herba que foragita els insectes), derivat de pulex, -icis (poll). Si bé el nom genèric Conyza fou establert per Linné en 1753, la definició del gènere reconeguda actualment es deu al metge i botànic alemany Christian Friedrich Lessing (1809-1862). |
Etimològic |
Conyza bonariensis | Epítet del llatí botànic que significa 'de Buenos Aires', perquè la planta es va trobar prop d'aquesta ciutat sud-americana. |
Etimològic |
Conyza canadensis | Epítet del llatí botànic que significa 'de Canadà', per haver-hi estat trobada la planta. |
Etimològic |
Conyza sumatrensis | Epítet del llatí botànic que significa 'de Sumatra', perquè la planta es va trobar en aquesta illa d'Indonèsia.. |
Etimològic |
Coral·loide | Que té l’aparença d’un corall. |
Plantes vasculars |
Cordat, cordada | Plantes vasculars | |
Cordat, cordada | adj. Cordiforme. |
Briòfits |
Cordiforme | adj. En forma de cor. |
Briòfits |
Coriaci, coriàcia | Plantes vasculars | |
Coriandrum | Del grec koríannon o koríandron, en llatí coriandrum, -i, nom amb què Plini anomena a una planta, probablement el coriandre o celiandre (Coriandrum sativum). El mot es fa venir de kóris (la xinxa), per l'olor que fa la planta fresca i aixafada, i ánnon (el lli). |
Etimològic |
Coriandrum sativum | Del llatí sativus, -a, -um (cultivat), per ser una planta cultivada des d'antic. |
Etimològic |
Coriaria | Del llatí coriarius, -ii (el blanquer), derivat de corium, -ii (el cuir), per l'aplicació que en fan els blanquers per adobar les pells, perquè és rica en tanins. Els romans, anomenaven herba coriaria la bryónia leuké de Dioscorides, que es creu que era la carabassina (Bryonia cretica). Però, segons Plini, aquest nom s'aplicava també, entre altres, a un arbust amb fulles de murtra, coriarius frutex, que sens dubte és el roldor (Coriaria myrtifolia). El gènere fou establert per Nissole (1711) i validat en Linnè (1753, 1754). |
|
Coriaria myrtifolia | Del grecollatí myrtus (la murtra) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Coriariaceae (Coriariàcies) | De Coriaria, únic gènere de la família. |
Etimològic |
Corimbe | Inflorescència en què les flors o les branques se situen més o menys a un mateix nivell però llurs pedicels neixen de diferents altures del peduncle. |
Plantes vasculars |
Coris | Del grec kóris (xinxa). Dioscòrides (kóris) i Plini (coris, corissum) la citen com a "planta que altres diuen hypericon". Molts autors, Linnè inclòs, relacionen de formes diverses el nom de la planta amb el kóris grec, com ara al·ludint a la forma de les llavors o a la taca obscura de les dents calicinals. En establir aquest gènere, Linnè segueix a Tournefort, Clusius i C.Bauhin (Coris monspeliaca, Coris caerulea marítima). |
Etimològic |
Coris monspeliensis | Adjectiu gentilici format del nom llatí (Mons Pessulum) de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat des d'abans de Linnè. Altres adjectius del llatí botànic que fan esment a aquesta ciutat són monspessulanus, -a, -um i monspeliacus, -a, -um. |
Etimològic |
Cornaceae (Cornàcies) | Pren el nom del gènere Cornus. |
Etimològic |
Cornus | Del llati cornus, -i i aquesta del grec kràneia,-as, ambdues paraules del gènere femení i que signifiquen corneller o sanguinyol i la seva fusta. Plini menciona cornus mas o cornus mascula i també cornus femina, aquesta de fusta dura, que podria ser Cornus sanguinea. Segons Cadevall, el nom tindria relació amb el mot llatrí, neutre, cornu (banya), per la fusta durable i forta com banya, citant el comentari de Virgili, bona bello cornus (el sanguinyol és bon material per a armes de guerra). |
Etimològic |
Cornus sanguinea | Del llatí sanguineus, -a, -um, (del color de la sang), pel color dels fruits madurs. |
Etimològic |
Corol·la | Plantes vasculars | |
Corona | -Conjunt d'apèndixs petaloides, sovint soldats fent coroneta, que presenten certes flors a la part interior del periant. -Conjunt de les lígules perifèriques dels capítols d'aquelles compostes que presenten un disc central de flors tubuloses. -Apèndix que presenten al capdamunt alguns fruits. |
Plantes vasculars |
Coronar | v. Tallar la brancada d’un arbre. Castelldans (Garrigues) |
Etnobotànica |
Coronilla | Diminutiu de corona, en castellà, per la forma de les inflorescències. Gènere de les lleguminoses establert per Tournefort i revalidat per Linnè; el nom es va prendre de Lobelius, qui, segons Clusius, es va inspirar en el nom vulgar castellà. |
Etimològic |
Coronilla emerus | Nom masculí d'aquesta planta en Cesalpino, conforme a l'italià emero; molt probablement del grec émeros (cultivat) en contraposició a ágros (silvestre), per adornar molts jardins. |
Etimològic |
Coronilla glauca | Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta. |
Etimològic |
Coronilla juncea | Adjectiu llatí derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes. |
Etimològic |
Coronilla minima | Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus (petit), per ser de talla més petita. |
Etimològic |
Coronilla scorpioides | Adjectiu del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum. |
Etimològic |
Coronilla valentina | Del llatí valentinus, -a, -um (de València), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Coronilla valentina subsp. glauca | Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta. |
Etimològic |
Coronilla varia | Del llatí varius, -a, -um (distint, de diferents colors), pels diferents tons que presenta la flor. |
Etimològic |
Coronopus | Del grecollatí coronopus, -odis, paraula composta del grec koróne (la gralla) i poús, podós (el peu). Segons Plini, una herba espinosa de tija serpentejant. En Dioscòrides, nom d'una planta de fulles feses, probablement Plantago coronopus. Laguna, en els seus comentaris al "Dioscòrides", diu que el nom li ve de les fulles feses com les potes de la gralla. El gènere Coronopus fou publicat per Johann Gottfried Zinn en 1757. |
Etimològic |
Coronopus didymus | Del grec dídymos que vol dir doble o bessó, per la seva silícula escotada de dalt i de baix, com si fos duplicada. |
Etimològic |
Coronopus squamatus | Del llatí squamatus, -a, -um (ple d'esquames), adjectiu derivat d'squama, -ae (esquama), per ser una planta generalment amb esquames disperses. |
Etimològic |
Corrigiola | Mot del llatí tardà per anomenar el passacamins o centinòdia (Polygonum aviculare), diminutiu del llatí corrigia, -ae (corretja, cordó de sabata), perquè les tiges de la planta, llargues i primes, esteses pel terra, s'assemblen a petits cordills. |
Etimològic |
Corrigiola litoralis | Del llatí litoralis, -e (de riba mar), per la seva estació riberenca. |
Etimològic |
Corrigiola litoralis subsp. telephiifolia | Adjectiu compost de telephium (nom de planta) i folium, -ii (fulla), per la semblança què van trobar en les fulles amb les del Telephium imperati. |
Etimològic |
Còrtex | m. Zona externa del caulidi formada per cèl·lules de paret més gruixuda que les de la part interna; a vegades és coberta per una hialodermis. |
Briòfits |
Cortical | adj. Relatiu o pertanyent al còrtex. |
Briòfits |
Corticícola | adj. Que viu sobre escorces d'arbres o arbustos. |
Briòfits |
Corydalis | Korydallís i korydálion són noms en grec antic de la fumària; s'al·ludeix aquí a la semblança de l'esperó amb el dit polze de la cogullada (una mena d'alosa), o sigui, també la flor del Delphinium. Corydalis és el nom amb que s'anomenava en llatí la cogullada. En Pseudo-Dioscòrides, sinònim de kapnós (fumaria). |
Etimològic |
Corydalis cava | Del llatí cavus (buit, cóncau). Pel seu rizoma tuberculós buit. |
Etimològic |
Corydalis enneaphylla | Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla), per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades. |
Etimològic |
Corydalis lutea | Del llatí luteus (groc), pel color de la flor. |
Etimològic |
Corydalis solida | Del llatí solidus (massís), com el seu rizoma. |
Etimològic |
Corylus | Corylus, -i és el nom grecollatí que Virgili dona a l'avellaner. |
Etimològic |
Corylus avellana | Nux, nucis era el terme general que els llatins feien servir per referir-se als fruits de closca dura. Així, es referien a l'avellana com nux pontica perquè venia d'Orient. Però Plini parla d'una nux avellana, probablement una varietat hortense, cultivada a la vila d'Avella, prop de Nàpols. |
Etimològic |
Cos oleífer | Corpuscle esfèric o el·lipsoïdal que conté lípids, existents dins les cèl·lules de moltes hepàtiques. Pot ser translúcid o opac i és més o menys brillant. |
Plantes vasculars |
Cos oleífer granulós | Cos oleífer format per diverses vesícules aglomerades. |
Plantes vasculars |
Cos oleífer simple | Cos oleífer format per una sola vesícula. |
Plantes vasculars |
Cossos oleífers | Cossos (m.) oleífers (adj.). Cos intracel·lular, opac o translúcid, que conté olis. Al microscopi, tenen aparença d'una cèl·lula buida o opaca. |
Briòfits |
Costa | Sortint recte i estret que fa ressalt a la superfície d'un fruit, d'una tija... |
Plantes vasculars |
Costa | f. Nervi. |
Briòfits |
Cota | Antic nom d'algunes espècies d'Anthemis. Vegeu Anhemis cotula. |
Etimològic |
Cota altissima | Vegeu Anthemis altissima. |
Etimològic |
Cota triumfetti | Vegeu Anthemis triumfetti. |
Etimològic |
Cotoneaster | Mot compost de cotoneus, -a, -um, emprat en llatí (com també cydonia) per a anomenar al codonyer i també el fruit, codony (malum cotoneum), i el sufix -aster, que indica semblança parcial o inferioritat, perquè les fulles d'algunes espècies s'hi assemblen (anàlogament a oleaster i pinaster). |
Etimològic |
Cotoneaster integerrimus | Forma superlativa de l'adjectiu llatí integer, -gra ,-grum (sencer), per les fulles enteres. |
Etimològic |
Cotoneaster pyracantha | Paraula composta del grec pyr, pyrós (foc) i ákanthos (espina), pel color vermellós del fruit madur. |
Etimològic |
Cotoneaster tomentosus | Terme del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), per les fulles alb-tomentoses. |
Etimològic |
Cotoneaster vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna. |
Etimològic |
Cracca | D'etimologia obscura. Nom donat per Plini a la llavor de la veça silvestre. |
Etimològic |
Cracca minor | Minor, en comparació amb la Cracca major. |
Etimològic |
Cracca atropurpurea | Del llatí ater, atra, atrum (negre, fosc) i purpureus (de color de porpra), perquè tenen l'àpex de les flors de porpra negrós. En llatí clàssic, els composts feian atri-, però per als noms botànics es va escollir atro-. |
Etimològic |
Cracca bertolonii | Dedicada a A Bertoloni (1775-1869), professor de botànica a la Universitat de Bolonia, autor de diversos treballs importants sobre la flora d' Itàlia (1838-54). |
Etimològic |
Cracca disperma | Del prefix grec di (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors. |
Etimològic |
Cracca elegantissima | Superlatiu del llatí elegans (formós, elegant), pel color bonic de les flors. |
Etimològic |
Cracca major | Per la seva major talla en comparació d'altres, especialment de la minor. |
Etimològic |
Cracca monanthos | Del grec mónos (un sol) i ánthos (flor o floració), per les seves flors solitàries. |
Etimològic |
Cracca tenuifolia | Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears. |
Etimològic |
Cracca varia | Del llatí varius, aquí sinònim de versicolor, -oris (de diferents colors) per canviar de color les seves flors. |
Etimològic |
Cracca villosa | Del llatí villosus (pelut), i aquest de villus (manyoc), pels pèls estesos que presenta la planta. |
Etimològic |
Cras, crassa | Plantes vasculars | |
Crassula | Forma diminutiva del llatí crassus, -a, -um (gruixut, espès, ple de suc), per les fulles carnoses. Segons Dodonaeus, crassula, -ae era el nom que rebien en les oficines de farmàcia diferents plantes de fulles crasses, com ara Sedum sp. pl. i Umbilicus sp. pl. El gènere Crassula fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Crassula caespitosa | Epítet del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (gespa), per l'aspecte de la planta en forma de gespa o catifa. |
Etimològic |
Crassula rubens | Del llatí rubens, -entis (vermellós), fent referència al color de la tija. |
Etimològic |
Crassulaceae (Crassulàcies) | Del gènere Crassula. |
Etimològic |
Crataegus | Del grec krátaigos, -ou, el nespler, en Teofrast, i del llatí crataegon, -onis, l'atzeroler, en Plini, i probablement crataegus sp. pl. Hi ha qui fa derivar aquesta paraula del grec krátos, -eos (força, robustesa) i aigílops, -opos (alzina d'aglans mengívols), fent al·lusió a la duresa de la seva fusta. |
Etimològic |
Crataegus azarolus | Del nom de la planta, al zarur, en àrab. |
Etimològic |
Crataegus monogyna | Del grec mónos (sol, únic) i gyné, gynaikós (dona, aquí pistil o part femenina de la flor), per tenir un sol estil i un sol pinyol, a diferència d'altres espècies. |
Etimològic |
Crataegus oxyacantha | Nom grec d'un arbust espinós, l'arç blanc, en Teofrast; del grec oxýs (agut) i ákantha (espina), per les seves espines punxegudes. |
Etimològic |
Crenat, crenada | Fulles o altres órgans els marges dels quals tenen dents poc sortints i arrodonides. Crenulat-ada, que és finament crenat. |
Plantes vasculars |
Crenulat, Crenulada | Plantes vasculars | |
Crenulat, crenulada | adj. Que té petites dents arrodonides al marge; s'aplica sobretot als fil·lidis. |
Briòfits |
Crepis | És el nom d'una planta en Teofrast i sembla que té relació amb el grec krepís (xinel·la o babutxa), perquè, en algunes espècies d'aquest gènere, els fruits tenen un estrenyiment al centre que fa recordar vagament aquest calçat. En realitat, no se sap per què S. Vaillant va escollir Crepis com a nom del gènere que després Carl Linné va validar en 1753. |
Etimològic |
Crepis albida | Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), perquè els aquenis són blanquinosos. |
Etimològic |
Crepis bursifolia | Del llatí tardà bursa, -ae (bossa, sarró) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a una semblança de les fulles bassals amb un sarró. Si bé prové de grec býrsa, -es (cuiro, bot), és del llatí tardà d'on van prendre el nom els botànics. |
Etimològic |
Crepis foetida | Del llatí foetidus, -a, -um (pudent), per la seva olor, que no és del tot desagradable; en recorda la de la benzina. |
Etimològic |
Crepis lampsanoides | Epítet del llatí botànic format del nom del gènere Lapsana (Lampsana) i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-hi trobat semblances amb alguna planta d'aquest gènere. |
Etimològic |
Crepis nicaeensis | Adjectiu gentilici format de Nicaea nom llatí de Niça, ciutat del sud de França (però també d'altres a Grècia, Turquia i Índia) i el sufix -ensis, que indica lloc d'origen, o hàbitat. |
Etimològic |
Crepis paludosa | De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació, a llocs humits. Sinònim de palustris, -e i paludicola, -ae. |
Etimològic |
Crepis pulchra | Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte elegant de la planta. |
Etimològic |
Crepis pygmaea | Pygmaeus, -a, -um és la forma llatinitzada del grec pygmaíos (nan, pigmeu), derivada de pygmé (colzada); per les petites dimensions de la planta. En la terminologia botànica, és sinònim de nanus i pumilus. |
Etimològic |
Crepis sancta | Del llatí sanctus, -a, -um (sant, sagrat). |
Etimològic |
Crepis setosa | Del llatí setosus, -a, -um (pelut, cobert de cerres), per ser, tota la planta, peluda. |
Etimològic |
Crepis vesicaria | Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), fent referència a petites butllofes o vesícules. |
Etimològic |
Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia | Per les fulles runcinades, com arpiots, que recorden les del Taraxacum. |
Etimològic |
Crespeller | adj. Planta que viu a la penya. Un pi crespeller. Boí (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Crithmum | Del nom grecollatí crethmos, -i (fonoll marí), transcrivint la e per i, a què Plini anomena baticula. També, segons Cadevall, crithmon es fa derivar del grec crithé (ordi), per la semblança dels fruits. |
Etimològic |
Crithmum maritimum | Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, encara que se'n trobi allunyada. Sinònim de litorale. |
Etimològic |
Crucianella | Nom medieval del llatí botànic derivat de crucians, -tis (posat en creu) amb el sufix diminutiu llatí -ella que apareix en altres noms com Nigella o Capsella; el nom fa referència a les fulles d'aquestes plantes, que acostumen a ser patents i verticil·lades de quatre en quatre, en forma de creu. El gènere Crucianella fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Crucianella angustifolia | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir les fulles, sobre tot les superiors, linears. És un neologisme del llatí botànic format per analogia amb el clàssic latifolius, -a, -um (de fulles amples), usat per Plini. |
Etimològic |
Crucianella maritima | Del llatí maritimus, -a, -um (del litoral, costaner), per la seva estació als arenys costaners. |
Etimològic |
Cruciata | Probablement del llatí medieval cruciatus, -a, -um (en forma de creu). Cruciata herba o simplement cruciata, era el nom que rebien diferents espècies del gènere Cruciata. El nom fa referència a la disposició de les fulles i les seves estípules, verticil·lades i patents, en creu. En llatí clàssic l'adjectiu cruciatus, derivat de crux, crucis (turment, tortura), es referia al torturat, al que patia el turment, generalment crucificat. El gènere Cruciata fou publicat per Philip Miller en 1754. |
Etimològic |
Cruciata glabra | Del llatí glaber, -bra, -brum (pelat), per no tenir cap indument a les tiges ni a la làmina foliar. |
Etimològic |
Cruciata laevipes | Del llatí laevipes o levipes, mot compost de laevis (lleuger) i pes, pedis (peu), es a dir, de peus lleugers. |
Etimològic |
Crupina | Crupina, -ae és un mot del llatí botànic format a partir de l'holandès kruipen o del flamenc kruuppen (arrosegar-se, lliscar). Apareix per primer cop (com a nom que rebia a Bèlgica una Chondrilla) a l'obra Plantarum seu stirpium historia (1576), de L'Obel, que diu: "Crupina, mot deformat de cruppen, és a dir, 'reptar' perquè en tocar la llavor amb la mà, s'aparta i s'escorre". Segons J. Cadevall, perquè el papus o plomall fosc i multífid s'assembla a les cames d'un insecte rèptil. El gènere fou establert en 1810 per A.-P. de Candolle sobre la base de Centaurea subg. Crupina de C.H. Persoon (1807), qui formà el subgènere a partir de Centaurea crupina de Linné (1753); i aquest, al seu torn, va prendre l'epítet de la Crupina Belgarum de H.B. Ruppius (1718).
|
Etimològic |
Crupina vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie molt comuna. |
Etimològic |
Cucubalus | Corrupció del llatí cacabulus, diminutiu de cacabus, derivat del grec, que significa caldera, és a dir caldereta, al·ludint a la forma del calze. Segons altres autors, és el nom d'una planta que en Plini és sinònim del mot grec strýchnon, que podria ser, entre altres, la morella negra (Solanum nigrum) i potser l'herba de la mala llavor (Cucubalus baccifer). |
Etimològic |
Cucubalus baccifer | Del llatí baccifer, compost de bacca (baia) i fero (portar), fent referència a la classe de fruit que porta. |
Etimològic |
Cucubalus otites | Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula. |
Etimològic |
Cucul·lat, cucul·lada | En forma de caputxeta. |
Plantes vasculars |
Cucul·liforme | adj. Que té forma de caputxa, com alguns àpex de fil·lidis o algunes caliptres. |
Briòfits |
Cucurbitaceae (Cucurbitàcies) | De Cucurbita, nom d'un dels gèneres d'aquesta família. |
Etimològic |
Cuneat, cuneada: cuneïforme | És a dir que té forma de tascó. |
Plantes vasculars |
Cupressaceae (Cupressàcies) | Del llatí i del grec kyparissos, nom del xiprer; Taxodium prové de taxus, el teix i del sufix –oides, –eidos, semblant, per la similitud de les fulles a les dels teix. |
Etimològic |
Cúpula | Als arbres de la família de les fagàcies involucre llenyós que enclou o embolcalla els fruits (en deriva cupuliforme). |
Plantes vasculars |
Cuspidat, cuspidada | Que termina en punta. |
Plantes vasculars |
Cuspidat, cuspidada | adj. Que s'atenua en una punta robusta. En els fil·lidis, aquesta punta és formada per l'excurrència del nervi; en el caulidi o les branques, és constituïda pels fil·lidis imbricats. |
Briòfits |
Cyclamen | Kykláminos, en Dioscòrides, i cyclaminos o cyclaminum en Plini, eren el nom de plantes d'aquest gènere, que C. Bauhin i altres botànics pre-linneans anomenaren cyclamen. Segons Laguna, en les anotacions al Dioscòrides, el nom deriva del grec kýklos (cercle), pel rizoma tuberós d'aquestes plantes, rodó i deprimit com una rodella. El nom vulgar català, pa de porc, en castellà, panporcino i en francès, pain de pourceau, fa al·lusió a què als porcs els agrada menjar-se'n les arrels. |
Etimològic |
Cyclamen balearicum | Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver estat descoberta en aquestes illes. |
Etimològic |
Cydonia | Del llatí cydonium malum (el codonyer). Segons A. Laguna, en les seves anotacions al Dioscòrides, "Els codonyers van ser duts per primer cop a Itàlia d'una ciutat de Creta anomenada Cydon, d'on després se'ls va anomenar mala cydonia..." |
Etimològic |
Cydonia vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta cultivada pertot. |
Etimològic |
Cymbalaria | Derivat del grecollatí cymbalum, -i (címbal), cymbalaria és el nom que els antics donaven a una planta de fulles arrodonides semblants a un címbal, que om suposa que era el ciclamen (Primulàcies). Hill (1756) establí el gènere per a l'Antirrhinum cymbalaria de Linnè (Cymbalaria muralis) seguint el criteri de molts altres botànics prelinneans, com ara Lobelius, Daléchamp, Caspar i Johann Bauhin, etc., que afirmaven que la planta era la cymbalaria dels antics. |
Etimològic |
Cymbalaria muralis | Del llatí muralis, -e (propi del murs), perquè és freqüent en murs i parets. |
Etimològic |
Cynanchum | Mot compost del grec kýon, kynós (gos) i ánchein (estrènyer, escanyar) com si diguéssim escanyagossos o matacà. Segons Dioscòrides, kýnanchon, -ou, o el seu sinònim apókynon, era el nom d'una mata de fulles que recorden les de l'heura i que, segons la traducció de Laguna, "pastades amb saïm, si es donen de menjar als gossos, panteres, llops i guineus, els maten". S'ha pensat que es referia al matacà (Chynanchum acutum) i també a Cionura erecta, el Cynanchum erectum de Linné. El gènere Cynanchum fou establert per Linné (1737) per a plantes que botànics precedents –com ara C. Bauhin, J. Bauhin, Clusius i Morison– havien inclòs entre els Apochynum. |
Etimològic |
Cynanchum acutum | Del llatí acutus, -a, -um (agut, afilat), fent referència a l'àpex de les fulles o, segons altres, al dels pètals. |
Etimològic |
Cynara | Del grec kynára, -as, en llatí cynara, -ae, nom de la carxofera (C. Scolimus) i del card coler (C. cardunculus). Per a alguns autors el mot estaria relacionat amb el grec Kyón, kynós (gos) "perquè les espines de les seves espècies tenen alguna semblança amb els ullals dels gossos" (S. Vaillant); per a uns altres tindria relació amb Kínaros, illa grega de la mar Egea on suposadament creixia la planta; altres, de forma inversemblant, el relacionen amb el llatí cinis, -eris (cendra) "perquè li agrada ésser adobada amb cendres" (C. Bauhin); tanmateix, actualment es considera d'origen desconegut. El gènere Cynara fou creat per Tournefort, com Cinara, en 1694 i 1700, canviat a Cynara per S. Vaillant en 1718 i validat per Linné en 1753 i 1754. |
Etimològic |
Cynara cardunculus | Epítet del llatí botànic, diminutiu de cardus o carduus -i (card), com un card menor, per la semblança amb els cards, amb què comparteix les espines de l'involucre i de les fulles. |
Etimològic |
Cynara scolymus | Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom d'una mena de carxofera o card silvestre. El nom català carxofa, com en altres idiomes, prové de l'àrab al-kursúf. |
Etimològic |
Cynoglossum | Del grec kyón, kinós (gos) i glóssa, -es (llengua). En el Pseudo Dioscórides, és una "planta de fulles semblants a las del grec arnoglósson", un plantatge, pel que sembla, "que els romans diuen lingoua kanina". En Plini, una planta de fulles que recorden una llengua de gos, que podria ser qualsevol espècie del gènere Cynoglossum. El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754) |
Etimològic |
Cynoglossum creticum | Del llatí creticus, -a, -um (de l'illa de Creta), nom específic emprat ja per Clusius, per ésser planta de Creta. |
Etimològic |
Cynoglossum officinale | Per ésser planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, -ae, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Cytisophyllum | Mot compost del nom genèric Cytisus i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les bractèoles foliàcies que envolten la part inferior del calze, que tenen certa semblança amb les d'algun Cytisus. |
Etimològic |
Cytisophyllum sessilifolium | Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folium, -ii (fulla), al·ludint a les fulles sèssils, sense pecíol. |
Etimològic |
Cytisus | Segons Plini, és el nom, provinent del grec kýtisos, d'una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides. |
Etimològic |
Cytisus argenteus | Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles. |
Etimològic |
Cytisus capitatus | Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per la seva inflorescència en capítols terminals. |
Etimològic |
Cytisus fontanesii | Dedicada a René Louiche Desfontaines, director del Jardí de Plantes i professor del Museu a París, autor de Flora Atlàntica (Àfrica nord-occidental, 1798-1800). |
Etimològic |
Cytisus gallicus | Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia), per la seva habitació a França. |
Etimològic |
Cytisus heterochromus | Adjectiu compost del grec héteros (distint), i chróma (color), segurament pel groc pàl·lid de la flor, diferent de les taques de l'esquena de l'estendard. |
Etimològic |
Cytisus laburnum | Nom d'una planta, en Plini, de significat obscur: un arbre dels Alps que servia per a fer estaques; segons sembla, seria Laburnum anagyroides. |
Etimològic |
Cytisus patens | Del llatí patens, -entis (ample, obert), probablement per les ales esteses de la corol·la. |
Etimològic |
Cytisus sessilifolius | Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folius, -ii (fulla), perquè les fulles de les branques floríferes són sèssils. |
Etimològic |
Cytisus telonensis | Gentilici llatí per indicar la procedència de Toulon, ciutat de França, per la seva habitació. |
Etimològic |
Cytisus triflorus | Paraula del llatí botànic composta del prefix tri- (tres) i flos, floris (la flor), per les flors freqüentment ternades. |
Etimològic |
Daphne | Dáphne és nom grec del llorer (Laurus nobilis), al qual s'assemblen algunes espècies d'aquest gènere, principalment el lloreret (Daphne laureola), anomenat daphnoides per diversos botànics prelinneans. Segons la mitologia grega, la nimfa Dafne, per eludir la persecució del deu Apol·lo, va ser transformada en un llorer. |
Etimològic |
Daphne gnidium | Del llatí Gnidius, -a, -um, originari de Gnidus, antiga ciutat de la regió de Cària en la costa sud-occidental d'Àsia Menor. Segons Cadevall, hom ha cregut que la grana dita Gnidium, famosa en l'antiguitat, provenia d'aquesta Daphne. |
Etimològic |
Daphne laureola | És la laureola dels autors prelinneans, així anomenada per les fulles, que recorden, per llur forma i verdor, les del llorer. Laureolus, -a, -um és el diminutiu de laureus, -a, -um, allò propi del llorer, laurus, -i en llatí. |
Etimològic |
Daphne mezereum | Perquè hom ha cregut que el mezereon dels àrabs correspon a aquesta planta. |
Etimològic |
Dàtil | m. Fruit de la palmera (Chamaerops humilis). Ardenya (Tarragonès) |
Etnobotànica |
Datura | Paraula d'origen sànscrit amb què es coneixia la planta a l'Índia, que significa poma espinosa. Fou el metge portuguès Garcia de Orta qui introduí el nom, transcrit al portuguès com datura, en la seva obra Coloquios dos simples e drogas da India (1536), que Clusius traduí al llatí en 1547. El gènere Datura fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Stramonium de Tournefort (1694, 1700). A guisa d'explicació, en l'Hortus Cliffortianus, fa un joc de paraules amb el participi de futur (daturus, -a, -um) del verb llatí donare (donar) i escriu en to humorístic: "A la Datura, podem continuar donant-li aquest nom com si fos llatí, tot i que sigui d'origen exòtic, perquè potser a l'Índia les dones lascives en donen i en donaran la llavor [com a afrodisíac] a llurs marits flonjos". |
Etimològic |
Datura stramonium | Nom de la planta en els autors prelinneans, que Linnè conserva com a epítet específic en aposició. Sembla que està format del grec strýchnos, -ou, nom que Teofrast i Dioscòrides donen a diverses plantes solanàcies tòxiques, i manikós, -ou (boig, foll); és a dir, solanàcia que fa embogir (per les seves propietats narcòtiques). |
Etimològic |
Daucus | Del grec daúkos, -ou (la pastanaga) que passa al llatí com daucus, -i, que era el nom de diferents plantes umbel·líferes, entre elles la pastinaca, -ae de Plini, (Daucus carota). Apuleu aporta les formes daucion i daucites amb el mateix significat. Els antics botànics feien derivar la paraula del grec daío (encendre), per les seves suposades propietats medicinals. |
Etimològic |
Daucus carota | Carota, ae, és un dels noms de la pastanaga en Plini. Hom fa derivar d'un arrel celta, kar (vermell), al·ludint al color de l'arrel de la pastanaga cultivada. |
Etimològic |
Daucus durieua | Etimològic | |
Daucus gingidium | Del llatí gingidion, -ii, nom manllevat del grec amb què Plini anomenava la pastanaga silvestre; Aquí va com a nom neutre en aposició. |
Etimològic |
Daucus maritimus | Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis. |
Etimològic |
Decidu, decídua | adj. Caduc. |
Briòfits |
Decumbent | És oposat a erecte. |
Plantes vasculars |
Decurrència | f. Característica d'una estructura que s'extén per sota del seu punt d'inici. Per exemple, els fil·lidis amb base decurrent s'extenen al llarg del caulidi i els àpex hialins s'extenen pel marge. |
Briòfits |
Decurrent | adj. Que es perllonga cap avall unit a l'òrgan en què s'insereix. Sovint fa referència a la base dels fil·lidis que recorre soldada al caulidi, dels marges o del mateix fil·lidi; o de la punta hialina d'un fil·lidi que recorre els marges d'aquest. |
Briòfits |
Decurrent | Dit de les fulles sense pecíol, enganxades a la tija, el limbe de les quals s’estén cap avall, unit a la tija. |
Plantes vasculars |
Decussat, decussada | Dit de les fulles oposades en què cada parell es disposa en un pla longitudinal que fa angle recte amb els dels parells immediats, superior i inferior. |
Plantes vasculars |
Deflex, deflexa | Girat o corbat cap avall. |
Plantes vasculars |
Dehiscència | Acció d’obrir-se espontàniament (s’aplica als fruits que s’obren per deixar anar les granes). |
Plantes vasculars |
Dehiscent | adj. Que s'obra espontàniament. Dit de la càpsula que s'obre regularment per un opercle o per valves. |
Briòfits |
Delphinium | De delphínion, diminutiu de delphís (dofí), que és el nom grec de la planta, en Dioscòrides, per la semblança del sèpal superior amb aquest cetaci. Altres hi veuen el dit polze del peu de l'alosa. Segons el Pseudo-Dioscòrides, perquè les seves fulles basals, feses i allargades, tenen forma de dofí.
|
Etimològic |
Delphinium peregrinum | Fa referència a la seva extensa àrea de dispersió. |
Etimològic |
Delphinium pubescens | Pel seu tronc tomentós o pubescent, fent referència al borrissol que els creix als adolescents, en llatí pubescens. |
Etimològic |
Delphinium ajacis | Genitiu del nom propi grecollatí Ajax (literalment, "el que cura"), en memòria dels herois grecs. |
Etimològic |
Delphinium cardiopetalum | Fa referència a la forma de cor dels pètals laterals. |
Etimològic |
Delphinium elatum | Del llatí elatus (alt i dret), per la forma del tronc. |
Etimològic |
Delphinium staphisagria | Del grec staphís (raïm sec, pansa) i ágrios (silvestre); significa "pansa de muntanya", fent referència a la forma que presenten la inflorescència i les fulles, semblants al cep silvestre. |
Etimològic |
Delphinium verdunense | Fa referència a la localitat francesa de Verdun. |
Etimològic |
Deltoide | Fulla. |
Plantes vasculars |
Dendriforme | adj. Ramificat semblantment a un arbre. |
Briòfits |
Dent (càpsula) | f. Cada una de les porcions en què es divideix un persitoma senzill o l'exostoma d'un de doble. |
Briòfits |
Dent (fil·lidi) | f. Projecció petita i aguda, especialment la del marge d'un fil·lidi. |
Briòfits |
Dentaria | Del llatí dens, dentis (la dent), pel rizoma escamós, ple de ressalts; segons de Théis, restes del punt d'inserció d'antigues fulles. No s'ha de confondre amb la dentaria herba dels llatins, que és, pròpiament l'herba queixalera o jusquiam: Hyoscyamus sp (Solanàcies). |
Etimològic |
Dentaria digitata | Del llatí digitatus, -a, -um (que té dits), derivat de digitus, -i (el dit), pels cinc segments foliars, digitats o palmats. |
Etimològic |
Dentaria pinnata | Del llatí pinnatus, -a, -um (que té plomes) derivat de pinna, -ae (ploma d'au), per la disposició dels folíols. Plini anomenava pinnata folia la fulla composta on els folíols es disposen respecte al raquis o nervi principal com les barbes de les plomes; aquest és el sentit que pren aquest adjectiu en la terminologia botànica, |
Etimològic |
Dentat, dentada | adj. Proveït de dents. |
Briòfits |
Dentat, dentada | Plantes vasculars | |
Denticulat, denticulada | adj. Finament proveït de dents. |
Briòfits |
Denticulat, denticulada | Que té petites dents. |
Plantes vasculars |
Denudat, denudada | adj. Dit del caulidi nu desposseït de forma natural dels fil·lidis. |
Briòfits |
Depauperat, depauperada | adj. Regruat, pobrament desenvolupat. |
Briòfits |
Descurainia | Gènere dedicat a François Descourain (1658-1740), apotecari, metge i botànic francès. El gènere Descurainia fou publicat per Philip Barker Webb i Sabin Berthelot, conjuntament, en Histoire naturelle des Iles Canaries (1836). |
Etimològic |
Descurainia sophia | Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum. |
Etimològic |
Dethawia | Endlicher creà aquest gènere per a substituir Wallrothia de De Candolle, però sense deixar-ne cap explicació. Alguns autors francesos aventuren que el gènere estaria dedicat a un cert Dethaw -presumpte botanòfil del segle XIX-. Com que aquest cognom no figura a cap dels índexs usuals, sembla més raonable pensar que s'hagi format com una combinació de Wallrothia i De Candolle. |
Etimològic |
Dethawia splendens | Splendens (que resplendeix), participi present del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors d'un blanc brillant. |
Etimològic |
Diadelf, diadelfa | Dit de la planta els estams de la qual s’agrupen en dos petits feixos (a les papilionàcies un feix amb un sol estam). |
Plantes vasculars |
Dialipètal, dialipètala | De pètals lliures (és oposat a gamopètal). |
Plantes vasculars |
Dialisèpal,dialisèpala | De sèpals lliures (és oposat a gamosèpal) |
Plantes vasculars |
Dianthus | Diósanthos, paraula composta del genitiu grec Diós (de Zeus o Júpiter) i ánthos (flor), que Linnè sincopà en llatí com a Dianthus, es a dir, flor de Jove o Júpiter o divina, per la seva sublim bellesa. |
Etimològic |
Dianthus armeria | Probablement, per la semblança amb les espècies del gènere Armeria. |
Etimològic |
Dianthus attenuatus | Del llatí attenuatus (aprimat), per la forma del calze, amb les dents atenuades a l'àpex. |
Etimològic |
Dianthus barbatus | Del llatí barbatus, -a, -um (que té barba), segurament per les llargues arestes de les bràctees involucrals i caliculars que formen com una barba molt perceptible abans de l'antesi. |
Etimològic |
Dianthus brachyanthus | Del grec brachýs (curt) i ánthos (flor), això és, de flors curtes. |
Etimològic |
Dianthus broteri | Dedicada a Fèlix de Avellar Brotero, autor de la Phytographia Lusitaniae selectior. |
Etimològic |
Dianthus carthusianorum | Forma del genitiu plural del llatí eclesiàstic carthusianus, -a, -um, que vol dir 'dels cartoixans'. Dedicat als monjos de Sant Bru, probablement per haver-se comparat els pètals barbuts d'aquesta planta a la barba dels dits monjos. Semblen confirmar aquesta hipòtesi les antigues denominacions Chariophyllus barbatus, Viola barbata i Lychnis monachorum. |
Etimològic |
Dianthus caryophyllus | Perquè la fragància de les seves flors recorda la del clau d'espècia, en llatí, caryophyllum i en grec, karyóphyllos. |
Etimològic |
Dianthus catalaunicus | Per la seva habitació a Catalunya. |
Etimològic |
Dianthus ciliatus | Del llatí cilium (pestanya) i el sufix -atus (en forma de), per les fulles serrulades. |
Etimològic |
Dianthus costae | Forma llatinitzada en genitiu del cognom Costa. Dedicat a l'il·lustre botànic barceloní Antoni Cebrià Costa i Cuxart (1817-1886), autor de Introducción a la flora de Cataluña (1864). |
Etimològic |
Dianthus deltoides | Del nom de la lletra grega délta i el sufix -éidos (en forma de), és a dir, en forma de delta o triangular; al·ludint a la forma de la taca purpurina dels pètals. |
Etimològic |
Dianthus hyssopifolius | Del gènere Hissopus i folium, -ii (fulla), per la semblança amb les fulles d'Hyssopus officinalis. |
Etimològic |
Dianthus longicaulis | Del llatí longus, -a -um (llarg) i caulis (la tija) és a dir, de tija llarga. |
Etimològic |
Dianthus monspessulanus | Gentilici llatí per a designar allò que fa referència a Montpeller o als seus habitants, per la seva suposada estació en aquesta localitat del Llenguadoc que en llatí s'anomenava Mons pessulum. |
Etimològic |
Dianthus neglectus | Del llatí neglectus (descuidat), participi passat del verb negligo (fer poc cas d'una cosa), per no haver-hi parat prou l'atenció fins aleshores. |
Etimològic |
Dianthus prolifer | Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades. |
Etimològic |
Dianthus pungens | Del llatí pungens (punxant) del verb pungere (punxar), per les fulles rigido-subpunxents. |
Etimològic |
Dianthus saxifragus | Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta. |
Etimològic |
Dianthus seguieri | Dedicat al botànic francès Jean François Séguier, autor de Plantae Veronenses, 1745. |
Etimològic |
Dianthus seguieri subsp. requienii | Dedicat al naturalista francès Esprit Requien (1788-1851). |
Etimològic |
Dianthus serratus | Del llatí serratus (en forma de serra) compost de serra, -ae (la serra) i el sufix -atus (en forma de), per les dents dels pètals. |
Etimològic |
Dianthus subacaulis | Del llatí sub (un poc, una mica) i acaulis (sense tronc) pels seus troncs curts. |
Etimològic |
Dianthus subulatus | Format del llatí subula (alena) i el sufix -atus (en forma de, semblant a), per les fulles en forma d'alena. |
Etimològic |
Dianthus superbus | Del llatí superbus, -a -um (magnífic, esplèndid), per l'esplendor de les seves flors, grans y oloroses. |
Etimològic |
Dianthus valentinus | Del llatí valentinus, -a, -um (de València), per la seva habitació clàssica. |
Etimològic |
Dicasi | Cima en què cada eix produeix dues branques oposades. |
Plantes vasculars |
Dictamnus | Del grecolatí dictamnus o dictamnum, nom de diferents plantes labiades similars al poliol i originàries de l'illa de Creta. El mot sembla que està relacionat amb el grec Díkte, nom d'una muntanya de l'est de l'illa. El nom genèric Dictamnus fou adoptat per Linnè (1737), en substitució de Fraxinella, de Tournefort (1694, 1700), seguint el criteri de C. Bauhin i molts altres; I a l'Hortus Cliffortianus (1738), dóna la següent explicació: “Atès que Fraxinella no té res a veure amb Fraxinus [...] m'atinc a aquest antic sinònim disponible” |
Etimològic |
Dictamnus albus | Del llatí albus (blanc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Dictamnus fraxinella | Adjectiu format del llatí fraxinus, nom del freixe, en Plini, per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Dictamnus hispanicus | Del llatí hispanicus (espanyol) és a dir, espècie d'Espanya. |
Etimològic |
Digitada | Fulla. |
Plantes vasculars |
Digitalis | En llatí medieval, era el nom de la didalera (Digitalis purpurea); Segons Ambrosini, perquè les flors imiten la forma del didal, coberta amb què les dones es protegeixen els dits quan cusen. La paraula prové del llatí digitale, -is (didal) i aquesta, de digitus, -i (dit). |
Etimològic |
Digitalis lutea | Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Dioic | Dit de les plantes on hi ha individus que només fan flors masculines (amb estams que produeixen pol·len), i individus que només fan flors femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls), és a dir les plantes que tenen sexes separats; són doncs plantes amb flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites. |
Plantes vasculars |
Dioic, dioica | adj. En una planta, té els arquegonis i els anteridis en individus diferents. Dit d'una altra manera, un sol individu només té o anteridis o arquegonis. |
Briòfits |
Diotis | Del grec díotos (dues orelles o dues anses), compost de dis (doble) i oús, otós (orella), per les dues orelletes o apèndixs a la base de les flors tubuloses. |
Etimològic |
Diotis maritima | Vegeu Otanthus maritimus. |
Etimològic |
Dipcadi | Paraula del llatí botànic, d'origen oriental, amb què es coneixien diferents plantes liliàcies. N'hi ha que la relaciona, per la variant tibcadi, amb l'àrab tibr qarīh (oro puro), pel color més o menys groc del perigoni. El gènere Dipcadi fou creat per F. K. Medikus (1790) per al Dipcadi serotinum exclusivament, sense donar cap raó d'aquest nom; però el mot ja apareixia a Dodonaeus (1569) i a Lobelius (1576) aplicat a altres plantes de la mateixa família que es cultivaven en els jardins de l'època. |
Etimològic |
Dipcadi serotinum | Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), segons conta l'Ecluse, perquè germina a la tardor. |
Etimològic |
Diploclamadi, diplocamadídia | Dit de la flor que consta de dues cobertes, el calze i la corol·la. |
Plantes vasculars |
Diplotaxis | Paraula composta del grec díploos, diploús (doble) i táxis, -eos (ordre, disposició), al·ludint a la disposició ordenada de les llavors en dues files, en cada lòcul de la síliqua, en la majoria de les espècies. |
Etimològic |
Diplotaxis erucoides | Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca. |
Etimològic |
Diplotaxis muralis | Del llatí muralis, -e (mural, allò referent al mur), derivat de murus, -i (la paret, el mur), per la seva estació. |
Etimològic |
Diplotaxis tenuifolia | Epítet del llatí botànic format del llatí tenuis, -e (fi), quasi gracilis, i follium, -ii (la fullla). |
Etimològic |
Diplotaxis viminea | Del llatí vimineus, -a, -um (fet de vímets), derivat de vimen, -inis (vímet), pel tronc prim, vincladís i quasi nu, subafil. |
Etimològic |
Diplotaxis virgata | Del llatí virgatus, -a, -um (ratllat, llistat), derivat de virga, -ae (vara, verga) i interpretat pels botànics en el sentit de dret com una vara, al·ludint a la direcció de les branques o, potser, a la forma i disposició recta dels fruits. |
Etimològic |
Dipsacaceae (Dipsacàcies) | De Dipsacus, el gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Dipsacus | Dioscòrides i Plini anomenaven dipsacos una planta de tiges i fulles espinoses, i flors reunides en capítols també espinosos, com un eriçó; sens dubte, es referien al cardó D. fullonum i a altres espècies del mateix gènere. El mot deriva del grec dípsa, -es (la set), segons sembla perquè a l'aixella de les fulles, connates, sempre queda aigua de la pluja o de la rosada que es pot beure. En grec clàssic, dipsakós, -oú significava mal de ronyons o diabetis, malaltia que causa molta set. El gènere Dipsacus, fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Dipsacus fullonum | Del llatí fullo, -onis (bataner, paraire), en genitiu plural, és a dir 'cardó dels paraires', perquè els capítols ovoides i amb les esquames de punta ganxuda es feia servir des de l'antiguitat per a cardar la llana |
Etimològic |
Dipsacus pilosus | Del llatí pilosus, -a, -um (pelut), fent referència als pels curts i rígids a la part de la tija sota el capítol. |
Etimològic |
Dipsacus silvestris | Del llatí silvestris, -e (salvatge, inculte), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), pel seu lloc d'habitació i per contraposició a D. sativus. |
Etimològic |
Discolor, discolora | De dos colors o més. És oposat a concolor. |
Plantes vasculars |
Disperm | Que conté dues llavors. |
Plantes vasculars |
Distal | adj. Allunyat del punt que es pren com a base o origen (oposat a proximal). |
Briòfits |
Distal | Dit de la part d'un òrgan més allunyada de la base. |
Plantes vasculars |
Dístic, dística | adj. Disposat en dues rangleres oposades, com per exemple alguns fil·lidis al caulidi. |
Briòfits |
Dístic, dística | Dit de les fulles, de les ramificacions, etc. que es disposen en dos rengles longitudinals oposats. |
Plantes vasculars |
Dittrichia | Gènere dedicat al botànic alemany Manfred Dittrich (1934-2016), especialista en Asteràcies i que fou director de l'herbari del jardí botànic de Berlin. El gènere Dittrichia fou publicat pel botànic suís Werner Rodolfo Greuter en1973. |
Etimològic |
Dittrichia graveolens | Del llatí graveolens, -entis, que vol dir d'olor forta, mot compost de l'adverbi grave (amb força) i olens (que fa flaire), fent referència a la forta olor que en desprenen les fulles. |
Etimològic |
Dittrichia viscosa | Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segreguen la tija i les fulles. |
Etimològic |
Divaricat, divaricada | Dit de les branques, o altres òrgans que divergeixen segons un angle molt obert. |
Plantes vasculars |
Dolichos | En Hipòcrates i Teofrast, dólichos, de l'adjectiu grec dolichós (llarg), és el nom d'una lleguminosa, al·ludint segurament a la llargària dels llegums. |
Etimològic |
Dolichos melanophthalmos | Del grec mélas, mélanos (negre) i ophthalmós (ull), per les seves llavors blanques, amb el llombrígol circuït de negre. |
Etimològic |
Doronicum | Mot d'origen fosc, com Aronicum, Arnica o Dorycnium, també tingudes per verinoses. De Theis diu que, segons Linnè, la paraula deriva del grec dóron (donar) i níke (victòria), és a dir que dona la victòria. Altres autors la fan derivar de l'àrab darawnay o doronígi que serien noms d'una planta d'aquest gènere. |
Etimològic |
Doronicum austriacum | Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu. |
Etimològic |
Doronicum cordatum | Adjectiu del llatí botànic derivat de cor, cordis (el cor), sens dubte per les fulles cordiformes d'aquesta planta. El terme botànic més habitual és cordifolius, -a, -um. L'adjectiu cordatus, -a, -um significa, en llatí, assenyat, prudent. |
Etimològic |
Doronicum grandiflorun | Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària relativa de les flors. |
Etimològic |
Doronicum pardalianches | En Plini, és el nom de l'acònit, una planta summament tòxica. És un mot compost del grec párdalis (la pantera) i áncho (sufocar), literalment que estrangula les panteres, o sigui, que mata animals salvatges, perquè antigament aquesta planta es considerava verinosa, si bé Linnè i molts altres botànics en van dubtar, d'aquesta propietat, com és va comprovar més tard. |
Etimològic |
Dorsal | adj. Dit de la cara inferior del fil·lidi, orientada vers la base del caulidi (oposat a ventral). |
Briòfits |
Dorsifix, dorsifixa | Fixat pel dors; dit especialment de les anteres que s'insereixen al filament per llur part dorsal. |
Plantes vasculars |
Dorycnium | Nom d'una planta que, segons Plini, deriva del grec dóry (llança) i knáo (untar), perquè amb el suc fregaven aquella arma per a emmetzinar-la; Se suposa que era l'estramoni (Datura stramonium). Dioscòrides dóna aquest nom a una altra planta que podria ser una corretjola (Convolvulus cneorum). Tanmateix, les plantes del gènere Dorycnium, que són inofensives, sembla que no tenen res a veure amb les dels antics. El gènere va ser establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les anteriors. Però ja Lobelius, Clusius i Daléchamps incloïen entre els seus Dorycnium plantes a les quals avui anomenem així. |
Etimològic |
Dorycnium decumbens | Del llatí decumbere (inclinar-se, abocar-se), per les branques inclinades sota el seu pes.. |
Etimològic |
Dorycnium hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè és una planta molt peluda. |
Etimològic |
Dorycnium pentaphyllum | Del grec pénta (cinc) i fíllon (fulla), pels tres folíols i les dues estípules semblants a ells, que figuren una fulla quinquefoliolada. |
Etimològic |
Dorycnium procumbens | Participi present del verb llatí procumbere (inclinar-se); és a dir, que s'inclina, pels seus troncs febles. |
Etimològic |
Dorycnium suffruticosum | Del llatí sub (per sota de) i frutex (arbust), perquè és un arbust petit. |
Etimològic |
Dorycnopsis | De Dorycnium, nom d'un gènere de les fabàcies, i el mot grec ópsis (aspecte, aparença), per la seva semblança amb alguna planta d'aquest gènere. |
Etimològic |
Dorycnopsis gerardi | Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612). |
Etimològic |
Dosera rotundifolia | Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides. |
Etimològic |
Draba | Del grec drábe, nom amb que Dioscòrides anomenava una planta que, segons sembla, seria la Cardaria draba. |
Etimològic |
Draba aizoides | Epítet compost de aizoon, nom d'una sempreviva i d'una saxífraga i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança en la forma i disposició de les fulles principalment amb les de la segona. |
Etimològic |
Draba fladnizensis | Adjectiu format de Fladniz, nom d'una localitat austríaca dels Alps orientals, un dels seus llocs d'habitació. |
Etimològic |
Draba muralis | De mur, muris (mur, muralla) deriva muralis, -e (del mur), per la seva estació, a les escletxes de murs i parets. |
Etimològic |
Draba nemorosa | Adjectiu llatí derivat de nemus, -oris (el bosc), al·ludint, sens dubte al lloc d'habitació preferent de la planta. L'adjectiu apropiat hauria estat nemoralis,-e (del bosc, que hi viu), ja que nemorosus, -a, -um vol dir ramós, de moltes branques. |
Etimològic |
Draba pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació. |
Etimològic |
Draba siliquosa | Adjectiu derivat del llatí siliqua, -ae (la garrofa), fent referència al fruit. |
Etimològic |
Draba siliquosa subsp. carinthiaca | Adjectiu format de Carinthia, regió d'Alemanya, pel seu lloc d'habitació. Per analogia amb corinthiacus, -a, -um (de Corinthus, ciutat grega). |
Etimològic |
Draba tomentosa | Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borra), pel borrissol o pèls fins que la cobreixen. |
Etimològic |
Drosera | Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia. |
Etimològic |
Drosera longifolia | Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues. |
Etimològic |
Droseraceae (Droseràcies) | Del gènere Drosera. |
Etimològic |
Drupa | Fruit carnós amb pinyol, dins el qual hi ha la llavor, com ara la cirera o l’oliva. |
Plantes vasculars |
Dryas | Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina. |
Etimològic |
Dryas octopetala | Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors. |
Etimològic |
Durieua | Gènere publicat per P. E. Boissier i G. F. Reuter que el van dedicar a Michel Charles Durieu de Maisonneuve (1796-1878), eminent botànic, especialista de la Flora del sud de França, d'Espanya i sobre tot d'Algèria. |
Etimològic |
Durieua hispanica | Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispània o Espanya), per haver-s'hi trobat aquesta espècie. |
Etimològic |
Ecballium | Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació. |
Etimològic |
Ecballium elaterium | Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors. |
Etimològic |
Echinophora | Neologisme compost del grec echínos, -ou, en llatí echinus, -i (eriçó terrestre o marí i clofolla de castanya) i phorós (que porta dins o produeix), és a dir, cobert d'espines, eriçat. El terme apareix per primer cop en Fabio Colonna (1616), qui anomena Pastinaca echinophora Apula a la que després Linné anomenà Echinophora tenuifolia, perquè las bràctees i bractèoles de la umbel·la són espinoses en la fructificació. |
Etimològic |
Echinophora spinosa | Del llatí spinosus, -a, -um (cobert d'espines), per ser tota la planta espinosa. |
Etimològic |
Echinops | Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó. El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754. |
Etimològic |
Echinops ritro | Mot mal transcrit de Rýtros, nom en grec d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb E. sphaerocephalus. |
Etimològic |
Echinops sphaerocephalus | Adjectiu del llatí botànic format del grec sphaíra (esfera) i kephalé (cap), és a dir, de capítols esfèrics, relativament grans. |
Etimològic |
Echium | Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó. El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754). |
Etimològic |
Echium vulgare | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa. |
Etimològic |
Echium vulgare subsp. argentae | Mot del llatí botànic derivat del llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument. |
Etimològic |
Efímer, efímera | adj. De molt curta durada. |
Briòfits |
Eglandular | Que no té glàndules (oposat a glandulós). |
Plantes vasculars |
Eix central | m. Cordó longitudinal de cèl·lules petites i de parets primes, que recorre la part central del caulidi. |
Briòfits |
Eixonar | Fer caure les fulles d’una branca agafant-la amb la mà closa i resseguint-la cap a vall. | Etnobotànica |
Elàters | m. Cèl·lules allargades amb engruiximents helicoïdals que es troben amb les espores en les càpsules de les hepàtiques. |
Briòfits |
Elatine | Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació. |
Etimològic |
Elatine alsinastrum | D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança. |
Etimològic |
Elatine fabri | Etimològic | |
Elatine hexandra | Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams. |
Etimològic |
Elatine macropoda | Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles. |
Etimològic |
Elatine paludosa | De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació. |
Etimològic |
Elatiniaceae (Elatiniàcies) | De Elatine, gènere d'on pren el nom. |
Etimològic |
Elymus | Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides. |
Etimològic |
Elymus repens | Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant. |
Etimològic |
El·lipsoidal | adj. Que té forma d'el·lipsoide, com per exemple algunes càpsules. |
Briòfits |
El·líptic, el·líptica | adj. Que té forma d'el·lipse. |
Briòfits |
Emarginat, emarginada | Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund. |
Plantes vasculars |
Embeinador | Qué té beina. |
Plantes vasculars |
Embeinador, embeinadora | adj. Que presenta una beina basal. |
Briòfits |
Embosquir-se | v. Convertir-se en bosc. Perejaume, Obreda p 53 |
Etnobotànica |
Embraçar | v. Agafar amb els braços. Embraçar un arbre. Arbúcies (Selva) |
Etnobotànica |
Emergent | adj. Dit de la càpsula que sobresurt parcialment dels fil·lidis periquecials. |
Briòfits |
Empeltar | v. Fer empelts. Vilafranca del Sit (Alt Maestrat) |
Etnobotànica |
Endocarpi | Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol. |
Plantes vasculars |
Endostoma | m. En els peristomes dobles, peristoma intern. |
Briòfits |
Endressia | Gènere dedicat a Philipp Anton Christoph Endress (1806-1831), natural de Lustenau (Wurtemberg, Alemanya), dependent a l'apotecaria del seu oncle, Emmanuel Friedrich Hartmann, en Krok, entre 1822 i 1824; des de 1825 i durant dos anys, ajudà J. Gaudin a portar endavant la seva obra Flora helvetica (1828-1833); herboritzà als Pirineus entre 1829 i 1831 per a la Esslinger Reiseverein (Unió itinerària); durant el viatge de retorn al seu país, morí a Estrasburg a conseqüència del paludisme que potser va contraure mentre herboritzava a les landes de Gascunya. |
Etimològic |
Endressia pyrenaea | Del llatí pirenaeus, -a, -um, (pirinenc, relatiu al Pirineu), pel seu lloc d'habitació; és sinònim de pyrenaicus, -a, -um. |
Etimològic |
Endressia pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Enervi, enèrvia | adj. Sense nervi |
Briòfits |
Enervi, enèrvia | Desproveït de nervis o sense nervis manifestos. |
Plantes vasculars |
Enherbat | adj. Cobert d’herba. Besalú (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Enramat | adj. Conjunt de tiges amb fulles que s’arrapen a una roca, paret, etc. Heura enramada. Margalef (Priorat) |
Etnobotànica |
Ensiforme | En forma d'espasa. |
Plantes vasculars |
Enter | Plantes vasculars | |
Enter, entera | adj. De marge llis, sense dents o sense cap mena d'accidents. |
Briòfits |
Entrenús | Plantes vasculars | |
Epicarpi | Plantes vasculars | |
Epífit, epífita | adj. Que utilitza com a suport una altra planta, generalment arbre o arbust. |
Briòfits |
Epigin, epígina | Dit de la flor d’ovari ínfer. |
Plantes vasculars |
Epilobium | Terme compost de les paraules gregues epí (sobre), lobós, -óu (lòbul) i íon,-ou (la viola), al·ludint a la inserció epígina de la corol·la. |
Etimològic |
Epilobium alpinum | Del llatí alpinus, -a, -um (de la regió dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes. |
Etimològic |
Epilobium alsinifolium | Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella) |
Etimològic |
Epilobium anagallidifolium | Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia. |
Etimològic |
Epilobium angustifolium | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies. |
Etimològic |
Epilobium duriaei | Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria. |
Etimològic |
Epilobium hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats. |
Etimològic |
Epilobium lanceolatum | Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Epilobium molle | Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte. |
Etimològic |
Epilobium montanum | Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies. |
Etimològic |
Epilobium obscurum | Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons. |
Etimològic |
Epilobium origanifolium | Adjectiu compost del llatí origanum, -i (l'orenga) i folium, -ii (fulla), perquè s'han comparat les fulles amb les de la orenga. |
Etimològic |
Epilobium palustre | Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per la estació de la planta. |
Etimològic |
Epilobium parviflorum | Adjectiu compost del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), perquè té les flors més petites del gènere.
|
Etimològic |
Epilobium roseum | Del llatí roseus, -a, -um (de color rosa), pel color de les flors. |
Etimològic |
Epilobium spicatum | Del llatí spica, -ae (l'espiga), per la inflorescència de l'espècie en espiga racemosa. |
Etimològic |
Epilobium tetragonum | Del grec tetrágonos (de 4 angles), pels quatre angles obtusos que té el tall transversal de la tija. |
Etimològic |
Epilobium trigonum | Del grec trígonos (de tres angles), per la forma general de la tija. |
Etimològic |
Epilobium virgatum | Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. |
Etimològic |
Equisetaceae (Equisetàcies) | Del gènere Equisetum, únic d'aquesta família d'una classe de plantes, ara extintes, però molt abundants al Paleozoic, entre el Devonià i el Carbonífer. |
Etimològic |
Equisetum | Traducció pliniana del grec híppouris (nom que dona Dioscòrides a una espècie d'aquest gènere), format d'híppos, -ou (cavall) i ourá, -ás (cua), per la retirança de les espècies ramificades amb la cua d'un cavall. Plini formà el nom amb les corresponents paraules llatines, equus, -i (cavall) i seta, -ae (cerra, crin). "Equisetum, Hippuris a graecis dicta, est pilus terrae, equinae setae similis" C. Bauhin, Pinax, pàg. 15. |
Etimològic |
Equisetum telmateia | Del grec telmatiaíos (propi del pantà), derivat de télma, -atos (maresme, aiguamoll), perquè es fa en llocs molt humits. ). |
Etimològic |
Erecte, erecta | Que creix recte (és oposat a decumbent). |
Plantes vasculars |
Erica | Del llatí erice, -es o erica, -ae, que era el nom tant els brucs com de la bruguerola. Deriva del grec ereíkein (trencar), al·ludint a unes suposades virtuts litotríptiques d'aquestes plantes o per llurs branques trencadisses, poc flexibles. |
Etimològic |
Erica arborea | Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), per assolir alçàries pròpies dels arbres. |
Etimològic |
Erica cinerea | Del llatí cinereus, -a, -um (cendrós), derivat de cinis, cineris (la cendra), pels ramells de color de cendra.
|
Etimològic |
Erica multiflora | Del llatí tardà multiflorus, -a, -um (que té moltes flors), per les inflorescències poblades per moltes flors. |
Etimològic |
Erica scoparia | Del llatí scoparius, -a, -um (l'escombriaire), perquè d'aquesta espècie -però també d'altres- es fan les escombres de bruc. |
Etimològic |
Erica tetralix | Nom grecollatí que Plini donava a una mena de bruc. |
Etimològic |
Erica vagans | Del llatí vagans, -antis (que erra d'un lloc a l'altre), com si diguéssim erica vagabunda, perquè Linné va creure que creixia ensems a l' Àfrica i a Tolosa de Llenguadoc. |
Etimològic |
Ericaceae (Ericàcies) | D'Erica nom del gènere tipus de la família. |
Etimològic |
Eriçat, eriçada | Cobert de pèls rígids. |
Plantes vasculars |
Ericoide | Planta semblant a un bruc o a les fulles de bruc. |
Plantes vasculars |
Erigeron | En Dioscòrides, nom d'una planta, probablement un Senecio. Segons Plini, és sinònim del llatí senecio, mera traducció del grec erígeron (vell en primavera); format d'éri (en primavera, aviat) i géron, gérontos (home vell), perquè ja és vell en començar l'estació, al·ludint al plomall blanc dels capítols i a la primerenca floració i fructificació de moltes espècies. El gènere Erigeron fou publicat per Linné en 1753, amb gènere neutre d'origen grec. Segons les normes de nomenclatura actuals, té el gènere masculí del mot llatí, erigeron, -ontis |
Etimològic |
Erigeron acer | Del llatí acer, acris, acre (agut, ardent), adjectiu usat com a nom específic de plantes que tenen un gust picant. |
Etimològic |
Erigeron alpinus | Del llatí, alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació, als Alps i, per extensió, a l'alta muntanya. |
Etimològic |
Erigeron annuus | Del llatí annuus, -a, -um (anual), perquè la planta compleix el cicle vital dins d'un any. |
Etimològic |
Erigeron glabratus | Epítet del llatí botànic format de glaber, -bra, -brum (pelat, calb) amb el sufix -atus (proveït de, en forma de), per tenir escàs indument comparat amb els seus congèneres. |
Etimològic |
Erigeron karvinskianus | A. P. De Candole va dedicar aquesta espècie al geòleg i naturalista hongarès Wilhelm Friedrich von Karwinsky (1780-1855), que va recol·lectar nombroses plantes del continent americà. |
Etimològic |
Erigeron uniflorus | Epítet del llatí botànic format del numeral unus, -a -um (u) i flos, floris (la flor), al·ludint a l'únic capítol que generalment fa aquesta planta. |
Etimològic |
Erigeron uniflorus subsp. aragonensis | Epítet format amb el nom geogràfic Aragó i el sufix -ensis, -e (que ha nascut o que viu a), perquè la planta es va trobar en aquesta regió; com alepensis o monspeliensis. |
Etimològic |
Erinacea | Del llatí erinaceus, -i (l'eriçó) per ser planta molt espinosa, que recorda els eriçons. |
Etimològic |
Erinacea anthyllis | Fa referència al gènere Anthyllis dins del qual la va classificar Linnè com Anthyllis erinacea. |
Etimològic |
Erinacea pungens | Pungens (que punxa), participi present del verb pungere (punxar), per les seves espines vulnerants. |
Etimològic |
Eriòpode | Planta que a la base té llargs pèls llanosos (aplicat al gèn. Hieracium). |
Plantes vasculars |
Erodium | Del llatí botànic erodium, -ii. Gènere creat per Ch.-L. L’Héritier de Brutelle, que no va explicar l'origen del nom. Sens dubte, però, es va encunyar, per analogia amb Geranium, del nom grec del bernat pescaire, erodiós, -óu, ja que els seus fruits, com els de les altres geraniàcies, recorden, per la seva forma, el bec d'aquesta au. |
Etimològic |
Erodium botrys | Del grecollatí botrus o botrys (la artemísia, o potser el donzell), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Erodium cavanillesii | Dedicada al botànic valencià Cavanilles. |
Etimològic |
Erodium chium | De l'adjectiu grecollatí chius, -a, -um (de l'illa de Quio, al mar Egeu). |
Etimològic |
Erodium ciconium | Del llatí ciconia (la cigonya), per la semblança del seu fruit amb el bec de dita au. |
Etimològic |
Erodium cicutarium | Del llatí cicuta (ceguda o cicuta) amb el sufix -arium (relacionat amb), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Erodium glandulosum | Del llatí glandulosus, derivat de glandula, -ae (petit bony o tumor sota la pell) que és diminutiu de glans, glandis (l'aglà), per les fulles i sèpals glandulosos. |
Etimològic |
Erodium jacquinianum | Dedicat a Nicolau J. Jacquin, botànic austríac i explorador de l'Amèrica meridional. |
Etimològic |
Erodium laciniatum | Laciniatus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic per a referir-se a les fulles dividides en segments estrets, derivat de lacinia, -ae (franja o vora), per les divisions de les fulles. |
Etimològic |
Erodium macradenum | Del grec makrós (llarg, abundant) i adén, adénos (glàndula), per les fulles i sèpals glandulosos. |
Etimològic |
Erodium malacoides | Del grec maláche (malva), i la terminació oídes (semblant), per la semblança de les seves fulles amb les de la malva. |
Etimològic |
Erodium moschatum | Aquest adjectiu irregular ha estat format de móschos, -ou, nom grec de la cabra de mesc o bou mesquer, referint-se a l'olor de la planta, semblant a la del mesc (muscum. -i, en llatí), que segreguen certes glàndules dels mascles d'aquests i altres animals. |
Etimològic |
Erodium petraeum | Del llatí petraeus, derivat de petra, -ae (pedra), designant que neix entre les pedres. |
Etimològic |
Erodium romanum | Del llatí romanus (de Roma), pel seu origen. |
Etimològic |
Erodium rupestre | Adjectiu del llatí botànic, format per analogia amb altres com ara campestre; derivat de rupes, -is (la roca), per la seva estació. |
Etimològic |
Erodium tenuisectum | Del llatí tenuis, -e (prim) i sectus, participi passat del verb secare (tallar), per les fulles tripinnatisectes. |
Etimològic |
Erodiun supracanum | Format dels mots llatins supra (sobre) i canus (blanquinós), pel color de la cara superior, o anvers, de les fulles. |
Etimològic |
Erophila | Nom format del grec éar, éaros (primavera) i phílos (amic, el que ama), és a dir, amant de la primavera. |
Etimològic |
Erophila verna | Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris (la primavera), fent-ne referència a l'època de floració. |
Etimològic |
Eruca | Del verb llatí urere (cremar), pel gust picant de les llavors. En llatí, eruca, a més d'eruga (larva), era el nom d'una planta crucífera, probablement la ruca (Eruca vesicaria). Segons St. Isidor de Sevilla, eruca seria una alteració d'urica (l'eruga). |
Etimològic |
Eruca sativa | Del llatí sativus (que se sembra), sens dubte involuntàriament, amb altres llavors. |
Etimològic |
Eruca vesicaria | Del llatí vesicarius, de vesica (bufeta), per la forma del calze fructífer. |
Etimològic |
Erucastrum | Nom format del gènere Eruca amb el sufix llatí -astrum, -i que té un significat despectiu de semblança incompleta, com quan diem borda a una planta que no és l'espècie autèntica, sinó una altra de semblant. |
Etimològic |
Erucastrum gallicum | Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia, de França), sens dubte per haver-s'hi trobat la planta. |
Etimològic |
Erucastrum nasturtiifolium | Adjectiu compost de Nasturtium, antic gènere de les crucíferes, i folium, -ii (fulla), es a dir, de fulles semblants a les d'un Nasturtium. |
Etimològic |
Erucastrum pollichii | Dedicada al metge, entomòleg i botànic alemany J. A. Pollich (1741-1780), autor de la Historia plantarum in Palatinatu. |
Etimològic |
Ervum | Segons J. Cadevall, és una paraula llatina usada per Columel·la, que alguns fan derivar del celta erw (camp), per viure a les terres cultivades. En Plini, ervum és la garrofa. |
Etimològic |
Ervum pubescens | Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts. |
Etimològic |
Ervum ervilia | En llatí, diminutiu d'ervum, nom amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla. |
Etimològic |
Ervum gracile | Forma neutra del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble. |
|
Ervum hirsutum | Del llatí hirsutus (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.
|
Etimològic |
Ervum lens | Del llatí lens, lentis, (la llentia). |
Etimològic |
Ervum nigricans | Del llatí nigricans, -antis (que negreja) derivat de niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors que són tacades de bru negrós. |
Etimològic |
Ervum tetraspermum | Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum. |
Etimològic |
Eryngium | Del grecollatí erynge, -es i eryngium, -ii, entre els romans, nom de diferents cards, principalment els d'aquest gènere. |
Etimològic |
Eryngium bourgatii | Dedicada pel naturalista francès A. Gouan al seu col·lega i metge Bourgati amb qui va herboritzar als Pirineus (1766-1767). |
Etimològic |
Eryngium campestre | Del llatí campestris, -e (propi dels camps cultivats), perquè s'hi troba freqüentment. |
Etimològic |
Eryngium maritimum | Del llatí maritimus, -a, -um (del mar o dels seus voltants), per la seva preferent habitació a les àrees litorals o marítimes. |
Etimològic |
Erysimum | Del grecollatí erysimum, -i, en Dioscòrides, nom d'una planta medicinal per excel·lència, a la qual Plini anomena irio, probablement un Sisymbrium. El nom es fa derivar del grec erýo (salvar). |
Etimològic |
Erysimum aurigeranum | Aurigeranus, -a, -um toponímic format d'Aurígera, nom en llatí del riu Ariège, per haver-se trobat l'espècie al departament francès del mateix nom. |
Etimològic |
Erysimum australe | Del llatí australis, -e (del sud, austral), derivat d'auster, -i (austre, vent del sud), pel seu lloc d'habitació. Sinònim de meridionalis, -e. |
Etimològic |
Erysimum cheiranthoides | Epítet compost de cheiranthus, nom del violer groc, amb la terminació -oídes del grec eídos (aspecte), per la semblança d'aquesta planta amb el dit violer. |
Etimològic |
Erysimum grandiflorum | Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per la grandària de les flors. |
Etimològic |
Erysimum grandiflorum subsp. collisparsum | Adjectiu format del llatí collis, -is (turó, puig) i sparsus, -a, -um, participi passat del verb spargere (escampar, disseminar). |
Etimològic |
Erysimum hieracifolium | Epítet compost de Hieracium (gènere de les compostes) i el sufix -oídes (semblant a); segons Cadevall, per la semblança de les fulles amb les de la Picris hieracioides. |
Etimològic |
Erysimum longifolium | Adjectiu del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per la llargària de les fulles. |
Etimològic |
Erysimum ochroleucum | Del grec ochróleukos (d'un groc pàl·lid), pel color de les flors. Mot compost d'ochrós (groc pàl·lid) i leukós (blanquinós). |
Etimològic |
Erysimum pumilum | Forma adjectivada del llatí pumilus, -i (nan), per la seva curta alçària. |
Etimològic |
Erysimum repandum | Del llatí repandus, -a, -um (corbat o torçat cap amunt), al·ludint a la forma sinuato-dentada del marge de les fulles. |
Etimològic |
Erysimum sylvestre | Del llatí sylvestris, -e (del bosc, que hi viu), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per la seva estació. |
Etimològic |
Erysimum sylvestre subsp. pyrenaicum | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu) per la seva estació. |
Etimològic |
Erysimum virgatum | Adjectiu derivat del llatí virga, -ae (vara, vímet), pels troncs drets. Els botànics han desviat una mica la traducció genuïna (llistat o ratllat) de virgatus, -a, -um, donant-li l'accepció de dret, com una verga o vara. |
Etimològic |
Esbessar-se | v. Caure una o més besses d’un arbre. El Brull (Osona) |
Etnobotànica |