Terme Sort ascending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Sium erectum | Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció més o menys vertical de les tiges. |
Etimològic |
Sium | Del grec síon, -ou, és un nom que en Dioscòrides té dues accepcions, totes dues aplicades a plantes de llocs aquosos; la primera, i l'única que recull Plini, sembla que és una umbel·lífera, Berula erecta; la segona és un nom alternatiu de sisýmbrion, que seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum), una crucífera. Cadevall, seguint l'opinió de De Théys al Gllosssaire de botanique, fa derivar la paraula del celta siw (aigua). |
Etimològic |
Sisymbriun acutangulum | Neologisme compost del llatí acutus, -a, -um (agut, fi, punxant) i angulus, -i (angle), pels lòbuls aguts de les fulles. |
Etimològic |
Sisymbrium thalianum | Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583). |
Etimològic |
Sisymbrium sophia | Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum. |
Etimològic |
Sisymbrium polyceratium | Del grec polý (molts) i kerátion (banyeta), aquí adjectivat, al·ludint als lòbuls de les fulles runcinades. |
Etimològic |
Sisymbrium pinnatifidum | Neologisme del llatí botànic compost de pinnatus, -a, -um (com una ploma) i findere (fendre o dividir), per les fulles feses. En llatí clàssic, pinnatus, -a, -um vol dir alat, que té ales; En la terminologia botànica l'adjectiu es pren com a derivat estricte de pinna, -ae (ploma d'una ala), fent referència a la disposició dels nervis secundaris de la fulla distribuïts a ambdós costats del nervi principal o raquis, fent un símil amb les plomes de les aus. |
Etimològic |
Sisymbrium officinale | Per haver estat emprada en medicina. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Sisymbrium irio | Irio, -onis és el nom que dona Plini, a una crucífera, la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides). |
Etimològic |
Sisymbrium hispanicum | Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o España), per haver-s'hi trobat aquesta espècie o ser-ne pròpia, d'aquest país. |
Etimològic |
Sisymbrium hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), pel tronc pubescent. |
Etimològic |
Sisymbrium erysimoides | Epítet del llatí botànic, compost del nom genèric Erysimum i el sufix grec -oídes (semblant a), per la suposada semblança amb l'Erysimum. |
Etimològic |
Sisymbrium crassifolium | Del llatí crassus, -a, -um (gras, gruixut), per tenir les fulles una mica carnoses. |
Etimològic |
Sisymbrium columnae | En memòria del botànic italià Fabio Colonna (1567-1640), llatinitzat com a Fabius Columna, autor de Phytobasanos (Nàpols, 1592) i de Minus cognitarum stirpium Ekphrasis (Roma, 1616). |
Etimològic |
Sisymbrium austriacum subsp. chrysanthum | Nom grecollatí d'una planta, format del grec khrysós, oú (or) i ánthos, -eos (flor), aplicat aquí en aposició, per les flors d'un groc viu, daurades. |
Etimològic |
Sisymbrium austriacum | Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu. |
Etimològic |
Sisymbrium alliaria | És l'Alliaria officinalis que conserva el nom en ser assignada posteriorment al gènere Sisymbrium. |
Etimològic |
Sisymbrium | Del grec sisýmbrion, nom que Dioscòrides aplica a dues plantes diferents que, segons Laguna, als seus comentaris, són una menta (Mentha sp.) i un créixen (Rorippa nasturtium-aquaticum). També Plini anomena sisymbrium una menta de fulla arrissada. |
Etimològic |
Sison amomum | Del grec ámomom, nom d'una planta semblant a l'api, d'un fruit perfumat, odorífer per excel·lència, fent al·lusió a la olor característica, no pas desagradable, d'aquesta planta.
|
Etimològic |
Sison | Del grec síson, -onos, en llatí, sison, -onis; en Dioscórides, el síson (en altres lectures, sínon) és el nom d'una petita llavor llargaruda i negra, provinent de Síria, semblant al sélinon (l'api, en grec). Alguns autors pensen que la planta en qüestió seria el Sison Amomum. També hi ha qui relaciona aquest nom amb el celta sizum (corrent d'aigua), perquè diferents espècies d'aquest gènere creixen en llocs inundats. |
Etimològic |
Sinus | Entrant del marge d’una fulla o d’un altre òrgan. |
Plantes vasculars |
Sinuat, Sinuada | Que té les vores sinuoses. |
Plantes vasculars |
Sinapis nigra | Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors. |
Etimològic |
Sinapis incana | Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat. |
Etimològic |
Sinapis erucoides | Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca. |
Etimològic |
Sinapis cheiranthus | Per una certa semblança amb el violer groc, cheiránthos en grec. |
Etimològic |
Sinapis arvensis | Adjectiu llatí derivat d'arvum (camp de conreu). Que es troba als camps de conreu. |
Etimològic |
Sinapis alba | Del llatí albus (blanc), pel color clar de la llavor. |
Etimològic |
Sinapis | Del grec sínapis (mostassa). Segons J. Cadevall, aquesta paraula, així com la francesa moutarde i l'anglesa mustard són modernitzacions de mustum ardens, ja que un dels ingredients de la mostassa francesa que se serveix a taula és el most del vi novell. |
Etimològic |
Simple | Dit de les fulles i altres òrgans enters, que no són dividits. |
Plantes vasculars |
Simethis | C.S. Kunth, creador del gènere en 1843, li ho dedicà a la nimfa Simetis, en llatí Simethis, que segons la mitologia, era una nàiada habitant del riu Simeto (Sicìlia) i mare d'Acis. |
Etimològic |
Simaroubaceae (Simarubàcies) | Del gènere Simarouba que conté només plantes neotropicals. |
Etimològic |
Silybum marianum | Del llatí medieval, marianus, -a, -um; Epítet dedicat a la Verge Maria. Probablement nom llegendari que atribueix les venes lletoses i les taques blanques de les fulles a les gotes de llet vessades per Maria mentre alletava el nen Jesús. |
Etimològic |
Silybum | En Dioscòrides, és el nom d'una planta espinosa, comestible quan és tendra; i en Plini, un card que segrega un suc lletós amb propietats medicinals. La majoria dels autors pensen que es tractaria de Silybum marianum. El gènere Silybum fou creat per S. Vaillant en 1718 i validat per ell mateix en 1754. |
Etimològic |
Síliqua | Fruit sec allargat tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però llarg, més de tres vegades l’amplada. |
Plantes vasculars |
Silícula | Fruit sec tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però curt, o sigui de llargada no superior a tres vegades l’amplada. |
Plantes vasculars |
Siler montanum | Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), derivat de mons, montis (la muntanya), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Siler | Del llatí siler, -eris, nom amb què Plini anomena una salicàcia, probablement la vimetera (Salix fragilis). Segons Bubani, "molts autors antics del nord d'Europa, amb poca solta, anomenaren Siler a algunes umbel·líferes". |
Etimològic |
Silene vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta bastant comuna. |
Etimològic |
Silene viscosissima | Superlatiu llatí de viscosus (agafallós com el vesc), per la seva viscositat. |
Etimològic |
Silene viridiflora | Paraula formada del llatí viridis (color verd) i flos, floris (la flor), pel color blanc verdós de les flors. |
Etimològic |
Silene undulata | Del llatí undulatus, d'unda (l'ona), pel marge de les fulles ondulat. |
Etimològic |
Silene umbellata | Del llatí umbella (para-sol), diminutiu d'umbra (ombra) al·ludint a la disposició de les flors en forma de para-sol. |
Etimològic |
Silene tridentata | Del prefix llatí tri- (tres vegades) i dentatus, de dens, dentis (la dent); que té 3 dents. S'al·ludeix a les 3 puntes dels pètals. |
Etimològic |
Silene senneni | Dedicada a Fra Sennen, autor d'importants treballs sobre la flora catalana. |
Etimològic |
Silene saxifraga | Per ser cespitosa i viure a les roques com moltes saxífragues. |
Etimològic |
Silene rupestris | Format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per la seva estació. |
Etimològic |
Silene rubella | Del llatí rubellus, -a, -um, diminutiu de ruber (vermell), es a dir, una mica vermell, pel color de les flors. |
Etimològic |
Silene rostrata | Del llatí rostratus, de rostrum (bec o punta), és a dir, que acaba en punta; per la càpsula llargament acuminada. |
Etimològic |
Silene ramosissima | Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, um, pel seu tronc molt ramificat. |
Etimològic |
Silene punctata | Del llatí punctum, -i (punxada o picada), per l'aspecte de les fulles. |
Etimològic |
Silene piriformis | Del llatí pirus, -i (la pera), per la forma de pera del fruit. |
Etimològic |
Silene otites | Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula. |
Etimològic |
Silene nocturna | Del llatí nocturnus, -a, -um (de nit), per obrir les seves flors des del capvespre. |
Etimològic |
Silene niceensis | Del llatí nicaeensis, natural de Niça, per abundar en aquesta localitat. |
Etimològic |
Silene nemoralis | Adjectiu llatí que vol dir 'del bosc', derivat de nemus, nemoris (el bosc), per la seva estació silvestre. |
Etimològic |
Silene muscipula | En llatí muscipula és una ratera o un parany; de mus, muris (la rata) i capere, agafar. Però aquí està per muscicipula, suprimida una síl·laba repetida; de musca, (la mosca), per ser planta insectívora. |
Etimològic |
Silene itàlica | Per abundar a Itàlia i a tota la part sud oriental d'Europa. |
Etimològic |
Silene inflata | Del llatí inflatus, -a, -um (inflat), al·ludint al seu calze vesiculós. |
Etimològic |
Silene inaperta | Del llatí inapertus (no obert), pels pètals inclusos o nuls, que no es manifesten. |
Etimològic |
Silene glauca | Del llatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blanquinós) pel color de la planta.
|
Etimològic |
Silene gallica | Del llatí Gallicus, -a, -um (de França), sens dubte per procedir d'allà la planta classificada per Linnè. |
Etimològic |
Silene elegans | Del llatí elegans, elegantis (elegant, molt fi), pel port esvelt de la planta. |
Etimològic |
Silene crassicaulis | Del llatí crassus (gros) i caulis (la tija), per la seva tija robusta. |
Etimològic |
Silene conoidea | Del grec cónos (el con o conus) i la terminació -eidés (en forma de) llatinitzada, per la forma de la càpsula. |
Etimològic |
Silene conica | Format del llatí conus (el con o conus), per la figura de la càpsula. |
Etimològic |
Silene coarctata | Del llatí coarctatus, -a, -um (estret), fent referència al calze molt contret a la base i a l'àpex. |
Etimològic |
Silene ciliata | Del llatí ciliatus, -a, -um, de cilium (la cella), al·ludint al pecíol ciliat. |
Etimològic |
Silene cerastioides | De Cerastium i el sufix grec -eídes (semblant a), per la semblança amb una planta del gènere Cerastium. |
Etimològic |
Silene campanulata | De campanula diminutiu de campana (la campana), mot del llatí medieval; es a dir, campaneta, fent referència a la forma del calze. |
Etimològic |
Silene caespitosa | Del llatí caespes, caespitis (la gespa o herba menuda i atapeïda) per presentar-se així. |
Etimològic |
Silene brachypoda | Del grec brachýs (curt) i pous, podós (peu), per la relativa escassa longitud de les branquetes floríferes laterals. |
Etimològic |
Silene borderei | Dedicada a H. Bordère, de Gèdre, explorador de les altes muntanyes frontereres del Pirineu central. |
Etimològic |
Silene armeria | Per la semblança de la seva inflorescència amb la d'una Armeria (plumbaginàcies). |
Etimològic |
Silene ambigua | Del llatí ambiguus, -a, -um (dubtós), per existir algun dubte respecte a la seva exacta determinació.
|
Etimològic |
Silene acaulis | Epítet del llatí botànic format pel prefix grec a- (sense) i el substantiu llatí caulis, -is (tija de les plantes), per tenir-la extremament curta. |
Etimològic |
Silene nutans | Del llatí nutare (inclinar-se), pel tronc florífer capbaix. |
Etimològic |
Silene | D'etimologia desconeguda, el nom apareix en Lobelius, qui l'hi atribueix gratuïtament a Teofrast. Linnè, al seu torn, el pren de Lobelius i en segueix la imaginativa explicació, segons la qual procedeix del grec síalon (saliva, bava), que tindria relació amb el grec seílene, femení de Seílenos, nom d'un sàtir, representat com un borratxo i ple de baba, a qui la mitologia fa mainader i mestre de Bacus; Fent al·lusió a la viscositat d'algunes espècies que atrapen els insectes que s`hi posen. |
|
Silaus virescens | Del llatí virescens (que està verd), participi present del verb virere (verdejar), pel color de les flors, verdoses. |
Etimològic |
Silaus | Com Silaum, ve del llatí silaus, -i, una mena d'api. |
Etimològic |
Silaum silaus | Com Silaum, ve del llatí silaus, -i, una mena d'api. És el Peucedanum Silaus de Linné, que indica, en Hortus cliffortianus... (1737), que aquesta espècie apareixia com Silaum quibusdam, flore luteolo en J. Bauhin (1651). |
Etimològic |
Silaum | Del llatí silaus, -i o silaum, -i, segons Plini nom d'una planta que naix als pedruscalls de la vora dels rius, semblant a l'api. Hi ha qui el fa venir de sium, -i o selinum, -i, noms llatins d'altres plantes i que han passat a ser noms genèrics d'umbel·líferes que s'assemblen molt a les d'aquest gènere. |
Etimològic |
Sideritis romana | Per ésser planta que viu a Roma. Qui la va descriure la hi havia trobada. |
Etimològic |
Sideritis hyssopifolia | Per haver-ne trobat a les fulles una semblança amb les de l'hisop (Hyssopus officinalis). |
Etimològic |
Sideritis hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, aspre), per tenir la tija i les fulles més o menys peludes. |
Etimològic |
Sideritis | Del grec síderos (el ferro), es formà el nom sideritís, que els antics van donar a diverses plantes a les quals atribuïen la virtut de sanar les ferides dels ferros de llança. Els autors prelinneans aplicaren aquest nom a bon nombre de labiades, principalment Glechoma, Galeopsis, Stachys i Leonurus, que Linné distribuí en gèneres diversos, per a un dels quals conservà el nom de Sideritis. J. Cadevall menciona que, a la seva època, a la Península Ibèrica encara es feien servir diverses Sideritis com a vulneràries en veterinària popular. |
Etimològic |
Sibbaldia procumbens | Del llatí procumbens, participi present del verb procumbere (ageure's), pel rizoma cespitós. |
Etimològic |
Sibbaldia | Gènere dedicat a Sir Robert Sibbald (1641-1722), professor de medicina a la universitat d'Edimburg. |
Etimològic |
Sherardia arvensis | Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e. |
Etimològic |
Sherardia | A la memòria del botànic anglès William Sherard (1659-1728), deixeble dels cèlebres J-P de Tournefort i H. Boerhaave, creador de la càtedra de botànica d'Oxford que porta el seu nom, i protector i patrocinador d'altres il·lustres naturalistes. El gènere Sherardia fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Seta | f. Pedicle que sosté la càpsula. |
Briòfits |
Seta | -Pèl llarg i rígid com una serra. -A les gramínies del gèn. Stipa la porció apical més prima de l’aresta. (Vegeu diapositiva següent) (en deriva setaci –àcia, setós –osa, amb aspecte de seta o que té setes). |
Plantes vasculars |
Sèssil | Que és desproveït de pecíol o de peduncle. |
Plantes vasculars |
Seseli tortuosum | Del llatí tortuosus, -a, -um (tort, embullat), per les branques sinuoses. |
Etimològic |
Seseli montanum | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos. |
Etimològic |
Seseli libanotis | Del grecollatí libanotis, -idis (el romaní), derivat del grec líbanos (l'encens), per la olor. Un altre derivat, libanitis, és sinònim de polion, nom que dona Plini a una planta olorosa. |
Etimològic |
Seseli elatum subsp. farrenyii | L’espècie va ser anomenada Seseli farrenyi pels seus descobridors en homenatge a Joan Enric Farreny i Sistach (1952-1976), jove botànic lleidatà, mort en accident de muntanya. |
Etimològic |
Seseli elatum | Del llatí elatus, -a, -um (alt, eixecat), participi passat del verb effero (treure, eixecar), pel port erecte de la planta. |
Etimològic |
Seseli coloratum | Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit), participi passat del verb colorare (donar color), per les flors, quan són vermelles. |
Etimològic |
Seseli bienne | Del llatí biennis, -e (biennal), referint-se a la durada del cicle vital de la planta. |
Etimològic |
Seseli annuum | Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser una planta anual. |
Etimològic |
Seseli | Seseli o seselis és un nom manllevat del grec que Plini aplicava a una saxífraga. Segons les interpretacions del Dioscòrides, seria el nom de diferents plantes umbel·líferes, una coneguda en llatí com tordylon o tordylion, però també el d'una euforbiàcia d'origen egipci, que també rep en grec els noms de kíki i króton i que seria el ricí (Ricinus communis). Segons el Pseudo-Dioscòrides, seselís seria el nom, entre els egipcis, del grec kaukalís, una umbel·lífera; caucalis, en llatí. |
Etimològic |
Sesamoides | Del grec sesamoeidés i del llatí sesamoides, nom de diferents plantes, amb llavors semblants a les del sèsam, en grec, sésamon i en llatí, sesamum, entre les quals, pel que sembla, s'hi troben la guada (Reseda phyteuma) i el capironat (R. alba), resedàcies. |
Etimològic |
Serva | f. Fruit del server. Forcall (Ports) |
Etnobotànica |
Serrulat, Serrulada | Que és finament serrat. |
Plantes vasculars |
Serratula tinctoria | Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), pel color groc que se n'extreu, que feien servir els tintorers. |
Etimològic |
Serratula nudicaulis | Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija), fent referència a la tija sense indument, llevat d'alguna fulla. |
Etimològic |
Serratula | És forma diminutiva del llatí serra, -ae (la serra), fent referència al marge de les fulles. Segons Plini, serratula, -ae, era el nom que rebia a Itàlia la vettonica, una planta de fulles serrades, que probablement seria una betònica, Stachys sp. (Labiades). El nom d'aquest gènere fou establert per Linné en 1753. |
Etimològic |
Serrat, Serrada | Dit de les fulles o altres òrgans els marges dels quals presenten dents agudes, com les d’una serra. |
Plantes vasculars |
Septe | Envà (en deriva latisepte i angustisepte). |
Plantes vasculars |
Sèpal | Cadascuna de les peces que constitueixen el calze, el verticil extern i sovint verd d’una flor típica (en deriva sepaloide, amb aspecte de sèpal). |
Plantes vasculars |
Senecio vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta molt comuna. |
Etimològic |
Senecio viscosus | Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per tenir-ne el tronc agafallós. |
Etimològic |
Senecio sylvaticus | Del llatí sylvaticus, -a, -um (que viu al bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per la estació boscana de la planta. |
Etimològic |
Senecio pyrenaicus | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts. |
Etimològic |
Senecio lividus | De l'adjectiu llatí lívidus, -a, -um (moradenc), pel color del revers de les fulles. |
Etimològic |
Senecio leucophyllus | Epítet del llatí botànic format del grec leukós (blanc) i phýlon (fulla), al·ludint a la borra blanquinosa que recobreix les fulles i la planta en general. |
Etimològic |
Senecio jacobaea | Planta dedicada a l'apòstol Sant Jaume, en llatí Jacobus, amb el nom de Jacobaea vulgaris; En ser transferida al gènere Senecio, va mantenir el nom genèric com a epítet en aposició. |
Etimològic |
Senecio inaequidens | Epítet del llatí botànic format de in- (aquí prefix privatiu), aequus, -i, -um (igual) i dens, -tis (dent), de dents desiguals, fent referència a la forma dels marges foliars. |
Etimològic |
Senecio gallicus | Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació, França. |
Etimològic |
Senecio erucifolius | Epítet del llatí botànic format amb el nom del gènere Eruca i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la ruca (Eruca vesicaria) |
Etimològic |
Senecio doronicum | Nom, en aposició, del gènere Doronicum, per la semblança d'aquesta planta amb alguna d'aquell gènere. |
Etimològic |
Senecio doria | Linné, que donà nom a l'espècie, no en va donar cap explicació. Sembla que Doria fa referència a la regió del Peloponès conquerida pels doris i pot tenir relació amb el mot grec dóras (llança) al·ludint a la tija floral única i esvelta. |
Etimològic |
Senecio cineraria | Nom del llatí botànic derivat de cinis, cineris (la cendra), per estar tota la planta coberta d'un toment blanc i tou com la cendra. És la Cineraria maritima de Linné que, en ser reclassificada dins el gènere Senecio, va mantenir l'anterior nom genèric com a epítet en aposició. En llatí clàssic, l'adjectiu que significa cendrós és cineraceus, -a, -um. |
Etimològic |
Senecio auricula | Forma diminutiva del mot llatí auris, -is (orella), aquí en aposició, al·ludint segurament al pecíol dilatat. |
Etimològic |
Senecio altissimus | Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), referint-se a la gran alçària de la planta. |
Etimològic |
Senecio adonidifolius | Epítet del llatí botànic format d'Adonis, -idis i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'una Adonis. |
Etimològic |
Senecio | Segons Plini, és el nom en llatí del que els grecs anomenen erígeron. En llatí senex, -ecis i en grec géron, gérontos tenen idèntic significat: home vell. Potser en al·lusió als plomalls blancs dels aquenis, semblants a un cap canós; o, segons de Theis, al·ludint al receptacle nu com un cap calb. El gènere Senecio fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sempervivum tectorum | Forma del genitiu plural del llatí tectum, -i (la teulada), és a dir, de les teulades, lloc on aquesta planta acostuma a viure. |
Etimològic |
Sempervivum montanum | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), derivat de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació. |
Etimològic |
Sempervivum arachnoideum | Adjectiu del llatí botànic derivat del grec aráchne (teranyina) amb el sufix -oídes (semblant a) llatinitzat, pels pèls llargs com teranyines que uneixen les fulles. És sinònim del llatí araneosus, -a, -um (semblant a una teranyina o ple de teranyines). |
Etimològic |
Sempervivum andreanum | Espècie dedicada a l'apotecari i naturalista alemany del segle de la Il·lustració, J. G. R. Andreae (1724-1793). |
Etimològic |
Sempervivum | Sempervivum, -i i semperviva, -ae són mots del llatí clàssic amb que s'anomenaven diferents crassulàcies com el matafoc (Sempervivum tectorum) i alguns crespinells (Sedum acre i Sedum album). És un mot compost de semper (sempre) i vivus, -a, -um (viu) i és la traducció literal del grec aeízoon. El nom fa al·lusió a que són plantes perennes i es multipliquen per plançons. |
Etimològic |
Semiverticil·lat, Semiverticil·lada | Que fa mitjos verticils, és a dir les branques que surten del mateix nivell d’una tija no ho fan tot el voltant. |
Plantes vasculars |
Semiínfer, Semiínfera | Dit de l’ovari soldat només parcialment amb el tàlem (còncau) de la flor. |
Plantes vasculars |
Semiamplexicaule | Que és gairebé amplexicaule. |
Plantes vasculars |
Selinum pyrenaeum | Del llatí pyrenaeus, -a, -un (pirinenc, propi del Pirineu), pel lloc on habita. |
Etimològic |
Selinum | De sélinon, -ou, que, en grec, sembla que era una denominació genèrica de les umbel·líferes. En llatí selinon o selinum, -i anomenava probablement a l'api (Apium graveolens) o al julivert (Petroselinum crispum). Alguns autors fan venir el terme del grec seléne (la lluna), en el sentit que llueix o brilla, per la forma de la llavor tallada transversalment. Linnè, en Genera plantarum... (1737), establí el gènere Selinum per a unes plantes que no tenen res a veure amb les que així anomenaven els romans. |
Etimològic |
Selaginellaceae (Selaginel·làcies) | Del gènere Selaginella. |
Etimològic |
Selaginella | Diminutiu del llatí Selago, -inis (nom que els botànics antics donaven als licopodis), per la petitesa d'aquestes plantes comparades amb aquells. Plini anomenava selago a una herba semblant a la savina (Cupressàcies). |
Etimològic |
Segment | -Cadascuna de les parts d’una fulla dividida. -Als fruits en loment cadascuna de les porcions (els mericarps). |
Plantes vasculars |
Sedum villosum | Del llatí villosus, -a, -um (vellut), per ser planta pubescent-glandulosa. |
Etimològic |
Sedum telephium | Quan Linné va classificar aquesta espècie dins del gènere Sedum, va conservar-ne com a específic l'anterior nom genèric. |
Etimològic |
Sedum sediforme | Epítet del llatí botànic que vol dir que s'assembla a un Sedum. L'hi va posar Jacquin quan va classificar la planta com a Sempervivum sediforme. En ser reclassificada, se li va mantenir l'epítet, malgrat la redundància. |
Etimològic |
Sedum rupestre subsp. reflexum | Del llatí reflexus, -a, -um (corbat), per la disposició de la inflorescència abans de la floració. |
Etimològic |
Sedum rupestre | Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació, les escletxes de les roques. |
Etimològic |
Sedum rubens | Del llatí rubens, -entis (roig, vermell), pel tronc, que és vermellós. |
Etimològic |
Sedum rosea | Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors. |
Etimològic |
Sedum rhodiola | Quan de Candolle va classificar la Rhodiola rosea de Linné dins del gènere Sedum, va mantenir el nom genèric com a nom específic en aposició, es a dir, sense concordança. |
Etimològic |
Sedum purpurascens | Participi present del verb llatí purpurascere (esdevenir de color porpra), pel color de les flors. |
Etimològic |
Sedum maximum | Del llatí maximus, -a, -um (molt gran, el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla relativament gran.
|
Etimològic |
Sedum hirsutum | Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, cerrut), per les fulles amb pels eriçats. |
Etimològic |
Sedum fabaria | Probablement de Faba crassa, sens dubte per una semblança remota de les fulles. |
Etimològic |
Sedum elegans | Del llatí elegans, -antis (elegant, formós), pel port de la planta. |
Etimològic |
Sedum dasyphyllum | Epítet del llatí botànic format del grec dasýs (atapeït, dens) i phýllon (fulla), per les fulles gruixudes, pubescents-glanduloses. |
Etimològic |
Sedum cepaea | En Dioscòrides i Plini cepaea és el nom d'una planta desconeguda de fulles carnoses. Alguns autors el fan venir del grec kepaía, femení de kepaíos (de jardí, d'horta); altres interpreten que seria per antífrasi. Linné va fer servir aquest mot en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric. |
Etimològic |
Sedum caespitosum | Adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (la gespa), que forma catifes, com la gespa. |
Etimològic |
Sedum brevifolium | Adjectiu del llatí botànic compost del llatí brevis, -e (curt, breu) i folium, -ii (la fulla), fent referència a les fulles curtes i quasi esfèriques. |
Etimològic |
Sedum atratum | Del llatí atratus, -a, um (negrós, enfosquit), derivat de ater, atra, atrum (negre, obscur), pel color dels folíols madurs. |
Etimològic |
Sedum anopetalum | Adjectiu del llatí botànic format del grec ána, áno (enlaire) i pétalon (pètal), per tenir els pètals drets. |
Etimològic |
Sedum annuum | Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual. |
Etimològic |
Sedum anglicum | Anglicus, -a, -um (anglès) és un adjectiu del llatí medieval per referir-se a Anglaterra, per ser lloc d'habitació d'aquesta espècie. |
Etimològic |
Sedum anacampseros | Segons Plini, una herba a què s'atribuïen efectes màgics. Mot compost del grec anakámpto (retornar) i éros (amor), és a dir, retorn de l'amor, perquè suposadament feia recuperar els amants infidels. Segons J. Cadevall, forma part d'un grup de noms de plantes que feien servir com a filtres les magues i la gent supersticiosa |
Etimològic |
Sedum altissimum | Del llatí altissimus, -a, -um, (molt alt, el més alt), grau superlatiu de altus, -a, -um (alt), per la seva més gran alçada en comparació amb les altres espècies. |
Etimològic |
Sedum alpestre | Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres adjectius del llatí clàssic com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat, fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se. |
Etimològic |
Sedum album | Del llatí albus, -a, -um (blanc), per tenir les flors d'aquest color. |
Etimològic |
Sedum acre | Del llatí acer, acris, acre (d'olor o sabor fort), referint-se al gust picant de la planta. |
Etimològic |
Sedum | Sedum, -i és el nom llatí de diferents crassulàcies (Sempervivum tectorum i Sedum sp. pl.). L'etimologia n'és incerta: Molts autors, entre ells el romà Fest, van afirmar que tenia relació amb el verb sedare (calmar, assossegar), perquè calmaven el dolor; altres, però, el van relacionar amb sedere (seure, ésser assegut), perquè reposen sobre les pedres; tanmateix, aquestes explicacions, avui, es consideren fantasioses. El gènere Sedum fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Secció del nervi | Secció (f.) del nervi (m.). Tall transversal del nervi |
Briòfits |
Secció del marge | Secció (f.) del marge (m.). Tall transversal del marge |
Briòfits |
Secció | f. Tall transversal de l'estructura en què s'aprecia l'organització cel·lular. |
Briòfits |
Sec, aspecte | adj. Aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment en aquest estat, en les molses els fil·lidis es troben cargolats o plegats sobre el caulidi. |
Briòfits |
Sec | Briòfits: aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment, en aquest estat, els fil·lidis de les molses es troben cargolats o plegats sobre el caulidi. |
Plantes vasculars |
Scrophularia peregrina | Del llatí peregrinus, -a, um (viatger, rodamon), perquè no dura gaire enlloc. Format de per (per) i ager, agri (el camp). |
Etimològic |
Scrophularia nodosa | Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), pels nusos inflats del rizoma. |
Etimològic |
Scrophularia alpestris | Epítet del llatí botànic. Per viure a la zona alpina o alpestre dels Pirineus. |
Etimològic |
Scrophularia | Nom del llatí medieval donat a algunes espècies d'aquest gènere, sobre tot Scrophularia nodosa. Segons Ambrosini (1666), vindria del llatí scrophula, -ae (galteres), per tenir el rizoma amb nusos inflats, que creien útils contra les galteres, anomenades vulgarment escròfules; Però afegeix que altres creuen que es diu així perquè els agrada als porcs o perquè es multiplica i prolifera com les truges, fent derivar el nom del llatí scropha, -ae (truja destinada a la reproducció). El gènere Scrophularia fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Scorzonera laciniata | Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), per les fulles molt dividides en segments filiformes o lacínies. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um. |
Etimològic |
Scorzonera humilis | Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'alçària relativament petita de la planta. |
Etimològic |
Scorzonera hispanica | Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), indicant l'origen de la planta o el seu lloc principal d'habitació. |
Etimològic |
Scorzonera hirsuta | Del llatí hirsutus (pelut, eriçat), segurament pels aquenis, molt peluts i sedosos |
Etimològic |
Scorzonera | Paraula d'etimologia imprecisa. Coneguda com a "herba dels escurçons", derivaria del català escurçó o del francès antic scorzon, amb el mateix significat, perquè les seves arrels s'havien fet servir com a antídot contra les mossegades d'aquesta serp. Altres consideren que està formada dels mots italians scorza (escorça) i nera (negra), al·ludint al color de l'escorça de l'arrel d'aquesta planta, per a distingir-la d'una altra d'arrel blanca i semblant (en la forma i en l'ús), anomenada en italià scorzobianca (Tragopogon dubius). El nom d'aquest gènere fou publicat per Linnè en 1753. |
Etimològic |
Scorpiurus sulcatus | Adjectiu llatí derivat de sulcus, -i (solc), pel llegum molt solcat o ratllat. |
Etimològic |
Scorpiurus subvillosus | Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda. |
Etimològic |
Scorpiurus muricatus subsp. subvillosus | Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda. |
Etimològic |
Scorpiurus muricatus | Del llatí muricatus, -a, -um (semblant als obriülls), derivat de murex, muricis (cargol marí espinós), fent referència a les excrescències espinescents del llegum. |
Etimològic |
Scorpiurus | Scorpiurus és el nom grecollatí d'una planta en Plini, probablement del gènere Heliotropium (boraginàcies); format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i ourá, -ás (cua), pel llegum caragolat que recorda la cua d'aquell aràcnid. Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Scorpioides dels prelinneans. En crear el nom, Linnè el feu femení, essent-hi seguit àmpliament per la comunitat botànica; tanmateix, des de fa molt de temps s'ha adoptat majoritàriament el masculí pel paral·lelisme amb altres noms acabats en -urus. |
Etimològic |
Scolymus maculatus | Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la tija, ales, marges i nervis foliars amb màcules, per la qual cosa la planta sembla tacada. |
Etimològic |
Scolymus hispanicus | Del llatí hispanicus, -a, um (d'Hispània o Espanya), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Scolymus grandiflorus | Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), aquest terme usat aquí en sentit vulgar, fent-ne referència a la relativa grandària de les calàtides. |
Etimològic |
Scolymus | Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom, segons Plini, d'una mena de card silvestre, probablement S. hispanicus o segons altres la carxofera (Cynara scolymus). El nom es fa venir del grec skólos (espina) o skólops (pal punxegut), i en fa referència a les fulles espinoses. El nom d'aquest gènere fou establert per C. Linné en Species Plantarum, 1753. |
Etimològic |
Scleranthus perennis subsp. polycnemoides | Epítet compost format del gènere Polycnemon i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb el Polycnemon arvense. |
Etimològic |
Scleranthus perennis | Del llatí perennis, -e (durador, perenne), adjectiu aplicat en botànica a les plantes que, com aquesta, viuen tres anys o més. |
Etimològic |
Scleranthus annuus subsp. polycarpos | Epítet compost del grec polýs (molts) i karpós (fruit), que fa molts fruits. |
Etimològic |
Scleranthus annuus | Del llatí annuus, -a, -um (anual, que dura un any), perquè és una planta anual. |
Etimològic |
Scleranthus | Epítet compost del grec sklerós (sec, dur) i ánthos (flor), potser pels seus calzes endurits i consistents. |
Etimològic |
Schinus molle | Lleugera alteració de la paraula peruana, mulli, per a designar aquest arbre. |
Etimològic |
Schinus | Del nom grec schínos, en llatí lentiscus, (el llentiscle), és a dir, planta semblant al llentiscle, aplicat aquí a una planta americana d'anàlogues propietats. Linnè (1737) adopta el nom genèric Schinus en substitució de Molle de Tournefort (1694, 1700); i en el seu Hortus Cliffortianus (1738), el botànic suec dóna la següent explicació: “Schinus, [malgrat] sigui en Dioscórides nom aplicat al llentiscle, el faig servir en lloc del bàrbar Molle o Mulli”. |
Etimològic |
Scandix pecten-veneris | Del llatí pecten, ínis (la pinta) i venus, -eris (la deessa Venus), es a dir, pinta de Venus, nom vulgar que rep des de la llatinitat tardana i que ha passat a moltes llengües europees, fent referència als fruits allargats en forma d'agulles, pel bec molt desenvolupat. Linnè va prendre el sintagma sencer com a epítet específic. |
Etimològic |
Scandix macrorhyncha | Del grec makrós (gran) i rhýnchos (musell, morro dels animals), aquí referint-se al llarg bec dels carpels. |
Etimològic |
Scandix | Nom originalment grec usat pels autors grecs i llatins per a anomenar unes plantes umbel·líferes que podrien ser l'agulla de pastor (Scandix pecten-veneris) o el cerfull (Anthriscus sp.). Sobre l'etimologia del mot, de Theis afirma que prové del grec skío (jo punxo) recolzant-se en que al llatí tardà aquesta planta també es deia acula, diminutiu d'acus, -us (agulla), que comparteix la mateixa idea que el verb grec i perdura com a nom vulgar en català i altres idiomes. Tanmateix, jo no he pogut trobar en cap diccionari el verb skio, i sí sknípto, amb el significat de punxar. El gènere Scandix fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Scabiosa succisa | Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar), al·ludint, pel que sembla, a que la punta de l'arrel seminal mor, provocant el creixement d'arrels horitzontals. |
Etimològic |
Scabiosa stellata | Del llatí stellatus, -a, um (en forma d'estel o ple d'estels), referint-se a les arestes del calze, llargues i patents, en forma d'estel. |
Etimològic |
Scabiosa maritima | Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis. |
Etimològic |
Scabiosa graminifolia | Epítet del llatí botànic format de gramen, -inis (gram, gespa) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a les fulles linears, semblants a les de les gramínies. |
Etimològic |
Scabiosa crenata subsp. pulsatilloides | Epítet del llatí botànic compost pel nom d'una planta, pulsatilla, i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se trobat una certa semblança amb una Pulsatilla. |
Etimològic |
Scabiosa crenata | Del llatí tardà crena, -ae (osca), potser fent referència a la vora fistonada de la corona de l'involucel. |
Etimològic |
Scabiosa columbaria | Nom comú de la planta en llatí medieval, derivat del llatí columba, -ae (colom). Segons De Theis, a Glossaire de botanique, "per les fulles caulinars, dividides, com una pota de colom". |
Etimològic |
Scabiosa atropurpurea | Epítet del llatí botànic format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu purpureus, -a, -um (de color de porpra), al·ludint al color de les flors que, essent molt variable, pot arribar a un vermell fosc. |
Etimològic |
Scabiosa | Del llatí scabiosus, -a, -um (aspre, sarnós) o de scabies, ei (aspror, sarna). En llatí medieval scabiosa era el nom de diferents plantes, com ara Scabiosa columbaria, que suposadament servien per a guarir la sarna. Altres pensen que el nom fa referència només a l'aspror de l'indument d'aquestes plantes. El gènere Scabiosa fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Saxifragaceae (Saxifragàcies) | De Saxifraga, el principal gènere de la família. |
Etimològic |
Saxifraga vayredana | Espècie dedicada a l'il·lustre botànic olotí Estanislau Vayreda (1848-1901). |
Etimològic |
Saxifraga umbrosa | Del llatí umbrosus, -a, -um (ombrívol), fent al·lusió a la preferència de la planta pels llocs ombrívols. |
Etimològic |
Saxifraga tridactylites | De l'adjectiu grec tridáktylos (que té tres dits), compost de treis (tres) i dáktilos (dit) amb el sufix grec -ítes (semblant a), per tenir les fulles trífides o trilobulades. |
Etimològic |
Saxifraga stellaris subsp. robusta | Del llatí robustus, -a, um (fort, de roure), referint-se al port i la grandària de la planta. |
Etimològic |
Saxifraga stellaris | Del llatí stella, -ae (estel o estrella), stellaris, -e (allò referent als estels), aquí, semblant als estels, per la disposició dels pètals. |
Etimològic |
Saxifraga rotundifolia | Adjectiu del llatí botànic format de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), per l'aspecte arrodonit de les fulles, suborbiculars reniformes. |
Etimològic |
Saxifraga retusa | Del llatí retusus, -a, -um, participi passat del verb retundere (atenuar, esmussar), tal vegada per la disposició imbricada de les fulles, com aixafada. |
Etimològic |
Saxifraga pubescens | Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir la barba) i aquest de pubes, -is (el borrissol dels adolescents), pel toment borrissol que cobreix la planta. |
Etimològic |
Saxifraga pentadactylis | Del grec pentadáktylos (que té cinc dits), format per pénte (cinc) i dáktilos (dit), per tenir les fulles generalment dividides en cinc lòbuls linears. |
Etimològic |
Saxifraga paniculata | Derivat de panicula, -ae, diminutivo de panus, -i (cabdell), paniculatus, -a, -um vol dir literalment en forma de petit cabdell, per la forma de la inflorescència. |
Etimològic |
Saxifraga oppositifolia | Epítet del llatí botànic, compost de oppositus, -a, -um, participi passat del ver opponere (posar davant, oposar), per la disposició de les fulles, oposades. |
Etimològic |
Saxifraga obscura | Del llatí obscurus, -a, -um (obscur, fosc, difícil d'entendre), sens dubte per la dificultat d'assenyalar-la o caracteritzar-la bé. |
Etimològic |
Saxifraga nervosa | Del llatí nervus, -i (nervi) amb el sufix -osus, -a, -um (proveït de), pels nervis de les fulles, ben marcats. |
Etimològic |
Saxifraga muscosa | Del llatí muscus, -i (molsa) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per tenir una semblança amb la molsa. |
Etimològic |
Saxifraga media | Del llatí medius, -a, -um (intermedi), per la grandària relativa de les flors. |
Etimològic |
Saxifraga longifolia | Epítet del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per les fulles de la roseta, llargues, linear-espatulades. |
Etimològic |
Saxifraga lingulata | Del llatí lígula, -ae o lingula, -ae (llengüeta de sabata), diminutiu de lingua, -ae (llengua), amb el sufix -atus, -ata, -atum (semblant a, proveït de), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Saxifraga iratiana | Segons J. Cadevall, fou dedicada per F. Schultz (1804-1876) a un nou i obscur botànic. |
Etimològic |
Saxifraga intricata | Del llatí intricatus, -a, -um (embolicat, intricat), fent al·lusió a la disposició dels nervis divaricats, ramificats. |
Etimològic |
Saxifraga hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (vellós, eriçat), pel pecíol, eriçat de pèls blancs. |
Etimològic |
Saxifraga granulata | Del llatí granulum, -i, diminutiu de granum, í (gra, fruit), amb el sufix -atus, -ata, -atum (proveït de, semblant a), pels petits bulbs de les arrels. |
Etimològic |
Saxifraga geranioides | Adjectiu del llatí botànic, compost de Geranium i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les dels geranis. |
Etimològic |
Saxifraga cuneifolia | Adjectiu del llatí botànic format de cuneus, -i (tascó) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles. |
Etimològic |
Saxifraga clusii | Espècie dedicada a Charles de l'Écluse (1526-1609), nom llatinitzat com Carolus Clusius, metge i botànic flamenc, autor de Rariorum plantarum historia, 1601. |
Etimològic |
Saxifraga catalaunica | Adjectiu format del nom de Catalunya en llatí medieval, Catalaunia, -ae, per ser planta pròpia de Catalunya. |
Etimològic |
Saxifraga caesia | Del llatí caesius, -a, -um (blavenc), pel color de les fulles. |
Etimològic |
Saxifraga aspera | Del llatí asper, -a, -um (aspre), per les pestanyes rígides de les fulles. |
Etimològic |
Saxifraga aquatica | Del llatí aquaticus, -a, -um (que viu a l'aigua o a prop), per l'estació de la planta. |
Etimològic |
Saxifraga androsacea | Per la seva marcada semblança amb una planta del gènere Androsace (primulàcies). |
Etimològic |
Saxifraga ajugifolia | Adjectiu del llatí botànic, compost de Ajuga i folium, -ii (la fulla), per alguna semblança de les fulles amb les d'Ajuga chamaepitys. |
Etimològic |
Saxifraga aizoon | Per la semblança amb alguna planta dels gèneres Aizoon o Sempervivum. |
Etimològic |
Saxifraga aizoides | Epítet del llatí botànic compost de Aizoon i el sufix grec -oídes (semblant a) per una remota semblança amb algun Aizoon. |
Etimològic |
Saxifraga | Nom compost del llatí saxum, -i (roca) i frangere (trencar). Saxifraga, -ae i saxifragum, -i era el nom que els antics, entre ells Plini, donaven a plantes que es feien servir per a dissoldre càlculs o pedres de la bufeta, com ara Adiantum capilus-veneris o Asplenium adiantum-nigrum; però cap de les incloses avui al gènere Saxifraga que Linné va prendre de Tournefort, per a plantes amb l'hàbit de viure a les escletxes de les roques, potser reinterpretant la idea que aquestes plantes trenquen la roca. |
Etimològic |
Saussurea alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Saussurea | Nom del llatí botànic creat per A.-P. de Candolle en 1810, en homenatge als naturalistes suïssos, pare i fill, Horace-Bénédict de Saussure (1740-1799) i Nicolas-Théodore de Saussure (1767-1845). |
Etimològic |
Sauleda, la | f. Bosc de salzes (saules) Topònim a prop de Palafrugell (Baix Empordà) |
Etnobotànica |
Satureja vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta comuna. |
Etimològic |
Satureja calamintha subsp. ascendens | Del llatí ascendens, -entis (que puja), per les tiges floríferes ascendents. |
Etimològic |
Satureja calamintha | Per haver estat classificada abans del gènere Calamintha. |
Etimològic |
Satureja alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè hi viu. |
Etimològic |
Satureja acinos subsp. meridionalis | Del llatí meridionalis, -e ( del sud, meridional), per ser planta més pròpia de l'Europa meridional. |
Etimològic |
Satureja acinos | En Dioscòrides i Plini, acinos és una planta aromàtica semblant a l'alfàbrega, però més peluda. Linné, amb aquest mot genèric, formà l'específic del seu Thymus Acinos, que Clairville passà al gènere Calamintha. |
Etimològic |
Satureja | Mot amb que Plini i altres autors clàssics anomenaven algunes labiades, entre elles la sajolida (Satureja hortensis). Virgili recomanava plantar-la prop dels ruscos per ser una excel·lent planta mel·lífera. L'origen del mot és incert. Linné el relacionava amb satyrus (el sátir), pels efectes afrodisíacs que se l'atribuïen. Altres autors el relacionen amb s'átar, nom àrab de moltes labiades. Cadevall el relaciona amb el llatí satura, -ae (l'estofat), pel costum de condimentar-lo amb sajolida. El gènere Satureja fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sarothamnus vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna. |
Etimològic |
Sarothamnus scoparius | Del llatí scoparius, -ii (l'escombraire), derivat de scopae, -arum (l'escombra), pels seus usos; insistint en la mateixa idea que el nom, però amb arrels llatines. |
Etimològic |
Sarothamnus purgans | Purgans (que neteja) és participi present del verb llatí purgare (netejar, purificar), per haver-se usat les fulles i fruits com a purgants. |
Etimològic |
Sarothamnus catalaunicus | Del llatí catalaunicus, -a, -um (de Catalunya), per la seva habitació. |
Etimològic |
Sarothamnus arboreus subsp. catalaunicus | Mot del llatí medieval que vol dir de Catalunya, perquè la planta hi viu preferentment. |
Etimològic |
Sarothamnus arboreus | Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), derivat d'arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu. |
Etimològic |
Sarothamnus | Del grec sáros (escombra) i thámnos (mata), per emprar-se a pagès les seves branques per a escombrar les eres. |
Etimològic |
Sarcocapnos enneaphylla | Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla). Per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades. |
Etimològic |
Sarcocapnos | Del grec sarx, sarkós (carn), i kapnós que, com kápnion, vol dir la fumària. De Candolle li aplica aquest nom per la crassitud de les fulles, que contrasta amb altres de gèneres afins. |
Etimològic |
Sapròfit, Sapròfida | Dit de la planta que es nodreix de matèria orgànica en descomposició del sòl; algunes espècies fins i tot ja no tenen clorofil·la i doncs no són verdes. |
Plantes vasculars |
Saponaria vaccaria | Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda. |
Etimològic |
Saponaria officinalis | Per haver-se usat l'arrel contra la icterícia o fel sobreeixit. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes. |
Etimològic |
Saponaria ocymoides | Del grec okymoeidés, de ókymon, en llatí ocimum (l'alfàbrega), amb la terminació -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'alfàbrega. |
Etimològic |
Saponaria elegans | Del llatí elegans, elegantis (elegant, delicat), per la seva delicadesa. |
Etimològic |
Saponaria caespitosa | Del llatí caespes, caespitis que vol dir la gespa o herba que s'arrenca amb la gleva, i el sufix -osus, -osa, -osum, que denota abundància, per presentar-se en matetes. |
Etimològic |
Saponaria bellidifolia | Del llatí bellis, bellidis (la margaridoia) i folium (fulla), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Saponaria | Derivada del llatí sapo, saponis (sabó) amb el sufix -arius, -a, -um (dotat de), es a dir, sabonós. Paraula del llatí medieval per anomenar la saponària o herba sabonera, perquè el suc de la planta fa escuma i la soca i les arrels es feien servir com a sabó. |
Etimològic |
Santolina chamaecyparissus subsp. pecten | Del llatí pecten, -inis (la pinta), per la disposició en dues fileres de les divisions foliars. |
Etimològic |
Santolina chamaecyparissus | Del grec chamaikypárissos (xiprer nan), nom d'una planta vermífuga que podria ser aquesta o Tanacetum vulgare; per la semblança de les fulles amb les dels xiprers. |
Etimològic |
Santolina benthamiana | Dedicada al gran botànic anglès George Bentham (1800-1884), que va herboritzar als Pirineus en 1925, i autor de Catalogue de plantes indigènes des Pyrénées... |
Etimològic |
Santolina | Nom d'origen poc clar que la majoria d'autors fan derivar del llatí Sanctum Linum (el Sant Llenç), fent referència a les nombroses virtuts remeieres atribuïdes a la planta. Altres, com ara De Theis en Glossaire de Botanique, el relacionen amb el llatí santones, -um, nom dels habitants d'una regió de la Gàl·lia, com una deformació de santonina. El gènere Santolina fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Sanicula europaea | Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ser-ne una planta autòctona. |
Etimològic |
Sanicula | Nom de la planta en llatí medieval, que es fa derivar del llatí sanus, -a, -um (sa, guarit), amb el sufix diminutiu, per les virtuts curatives, sobre tot vulneràries, que se li atribuïen. El gènere Sanicula fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sanguisorba officinalis | Pel seu ús medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això, Linnè el va fer servir per a anomenar algunes d'aquestes plantes. |
Etimològic |
Sanguisorba minor subsp. balearica | Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver-se documentat la troballa de la planta a l'illa de Mallorca. |
Etimològic |
Sanguisorba minor | Del llatí minor, -oris (més petit) perquè té menys alçària, comparada amb S. officinalis. |
Etimològic |
Sanguisorba | Sanguisorba és el nom en llati medieval de les pimpinelles (Sanguisorba oficinalis i S. minor). Leonard Fuchs fou qui primer denominà així aquesta planta. La majoria dels autors fan venir el nom del llatí sanguis, -inis (sang) i sorbere (xuclar) perquè, a causa de l'àcid tànnic que conté, es feia servir com a hemostàtic (per a estroncar la sang). Però potser que, més aviat, estigui relacionat amb l'antic nom, sorbastrella, que rebien a Itàlia dites plantes, compost de sorbus, -i (el server o servera) i -astrella, forma diminutiva del sufix despectiu -aster, -astra, -astrum (no genuí, silvestre), perquè les fulles recorden les dels severs de fulla dividida, principalment Sorbus domestica. El gènere Sanguisorba fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Samolus valerandi | Linné va prendre el nom de l'espècie de Jean Bauhin (Historia Plantarum, 1650-1651), que havia dedicat aquesta planta al seu parent, amic i col·laborador, l'apotecari i botànic francès Valerand Dourez. |
Etimològic |
Samolus | Nom en llatí d'una planta desconeguda. Segons Plini, era el nom que els druides donaven a una planta que creix en llocs humits i que els gals feien servir com a remei contra les malalties de porcs i bous. El mot té probablement un origen celta, sam (saludable) i mos (porc). Altres teories, menys consistents, el fan derivar del llatí sanum, -i (sa) i olus, eris (la verdura), per les qualitats d'aquesta planta anomenada en català dolceta i enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi). Linné, amb poc fonament, el relaciona amb l'illa de Samos i la terrissa que s'hi produïa: samiolus, -a -um (fet a Samos). El gènere Samolus, fou establert per Tournefort i validat per Linné en Species Plantarum, 1753.
|
Etimològic |
Sambucus racemosa | Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), al·ludint a la inflorescència o disposició de les flors. |
Etimològic |
Sambucus nigra | Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs. |
Etimològic |
Sambucus ebulus | D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició. |
Etimològic |
Sambucus | Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos. L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753. |
Etimològic |
Sàmara | Fruit sec indehiscent que conté una sola grana i que és envoltat d’una expansió membranosa en forma d’ala; les sàmares són disseminades pel vent. |
Plantes vasculars |
Salvia verbenaca | És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena. |
Etimològic |
Salvia pratensis | Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats. |
Etimològic |
Salvia | Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties. El gènere fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Saludador | Persona a qui s’atribueix el do màgic de poder guarir certs mals. | Etnobotànica |
Salmai, saumai | m. Arbre o arbust que no és mústic del tot. Bruguera (Ripollès) |
Etnobotànica |
Salix purpurea | Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí. |
Etimològic |
Salix elaeagnos subsp. angustifolia | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes. |
Etimològic |
Salix elaeagnos | Nom, aquí en aposició, que fa referència a l'Elaeagnos angustifolia, una espècie exòtica, per tenir-hi una semblança. |
|
Salix atrocinerea | Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves. |
Etimològic |
Salix alba | Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses. |
Etimològic |
Salix | Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament. El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Sagitat, Sagitada | En forma de sageta. |
Plantes vasculars |
Sagina subulata | Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Sagina procumbens | Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts. |
Etimològic |
Sagina maritima | Per la seva estació litoral. |
Etimològic |
Sagina apetala subsp. ciliata | Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles. |
Etimològic |
Sagina apetala | Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins. |
Etimològic |
Sagina | Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar. |
Etimològic |
Sabós | adj. Vegetal que té molta saba. Agullana (Alt Empordà) |
Etnobotànica |
Sàbia | f. Saba. Líquid que circula pels vasos conductors de les plantes. Les Llosses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Rutaceae (Rutàcies) | Del gènere Ruta. |
Etimològic |
Ruta pubescens | Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta. |
Etimològic |
Ruta montana | Del l'adjectiu llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Ruta graveolens | Del llatí graveolens (d'olor forta, pudent), paraula composta de gravis, -e (carregat, fort) i olens, participi present del verb olere (fer olor), per la olor que desprèn. |
Etimològic |
Ruta chalepensis subsp. angustifolia | Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes. |
Etimològic |
Ruta chalepensis | Mot del neollatí botànic format de Chalab o Haleb nom original de la ciutat síria d'Alep, per la seva suposada procedència. |
Etimològic |
Ruta bracteosa | Sinònim del llatí bracteatus, -a, -um derivat de bractea, -ae (làmina prima de metall o fusta), és a dir, que té bràctees, al·ludint a les bràctees conspícues. |
Etimològic |
Ruta angustifolia | Del llatí angustus, (estret) i folium (fulla), això és, de fulles estretes. |
Etimològic |
Ruta | Del llatí ruta, -ae, en grec, ryté, paraula peloponèsia, en lloc de péganon, el nom més comú per a aquesta planta. El gènere Ruta fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Ruscus aculeatus | Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), pels aculis a l'àpex dels cladodis. |
Etimològic |
Ruscus | Segons Plini, nom llatí d'una planta punxant que amb tota probabilitat seria el galzeran (Ruscus aculeatus). El gènere Ruscus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Rupícola | Dit de la planta que viu a les roques. |
Plantes vasculars |
Rumex scutatus | Del llatí scutatus, -a, -um (armat d'escut), per la forma de les fulles. |
Etimològic |
Rumex pulcher | Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte general de la planta. |
Etimològic |
Rumex obtusifolius | Del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundere (esmussar, espuntar) i folium, -ii (fulla), referint-se a la forma de l'àpex de les fulles. |
Etimològic |
Rumex longifolius | Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles llargues i lanceolades. |
Etimològic |
Rumex cristatus | Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per les valves dentades del periant. |
Etimològic |
Rumex crispus | Del llatí, crispus, -a, -um (cresp, arrissat), perquè té les fulles crespes, ondulades pel marge. |
Etimològic |
Rumex conglomeratus | Del llatí conglomeratus, -a, -um, participi passat de conglomerare (aglomerar), per les flors reunides en verticil·lastres densos. |
Etimològic |
Rumex bucephalophorus | Per a designar aquesta espècie, Fabio Colonna, el cèlebre botànic napolità, emprà aquest mot compost format del grec boús (bou), kefalé (cap) i phoréo (portar), per la forma dels pedicels i calzes fructífers, que recorden la figura d'un crani de bou. |
Etimològic |
Rumex | Del llatí rumex -icis, nom llatí d’algunes espècies d'aquest gènere que ja trobem en els autors més antics, i conegudes vulgarment com agrelles, |
Etimològic |
Ruderal | Dit de la planta que creix en llocs alterats per l’activitat humana o pels animals domèstics (del llatí rudus-eris, ruïnes, enderrocs, ambient viari) (per extensió és ruderal l’ambient alterat per l’home o pels animals). |
Plantes vasculars |
Rubus ulmifolius | Adjectiu compost del llatí ulmus, -i (l'om) i folium, -ii (fulla), per la semblança dels folíols amb les fulles d'aquest arbre. |
Etimològic |
Rubus tomentosus | Adjectiu derivat del llatí tomentum, -i (el borrissol), per les fulles blanquinoses, sobre tot la cara inferior. |
Etimològic |
Rubus thyrsoideus | Del grecollatí thyrsus, -i (tirs) i el sufix grec -eidés (semblant a, en forma de) llatinitzat, per la seva inflorescència. Plini anomenava thyrsus a les tiges de les plantes, i en la mitologia clàssica, tirs és com es deia el bastó del déu Bacus; però també el nom, ara en desús, d'un tipus d'inflorescència paniculiforme. |
Etimològic |
Rubus saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), derivat de saxum, -i (la roca), per la seva estació. |
Etimològic |
Rubus plicatus | Del llatí plicatus, -a, -um (plegat, amb plecs), al·ludint als plecs que tenen els folíols. |
Etimològic |
Rubus idaeus | Del grec ídaios (del mont Ida, a l'illa de Creta); En Dioscorides, bátos ídaia (l'esbarzer de l'Ida). Aquí, amb un sentit extensiu, indica la seva estació. |
Etimològic |
Rubus hirtus | Del llatí hirtus, -a -um (setós, eriçat), per presentar abundants espínules; sinònim d'hirsutus, -a -um. |
Etimològic |
Rubus glandulosus | Del llatí glandulosus, -a, -um (que té glàndules), per les glàndules dels peduncles i del calze. |
Etimològic |
Rubus fruticosus | Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis (arbust), per l'alçària. |
Etimològic |
Rubus discolor | Mot llatí que significa 'de diferent color' compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; sinònim de bifrons. |
Etimològic |
Rubus corylifolius | Compost del llatí corylus, -i (l'avellaner) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbust. |
Etimològic |
Rubus caesius | Del llatí caesius, -a -um (que és blau), per la coloració blavenca del fruit madur. |
Etimològic |
Rubus bifrons | Paraula llatina que vol dir 'de dues cares', composta de bis (dos) i frons, frontis (el front o cara), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; el mateix que discolor, oposat a unicolor. |
Etimològic |
Rubus bellardii | Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge, botànic i micòleg italià, col·laborador d'Allioni. |
Etimològic |
Rubus | Rubus és la denominació llatina antiga dels esbarzers (Rubus sp. pl.), però també de la gerdera (R. idaeus) i de diferents rosers silvestres (Rosa sp. pl.) |
Etimològic |
Rubiaceae (Rubiàcies) | Aquesta família pren el nom del gènere tipus Rubia. |
Etimològic |
Rubia tinctorum | En llatí, tinctorum és el genitiu plural de tinctor, oris (el tintorer) i es tradueix literalment com 'dels tintorers', al·ludint a l'ús que en feien de les arrels com a colorant. |
Etimològic |
Rubia peregrina | Del llatí peregrinus, -a, -um (peregrí, estranger), mot relacionat amb pereger o peregris (viatger). Generalment, el nom es relaciona amb la capacitat de la planta de viatjar enganxada a la roba o al pèl dels animals. Tanmateix, altres creuen que es refereix al seu hàbit enfiladís o a la capacitat d'expandir-se pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Rubia | En llatí, rubia herba o simplemente rubia, era el nom, sobretot, de la Rubia tinctòria, però també de la Rubia peregrina. El nom deriva de rubeus, -a -um o ruber, -ra, -rum (vermell, roig), relacionats amb el verb rubere (ser de color vermell o esdevenir-ne), referint-se al color vermell de les arrels; o, en paraules de Plini, radix rubra est. |
Etimològic |
Rreseda phyteuma | Phytéuma és el nom grec d'aquesta herba, de la qual també parla Plini. |
Etimològic |
Rovelloner | m. Planta a redós de la qual s’hi crien rovellons. Cornudella (Priorat) |
Etnobotànica |
Rovellonada | f. Molts rovellons. La Clusa (Berguedà) |
Etnobotànica |
Rouretell | m. Roure petit poc després d’haver nascut d’una gla. (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Rourera | f. Roureda. Bosc de roures. La Baronia de Rialb (Noguera) |
Etnobotànica |
Rouràs | m. Roure gros. Vilada (Berguedà) |
Etnobotànica |
Roural | m. Conjunt d’alguns roures. Sisquer (Solsonès) |
Etnobotànica |
Rotàci, Rotàcia | Dit de la corol·la de simetria regular (actinomorfa) amb els pètals oberts (planers i patents) que s’assembla a una roda. |
Plantes vasculars |
Roseta | (De fulles), grup de fulles aglomerades radialment, com una rosa. (en deriva rosulat –ada, que és proveït de rosetes). |
Plantes vasculars |
Rosaceae (Rosàcies) | De Rosa, nom del principal gènere de la família. |
Etimològic |
Rosa villosa | Del llatí villosus, -a, -um (llanut), de villus, -i (pèl, llana), pel toment dels folíols. |
Etimològic |
Rosa tomentosa | Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), pel toment dels folíols. El sufix -osus, -a, -um amb un substantiu indica que en té molt o n'està ple. |
Etimològic |
Rosa stylosa | Format dels llatí stylus, -i (punta, punxó), al·ludint a la longitud de la columna estilar respecte al disc. |
Etimològic |
Rosa spinosissima | Forma superlativa del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), per ser planta molt espinosa. |
Etimològic |
Rosa sempervirens | Adjectiu del llatí botànic que significa literalment 'sempre verda', per les seves fulles persistents tot l'any; com Cupressus sempervirens. |
Etimològic |
Rosa saepium | Del llatí saepes, -is (bardissa, tanca); la forma de genitiu plural és saepium (dels bardissars), per la seva estació. |
Etimològic |
Rosa ruscinonensis | Adjectiu gentilici derivat de Ruscino, nom en llatí medieval del Rosselló, al·ludint a la seva principal habitació. |
Etimològic |
Rosa rubrifolia | Adjectiu compost del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell) i folium, -ii (la fulla), pel color de les fulles joves. |
Etimològic |
Rosa rubiginosa | Del llatí rubigo, -inis (rovell), al·ludint al color ataronjat-vermellós de les glàndules del peduncle. |
Etimològic |
Rosa reuteri | Dedicada a Georges François Reuter (1808-1872), director del Jardí Botànic de Ginebra, col·laborador de P. Edmond Boissier. |
Etimològic |
Rosa pouzinii | Dedicada per Trattinnick a M. H. César Pouzin (1768-1822), botànic francès, apotecari i professor a l'Escola de Farmàcia de Montpeller, que la va trobar prop d'aquesta ciutat. |
Etimològic |
Rosa pomifera | Del llatí pomifer, -a, -um (que porta o produeix fruita), al·ludint al fruit esfèric; derivat de pomum, -i, mot llatí per a referir-se a qualsevol arbre fruiter. |
Etimològic |
Rosa pimpinellifolia | Per la semblança de les fulles amb les de la Pimpinella (Sanguisorba minor) |
Etimològic |
Rosa myriacantha | Del grec myríoi (innombrables) i ákantha, -es (agulló), per la infinitat que d'ells té la planta. |
Etimològic |
Rosa moschata | Adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (el mesc), pròpiament 'rosa de mesc', per la seva olor. |
Etimològic |
Rosa mollissima | Mollissimus, -a, -um, superlatiu llatí de mollis, -e (tou,suau), pel toment dels folíols. |
Etimològic |
Rosa mollis | Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel suau toment dels folíols. |
Etimològic |
Rosa micrantha | Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per tenir les flors petites. |
Etimològic |
Rosa glauca | Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pels folíols d'un característic color blavenc gebrat. |
Etimològic |
Rosa gallica | Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), per la seva habitació preferent. |
Etimològic |
Rosa canina | Del llatí canis, -is (el gos): aquest qualificatiu, com els noms grecollatins cynósbatos (esbarzer caní) i cynórrhodon (rosa canina), sembla que inclou una idea despectiva, com de planta borda, silvestre o planta margenera, wayside dels anglesos. |
Etimològic |
Rosa arvensis | Del llatí arvensis, -e, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva estació. |
Etimològic |
Rosa alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació als Alps. |
Etimològic |
Rosa agrestis | Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per la seva estació. |
Etimològic |
Rosa adenophora | Adjectiu compost del grec adén, -enós (glàndula) i el sufix -phóra (que porta, proveït de), és a dir, glandulosa. |
Etimològic |
Rosa | Del llatí rosa, -ae, nom donat pels romans a la flor del roser, i, per extensió, també a aquesta planta. |
Etimològic |
Rorippa sylvestris | Del llatí sylvestris, -e (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per viure al bosc. |
Etimològic |
Rorippa pyrenaica | Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts. |
Etimològic |
Rorippa nasturtium-aquaticum | Linnè havia classificat aquesta planta com Sisymbrium nasturtium-aquaticum. Quan la planta fou reclassificada dins del gènere Rorippa, li van mantenir sencer l'epítet específic. La primera part és el nom que Plini donava a aquesta planta i la segona fa al·lusió al seu hàbitat particular, del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu al aigua). |
Etimològic |
Rorippa | Nom d'origen i significat desconeguts. Segons J. Cadevall, podria provenir del llatí ros, roris (rosada) en el sentit d'aigua clara, i ripa, -ae (la ribera), per viure a la vora d'aigües dolces la major part de les espècies. El gènere Rorippa fou publicat en 1760 per J. A. Scopoli, que en prengué el nom de C. Gesner. |
Etimològic |
Ronyac | Tumoració a la soca d’un arbre. | Etnobotànica |
Romerot | adj. Romer que no té bon aspecte. Cardell (Baix Cinca) |
Etnobotànica |
Roemeria violacea | Pel color dels pètals. |
Etimològic |
Roemeria hybrida | Del llatí hybrida, que vol dir híbrid, barrejat, procedent de pares d'espècies diferents. Potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Cadevall creu que aquest epítet no hi és escaient (nomen ineptum). |
Etimològic |
Roemeria | Dedicada a J. J. Roemer (1763-1819), botànic, metge i naturalista suís, col·laborador de Schultz. |
Etimològic |
Robinia pseudo-acacia | Del grec pseudés (fals), per no ser la veritable acàcia. |
Etimològic |
Robinia | Dedicada al jardiner Jean Robin que la introduí a França en 1601. |
Etimològic |
Rizoma | Tija subterrània (però sovint superficial o fins i tot visible), allargada i de creixement horitzontal. Tot i l’aspecte d’arrel, és una tija que cada any emet noves branques aèries i també rels subterrànies. (en deriva rizomatosa, la planta que té rizomes) |
Plantes vasculars |
Rizoide | m. Estructura filamentosa que fixa el gametòfit al substrat. Té aparença de petita arrel. Poden sortir a la base de la planta però també al caulidi. |
Briòfits |
Ribes uva-crispa | Epítet compost del llatí uva, -ae (el raïm) i crispus, -a, -um (eriçat), perquè els fruits s'assemblen a grans de raïm i sovint són eriçats. |
Etimològic |
Ribes rubrum | Del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color dels fruits. |
Etimològic |
Ribes petraeum | Del llatí petraeus, -a, -um (que viu entre les pedres), pel seu lloc d'habitació. En llatí clàssic, aquest adjectiu feia referència a diferents ciutats construïdes en les roques, la més famosa de les quals és Petra. |
Etimològic |
Ribes grossularia | Grossularia, -ae era el nom que, en llatí medieval, rebien els ribers, agrassons o grosellers. Deriva del llatí clàssic grossula, -ae que es un diminutiu de grossus , -i (figa immadura). Aquí, grassularia, que és nom femení, es troba en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric. |
Etimològic |
Ribes alpinum | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Ribes | Mot probablement procedent de l'àrab ribas o del persa riwas (de gust àcid), nom que a l'Orient rebia un ruibarbre (Rheum ribes, poligonàcies). Sembla que el nom apareix per primer cop a Occident a la segona meitat del segle XIII, en una traducció al llatí que feu Simó Januensis de l'obra de Ibn Sarabi o Serapió el Jove Liber Serapionis aggregatus in medicinis simplicibus..., i el nom fou adoptat per les oficines de farmàcia, però aplicat a plantes molt diferents, com són els agrassons o ribers (Ribes sp. pl.), potser pels seus fruits àcids i unes propietats medicinals semblants. J. Cadevall no creu desencertat suposar-ne un parentiu amb berberis, del qual bé podria ser anagrama, per analogia dels fruits. El gènere Ribes fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Rhus coriaria | Del llatí corium, -i (el cuiro), perquè és planta empleada pels assaonadors. |
Etimològic |
Rhus | Del llatí rhus, rhois (en grec, rhoús), és el nom del sumac; es deriva, igual que rosa, del celta rhudd (vermell), pel color del fruit. En Dioscòrides s'aplica també a una "gramínia que creix als camps i a les teulades", que Plini anomena phoenicea herba i que molts autors identifiquen amb Lolium perenne. Segons Plini, el Rhus dels grecs no té nom equivalent en llatí i diu que és un arbust amb fulles de murtra al qual anomena frutex coriarius, sens dubte el roldor (Coriaria myrtifolia). El gènere Rhus (Anacardiaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754) –qui, a més, hi inclou els tournefortians Toxicodendron i Cotinus. |
Etimològic |
Rhododendron ferrugineum | Del llatí ferrugineus, -a, -um (de ferro), pel color de rovell que tenen les fulles en llur revers. |
Etimològic |
Rhododendron | Del grec rhódon, -ou (rosa) i déndron, -ou (arbre), pel port arbustiu de diverses espècies i les flors grans i rosades. En l'Antiguitat rhododendron era principalment el baladre. Segons Plini, era sinònim de nerion i era un arbust de fulles semblants a les del llorer i flors que s'assemblen a la rosa. Però també es deia rhododendron una planta pòntica "que produeix una mel que provoca la follia" i que podria ser una azalea (Rhododendron ponticum). El gènere Rhododendron fou publicat per C. Linné en 1753. |
Etimològic |
Rhodiola rosea | Del llatí roseus, -a, -um (allò referent a la rosa), referint-se al mateix que el nom genèric, és a dir, la olor a rosa dels arrels i no al color de les flors, més aviat groguenques o vermelloses. |
Etimològic |
Rhodiola | Segons de Théis (Glossaire de botanique), del grec rhódos, -ou (la rosa) amb el sufix diminutiu llatí; per la olor a rosa que desprenen les arrels de l'espècie típica Rhodiola rosea. El gènere Rhodiola fou publicat per Linné en 1753.
|
Etimològic |
Rhinanthus pumilus | Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària. |
Etimològic |
Rhinanthus minor | Del llatí minor, -oris (menor) per tenir les flors petites, comparat amb R. major. |
Etimològic |
Rhinanthus | Del grec rhis, rhinós (nas, musell) i ánthos, -eos (flor), al·ludint a la forma de la corol·la; Segons el propi Linnè, que encunyà el nom, per la forma de la flor, nassuda. |
Etimològic |
Rhaponticum cynaroides | Epítet del llatí botànic format amb Cynara i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere. |
Etimològic |
Rhaponticum | Del grecollatí Rha (el riu Volga) i el llatí Ponticus, -a, -um (del Pont o mar Negra i terres circumdants), emparentat amb el grec póntos, -ou (mar). Dioscòrides anomenava rha una planta d'arrel negra que naix més enllà del Bòsfor, d'on es porta, i que, segons el Pseudo Dioscòrides, els romans anomenaven rha Ponticoum, que suposadament seria un ruibarbre (Rheum sp. pl.), de la família Poligonaceae. Així doncs, rhaponticum seria, literalment, ruibarbre del Pont. El gènere Rhaponticum (Compositae) fou creat por S. Vaillant en 1719 i validat pel mateix autor en 1754; sens dubte va rebre aquest nom perquè diferents espècies del gènere havien estat incloses ja per alguns botànics prelinneans, com ara C. Bauhin, entre els Rhaponticum genuins. |
Etimològic |
Rhamnus saxatilis | Adjectiu llatí derivat de saxum, -i (roca), que significa 'que viu entre les roques', per la seva estació. |
Etimològic |
Rhamnus pumila | Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la reduïda talla de la planta. |
Etimològic |
Rhamnus lycioides | Nom llatí compost de lycium (arç de tanques o cambronera) i el sufix grec -oídes (semblant), per la seva semblança amb el Lycium europaeum. |
Etimològic |
Rhamnus infectoria | Del llatí infectorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), per l'aplicació del seu fruit, que és la grana d'Avinyó o de Pèrsia, usada per fer tint de color groc. |
Etimològic |
Rhamnus frangula | Nom del llatí botànic (d'un gènere de les ramnàcies), aquí en aposició; derivat del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge. |
Etimològic |
Rhamnus cathartica | Del grecollatí catharticus, -a, -um, que vol dir 'purgant', per la propietat medicinal dels seus fruits. |
Etimològic |
Rhamnus alaternus | Alaternus és el nom, femení, d'un arbre, en Plini, semblant, per les fulles, a l'olivera i a l'alzina. Si bé pot servir com a recurs mnemotècnic, no te cap relació, com s'acostuma a dir, amb l'adjectiu alternus, -a, -um, fent referència a la disposició de les fulles. |
Etimològic |
Rhamnus | Del grec rhámnos, -ou, nom femení que designava diferents arbusts i arbrets espinosos. Segons J. Cadevall, es fa venir del celta ram (brancatge), en llatí ramus, -i, per la seva marcada ramificació. El gènere Rhamnus (Rhamnaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). Encara que aquest i altres botànics li van assignar gènere masculí, l'ICN va imposar el femení, seguint criteris filològics. |
Etimològic |
Rhamnaceae (Ramnàcies) | Del gènere Rhamnus. |
Etimològic |
Rhagadiolus stellatus | Epítet format del llatí stella (estel, estrella), aquí al·ludint a la forma d'estel que adopten els aquenis externs. |
Etimològic |
Rhagadiolus | Mot del llatí botànic, Rhagadiolus és una forma diminutiva (anàlogament a altres com Gladiolus o Corrigiola) del grec rhagás, -ádos (escletxa, osca), al·ludint als plecs, semblants a un solc o canaleta, de les bràctees involucrals. El gènere Rhagadiolus fou publicat per Antoine Laurent de Jussieu a Genera Plantarum (1789). |
Etimològic |
Revolut, Revoluda | Dit de la fulla que té els marges enrotllats vers la seva cara inferior. |
Plantes vasculars |
Revers | La cara inferior de la fulla. |
Plantes vasculars |
Revellit | adj. Arbre o arbust molt vell. Arnes (Terra Alta) |
Etnobotànica |
Retús, Retusa | Dit de l’òrgan que té un entrant poc profund a l'àpex. |
Plantes vasculars |
Retrors, Retrorsa | Dirigit cap a la base de l’òrgan on és inserit. |
Plantes vasculars |
Retama sphaerocarpa | Adjectiu compost del grec sphaíra (esfera) i karpós (fruit), per la forma més o menys globosa del llegum. |
Etimològic |
Retama | Paraula castellana, manllevada de l'àrab retam o retama, que servia per anomenar les plantes d'aquest gènere, però també d'altres com Cytisus, Genista i Spartium. |
Etimològic |
Resina | f. Substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida. Ossera (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Resedaceae (Resedàcies) | De Reseda, nom del principal gènere d'aquesta família. |
Etimològic |
Reseda suffruticosa | Epítet format del llatí sub (sota, quasi) i frutex, fruticis (arbust), es a dir, petit arbust, per la consistència del tronc. |
Etimològic |
Reseda stricta | Del llatí strictus (contret o estret), per la contracció subapical de la càpsula. |
Etimològic |
Reseda sesamoides | Del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta. |
Etimològic |
Reseda odorata | Del llatí odoratus (olorós), per la olor de marduix (Orignanum majorana) de les seves flors. |
Etimològic |
Reseda luteola | Del laltí luteolus (una mica daurat) diminutiu de luteus (groc) pel color de les flors o pel groc daurat del suc que s'extreu dels troncs i pericarpis, usat en tintoreria |
Etimològic |
Reseda lutea | Del llatí luteus (groc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Reseda litigiosa | Del llatí litigiosus (dubtós). |
Etimològic |
Reseda glauca | Del llatí glaucus (verd blavenc), pel color de la planta. |
Etimològic |
Reseda gayana | Dedicada a S. Gay, autor de nombrosos treballs fitogràfics. |
Etimològic |
Reseda erecta | Del llatí erectus (dret o aixecat), per la direcció del tronc. |
Etimològic |
Reseda arragonensis | Del llatí arragonensis (de l'Aragó), on la van trobar Loscos i Pardo. |
Etimològic |
Reseda alba | Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Reseda | Paraula ja usada per Plini per anomenar les plantes d'aquest gènere; Del llatí resedare (calmar, guarir), per les propietats vulneràries que li atribuïen els romans. |
Etimològic |
Repent, Reptant | Planta o tija que creix llargament ajaguda sobre el terra. |
Plantes vasculars |
Rentina | f. Resina. Substància orgànica amorfa, sòlida, o semisòlida. Iran (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Reniforme | Que té forma de ronyó. |
Plantes vasculars |
Rem | m. Espai considerablement gran ocupat per una branca grossa. Estén molt de rem. Falgons (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Rel | f. Arrel. Part inferior d’un vegetal. La Vola (Osona) |
Etnobotànica |
Reïnar | v. Una planta, treure resina (reïna), una substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida. Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera) |
Etnobotànica |
Reichardia picroides | Epítet format del nom del gènere Picris i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant a una Picris, per tenir alguna semblança amb plantes d'aquest gènere. |
Etimològic |
Reichardia | Gènere dedicat al naturalista alemany Johann Jakob Reichard (1743-1782), que també fou editor de diferents obres de C. Linné. |
Etimològic |
Regular | Dit de les flors actinomorfes, és a dir que són radials i que sovint presenten les peces d’un mateix verticil de la mateixa mida, forma i color. |
Plantes vasculars |
Reflex | Que és dirigit cap enfora i avall. |
Plantes vasculars |
Receptacle | A les inflorescències en capítol dit de la part apical eixamplada del peduncle que sosté les flors (sèssils o subsèssils). |
Plantes vasculars |
Rebrot Estèril | Tija que sol sortir a la base de les plantes herbàcies que no porta flors, la qual cosa ens indica que és una espècie perenne. No ho tenen les herbes anuals, la qual cosa permet saber si una planta és vivaç o de temporada. |
Plantes vasculars |
Rebrollar | v. Treure rebrolls, o sigui brots d’un arbre o arbust. (Pla de l’Estany) |
Etnobotànica |
Reboll | m. Alzina petita. Montpolt (Solsonès) |
Etnobotànica |
Raquis | -Dit del nervi medial d’una fulla. -Eix principal d’una inflorescència, dit sobretot a les espiguetes de les gramínies. |
Plantes vasculars |
Rapistrum rugosum | Del llatí rugosus, -a, -um ( ple d'arrugues); adjectiu derivat de ruga, -ae (arruga, plec), per l'article superior de la silícula, que es arrugat. |
Etimològic |
Rapistrum | Derivat de rapum, -i (el nap), rapistrum, -i és el nom que Columel·la dona a una mena de nap silvestre, potser Raphanus raphanistrum. El sufix -strum, té un sentit despectiu de salvatge, bord. |
Etimològic |
Raphanus silvester | Del llatí silvester (salvatge, espontani). |
Etimològic |
Raphanus sativus | Del llatí sativus (que se sembra o es cultiva), al contrari de silvestris (espontani). |
Etimològic |
Raphanus raphanistrum subsp. landra | De Candolle, en Regni vegetabilis systema naturale, citant a Moretti, diu que Landra era nom vulgar de la planta en la Llombardia. Landra o landre, segons el diccionari de la RAE és una inflor dels ganglis de la mida d'un gla, i fa venir la paraula del llatí vulgar glando, -inis (gla). Així doncs, probablement el nom fa referència a la forma dels fruits. |
Etimològic |
Raphanus raphanistrum | Raphanistrum (rave silvestre) és un mot d'origen llatí, sinó construït a imitació de Rapistrum (nap silvestre). |
Etimològic |
Raphanus | Del llatí raphanus i aquest del grec ráphanos (rave). |
Etimològic |
Ranunculus trichophyllus | Del grec trichós (cabell) i phíllos (fulla): de fulles capil·lars. |
Etimològic |
Ranunculus thora | Probablement del grec phthorá (destrucció), al·ludint a les seves propietats extremadament mortíferes. |
Etimològic |
Ranunculus sceleratus | Del llatí, sceleratus (perniciós), al·ludint a les seves propietats tòxiques. |
Etimològic |
Ranunculus sardous | Del llatí sardous (sard, de Sardenya); sardoa herba és l'"herba sardònia" de Plini, que "mata tot fent riure". |
Etimològic |
Ranunculus repens | Del llatí repere (arrossegar-se), pel tronc radicant o arrossegadís. |
Etimològic |
Ranunculus pyrenaeus | Pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Ranunculus philonotis | Del grec phílos (amic) i notís (humitat): planta que viu en llocs inundats. |
Etimològic |
Ranunculus parviflorus | Del llatí parvus (petit). Vol dir "de flors petites". A imitació del llatí multiflorus, s'han format grandiflorus, parviflorus, etc. |
Etimològic |
Ranunculus parnassifolius | Per la semblança de les fulles amb les de la Parnassia. |
Etimològic |
Ranunculus palustris | Del llatí palustris (pantanós), al·ludint al lloc on habita: llacunes o llocs pantanosos. |
Etimològic |
Ranunculus ophioglossifolius | De ophioglossum, la falguera anomenada llengua de serp, per la semblança de les fulles amb les frondes de dita criptògama. |
Etimològic |
Ranunculus nemorosus | Del llatí nemus, nemoris (el bosc o selva), al·ludint al lloc on habita. |
Etimològic |
Ranunculus montanus | Pel seu hàbitat muntanyenc. |
Etimològic |
Ranunculus monspeliacus | Mons Pessulum és el nom en llatí de Montpeller. D'aquí deriven monspessulanus, monspeliacus i monspeliensis. |
Etimològic |
Ranunculus macrophyllus | Del grec makrós (gran), i phýllon (fulla), per les grans fulles radicals. |
Etimològic |
Ranunculus hederaceus | Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l’heura (Hedera). |
Etimològic |
Ranunculus gramineus | Del llatí gramen, graminis (gram), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies. |
Etimològic |
Ranunculus glacialis | Perquè viu a la zona glacial. |
Etimològic |
Ranunculus foeniculaceus | Per les fulles, semblants a les del fonoll, |
Etimològic |
Ranunculus fluitans | Que sura o neda. Gerundi del verb llatí fluitare (surar). |
Etimològic |
Ranunculus flammula | De flammula (bandereta), en al·lusió a les seves fulles ovades sostingudes per llargs pecíols, com banderetes. |
Etimològic |
Ranunculus flabellatus | Del llatí flabellum (vano o manxeta), per la forma de les fulles primordials. |
Etimològic |
Ranunculus ficaria | Vegeu les descripcions dels termes Ranunculus i Ficaria a les seves entrades corresponents. |
Etimològic |
Ranunculus diversifolius | Per les dues classes de fulles. |
Etimològic |
Ranunculus divaricatus | Del llatí divaricatus (esparrancat) perquè les lacínies s'escampen en cèrcols. |
Etimològic |
Ranunculus corsicus | L'adjectiu llatí corsicus (o corsus) al·ludeix al seu hàbitat preferent, a l'illa de Còrsega. |
Etimològic |
Ranunculus chaerophyllus | Del grec chaíro (alegrar-se) i phýllon (fulla), Chaerophyllon significa alegrar-se pel bonic color verd de les fulles. |
Etimològic |
Ranunculus bulbosus | Del llatí bulbus (ceba, bulb), pel seu rizoma globulós. |
Etimològic |
Ranunculus baudotii | Dedicada a Émile Baudot. |
Etimològic |
Ranunculus auricomus | Del llatí aurum (or) i coma (cabellera), pel color groc daurat dels pètals. |
Etimològic |