Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort ascending Descripció del terme Glossaris
Sium erectum

Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció més o menys vertical de les tiges.

Etimològic
Sium

Del grec síon, -ou, és un nom que en Dioscòrides té dues accepcions, totes dues aplicades a plantes de llocs aquosos; la primera, i l'única que recull Plini, sembla que és una umbel·lífera, Berula erecta; la segona és un nom alternatiu de sisýmbrion, que seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum), una crucífera. Cadevall, seguint l'opinió de De Théys al Gllosssaire de botanique,  fa derivar la paraula del celta siw (aigua).

Etimològic
Sisymbriun acutangulum

Neologisme compost del llatí acutus, -a, -um (agut, fi, punxant) i angulus, -i (angle), pels lòbuls aguts de les fulles.

Etimològic
Sisymbrium thalianum

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Etimològic
Sisymbrium sophia

Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum.

Etimològic
Sisymbrium polyceratium

Del grec polý (molts) i kerátion (banyeta), aquí adjectivat, al·ludint als lòbuls de les fulles runcinades.

Etimològic
Sisymbrium pinnatifidum

Neologisme del llatí botànic compost de pinnatus, -a, -um (com una ploma) i findere (fendre o dividir), per les fulles feses. En llatí clàssic, pinnatus, -a, -um vol dir alat, que té ales; En la terminologia botànica l'adjectiu es pren com a derivat estricte de pinna, -ae (ploma d'una ala), fent referència a la disposició dels nervis secundaris de la fulla distribuïts a ambdós costats del nervi principal o raquis, fent un símil amb les plomes de les aus.

Etimològic
Sisymbrium officinale

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Sisymbrium irio

Irio, -onis és el nom que dona Plini, a una crucífera, la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides).

Etimològic
Sisymbrium hispanicum

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o España), per haver-s'hi trobat aquesta espècie o ser-ne pròpia, d'aquest país.

Etimològic
Sisymbrium hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), pel tronc pubescent.

Etimològic
Sisymbrium erysimoides

Epítet del llatí botànic, compost del nom genèric Erysimum i el sufix grec -oídes (semblant a), per la suposada semblança amb l'Erysimum.

Etimològic
Sisymbrium crassifolium

Del llatí crassus, -a, -um (gras, gruixut), per tenir les fulles una mica carnoses.

Etimològic
Sisymbrium columnae

En memòria del botànic italià Fabio Colonna (1567-1640), llatinitzat com a Fabius Columna, autor de Phytobasanos (Nàpols, 1592) i de Minus cognitarum stirpium Ekphrasis (Roma, 1616).

Etimològic
Sisymbrium austriacum subsp. chrysanthum

Nom grecollatí d'una planta, format del grec khrysós, oú (or) i ánthos, -eos (flor), aplicat aquí en aposició, per les flors d'un groc viu, daurades.

Etimològic
Sisymbrium austriacum

Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu.

Etimològic
Sisymbrium alliaria

És l'Alliaria officinalis que conserva el nom en ser assignada posteriorment al gènere Sisymbrium.

Etimològic
Sisymbrium

Del grec sisýmbrion, nom que Dioscòrides aplica a dues plantes diferents que, segons Laguna, als seus comentaris, són una menta (Mentha sp.) i un créixen (Rorippa nasturtium-aquaticum). També Plini anomena sisymbrium una menta de fulla arrissada.

Etimològic
Sison amomum

Del grec ámomom, nom d'una planta semblant a l'api, d'un fruit perfumat, odorífer per excel·lència, fent al·lusió a la olor característica, no pas desagradable, d'aquesta planta.

 

Etimològic
Sison

Del grec síson, -onos, en llatí, sison, -onis; en Dioscórides, el síson (en altres lectures, sínon) és el nom d'una petita llavor llargaruda i negra, provinent de Síria, semblant al sélinon (l'api, en grec). Alguns autors pensen que la planta en qüestió seria el Sison Amomum. També hi ha qui relaciona aquest nom amb el celta sizum (corrent d'aigua), perquè diferents espècies d'aquest gènere creixen en llocs inundats.

Etimològic
Sinus

Entrant del marge d’una fulla o d’un altre òrgan.

Plantes vasculars
Sinuat, Sinuada

Que té les vores sinuoses.

Plantes vasculars
Sinapis nigra

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors.

Etimològic
Sinapis incana

Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat.

Etimològic
Sinapis erucoides

Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca.

Etimològic
Sinapis cheiranthus

Per una certa semblança amb el violer groc, cheiránthos en grec.

Etimològic
Sinapis arvensis

Adjectiu llatí derivat d'arvum (camp de conreu). Que es troba als camps de conreu.

Etimològic
Sinapis alba

Del llatí albus (blanc), pel color clar de la llavor.

Etimològic
Sinapis

Del grec sínapis (mostassa). Segons J. Cadevall, aquesta paraula, així com la francesa moutarde i l'anglesa mustard són modernitzacions de mustum ardens, ja que un dels ingredients de la mostassa francesa que se serveix a taula és el most del vi novell.

Etimològic
Simple

Dit de les fulles i altres òrgans enters, que no són dividits.

Plantes vasculars
Simethis

C.S. Kunth, creador del gènere en 1843, li ho dedicà a la nimfa Simetis, en llatí Simethis, que segons la mitologia, era una nàiada habitant del riu Simeto (Sicìlia) i mare d'Acis.

Etimològic
Simaroubaceae (Simarubàcies)

Del gènere Simarouba que conté només plantes neotropicals.

Etimològic
Silybum marianum

Del llatí medieval, marianus, -a, -um; Epítet dedicat a la Verge Maria. Probablement nom llegendari que atribueix les venes lletoses i les taques blanques de les fulles a les gotes de llet vessades per Maria mentre alletava el nen Jesús.

Etimològic
Silybum

En Dioscòrides, és el nom d'una planta espinosa, comestible quan és tendra; i en Plini, un card que segrega un suc lletós amb propietats medicinals. La majoria dels autors pensen que es tractaria de Silybum marianum.

El gènere Silybum fou creat per S. Vaillant en 1718 i validat per ell mateix en 1754.

Etimològic
Síliqua

Fruit sec allargat tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però llarg, més de tres vegades l’amplada.

Plantes vasculars
Silícula

Fruit sec tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però curt, o sigui de llargada no superior a tres vegades l’amplada.

Plantes vasculars
Siler montanum

Del llatí montanus, -a, -um (muntanyenc, que viu a la muntanya), derivat de mons, montis (la muntanya), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Siler

Del llatí siler, -eris, nom amb què Plini anomena una salicàcia, probablement la vimetera (Salix fragilis). Segons Bubani, "molts autors antics del nord d'Europa, amb poca solta, anomenaren Siler a algunes umbel·líferes".

Etimològic
Silene vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta bastant comuna.

Etimològic
Silene viscosissima

Superlatiu llatí de viscosus (agafallós com el vesc), per la seva viscositat.

Etimològic
Silene viridiflora

Paraula formada del llatí viridis (color verd) i flos, floris (la flor), pel color blanc verdós de les flors.

Etimològic
Silene undulata

Del llatí undulatus, d'unda (l'ona), pel marge de les fulles ondulat.

Etimològic
Silene umbellata

Del llatí umbella (para-sol), diminutiu d'umbra (ombra) al·ludint a la disposició de les flors en forma de para-sol.

Etimològic
Silene tridentata

Del prefix llatí tri- (tres vegades) i dentatus, de dens, dentis (la dent); que té 3 dents. S'al·ludeix a les 3 puntes dels pètals.

Etimològic
Silene senneni

Dedicada a Fra Sennen, autor d'importants treballs sobre la flora catalana.

Etimològic
Silene saxifraga

Per ser cespitosa i viure a les roques com moltes saxífragues.

Etimològic
Silene rupestris

Format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per la seva estació.

Etimològic
Silene rubella

Del llatí rubellus, -a, -um, diminutiu de ruber (vermell), es a dir, una mica vermell, pel color de les flors.

Etimològic
Silene rostrata

Del llatí rostratus, de rostrum (bec o punta), és a dir, que acaba en punta; per la càpsula llargament acuminada.

Etimològic
Silene ramosissima

Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, um, pel seu tronc molt ramificat.

Etimològic
Silene punctata

Del llatí punctum, -i (punxada o picada),  per l'aspecte de les fulles.

Etimològic
Silene piriformis

Del llatí pirus, -i (la pera), per la forma de pera del fruit.

Etimològic
Silene otites

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

Etimològic
Silene nocturna

Del llatí nocturnus, -a, -um (de nit), per obrir les seves flors des del capvespre.

Etimològic
Silene niceensis

Del llatí nicaeensis, natural de Niça, per abundar en aquesta localitat.

Etimològic
Silene nemoralis

Adjectiu llatí que vol dir 'del bosc', derivat de nemus, nemoris (el bosc), per la seva estació silvestre.

Etimològic
Silene muscipula

En llatí muscipula és una ratera o un parany; de mus, muris (la rata) i capere, agafar. Però aquí està per muscicipula, suprimida una síl·laba repetida; de musca, (la mosca), per ser planta insectívora.

Etimològic
Silene itàlica

Per abundar a Itàlia i a tota la part sud oriental d'Europa.

Etimològic
Silene inflata

Del llatí inflatus, -a, -um (inflat), al·ludint al seu calze vesiculós.

Etimològic
Silene inaperta

Del llatí inapertus (no obert), pels pètals inclusos o nuls, que no es manifesten.

Etimològic
Silene glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blanquinós) pel color de la planta.

 

Etimològic
Silene gallica

Del llatí Gallicus, -a, -um (de França), sens dubte per procedir d'allà la planta classificada per Linnè.

Etimològic
Silene elegans

Del llatí elegans, elegantis (elegant, molt fi), pel port esvelt de la planta.

Etimològic
Silene crassicaulis

Del llatí crassus (gros) i caulis (la tija), per la seva tija robusta.

Etimològic
Silene conoidea

Del grec cónos (el con o conus) i la terminació -eidés (en forma de) llatinitzada, per la forma de la càpsula.

Etimològic
Silene conica

Format del llatí conus (el con o conus), per la figura de la càpsula.

Etimològic
Silene coarctata

Del llatí coarctatus, -a, -um (estret), fent referència al calze molt contret a la base i a l'àpex.

Etimològic
Silene ciliata

Del llatí ciliatus, -a, -um, de cilium (la cella), al·ludint al pecíol ciliat.

Etimològic
Silene cerastioides

De Cerastium i el sufix grec -eídes (semblant a), per la semblança amb una planta del gènere Cerastium.

Etimològic
Silene campanulata

De campanula diminutiu de campana (la campana), mot del llatí medieval; es a dir, campaneta, fent referència a la forma del calze.

Etimològic
Silene caespitosa

Del llatí caespes, caespitis (la gespa o herba menuda i atapeïda) per presentar-se així.

Etimològic
Silene brachypoda

Del grec brachýs (curt) i pous, podós (peu), per la relativa escassa longitud de les branquetes floríferes laterals.

Etimològic
Silene borderei

Dedicada a H. Bordère, de Gèdre, explorador de les altes muntanyes frontereres del Pirineu central.

Etimològic
Silene armeria

Per la semblança de la seva inflorescència amb la d'una Armeria (plumbaginàcies).

Etimològic
Silene ambigua

Del llatí ambiguus, -a, -um (dubtós), per existir algun dubte respecte a la seva exacta determinació.

 

Etimològic
Silene acaulis

Epítet del llatí botànic format pel prefix grec a- (sense) i el substantiu llatí caulis, -is (tija de les plantes), per tenir-la extremament curta.

Etimològic
Silene nutans

Del llatí nutare (inclinar-se), pel tronc florífer capbaix.

Etimològic
Silene

D'etimologia desconeguda, el nom apareix en Lobelius, qui l'hi atribueix gratuïtament a Teofrast. Linnè, al seu torn, el pren de Lobelius i en segueix la imaginativa explicació, segons la qual procedeix del grec síalon (saliva, bava), que tindria relació amb el grec seílene, femení de Seílenos, nom d'un sàtir, representat com un borratxo i ple de baba, a qui la mitologia fa mainader i mestre de Bacus;  Fent al·lusió a la viscositat d'algunes espècies que atrapen els insectes que s`hi posen.

Silaus virescens

Del llatí virescens (que està verd), participi present del verb virere (verdejar), pel color de les flors, verdoses.

Etimològic
Silaus

Com Silaum, ve del llatí silaus, -i, una mena d'api.

Etimològic
Silaum silaus

Com Silaum, ve del llatí silaus, -i, una mena d'api. És el Peucedanum Silaus de Linné, que indica, en Hortus cliffortianus... (1737), que aquesta espècie apareixia com Silaum quibusdam, flore luteolo en J. Bauhin (1651).

Etimològic
Silaum

Del llatí silaus, -i o silaum, -i, segons Plini nom d'una planta que naix als pedruscalls de la vora dels rius, semblant a l'api. Hi ha qui el fa venir de sium, -i o selinum, -i, noms llatins d'altres plantes i que han passat a ser noms genèrics d'umbel·líferes que s'assemblen molt a les d'aquest gènere.

Etimològic
Sideritis romana

Per ésser planta que viu a Roma. Qui la va descriure la hi havia trobada.

Etimològic
Sideritis hyssopifolia

Per haver-ne trobat a les fulles una semblança amb les de l'hisop (Hyssopus officinalis).

Etimològic
Sideritis hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, aspre), per tenir la tija i les fulles més o menys peludes.

Etimològic
Sideritis

Del grec síderos (el ferro), es formà el nom sideritís, que els antics van donar a diverses plantes a les quals atribuïen la virtut de sanar les ferides dels ferros de llança. Els autors prelinneans aplicaren aquest nom a bon nombre de labiades, principalment Glechoma, Galeopsis, Stachys i Leonurus, que Linné distribuí en gèneres diversos, per a un dels quals conservà el nom de Sideritis. J. Cadevall menciona que, a la seva època, a la Península Ibèrica encara es feien servir diverses Sideritis com a vulneràries en veterinària popular.

Etimològic
Sibbaldia procumbens

Del llatí procumbens, participi present del verb procumbere (ageure's), pel rizoma cespitós.

Etimològic
Sibbaldia

Gènere dedicat a Sir Robert Sibbald (1641-1722), professor de medicina a la universitat d'Edimburg.

Etimològic
Sherardia arvensis

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Etimològic
Sherardia

A la memòria del botànic anglès William Sherard (1659-1728), deixeble dels cèlebres J-P de Tournefort i H. Boerhaave, creador de la càtedra de botànica d'Oxford que porta el seu nom, i protector i patrocinador d'altres il·lustres naturalistes.

El gènere Sherardia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Seta

f. Pedicle que sosté la càpsula.

Briòfits
Seta

-Pèl llarg i rígid com una serra.

-A les gramínies del gèn. Stipa la porció apical més prima de l’aresta. 

(Vegeu diapositiva següent) (en deriva setaci –àcia, setós –osa, amb aspecte de seta o que té setes).

Plantes vasculars
Sèssil

Que és desproveït de pecíol o de peduncle.

Plantes vasculars
Seseli tortuosum

Del llatí tortuosus, -a, -um (tort, embullat), per les branques sinuoses.

Etimològic
Seseli montanum

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Etimològic
Seseli libanotis

Del grecollatí libanotis, -idis (el romaní), derivat del grec líbanos (l'encens), per la olor. Un altre derivat, libanitis, és sinònim de polion, nom que dona Plini a una planta olorosa.

Etimològic
Seseli elatum subsp. farrenyii

L’espècie va ser anomenada Seseli farrenyi pels seus descobridors en homenatge a Joan Enric Farreny i Sistach (1952-1976),  jove botànic lleidatà, mort en accident de muntanya.

Etimològic
Seseli elatum

Del llatí elatus, -a, -um (alt, eixecat), participi passat del verb effero (treure, eixecar), pel port erecte de la planta.

Etimològic
Seseli coloratum

Del llatí coloratus, -a, -um (acolorit), participi passat del verb colorare (donar color), per les flors, quan són vermelles.

Etimològic
Seseli bienne

Del llatí biennis, -e (biennal), referint-se a la durada del cicle vital de la planta.

Etimològic
Seseli annuum

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser una planta anual.

Etimològic
Seseli

Seseli o seselis és un nom manllevat del grec que Plini aplicava a una saxífraga. Segons les interpretacions del Dioscòrides, seria el nom de diferents plantes umbel·líferes, una coneguda en llatí com tordylon o tordylion, però també el d'una euforbiàcia d'origen egipci, que també rep en grec els noms de kíki i króton i que seria el ricí (Ricinus communis). Segons el Pseudo-Dioscòrides, seselís seria el nom, entre els egipcis, del grec kaukalís, una umbel·lífera; caucalis, en llatí.

Etimològic
Sesamoides

Del grec sesamoeidés i del llatí sesamoides, nom de diferents plantes, amb llavors semblants a les del sèsam, en grec, sésamon i en llatí, sesamum, entre les quals, pel que sembla, s'hi troben la guada (Reseda phyteuma) i el capironat (R. alba), resedàcies.

Etimològic
Serva

f. Fruit del server.

Forcall (Ports)
Vulpellac (Baix Empordà)

Etnobotànica
Serrulat, Serrulada

Que és finament serrat.

Plantes vasculars
Serratula tinctoria

Del llatí tinctorius, -a, -um (que tenyeix), pel color groc que se n'extreu, que feien servir els tintorers.

Etimològic
Serratula nudicaulis

Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija), fent referència a la tija sense indument, llevat d'alguna fulla.

Etimològic
Serratula

És forma diminutiva del llatí serra, -ae (la serra), fent referència al marge de les fulles. Segons Plini, serratula, -ae, era el nom que rebia a Itàlia la vettonica, una planta de fulles serrades, que probablement seria una betònica, Stachys sp. (Labiades).

El nom d'aquest gènere fou establert per Linné en 1753.

Etimològic
Serrat, Serrada

Dit de les fulles o altres òrgans els marges dels quals presenten dents agudes, com les d’una serra.

Plantes vasculars
Septe

Envà (en deriva latisepte i angustisepte).

Plantes vasculars
Sèpal

Cadascuna de les peces que constitueixen el calze, el verticil extern i sovint verd d’una flor típica (en deriva sepaloide, amb aspecte de sèpal).

Plantes vasculars
Senecio vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta molt comuna.

Etimològic
Senecio viscosus

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per tenir-ne el tronc agafallós.

Etimològic
Senecio sylvaticus

Del llatí sylvaticus, -a, -um (que viu al bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), per la estació boscana de la planta.

Etimològic
Senecio pyrenaicus

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Etimològic
Senecio lividus

De l'adjectiu llatí vidus, -a, -um (moradenc), pel color del revers de les fulles.

Etimològic
Senecio leucophyllus

Epítet del llatí botànic format del grec leukós (blanc) i phýlon (fulla), al·ludint a la borra blanquinosa que recobreix les fulles i la planta en general.

Etimològic
Senecio jacobaea

Planta dedicada a l'apòstol Sant Jaume, en llatí Jacobus, amb el nom de Jacobaea vulgaris; En ser transferida al gènere Senecio, va mantenir el nom genèric com a epítet en aposició.

Etimològic
Senecio inaequidens

Epítet del llatí botànic format de in- (aquí prefix privatiu), aequus, -i, -um (igual) i dens, -tis (dent), de dents desiguals, fent referència a la forma dels marges foliars.

Etimològic
Senecio gallicus

Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació, França.

Etimològic
Senecio erucifolius

Epítet del llatí botànic format amb el nom del gènere Eruca i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les de la ruca (Eruca vesicaria)

Etimològic
Senecio doronicum

Nom, en aposició, del gènere Doronicum, per la semblança d'aquesta planta amb alguna d'aquell gènere.

Etimològic
Senecio doria

Linné, que donà nom a l'espècie, no en va donar cap explicació. Sembla que Doria fa referència a la regió del Peloponès conquerida pels doris i pot tenir relació amb el mot grec dóras (llança) al·ludint a la tija floral única i esvelta.

Etimològic
Senecio cineraria

Nom del llatí botànic derivat de cinis, cineris (la cendra), per estar tota la planta coberta d'un toment blanc i tou com la cendra. És la Cineraria maritima de Linné que, en ser reclassificada dins el gènere Senecio, va mantenir l'anterior nom genèric com a epítet en aposició. En llatí clàssic, l'adjectiu que significa cendrós és cineraceus, -a, -um.

Etimològic
Senecio auricula

Forma diminutiva del mot llatí auris, -is (orella), aquí en aposició, al·ludint segurament al pecíol dilatat.

Etimològic
Senecio altissimus

Forma superlativa de l'adjectiu llatí altus, -a, -um (alt), referint-se a la gran alçària de la planta.

Etimològic
Senecio adonidifolius

Epítet del llatí botànic format d'Adonis, -idis i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'una Adonis.

Etimològic
Senecio

Segons Plini, és el nom en llatí del que els grecs anomenen erígeron. En llatí senex, -ecis i en grec géron, gérontos tenen idèntic significat: home vell. Potser en al·lusió als plomalls blancs dels aquenis, semblants a un cap canós; o, segons de Theis, al·ludint al receptacle nu com un cap calb.

El gènere Senecio fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Sempervivum tectorum

Forma del genitiu plural del llatí tectum, -i (la teulada), és a dir, de les teulades, lloc on aquesta planta acostuma a viure.

Etimològic
Sempervivum montanum

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), derivat de mons, montis (muntanya), per la seva preferent estació.

Etimològic
Sempervivum arachnoideum

Adjectiu del llatí botànic derivat del grec aráchne (teranyina) amb el sufix -oídes (semblant a) llatinitzat, pels pèls llargs com teranyines que uneixen les fulles. És sinònim del llatí araneosus, -a, -um (semblant a una teranyina o ple de teranyines).

Etimològic
Sempervivum andreanum

Espècie dedicada a l'apotecari i naturalista alemany del segle de la Il·lustració, J. G. R. Andreae (1724-1793).

Etimològic
Sempervivum

Sempervivum, -i i semperviva, -ae són mots del llatí clàssic amb que s'anomenaven diferents crassulàcies com el matafoc (Sempervivum tectorum) i alguns crespinells (Sedum acre i Sedum album). És un mot compost de semper (sempre) i vivus, -a, -um (viu) i és la traducció literal del grec aeízoon. El nom fa al·lusió a que són plantes perennes i es multipliquen per plançons.

Etimològic
Semiverticil·lat, Semiverticil·lada

Que fa mitjos verticils, és a dir les branques que surten del mateix nivell d’una tija no ho fan tot el voltant.

Plantes vasculars
Semiínfer, Semiínfera

Dit de l’ovari soldat només parcialment amb el tàlem (còncau) de la flor.

Plantes vasculars
Semiamplexicaule

Que és gairebé amplexicaule.

Plantes vasculars
Selinum pyrenaeum

Del llatí pyrenaeus, -a, -un (pirinenc, propi del Pirineu), pel lloc on habita.

Etimològic
Selinum

De sélinon, -ou, que, en grec, sembla que era una denominació genèrica de les umbel·líferes. En llatí selinon o selinum, -i anomenava probablement a l'api (Apium graveolens) o al julivert (Petroselinum crispum). Alguns autors fan venir el terme del grec seléne (la lluna), en el sentit que llueix o brilla, per la forma de la llavor tallada transversalment.

Linnè, en Genera plantarum... (1737), establí el gènere Selinum per a unes plantes que no tenen res a veure amb les que així anomenaven els romans.

Etimològic
Selaginellaceae (Selaginel·làcies)

Del gènere Selaginella.

Etimològic
Selaginella

Diminutiu del llatí Selago, -inis (nom que els botànics antics donaven als licopodis), per la petitesa d'aquestes plantes comparades amb aquells. Plini anomenava selago a una herba semblant a la savina (Cupressàcies).

Etimològic
Segment

-Cadascuna de les parts d’una fulla dividida.

-Als fruits en loment cadascuna de les porcions (els mericarps).

Plantes vasculars
Sedum villosum

Del llatí villosus, -a, -um (vellut), per ser planta pubescent-glandulosa.

Etimològic
Sedum telephium

Quan Linné va classificar aquesta espècie dins del gènere Sedum, va conservar-ne com a específic l'anterior nom genèric.

Etimològic
Sedum sediforme

Epítet del llatí botànic que vol dir que s'assembla a un Sedum. L'hi va posar Jacquin quan va classificar la planta com a Sempervivum sediforme. En ser reclassificada, se li va mantenir l'epítet, malgrat la redundància.

Etimològic
Sedum rupestre subsp. reflexum

Del llatí reflexus, -a, -um (corbat), per la disposició de la inflorescència abans de la floració.

Etimològic
Sedum rupestre

Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació, les escletxes de les roques.

Etimològic
Sedum rubens

Del llatí rubens, -entis (roig, vermell), pel tronc, que és vermellós.

Etimològic
Sedum rosea

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors.

Etimològic
Sedum rhodiola

Quan de Candolle va classificar la Rhodiola rosea de Linné dins del gènere Sedum, va mantenir el nom genèric com a nom específic en aposició, es a dir, sense concordança.

Etimològic
Sedum purpurascens

Participi present del verb llatí purpurascere (esdevenir de color porpra), pel color de les flors.

Etimològic
Sedum maximum

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran, el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla relativament gran.

 

Etimològic
Sedum hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, cerrut), per les fulles amb pels eriçats.

Etimològic
Sedum fabaria

Probablement de Faba crassa, sens dubte per una semblança remota de les fulles.

Etimològic
Sedum elegans

Del llatí elegans, -antis (elegant, formós), pel port de la planta.

Etimològic
Sedum dasyphyllum

Epítet del llatí botànic format del grec dasýs (atapeït, dens) i phýllon (fulla), per les fulles gruixudes, pubescents-glanduloses.

Etimològic
Sedum cepaea

En Dioscòrides i Plini cepaea és el nom d'una planta desconeguda de fulles carnoses. Alguns autors el fan venir del grec kepaía, femení de kepaíos (de jardí, d'horta); altres interpreten que seria per antífrasi. Linné va fer servir aquest mot en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Etimològic
Sedum caespitosum

Adjectiu del llatí botànic, derivat de caespes, -itis (la gespa), que forma catifes, com la gespa.

Etimològic
Sedum brevifolium

Adjectiu del llatí botànic compost del llatí brevis, -e (curt, breu) i folium, -ii (la fulla), fent referència a les fulles curtes i quasi esfèriques.

Etimològic
Sedum atratum

Del llatí atratus, -a, um (negrós, enfosquit), derivat de ater, atra, atrum (negre, obscur), pel color dels folíols madurs.

Etimològic
Sedum anopetalum

Adjectiu del llatí botànic format del grec ána, áno (enlaire) i pétalon (pètal), per tenir els pètals drets.

Etimològic
Sedum annuum

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser una planta anual.

Etimològic
Sedum anglicum

Anglicus, -a, -um (anglès) és un adjectiu del llatí medieval per referir-se a Anglaterra, per ser lloc d'habitació d'aquesta espècie.

Etimològic
Sedum anacampseros

Segons Plini, una herba a què s'atribuïen efectes màgics. Mot compost del grec anakámpto (retornar) i éros (amor), és a dir, retorn de l'amor, perquè suposadament feia recuperar els amants infidels. Segons J. Cadevall, forma part d'un grup de noms de plantes que feien servir com a filtres les magues i la gent supersticiosa

Etimològic
Sedum altissimum

Del llatí altissimus, -a, -um, (molt alt, el més alt), grau superlatiu de altus, -a, -um (alt), per la seva més gran alçada en comparació amb les altres espècies.

Etimològic
Sedum alpestre

Neologisme del llatí botànic, per analogia d'altres adjectius del llatí clàssic com campestris, -e, format del llatí Alpes, -ium (la serralada d'aquest nom) o alpis, -is (la muntanya, en general), amb el sufix -estris, -e, que indica origen o hàbitat,  fent referència a les regions elevades en què sol trobar-se.

Etimològic
Sedum album

Del llatí albus, -a, -um (blanc), per tenir les flors d'aquest color.

Etimològic
Sedum acre

Del llatí acer, acris, acre (d'olor o sabor fort), referint-se al gust picant de la planta.

Etimològic
Sedum

Sedum, -i és el nom llatí de diferents crassulàcies (Sempervivum tectorum i Sedum sp. pl.). L'etimologia n'és incerta: Molts autors, entre ells el romà Fest, van afirmar que tenia relació amb el verb sedare (calmar, assossegar), perquè calmaven el dolor; altres, però, el van relacionar amb sedere (seure, ésser assegut), perquè reposen sobre les pedres; tanmateix, aquestes explicacions, avui, es consideren fantasioses.

El gènere Sedum fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Secció del nervi

Secció (f.) del nervi (m.). Tall transversal del nervi

Briòfits
Secció del marge

Secció (f.) del marge (m.). Tall transversal del marge

Briòfits
Secció

f. Tall transversal de l'estructura en què s'aprecia l'organització cel·lular.

Briòfits
Sec, aspecte

adj. Aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment en aquest estat, en les molses els fil·lidis es troben cargolats o plegats sobre el caulidi.

Briòfits
Sec

Briòfits: aspecte deshidratat del gametòfit. Normalment, en aquest estat, els fil·lidis de les molses es troben cargolats o plegats sobre el caulidi.

Plantes vasculars
Scrophularia peregrina

Del llatí peregrinus, -a, um (viatger, rodamon), perquè no dura gaire enlloc. Format de per (per) i ager, agri (el camp).

Etimològic
Scrophularia nodosa

Del llatí nodosus, -a, -um (nuós, ple de nusos), pels nusos inflats del rizoma.

Etimològic
Scrophularia alpestris

Epítet del llatí botànic. Per viure a la zona alpina o alpestre dels Pirineus.

Etimològic
Scrophularia

Nom del llatí medieval donat a algunes espècies d'aquest gènere, sobre tot Scrophularia nodosa. Segons Ambrosini (1666), vindria del llatí scrophula, -ae (galteres), per tenir el rizoma amb nusos inflats, que creien útils contra les galteres, anomenades vulgarment escròfules; Però afegeix que altres creuen que es diu així perquè els agrada als porcs o perquè es multiplica i prolifera com les truges, fent derivar el nom del llatí scropha, -ae (truja destinada a la reproducció).

El gènere Scrophularia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Scorzonera laciniata

Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), per les fulles molt dividides en segments filiformes o lacínies. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um.

Etimològic
Scorzonera humilis

Del llatí humilis, -e (baix, humil), derivat de humus, -i (el sòl, la terra), fent referència a l'alçària relativament petita de la planta.

Etimològic
Scorzonera hispanica

Del llatí hispanicus, -a ,um (d'Hispània o d'Espanya), indicant l'origen de la planta o el seu lloc principal d'habitació.

Etimològic
Scorzonera hirsuta

Del llatí hirsutus (pelut, eriçat), segurament pels aquenis, molt peluts i sedosos

Etimològic
Scorzonera

Paraula d'etimologia imprecisa. Coneguda com a "herba dels escurçons", derivaria del català escurçó o del francès antic scorzon, amb el mateix significat, perquè les seves arrels s'havien fet servir com a antídot contra les mossegades d'aquesta serp. Altres consideren que està formada dels mots italians scorza (escorça) i nera (negra), al·ludint al color de l'escorça de l'arrel d'aquesta planta, per a distingir-la d'una altra d'arrel blanca i semblant (en la forma i en l'ús), anomenada en italià scorzobianca (Tragopogon dubius).

El nom d'aquest gènere fou publicat per Linnè en 1753.

Etimològic
Scorpiurus sulcatus

Adjectiu llatí derivat de sulcus, -i (solc), pel llegum molt solcat o ratllat.

Etimològic
Scorpiurus subvillosus

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Etimològic
Scorpiurus muricatus subsp. subvillosus

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix sub- (una mica, quasi) i villosus, -a, -um (pelut), per ser la planta una mica peluda.

Etimològic
Scorpiurus muricatus

Del llatí muricatus, -a, -um (semblant als obriülls), derivat de murex, muricis (cargol marí espinós), fent referència a les excrescències espinescents del llegum.

Etimològic
Scorpiurus

Scorpiurus és el nom grecollatí d'una planta en Plini, probablement del gènere Heliotropium (boraginàcies); format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i ourá, -ás (cua), pel llegum caragolat que recorda la cua d'aquell aràcnid.

Gènere de les lleguminoses establert per Linnè sobre l'Scorpioides dels prelinneans. En crear el nom, Linnè el feu femení, essent-hi seguit àmpliament per la comunitat botànica; tanmateix, des de fa molt de temps s'ha adoptat majoritàriament el masculí pel paral·lelisme amb altres noms acabats en -urus.

Etimològic
Scolymus maculatus

Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la tija, ales, marges i nervis foliars amb màcules, per la qual cosa la planta sembla tacada.

Etimològic
Scolymus hispanicus

Del llatí hispanicus, -a, um (d'Hispània o Espanya), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Scolymus grandiflorus

Adjectiu del llatí botànic compost dels mots grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), aquest terme usat aquí en sentit vulgar, fent-ne referència a la relativa grandària de les calàtides.

Etimològic
Scolymus

Del grec skólymos, -ou, en llatí scolymos, -i, nom, segons Plini, d'una mena de card silvestre, probablement S. hispanicus o segons altres la carxofera (Cynara scolymus). El nom es fa venir del grec skólos (espina) o skólops (pal punxegut), i en fa referència a les fulles espinoses.

El nom d'aquest gènere fou establert per C. Linné en Species Plantarum, 1753.

Etimològic
Scleranthus perennis subsp. polycnemoides

Epítet compost format del gènere Polycnemon i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb el Polycnemon arvense.

Etimològic
Scleranthus perennis

Del llatí perennis, -e (durador, perenne), adjectiu aplicat en botànica a les plantes que, com aquesta, viuen tres anys o més.

Etimològic
Scleranthus annuus subsp. polycarpos

Epítet compost del grec polýs (molts) i karpós (fruit), que fa molts fruits.

Etimològic
Scleranthus annuus

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que dura un any), perquè és una planta anual.

Etimològic
Scleranthus

Epítet compost del grec sklerós (sec, dur) i ánthos (flor), potser pels seus calzes endurits i consistents.

Etimològic
Schinus molle

Lleugera alteració de la paraula peruana, mulli, per a designar aquest arbre.

Etimològic
Schinus

Del nom grec schínos, en llatí lentiscus, (el llentiscle), és a dir, planta semblant al llentiscle, aplicat aquí a una planta americana d'anàlogues propietats.

Linnè (1737) adopta el nom genèric Schinus en substitució de Molle de Tournefort (1694, 1700); i en el seu Hortus Cliffortianus (1738), el botànic suec dóna la següent explicació: “Schinus, [malgrat] sigui en Dioscórides nom aplicat al llentiscle, el faig servir en lloc del bàrbar Molle o Mulli”.

Etimològic
Scandix pecten-veneris

Del llatí pecten, ínis (la pinta) i venus, -eris (la deessa Venus), es a dir, pinta de Venus, nom vulgar que rep des de la llatinitat tardana i que ha passat a moltes llengües europees, fent referència als fruits allargats en forma d'agulles, pel bec molt desenvolupat. Linnè va prendre el sintagma sencer com a epítet específic.

Etimològic
Scandix macrorhyncha

Del grec makrós (gran) i rhýnchos (musell, morro dels animals), aquí referint-se al llarg bec dels carpels.

Etimològic
Scandix

Nom originalment grec usat pels autors grecs i llatins per a anomenar unes plantes umbel·líferes que podrien ser l'agulla de pastor (Scandix pecten-veneris) o el cerfull (Anthriscus sp.). Sobre l'etimologia del mot, de Theis afirma que prové del grec skío (jo punxo) recolzant-se en que al llatí tardà aquesta planta també es deia acula, diminutiu d'acus, -us (agulla), que comparteix la mateixa idea que el verb grec i perdura com a nom vulgar en català i altres idiomes. Tanmateix, jo no he pogut trobar en cap diccionari el verb skio, i sí sknípto, amb el significat de punxar.

El gènere Scandix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Scabiosa succisa

Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar), al·ludint, pel que sembla, a que la punta de l'arrel seminal mor, provocant el creixement d'arrels horitzontals.

Etimològic
Scabiosa stellata

Del llatí stellatus, -a, um (en forma d'estel o ple d'estels), referint-se a les arestes del calze, llargues i patents, en forma d'estel.

Etimològic
Scabiosa maritima

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, a les zones costaneres. Sinònim de litoralis.

Etimològic
Scabiosa graminifolia

Epítet del llatí botànic format de gramen, -inis (gram, gespa) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a les fulles linears, semblants a les de les gramínies.

Etimològic
Scabiosa crenata subsp. pulsatilloides

Epítet del llatí botànic compost pel nom d'una planta, pulsatilla, i el sufix grec -oídes (semblant a), per haver-se trobat una certa semblança amb una Pulsatilla.

Etimològic
Scabiosa crenata

Del llatí tardà crena, -ae (osca), potser fent referència a la vora fistonada de la corona de l'involucel.

Etimològic
Scabiosa columbaria

Nom comú de la planta en llatí medieval, derivat del llatí columba, -ae (colom). Segons De Theis, a Glossaire de botanique, "per les fulles caulinars, dividides, com una pota de colom".

Etimològic
Scabiosa atropurpurea

Epítet del llatí botànic format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu purpureus, -a, -um (de color de porpra), al·ludint al color de les flors que, essent molt variable, pot arribar a un vermell fosc.

Etimològic
Scabiosa

Del llatí scabiosus, -a, -um (aspre, sarnós) o de scabies, ei (aspror, sarna). En llatí medieval scabiosa era el nom de diferents plantes, com ara Scabiosa columbaria, que suposadament servien per a guarir la sarna. Altres pensen que el nom fa referència només a l'aspror de l'indument d'aquestes plantes.

El gènere Scabiosa fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Saxifragaceae (Saxifragàcies)

De Saxifraga, el principal gènere de la família.

Etimològic
Saxifraga vayredana

Espècie dedicada a l'il·lustre botànic olotí Estanislau Vayreda (1848-1901).

Etimològic
Saxifraga umbrosa

Del llatí umbrosus, -a, -um (ombrívol), fent al·lusió a la preferència de la planta pels llocs ombrívols.

Etimològic
Saxifraga tridactylites

De l'adjectiu grec tridáktylos (que té tres dits), compost de treis (tres) i dáktilos (dit) amb el sufix grec -ítes (semblant a), per tenir les fulles trífides o trilobulades.

Etimològic
Saxifraga stellaris subsp. robusta

Del llatí robustus, -a, um (fort, de roure), referint-se al port i la grandària de la planta.

Etimològic
Saxifraga stellaris

Del llatí stella, -ae (estel o estrella), stellaris, -e (allò referent als estels), aquí, semblant als estels, per la disposició dels pètals.

Etimològic
Saxifraga rotundifolia

Adjectiu del llatí botànic format de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), per l'aspecte arrodonit de les fulles, suborbiculars reniformes.

Etimològic
Saxifraga retusa

Del llatí retusus, -a, -um, participi passat del verb retundere (atenuar, esmussar), tal vegada per la disposició imbricada de les fulles, com aixafada.

Etimològic
Saxifraga pubescens

Del llatí pubescens, -entis, participi present del verb pubescere (començar a sortir la barba) i aquest de pubes, -is (el borrissol dels adolescents), pel toment borrissol que cobreix la planta.

Etimològic
Saxifraga pentadactylis

Del grec pentadáktylos (que té cinc dits), format per pénte (cinc) i dáktilos (dit), per tenir les fulles generalment dividides en cinc lòbuls linears.

Etimològic
Saxifraga paniculata

Derivat de panicula, -ae, diminutivo de panus, -i (cabdell), paniculatus, -a, -um vol dir literalment en forma de petit cabdell, per la forma de la inflorescència.

Etimològic
Saxifraga oppositifolia

Epítet del llatí botànic, compost de oppositus, -a, -um, participi passat del ver opponere (posar davant, oposar), per la disposició de les fulles, oposades.

Etimològic
Saxifraga obscura

Del llatí obscurus, -a, -um (obscur, fosc, difícil d'entendre), sens dubte per la dificultat d'assenyalar-la o caracteritzar-la bé.

Etimològic
Saxifraga nervosa

Del llatí nervus, -i (nervi) amb el sufix -osus, -a, -um (proveït de), pels nervis de les fulles, ben marcats.

Etimològic
Saxifraga muscosa

Del llatí muscus, -i (molsa) amb el sufix -osus, -a, -um (format per), per tenir una semblança amb la molsa.

Etimològic
Saxifraga media

Del llatí medius, -a, -um (intermedi), per la grandària relativa de les flors.

Etimològic
Saxifraga longifolia

Epítet del llatí botànic compost de longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (la fulla), per les fulles de la roseta, llargues, linear-espatulades.

Etimològic
Saxifraga lingulata

Del llatí gula, -ae o lingula, -ae (llengüeta de sabata), diminutiu de lingua, -ae (llengua), amb el sufix -atus, -ata, -atum (semblant a, proveït de), per la forma de les fulles.

Etimològic
Saxifraga iratiana

Segons J. Cadevall, fou dedicada per F. Schultz (1804-1876) a un nou i obscur botànic.

Etimològic
Saxifraga intricata

Del llatí intricatus, -a, -um (embolicat, intricat), fent al·lusió a la disposició dels nervis divaricats, ramificats.

Etimològic
Saxifraga hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (vellós, eriçat), pel pecíol, eriçat de pèls blancs.

Etimològic
Saxifraga granulata

Del llatí granulum, -i, diminutiu de granum, í (gra, fruit), amb el sufix -atus, -ata, -atum (proveït de, semblant a), pels petits bulbs de les arrels.

Etimològic
Saxifraga geranioides

Adjectiu del llatí botànic, compost de Geranium i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les dels geranis.

Etimològic
Saxifraga cuneifolia

Adjectiu del llatí botànic format de cuneus, -i (tascó) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles.

Etimològic
Saxifraga clusii

Espècie dedicada a Charles de l'Écluse (1526-1609), nom llatinitzat com Carolus Clusius, metge i botànic flamenc, autor de Rariorum plantarum historia, 1601.

Etimològic
Saxifraga catalaunica

Adjectiu format del nom de Catalunya en llatí medieval, Catalaunia, -ae, per ser planta pròpia de Catalunya.

Etimològic
Saxifraga caesia

Del llatí caesius, -a, -um (blavenc), pel color de les fulles.

Etimològic
Saxifraga aspera

Del llatí asper, -a, -um (aspre), per les pestanyes rígides de les fulles.

Etimològic
Saxifraga aquatica

Del llatí aquaticus, -a, -um (que viu a l'aigua o a prop), per l'estació de la planta.

Etimològic
Saxifraga androsacea

Per la seva marcada semblança amb una planta del gènere Androsace (primulàcies).

Etimològic
Saxifraga ajugifolia

Adjectiu del llatí botànic, compost de Ajuga i folium, -ii (la fulla), per alguna semblança de les fulles amb les d'Ajuga chamaepitys.

Etimològic
Saxifraga aizoon

Per la semblança amb alguna planta dels gèneres Aizoon o Sempervivum.

Etimològic
Saxifraga aizoides

Epítet del llatí botànic compost de Aizoon i el sufix grec -oídes (semblant a) per una remota semblança amb algun Aizoon.

Etimològic
Saxifraga

Nom compost del llatí saxum, -i (roca) i frangere (trencar). Saxifraga, -ae i saxifragum, -i era el nom que els antics, entre ells Plini, donaven a plantes que es feien servir per a dissoldre càlculs o pedres de la bufeta, com ara Adiantum capilus-veneris o Asplenium adiantum-nigrum; però cap de les incloses avui al gènere Saxifraga que Linné va prendre de Tournefort, per a plantes amb l'hàbit de viure a les escletxes de les roques, potser reinterpretant la idea que aquestes plantes trenquen la roca.

Etimològic
Saussurea alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (referent als Alps o que hi viu), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Saussurea

Nom del llatí botànic creat per A.-P. de Candolle en 1810, en homenatge als naturalistes suïssos, pare i fill, Horace-Bénédict de Saussure (1740-1799) i Nicolas-Théodore de Saussure (1767-1845).

Etimològic
Sauleda, la

f. Bosc de salzes (saules)

Topònim a prop de Palafrugell (Baix Empordà)

Etnobotànica
Satureja vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta comuna.

Etimològic
Satureja calamintha subsp. ascendens

Del llatí ascendens, -entis (que puja), per les tiges floríferes ascendents.

Etimològic
Satureja calamintha

Per haver estat classificada abans del gènere Calamintha.

Etimològic
Satureja alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), perquè hi viu.

Etimològic
Satureja acinos subsp. meridionalis

Del llatí meridionalis, -e ( del sud, meridional), per ser planta més pròpia de l'Europa meridional.

Etimològic
Satureja acinos

En Dioscòrides i Plini, acinos és una planta aromàtica semblant a l'alfàbrega, però més peluda.  Linné, amb aquest mot genèric, formà l'específic del seu Thymus Acinos, que Clairville passà al gènere Calamintha.

Etimològic
Satureja

Mot amb que Plini i altres autors clàssics anomenaven algunes labiades, entre elles la sajolida (Satureja hortensis). Virgili recomanava plantar-la prop dels ruscos per ser una excel·lent planta mel·lífera. L'origen del mot és incert. Linné el relacionava amb satyrus (el sátir), pels efectes afrodisíacs que se l'atribuïen. Altres autors el relacionen amb s'átar, nom àrab de moltes labiades. Cadevall el relaciona amb el llatí satura, -ae (l'estofat), pel costum de condimentar-lo amb sajolida.

El gènere Satureja fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Sarothamnus vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Etimològic
Sarothamnus scoparius

Del llatí scoparius, -ii (l'escombraire), derivat de scopae, -arum (l'escombra), pels seus usos; insistint en la mateixa idea que el nom, però amb arrels llatines.

Etimològic
Sarothamnus purgans

Purgans (que neteja) és participi present del verb llatí purgare (netejar, purificar), per haver-se usat les fulles i fruits com a purgants.

Etimològic
Sarothamnus catalaunicus

Del llatí catalaunicus, -a, -um (de Catalunya), per la seva habitació.

Etimològic
Sarothamnus arboreus subsp. catalaunicus

Mot del llatí medieval que vol dir de Catalunya, perquè la planta hi viu preferentment.

Etimològic
Sarothamnus arboreus

Del llatí arboreus, -a, -um (referent als arbres), derivat d'arbor, -oris (arbre), pel seu port arbustiu.

Etimològic
Sarothamnus

Del grec sáros (escombra) i thámnos (mata), per emprar-se a pagès les seves branques per a escombrar les eres.

Etimològic
Sarcocapnos enneaphylla

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla). Per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.

Etimològic
Sarcocapnos

Del grec sarx, sarkós (carn), i kapnós que, com kápnion, vol dir la fumària. De Candolle li aplica aquest nom per la crassitud de les fulles, que contrasta amb altres de gèneres afins.

Etimològic
Sapròfit, Sapròfida

Dit de la planta que es nodreix de matèria orgànica en descomposició del sòl; algunes espècies fins i tot ja no tenen clorofil·la i doncs no són verdes.

Plantes vasculars
Saponaria vaccaria

Del llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Etimològic
Saponaria officinalis

Per haver-se usat l'arrel contra la icterícia o fel sobreeixit. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això Linné el va fer servir per anomenar algunes d'aquestes plantes.

Etimològic
Saponaria ocymoides

Del grec okymoeidés, de ókymon, en llatí ocimum (l'alfàbrega), amb la terminació -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les d'alfàbrega.

Etimològic
Saponaria elegans

Del llatí elegans, elegantis (elegant, delicat), per la seva delicadesa.

Etimològic
Saponaria caespitosa

Del llatí caespes, caespitis que vol dir la gespa o herba que s'arrenca amb la gleva, i el sufix -osus, -osa, -osum, que denota abundància, per presentar-se en matetes.

Etimològic
Saponaria bellidifolia

Del llatí bellis, bellidis (la margaridoia) i folium (fulla), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Saponaria

Derivada del llatí sapo, saponis (sabó) amb el sufix -arius, -a, -um (dotat de), es a dir, sabonós. Paraula del llatí medieval per anomenar la saponària o herba sabonera, perquè el suc de la planta fa escuma i la soca i les arrels es feien servir com a sabó.

Etimològic
Santolina chamaecyparissus subsp. pecten

Del llatí pecten, -inis (la pinta), per la disposició en dues fileres de les divisions foliars.

Etimològic
Santolina chamaecyparissus

Del grec chamaikypárissos (xiprer nan), nom d'una planta vermífuga que podria ser aquesta o Tanacetum vulgare; per la semblança de les fulles amb les dels xiprers.

Etimològic
Santolina benthamiana

Dedicada al gran botànic anglès George Bentham (1800-1884), que va herboritzar als Pirineus en 1925, i autor de Catalogue de plantes indigènes des Pyrénées...

Etimològic
Santolina

Nom d'origen poc clar que la majoria d'autors fan derivar del llatí Sanctum Linum (el Sant Llenç), fent referència a les nombroses virtuts remeieres atribuïdes a la planta. Altres, com ara De Theis en Glossaire de Botanique, el relacionen amb el llatí santones, -um, nom dels habitants d'una regió de la Gàl·lia, com una deformació de santonina.

El gènere Santolina fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Sanicula europaea

Del llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per ser-ne una planta autòctona.

Etimològic
Sanicula

Nom de la planta en llatí medieval, que es fa derivar del llatí sanus, -a, -um (sa, guarit), amb el sufix diminutiu, per les virtuts curatives, sobre tot vulneràries, que se li atribuïen.

El gènere Sanicula fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Sanguisorba officinalis

Pel seu ús medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals. Per això, Linnè el va fer servir per a anomenar algunes d'aquestes plantes.

Etimològic
Sanguisorba minor subsp. balearica

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per haver-se documentat la troballa de la planta a l'illa de Mallorca.

Etimològic
Sanguisorba minor

Del llatí minor, -oris (més petit) perquè té menys alçària, comparada amb S. officinalis.

Etimològic
Sanguisorba

Sanguisorba és el nom en llati medieval de les pimpinelles (Sanguisorba oficinalis i S. minor). Leonard Fuchs fou qui primer denominà així aquesta planta. La majoria dels autors fan venir el nom del llatí sanguis, -inis (sang) i sorbere (xuclar) perquè, a causa de l'àcid tànnic que conté, es feia servir com a hemostàtic (per a estroncar la sang). Però potser que, més aviat, estigui relacionat amb l'antic nom, sorbastrella, que rebien a Itàlia dites plantes, compost de sorbus, -i (el server o servera) i -astrella, forma diminutiva del sufix despectiu -aster, -astra, -astrum (no genuí, silvestre), perquè les fulles recorden les dels severs de fulla dividida, principalment Sorbus domestica.

El gènere Sanguisorba fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Samolus valerandi

Linné va prendre el nom de l'espècie de Jean Bauhin (Historia Plantarum, 1650-1651), que havia dedicat aquesta planta al seu parent, amic i col·laborador, l'apotecari i botànic francès Valerand Dourez.

Etimològic
Samolus

Nom en llatí d'una planta desconeguda. Segons Plini, era el nom que els druides donaven a una planta que creix en llocs humits i que els gals feien servir com a remei contra les malalties de porcs i bous. El mot té probablement un origen celta, sam (saludable) i mos (porc). Altres teories, menys consistents, el fan derivar del llatí sanum, -i (sa) i olus, eris (la verdura), per les qualitats d'aquesta planta anomenada en català dolceta i enciamet de la Mare de Déu (Samolus valerandi). Linné, amb poc fonament, el relaciona amb l'illa de Samos i la terrissa que s'hi produïa: samiolus, -a -um (fet a Samos).

El gènere Samolus, fou establert per Tournefort i validat per Linné en Species Plantarum, 1753.

 

Etimològic
Sambucus racemosa

Del llatí racemosus, -a, -um (ple de raïms o arraïmat), al·ludint a la inflorescència o disposició de les flors.

Etimològic
Sambucus nigra

Del llatí niger, -gra, -grum (negre), probablement pel color dels fruits madurs.

Etimològic
Sambucus ebulus

D'ebulus, -i, nom de la planta en llatí. Aquí en aposició.

Etimològic
Sambucus

Sambucus o sabucus, era el nom llatí d'aquesta planta. Entre els romans, la sambuca era un instrument de corda, com una arpa, fet de fusta d'aquest arbre que, segons Plini, no té més que pell i ossos.

L'espècie Sambucus fou publicada per Linné en 1753.

Etimològic
Sàmara

Fruit sec indehiscent que conté una sola grana i que és envoltat d’una expansió membranosa en forma d’ala; les sàmares són disseminades pel vent.

Plantes vasculars
Salvia verbenaca

És una de les Verbenaca dels autors prelinneans, així dites per tenir les fulles semblants a les de la Verbena.

Etimològic
Salvia pratensis

Del llatí pratensis, -e (dels prats), perquè sol fer-se als prats.

Etimològic
Salvia

Salvia, -ae és el nom llatí de les sàlvies en sentit genèric, relacionat amb salvus, -a, -um (sa, indemne) i salvere (trobar-se bé), per considerar-la de gran valor per a guarir les més diverses malalties.

El gènere fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Saludador Persona a qui s’atribueix el do màgic de poder guarir certs mals. Etnobotànica
Salmai, saumai

m. Arbre o arbust que no és mústic del tot.

Bruguera (Ripollès)

Etnobotànica
Salix purpurea

Del llatí purpureus, -a, -um (de color porpra); segons Linné, pels vímets, generalment d'un color sanguini coral·lí.

Etimològic
Salix elaeagnos subsp. angustifolia

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Etimològic
Salix elaeagnos

Nom, aquí en aposició, que fa referència a l'Elaeagnos angustifolia, una espècie exòtica, per tenir-hi una semblança.

Salix atrocinerea

Epítet del llatí botànic que vol dir gris fosc, format amb el prefix atro- (obscur) i l'adjectiu cinereus, -a, -um (cendrós), fent referència al borrissol grisenc que cobreix les fulles i branquillons joves.

Etimològic
Salix alba

Del llatí albus, -a , -um (blanc), per les rames novelles i les fulles, blanques, sedoses.

Etimològic
Salix

Salix, -icis és el nom dels salzes en llatí. Potser relacionat amb el verb salire (saltar, però també llucar, rebrollar), per la capacitat d'aquestes plantes de fer tanys i créixer ràpidament.

El gènere Salix fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Sagitat, Sagitada

En forma de sageta.

Plantes vasculars
Sagina subulata

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Etimològic
Sagina procumbens

Del llatí procumbere (ajeure's), pels troncs ajaguts.

Etimològic
Sagina maritima

Per la seva estació litoral.

Etimològic
Sagina apetala subsp. ciliata

Del llatí ciliatus, -a, -um (amb celles) de cilium, -ii (la cella), és a dir, que té cilis o pels disposats com les celles.

Etimològic
Sagina apetala

Formació llatinitzada del grec apétalos, de la privativa a- (sense) i petalós (pètal); per tenir els pètals molt petits i fins.

Etimològic
Sagina

Del llatí sagina, -ae (aliment per a engreixar), nom que Linnè va prendre de Lobelius, qui va denominar Saginae Spergula a l'espèrgula de camp (Spergula arvensis), perquè aquesta planta se sembrava a les pastures de Brabant per a servir d'aliment a las vaques. Cadevall creu que el gènere Sagina va rebre el nom per antífrasi, ja que són plantes que, per la seva petitesa, de poc poden servir per a pasturar.

Etimològic
Sabós

adj. Vegetal que té molta saba.

Agullana (Alt Empordà)

Etnobotànica
Sàbia

f. Saba. Líquid que circula pels vasos conductors de les plantes.

Les Llosses (Ripollès)

Etnobotànica
Rutaceae (Rutàcies)

Del gènere Ruta.

Etimològic
Ruta pubescens

Del llatí pubescens, participi present del verb pubescere (cobrir-se de borrissol), pel curt toment de la planta.

Etimològic
Ruta montana

Del l'adjectiu llatí montanus, de mons, montis (la muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Ruta graveolens

Del llatí graveolens (d'olor forta, pudent), paraula composta de gravis, -e (carregat, fort) i olens, participi present del verb olere (fer olor), per la olor que desprèn.

Etimològic
Ruta chalepensis subsp. angustifolia

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), això és, de fulles estretes.

Etimològic
Ruta chalepensis

Mot del neollatí botànic format de Chalab o Haleb nom original de la ciutat síria d'Alep, per la seva suposada procedència.

Etimològic
Ruta bracteosa

Sinònim del llatí bracteatus, -a, -um derivat de bractea, -ae (làmina prima de metall o fusta), és a dir, que té bràctees, al·ludint a les bràctees conspícues.

Etimològic
Ruta angustifolia

Del llatí angustus, (estret) i folium (fulla), això és, de fulles estretes.

Etimològic
Ruta

Del llatí ruta, -ae, en grec, ryté, paraula peloponèsia, en lloc de péganon, el nom més comú per a aquesta planta.

El gènere Ruta fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Ruscus aculeatus

Del llatí aculeatus, -a, -um (punxegut), pels aculis a l'àpex dels cladodis.

Etimològic
Ruscus

Segons Plini, nom llatí d'una planta punxant que amb tota probabilitat seria el galzeran (Ruscus aculeatus).

El gènere Ruscus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Etimològic
Rupícola

Dit de la planta que viu a les roques.

Plantes vasculars
Rumex scutatus

Del llatí scutatus, -a, -um (armat d'escut), per la forma de les fulles.

Etimològic
Rumex pulcher

Del llatí pulcher, -cra, -crum (bell, formós), per l'aspecte general de la planta.

Etimològic
Rumex obtusifolius

Del llatí obtusus, -a, -um, participi passat del verb obtundere (esmussar, espuntar) i folium, -ii (fulla), referint-se a la forma de l'àpex de les fulles.

Etimològic
Rumex longifolius

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles llargues i lanceolades.

Etimològic
Rumex cristatus

Del llatí cristatus, -a, -um (crestallut), per les valves dentades del periant.

Etimològic
Rumex crispus

Del llatí, crispus, -a, -um (cresp, arrissat), perquè té les fulles crespes, ondulades pel marge.

Etimològic
Rumex conglomeratus

Del llatí conglomeratus, -a, -um, participi passat de conglomerare (aglomerar), per les flors reunides en verticil·lastres densos.

Etimològic
Rumex bucephalophorus

Per a designar aquesta espècie, Fabio Colonna, el cèlebre botànic napolità, emprà aquest mot compost format del grec boús (bou), kefalé (cap) i phoréo (portar), per la forma dels pedicels i calzes fructífers, que recorden la figura d'un crani de bou.

Etimològic
Rumex

Del llatí rumex -icis, nom llatí d’algunes espècies d'aquest gènere que ja trobem en els autors més antics, i conegudes vulgarment com agrelles,

Etimològic
Ruderal

Dit de la planta que creix en llocs alterats per l’activitat humana o pels animals domèstics (del llatí rudus-eris, ruïnes, enderrocs, ambient viari) (per extensió és ruderal l’ambient alterat per l’home o pels animals).

Plantes vasculars
Rubus ulmifolius

Adjectiu compost del llatí ulmus, -i (l'om) i folium, -ii (fulla), per la semblança dels folíols amb les fulles d'aquest arbre.

Etimològic
Rubus tomentosus

Adjectiu derivat del llatí tomentum, -i (el borrissol), per les fulles blanquinoses, sobre tot la cara inferior.

Etimològic
Rubus thyrsoideus

Del grecollatí thyrsus, -i (tirs) i el sufix grec -eidés (semblant a, en forma de) llatinitzat, per la seva inflorescència. Plini anomenava thyrsus a les tiges de les plantes, i en la mitologia clàssica, tirs és com es deia el bastó del déu Bacus; però també el nom, ara en desús, d'un tipus d'inflorescència paniculiforme.

Etimològic
Rubus saxatilis

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), derivat de saxum, -i (la roca), per la seva estació.

Etimològic
Rubus plicatus

Del llatí plicatus, -a, -um (plegat, amb plecs), al·ludint als plecs que tenen els folíols.

Etimològic
Rubus idaeus

Del grec ídaios (del mont Ida, a l'illa de Creta); En Dioscorides, bátos ídaia (l'esbarzer de l'Ida). Aquí, amb un sentit extensiu, indica la seva estació.

Etimològic
Rubus hirtus

Del llatí hirtus, -a -um (setós, eriçat), per presentar abundants espínules; sinònim d'hirsutus, -a -um.

Etimològic
Rubus glandulosus

Del llatí glandulosus, -a, -um (que té glàndules), per les glàndules dels peduncles i del calze.

Etimològic
Rubus fruticosus

Del llatí fruticosus, -a, -um (arbustiu), de frutex, -icis (arbust), per l'alçària.

Etimològic
Rubus discolor

Mot llatí que significa 'de diferent color' compost del prefix dis- (dos) i color, -oris (color), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; sinònim de bifrons.

Etimològic
Rubus corylifolius

Compost del llatí corylus, -i (l'avellaner) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquest arbust.

Etimològic
Rubus caesius

Del llatí caesius, -a -um (que és blau), per la coloració blavenca del fruit madur.

Etimològic
Rubus bifrons

Paraula llatina que vol dir 'de dues cares', composta de bis (dos) i frons, frontis (el front o cara), per raó dels dos colors diferents que presenten els folíols a l'anvers i al revers; el mateix que discolor, oposat a unicolor.

Etimològic
Rubus bellardii

Dedicada a Carlo Antonio Ludovico Bellardi (1741-1826), metge, botànic i micòleg italià, col·laborador d'Allioni.

Etimològic
Rubus

Rubus és la denominació llatina antiga dels esbarzers (Rubus sp. pl.), però també de la gerdera (R. idaeus) i de diferents rosers silvestres (Rosa sp. pl.)

Etimològic
Rubiaceae (Rubiàcies)

Aquesta família pren el nom del gènere tipus Rubia.

Etimològic
Rubia tinctorum

En llatí, tinctorum és el genitiu plural de tinctor, oris (el tintorer) i es tradueix literalment com 'dels tintorers', al·ludint a l'ús que en feien de les arrels com a colorant.

Etimològic
Rubia peregrina

Del llatí peregrinus, -a, -um (peregrí, estranger), mot relacionat amb pereger o peregris (viatger). Generalment, el nom es relaciona amb la capacitat de la planta de viatjar enganxada a la roba o al pèl dels animals. Tanmateix, altres creuen que es refereix al seu hàbit enfiladís o a la capacitat d'expandir-se pel seu hàbitat.

Etimològic
Rubia

En llatí, rubia herba o simplemente rubia, era el nom, sobretot, de la Rubia tinctòria, però també de la Rubia peregrina. El nom deriva de rubeus, -a -um o ruber, -ra, -rum (vermell, roig), relacionats amb el verb rubere (ser de color vermell o esdevenir-ne), referint-se al color vermell de les arrels; o, en paraules de Plini, radix rubra est.

Etimològic
Rreseda phyteuma

Phytéuma és el nom grec d'aquesta herba, de la qual també parla Plini.

Etimològic
Rovelloner

m. Planta a redós de la qual s’hi crien rovellons.

Cornudella (Priorat)

Etnobotànica
Rovellonada

f. Molts rovellons.

La Clusa (Berguedà)

Etnobotànica
Rouretell

m. Roure petit poc després d’haver nascut d’una gla.

(Pla de l’Estany)

Etnobotànica
Rourera

f. Roureda. Bosc de roures.

La Baronia de Rialb (Noguera)

Etnobotànica
Rouràs

m. Roure gros.

Vilada (Berguedà)

Etnobotànica
Roural

m. Conjunt d’alguns roures.

Sisquer (Solsonès)

Etnobotànica
Rotàci, Rotàcia

Dit de la corol·la de simetria regular (actinomorfa) amb els pètals oberts (planers i patents) que s’assembla a una roda.

Plantes vasculars
Roseta

(De fulles), grup de fulles aglomerades radialment, com una rosa. (en deriva rosulat –ada, que és proveït de rosetes).

Plantes vasculars
Rosaceae (Rosàcies)

De Rosa, nom del principal gènere de la família.

Etimològic
Rosa villosa

Del llatí villosus, -a, -um (llanut), de villus, -i (pèl, llana), pel toment dels folíols.

Etimològic
Rosa tomentosa

Adjectiu del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), pel toment dels folíols. El sufix -osus, -a, -um amb un substantiu indica que en té molt o n'està ple.

Etimològic
Rosa stylosa

Format dels llatí stylus, -i (punta, punxó), al·ludint a la longitud de la columna estilar respecte al disc.

Etimològic
Rosa spinosissima

Forma superlativa del llatí spinosus, -a, -um (que té espines), per ser planta molt espinosa.

Etimològic
Rosa sempervirens

Adjectiu del llatí botànic que significa literalment 'sempre verda', per les seves fulles persistents tot l'any; com Cupressus sempervirens.

Etimològic
Rosa saepium

Del llatí saepes, -is (bardissa, tanca); la forma de genitiu plural és saepium (dels bardissars), per la seva estació.

Etimològic
Rosa ruscinonensis

Adjectiu gentilici derivat de Ruscino, nom en llatí medieval del Rosselló, al·ludint a la seva principal habitació.

Etimològic
Rosa rubrifolia

Adjectiu compost del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell) i folium, -ii (la fulla), pel color de les fulles joves.

Etimològic
Rosa rubiginosa

Del llatí rubigo, -inis (rovell), al·ludint al color ataronjat-vermellós de les glàndules del peduncle.

Etimològic
Rosa reuteri

Dedicada a Georges François Reuter (1808-1872), director del Jardí Botànic de Ginebra, col·laborador de P. Edmond Boissier.

Etimològic
Rosa pouzinii

Dedicada per Trattinnick a M. H. César Pouzin (1768-1822), botànic francès, apotecari i professor a l'Escola de Farmàcia de Montpeller, que la va trobar prop d'aquesta ciutat.

Etimològic
Rosa pomifera

Del llatí pomifer, -a, -um (que porta o produeix fruita), al·ludint al fruit esfèric; derivat de pomum, -i, mot llatí per a referir-se a qualsevol arbre fruiter.

Etimològic
Rosa pimpinellifolia

Per la semblança de les fulles amb les de la Pimpinella (Sanguisorba minor)

Etimològic
Rosa myriacantha

Del grec myríoi (innombrables) i ákantha, -es (agulló), per la infinitat que d'ells té la planta.

Etimològic
Rosa moschata

Adjectiu del llatí botànic format del grec móschos, -ou (el mesc), pròpiament 'rosa de mesc', per la seva olor.

Etimològic
Rosa mollissima

Mollissimus, -a, -um, superlatiu llatí de mollis, -e (tou,suau), pel toment dels folíols.

Etimològic
Rosa mollis

Del llatí mollis, -e (tou, suau), pel suau toment dels folíols.

Etimològic
Rosa micrantha

Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per tenir les flors petites.

Etimològic
Rosa glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pels folíols d'un característic color blavenc gebrat.

Etimològic
Rosa gallica

Del llatí gallicus, -a, -um (de Gàl·lia o França), per la seva habitació preferent.

Etimològic
Rosa canina

Del llatí canis, -is (el gos): aquest qualificatiu, com els noms grecollatins cynósbatos (esbarzer caní) i cynórrhodon (rosa canina), sembla que inclou una idea despectiva, com de planta borda, silvestre o planta margenera, wayside dels anglesos.

Etimològic
Rosa arvensis

Del llatí arvensis, -e, derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva estació.

Etimològic
Rosa alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps), per la seva estació als Alps.

Etimològic
Rosa agrestis

Del llatí agrestis, -e (campestre, de pagès) derivat de ager, agri (el camp cultivat), per la seva estació.

Etimològic
Rosa adenophora

Adjectiu compost del grec adén, -enós (glàndula) i el sufix -phóra (que porta, proveït de), és a dir, glandulosa.

Etimològic
Rosa

Del llatí rosa, -ae, nom donat pels romans a la flor del roser, i, per extensió, també a aquesta planta.

Etimològic
Rorippa sylvestris

Del llatí sylvestris, -e (del bosc), derivat de sylva o silva, -ae (el bosc), per viure al bosc.

Etimològic
Rorippa pyrenaica

Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Etimològic
Rorippa nasturtium-aquaticum

Linnè havia classificat aquesta planta com Sisymbrium nasturtium-aquaticum. Quan la planta fou reclassificada dins del gènere Rorippa, li van mantenir sencer l'epítet específic. La primera part és el nom que Plini donava a aquesta planta i la segona fa al·lusió al seu hàbitat particular, del llatí aquaticus, -a, -um (aquàtic, que viu al aigua).

Etimològic
Rorippa

Nom d'origen i significat desconeguts. Segons J. Cadevall, podria provenir del llatí ros, roris (rosada) en el sentit d'aigua clara, i ripa, -ae (la ribera), per viure a la vora d'aigües dolces la major part de les espècies.

El gènere Rorippa fou publicat en 1760 per J. A. Scopoli, que en prengué el nom de C. Gesner.

Etimològic
Ronyac Tumoració a la soca d’un arbre. Etnobotànica
Romerot

adj. Romer que no té bon aspecte.

Cardell (Baix Cinca)

Etnobotànica
Roemeria violacea

Pel color dels pètals.

Etimològic
Roemeria hybrida

Del llatí hybrida, que vol dir híbrid, barrejat, procedent de pares d'espècies diferents. Potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Cadevall creu que aquest epítet no hi és escaient (nomen ineptum).

Etimològic
Roemeria

Dedicada a J. J. Roemer (1763-1819), botànic, metge i naturalista suís, col·laborador de Schultz.

Etimològic
Robinia pseudo-acacia

Del grec pseudés (fals), per no ser la veritable acàcia.

Etimològic
Robinia

Dedicada al jardiner Jean Robin que la introduí a França en 1601.

Etimològic
Rizoma

Tija subterrània (però sovint superficial o fins i tot visible), allargada i de creixement horitzontal. Tot i l’aspecte d’arrel, és una tija que cada any emet noves branques aèries i també rels subterrànies. (en deriva rizomatosa, la planta que té rizomes)

Plantes vasculars
Rizoide

m. Estructura filamentosa que fixa el gametòfit al substrat. Té aparença de petita arrel. Poden sortir a la base de la planta però també al caulidi.

Briòfits
Ribes uva-crispa

Epítet compost del llatí uva, -ae (el raïm) i crispus, -a, -um (eriçat), perquè els fruits s'assemblen a grans de raïm i sovint són eriçats.

Etimològic
Ribes rubrum

Del llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color dels fruits.

Etimològic
Ribes petraeum

Del llatí petraeus, -a, -um (que viu entre les pedres), pel seu lloc d'habitació. En llatí clàssic, aquest adjectiu feia referència a diferents ciutats construïdes en les roques, la més famosa de les quals és Petra.

Etimològic
Ribes grossularia

Grossularia, -ae era el nom que, en llatí medieval, rebien els ribers, agrassons o grosellers. Deriva del llatí clàssic grossula, -ae que es un diminutiu de grossus , -i (figa immadura). Aquí, grassularia, que és nom femení, es troba en aposició, és a dir, sense concordança amb el nom genèric.

Etimològic
Ribes alpinum

Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per la seva estació.

Etimològic
Ribes

Mot probablement procedent de l'àrab ribas o del persa riwas (de gust àcid), nom que a l'Orient rebia un ruibarbre (Rheum ribes, poligonàcies). Sembla que el nom apareix per primer cop a Occident a la segona meitat del segle XIII, en una traducció al llatí que feu Simó Januensis de l'obra de Ibn Sarabi o Serapió el Jove Liber Serapionis aggregatus in medicinis simplicibus..., i el nom fou adoptat per les oficines de farmàcia, però aplicat a plantes molt diferents, com són els agrassons o ribers (Ribes sp. pl.), potser pels seus fruits àcids i unes propietats medicinals semblants. J. Cadevall no creu desencertat suposar-ne un parentiu amb berberis, del qual bé podria ser anagrama, per analogia dels fruits.

El gènere Ribes fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Rhus coriaria

Del llatí corium, -i (el cuiro), perquè és planta empleada pels assaonadors.

Etimològic
Rhus

Del llatí rhus, rhois (en grec, rhoús), és el nom del sumac; es deriva, igual que rosa, del celta rhudd (vermell), pel color del fruit. En Dioscòrides s'aplica també a una "gramínia que creix als camps i a les teulades", que Plini anomena phoenicea herba i que molts autors identifiquen amb Lolium perenne. Segons Plini, el Rhus dels grecs no té nom equivalent en llatí i diu que és un arbust amb fulles de murtra al qual anomena frutex coriarius, sens dubte el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere Rhus (Anacardiaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754) –qui, a més, hi inclou els tournefortians Toxicodendron i Cotinus.

Etimològic
Rhododendron ferrugineum

Del llatí ferrugineus, -a, -um (de ferro), pel color de rovell que tenen les fulles en llur revers.

Etimològic
Rhododendron

Del grec rhódon, -ou (rosa) i déndron, -ou (arbre), pel port arbustiu de diverses espècies i les flors grans i rosades. En l'Antiguitat rhododendron  era principalment el baladre. Segons Plini, era sinònim de nerion i era un arbust de fulles semblants a les del llorer i flors que s'assemblen a la rosa. Però també es deia rhododendron una planta pòntica "que produeix una mel que provoca la follia" i que podria ser una azalea (Rhododendron ponticum).

El gènere Rhododendron fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Rhodiola rosea

Del llatí roseus, -a, -um (allò referent a la rosa), referint-se al mateix que el nom genèric, és a dir, la olor a rosa dels arrels i no al color de les flors, més aviat groguenques o vermelloses.

Etimològic
Rhodiola

Segons de Théis (Glossaire de botanique), del grec rhódos, -ou (la rosa) amb el sufix diminutiu llatí; per la olor a rosa que desprenen les arrels de l'espècie típica Rhodiola rosea.

El gènere Rhodiola fou publicat per Linné en 1753.

 

Etimològic
Rhinanthus pumilus

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la seva escassa alçària.

Etimològic
Rhinanthus minor

Del llatí minor, -oris (menor) per tenir les flors petites, comparat amb R. major.

Etimològic
Rhinanthus

Del grec rhis, rhinós (nas, musell) i ánthos, -eos (flor), al·ludint a la forma de la corol·la; Segons el propi Linnè, que encunyà el nom, per la forma de la flor, nassuda.

Etimològic
Rhaponticum cynaroides

Epítet del llatí botànic format amb Cynara  i el sufix grec -oídes (semblant a), per tenir alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere.

Etimològic
Rhaponticum

Del grecollatí Rha (el riu Volga) i el llatí Ponticus, -a, -um (del Pont o mar Negra i terres circumdants), emparentat amb el grec póntos, -ou (mar). Dioscòrides anomenava rha una planta d'arrel negra que naix més enllà del Bòsfor, d'on es porta, i que, segons el Pseudo Dioscòrides, els romans anomenaven rha Ponticoum, que suposadament seria un ruibarbre (Rheum sp. pl.), de la família Poligonaceae. Així doncs, rhaponticum seria, literalment, ruibarbre del Pont.

El gènere Rhaponticum (Compositae) fou creat por S. Vaillant en 1719 i validat pel mateix autor en 1754; sens dubte va rebre aquest nom perquè diferents espècies del gènere havien estat incloses ja per alguns botànics prelinneans, com ara C. Bauhin, entre els Rhaponticum genuins.

Etimològic
Rhamnus saxatilis

Adjectiu llatí derivat de saxum, -i (roca), que significa 'que viu entre les roques', per la seva estació.

Etimològic
Rhamnus pumila

Del llatí pumilus, -a, -um (nan), per la reduïda talla de la planta.

Etimològic
Rhamnus lycioides

Nom llatí compost de lycium (arç de tanques o cambronera) i el sufix grec -oídes (semblant), per la seva semblança amb el Lycium europaeum.

Etimològic
Rhamnus infectoria

Del llatí infectorius, -a, -um (que serveix per a tenyir), per l'aplicació del seu fruit, que és la grana d'Avinyó o de Pèrsia, usada per fer tint de color groc.

Etimològic
Rhamnus frangula

Nom del llatí botànic (d'un gènere de les ramnàcies), aquí en aposició; derivat del verb llatí frangere (trencar, fragmentar), al·ludint al caràcter fràgil del seu brancatge.

Etimològic
Rhamnus cathartica

Del grecollatí catharticus, -a, -um, que vol dir 'purgant', per la propietat medicinal dels seus fruits.

Etimològic
Rhamnus alaternus

Alaternus és el nom, femení, d'un arbre, en Plini, semblant, per les fulles, a l'olivera i a l'alzina. Si bé pot servir com a recurs mnemotècnic, no te cap relació, com s'acostuma a dir, amb l'adjectiu alternus, -a, -um, fent referència a la disposició de les fulles.

Etimològic
Rhamnus

Del grec rhámnos, -ou, nom femení que designava diferents arbusts i arbrets espinosos. Segons J. Cadevall, es fa venir del celta ram (brancatge), en llatí ramus, -i, per la seva marcada ramificació.

El gènere Rhamnus (Rhamnaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). Encara que aquest i altres botànics li van assignar gènere masculí, l'ICN va imposar el femení, seguint criteris filològics.

Etimològic
Rhamnaceae (Ramnàcies)

Del gènere Rhamnus.

Etimològic
Rhagadiolus stellatus

Epítet format del llatí stella (estel, estrella), aquí al·ludint a la forma d'estel que adopten els aquenis externs.

Etimològic
Rhagadiolus

Mot del llatí botànic, Rhagadiolus és una forma diminutiva (anàlogament a altres com Gladiolus o Corrigiola) del grec rhagás, -ádos (escletxa, osca), al·ludint als plecs, semblants a un solc o canaleta, de les bràctees involucrals.

El gènere Rhagadiolus fou publicat per Antoine Laurent de Jussieu a Genera Plantarum (1789).

Etimològic
Revolut, Revoluda

Dit de la fulla que té els marges enrotllats vers la seva cara inferior.

Plantes vasculars
Revers

La cara inferior de la fulla.

Plantes vasculars
Revellit

adj. Arbre o arbust molt vell.

Arnes (Terra Alta)

Etnobotànica
Retús, Retusa

Dit de l’òrgan que té un entrant poc profund a l'àpex.

Plantes vasculars
Retrors, Retrorsa

Dirigit cap a la base de l’òrgan on és inserit.

Plantes vasculars
Retama sphaerocarpa

Adjectiu compost del grec sphaíra (esfera) i karpós (fruit), per la forma més o menys globosa del llegum.

Etimològic
Retama

Paraula castellana, manllevada de l'àrab retam o retama, que servia per anomenar les plantes d'aquest gènere, però també d'altres com Cytisus, Genista i Spartium.

Etimològic
Resina

f. Substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida.

Ossera (Alt Urgell)

Etnobotànica
Resedaceae (Resedàcies)

De Reseda, nom del principal gènere d'aquesta família.

Etimològic
Reseda suffruticosa

Epítet format del llatí sub (sota, quasi) i frutex, fruticis (arbust), es a dir, petit arbust, per la consistència del tronc.

Etimològic
Reseda stricta

Del llatí strictus (contret o estret), per la contracció subapical de la càpsula.

Etimològic
Reseda sesamoides

Del grec sesamoeidés, de sésamon (sèsam) i eídos (forma), per la semblança de les seves llavors amb les de la dita planta.

Etimològic
Reseda odorata

Del llatí odoratus (olorós), per la olor de marduix (Orignanum majorana) de les seves flors.

Etimològic
Reseda luteola

Del laltí luteolus (una mica daurat) diminutiu de luteus (groc) pel color de les flors o pel groc daurat del suc que s'extreu dels troncs i pericarpis, usat en tintoreria

Etimològic
Reseda lutea

Del llatí luteus (groc), pel color de les flors.

Etimològic
Reseda litigiosa

Del llatí litigiosus (dubtós).

Etimològic
Reseda glauca

Del llatí glaucus (verd blavenc), pel color de la planta.

Etimològic
Reseda gayana

Dedicada a S. Gay, autor de nombrosos treballs fitogràfics.

Etimològic
Reseda erecta

Del llatí erectus (dret o aixecat), per la direcció del tronc.

Etimològic
Reseda arragonensis

Del llatí arragonensis (de l'Aragó), on la van trobar Loscos i Pardo.

Etimològic
Reseda alba

Del llatí albus, -a, -um (blanc), pel color de les flors.

Etimològic
Reseda

Paraula ja usada per Plini per anomenar les plantes d'aquest gènere; Del llatí resedare (calmar, guarir), per les propietats vulneràries que li atribuïen els romans.

Etimològic
Repent, Reptant

Planta o tija que creix llargament ajaguda sobre el terra.

Plantes vasculars
Rentina

f. Resina. Substància orgànica amorfa, sòlida, o semisòlida.

Iran (Alta Ribagorça)
Roní (Pallars Sobirà)

Etnobotànica
Reniforme

Que té forma de ronyó.

Plantes vasculars
Rem

m. Espai considerablement gran ocupat per una branca grossa. Estén molt de rem.

Falgons (Garrotxa)

Etnobotànica
Rel

f. Arrel. Part inferior d’un vegetal.

La Vola (Osona)

Etnobotànica
Reïnar

v. Una planta, treure resina (reïna), una substància orgànica amorfa, sòlida o semisòlida.

Sant Martí de la Baronia de Rialb (Noguera)

Etnobotànica
Reichardia picroides

Epítet format del nom del gènere Picris i el sufix grec -oídes (semblant a), és a dir, semblant a una Picris, per tenir alguna semblança amb plantes d'aquest gènere.

Etimològic
Reichardia

Gènere dedicat al naturalista alemany Johann Jakob Reichard (1743-1782), que també fou editor de diferents obres de C. Linné.

Etimològic
Regular

Dit de les flors actinomorfes, és a dir que són radials i que sovint presenten les peces d’un mateix verticil de la mateixa mida, forma i color.

Plantes vasculars
Reflex

Que és dirigit cap enfora i avall.

Plantes vasculars
Receptacle

A les inflorescències en capítol dit de la part apical eixamplada del peduncle que sosté les flors (sèssils o subsèssils).

Plantes vasculars
Rebrot Estèril

Tija que sol sortir a la base de les plantes herbàcies que no porta flors, la qual cosa ens indica que és una espècie perenne. No ho tenen les herbes anuals, la qual cosa permet saber si una planta és vivaç o de temporada.

Plantes vasculars
Rebrollar

v. Treure rebrolls, o sigui brots d’un arbre o arbust.

(Pla de l’Estany)

Etnobotànica
Reboll

m. Alzina petita.

Montpolt (Solsonès)

Etnobotànica
Raquis

-Dit del nervi medial d’una fulla.

-Eix principal d’una inflorescència, dit sobretot a les espiguetes de les gramínies.

Plantes vasculars
Rapistrum rugosum

Del llatí rugosus, -a, -um ( ple d'arrugues); adjectiu derivat de ruga, -ae (arruga, plec), per l'article superior de la silícula, que es arrugat.

Etimològic
Rapistrum

Derivat de rapum, -i (el nap), rapistrum, -i és el nom que Columel·la dona a una mena de nap silvestre, potser Raphanus raphanistrum. El sufix -strum, té un sentit despectiu de salvatge, bord.

Etimològic
Raphanus silvester

Del llatí silvester (salvatge, espontani).

Etimològic
Raphanus sativus

Del llatí sativus (que se sembra o es cultiva), al contrari de silvestris (espontani).

Etimològic
Raphanus raphanistrum subsp. landra

De Candolle, en Regni vegetabilis systema naturale, citant a Moretti, diu que Landra era nom vulgar de la planta en la Llombardia. Landra o landre, segons el diccionari de la RAE és una inflor dels ganglis de la mida d'un gla, i fa venir la paraula del llatí vulgar glando, -inis (gla). Així doncs, probablement el nom fa referència a la forma dels fruits.

Etimològic
Raphanus raphanistrum

Raphanistrum (rave silvestre) és un mot d'origen llatí, sinó construït a imitació de Rapistrum (nap silvestre).

Etimològic
Raphanus

Del llatí raphanus i aquest del grec ráphanos (rave).

Etimològic
Ranunculus trichophyllus

Del grec trichós (cabell) i phíllos (fulla): de fulles capil·lars.

Etimològic
Ranunculus thora

Probablement del grec phthorá (destrucció), al·ludint a les seves propietats extremadament mortíferes.

Etimològic
Ranunculus sceleratus

Del llatí, sceleratus (perniciós), al·ludint a les seves propietats tòxiques.

Etimològic
Ranunculus sardous

Del llatí sardous (sard, de Sardenya); sardoa herba és l'"herba sardònia" de Plini, que "mata tot fent riure".

Etimològic
Ranunculus repens

Del llatí repere (arrossegar-se), pel tronc radicant o arrossegadís.

Etimològic
Ranunculus pyrenaeus

Pel seu hàbitat.

Etimològic
Ranunculus philonotis

Del grec phílos (amic) i notís (humitat): planta que viu en llocs inundats.

Etimològic
Ranunculus parviflorus

Del llatí parvus (petit). Vol dir "de flors petites". A imitació del llatí multiflorus, s'han format grandiflorus, parviflorus, etc.

Etimològic
Ranunculus parnassifolius

Per la semblança de les fulles amb les de la Parnassia.

Etimològic
Ranunculus palustris

Del llatí palustris (pantanós), al·ludint al lloc on habita: llacunes o llocs pantanosos.

Etimològic
Ranunculus ophioglossifolius

De ophioglossum, la falguera anomenada llengua de serp, per la semblança de les fulles amb les frondes de dita criptògama.

Etimològic
Ranunculus nemorosus

Del llatí nemus, nemoris (el bosc o selva), al·ludint al lloc on habita.

Etimològic
Ranunculus montanus

Pel seu hàbitat muntanyenc.

Etimològic
Ranunculus monspeliacus

Mons Pessulum és el nom en llatí de Montpeller. D'aquí deriven monspessulanus, monspeliacus i monspeliensis.

Etimològic
Ranunculus macrophyllus

Del grec makrós (gran), i phýllon (fulla), per les grans fulles radicals.

Etimològic
Ranunculus hederaceus

Per la forma de les fulles, que tenen alguna semblança amb les de l’heura (Hedera).

Etimològic
Ranunculus gramineus

Del llatí gramen, graminis (gram), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies.

Etimològic
Ranunculus glacialis

Perquè viu a la zona glacial.

Etimològic
Ranunculus foeniculaceus

Per les fulles, semblants a les del fonoll,

Etimològic
Ranunculus fluitans

Que sura o neda. Gerundi del verb llatí fluitare (surar).

Etimològic
Ranunculus flammula

De flammula (bandereta), en al·lusió a les seves fulles ovades sostingudes per llargs pecíols, com banderetes.

Etimològic
Ranunculus flabellatus

Del llatí flabellum (vano o manxeta), per la forma de les fulles primordials.

Etimològic
Ranunculus ficaria

Vegeu les descripcions dels termes Ranunculus i Ficaria a les seves entrades corresponents.

Etimològic
Ranunculus diversifolius

Per les dues classes de fulles.

Etimològic
Ranunculus divaricatus

Del llatí divaricatus (esparrancat) perquè les lacínies s'escampen en cèrcols.

Etimològic
Ranunculus corsicus

L'adjectiu llatí corsicus (o corsus) al·ludeix al seu hàbitat preferent, a l'illa de Còrsega.

Etimològic
Ranunculus chaerophyllus

Del grec chaíro (alegrar-se) i phýllon (fulla), Chaerophyllon significa alegrar-se pel bonic color verd de les fulles.

Etimològic
Ranunculus bulbosus

Del llatí bulbus (ceba, bulb), pel seu rizoma globulós.

Etimològic
Ranunculus baudotii

Dedicada a Émile Baudot.

Etimològic
Ranunculus auricomus

Del llatí aurum (or) i coma (cabellera), pel color groc daurat dels pètals.

Etimològic