Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort descending Descripció del terme Glossaris
Càpsula Fruit sec, provinent de la soldadura de diversos carpels, que a la maturitat s'obre deixant lliures les llavors. Plantes vasculars
Carcabanat

adj. Arbre podrit per dins i proper a la mort.

Darnius (Alt Empordà)

Etnobotànica
Cardamine

Derivat del grec kàrdamon (morritort), cardamine és, en Dioscòrides, el nom d'una planta que viu en llocs aquosos, de sabor semblant al morritort (Lepidium sativum) i que, segons sembla, seria el creixen (Rorippa nasturtium-aquaticum).

Etimològic
Cardamine amara

Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel seu sabor.

Etimològic
Cardamine amara subsp. olotensis

Adjectiu del llatí botànic que vol dir "d'Olot", pel lloc on es va trobar.

Etimològic
Cardamine heptaphylla

Adjectiu compost del grec hépta (set) i phýllum (la fulla), pel nom de folíols de la fulla composta.

Etimològic
Cardamine hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, eriçat),  pel tronc més o menys eriçat a la base.

Etimològic
Cardamine impatiens

Del llatí impatiens, -entis (impacient), per l'extremada elasticitat de les valves de les síliqües, que, tan bon punt es toquen, llancen amb força les llavors.

Etimològic
Cardamine pratensis

Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Cardamine pratensis subsp. nuriae

Nuriae (de Núria) és la forma en genitiu del nom llatinitzat del paratge de Núria, pel lloc on es va trobar.

Etimològic
Carduus

Del llatí carduus, -i, nom del card en sentit molt ampli que incloïa plantes herbàcies espinoses de diferents famílies. Com Carex, sembla molt segur que té l'arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana).

El gènere Carduus fou establert per S. Vaillant (1719) i validat en Linnè (1733 i 1754), però incloent-hi també els gèneres Polyacantha, Silybum i Eriocephalus de l'autor francès.

Etimològic
Carduus carlinifolius

Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta.

Etimològic
Carduus carlinoides

Nom compost de Carlina i la terminació -oídes (semblant a), per alguna semblança amb aquella planta.

Etimològic
Carduus crispus

Del llatí crispus, -a, -um (arrissat, ondat), per les ales del tronc que són sinuato-espinoses; Com el Cistus crispus, per les fulles.

Etimològic
Carduus crispus subsp. occidentalis

Del llatí occidentalis, -e (de l'oest), perquè és propi de l'Europa occidental.

Etimològic
Carduus defloratus

Del llatí defloratus, -a, -um (despullat de flors), sinònim de pauciflorus; Gillet tradueix més aviat com un color trencat, esmorteït, pel de les flors 

Etimològic
Carduus defloratus subsp. carlinifolius

Mot compost de Carlina i folius, -ii (la fulla), és a dir, de fulles de Carlina, per la semblança amb les d'aquella planta.

Carduus nutans

Participi present del verb llatí nutare (inclinar-se, penjar),  per les calàtides penjants.

Etimològic
Carduus pycnocephalus

Adjectiu compost del grec pyknós, -é. -ón (espès, dens), i kephalé, -és (cap), és a dir, de capítols densos; Sembla aquí significar una cosa oposada a tenuiflorus, per ésser més grossos els capítols, sense deixar de ser petits.

Etimològic
Carduus tenuiflorus

Adjectiu compost del llatí tenuis, -e (fi, delicat) i flos, floris (la flor), és a dir, de flors menudes;  sinònim de parviflorus.

Etimològic
Carena
  • A les flors papilionades de les famílies de les papilionàcies i de les poligalàcies, els dos pètals inferiors un xic soldats, ja que tenen la forma de la biga llarga que va d’un cap a l’altre de la teulada i serveix de llom per a sostenir les altres bigues, anomenada també carena o quilla.
  • Cantell més o menys sortint que presenta un òrgan foliaci doblegat sobre ell mateix.
Plantes vasculars
Carex

De carex, -icis, nom usat pels llatins per a designar diverses plantes, principalment graminoides, de fulles aspres o punxegudes, però també aplicat a plantes d'aquest gènere; probablement amb arrel del verb carere (cardar les fibres, la llana). Altres autors el relacionen amb el grec charaktós, -é, -ón (dentat, serrat), kárcharos, -on (agut, tallant, aspre) i kéiro (esquilar, rapar), al·ludint al caràcter tallant del marge foliar i del nervi medià, pel revers, d'algunes espècies.

El gènere Carex és el més nombrós de la família de les ciperàcies, fins al punt que el seu estudi ha merescut un nom específic, caricologia. El botànic Carl Ludwig Willdenow en va publicar el primer llibre: Sur les espèces de Carex qui croissent sans culture dans les environs de Berlin (1799).

Etimològic
Carex flacca

Del llatí flaccus, -a, -um (lànguid, caigut), per les espigues femenines que pengen en la maturitat.

Etimològic
Carex gynobasis

Del grec gyné, gynaikós (dona) i básis, -eos (peu, base), per tenir les espigues femenines basilars.

Etimològic
Carex halleriana

Dedicada a Albrecht von Haller, cèlebre botànic suís del segle XVIII.

Etimològic
Carex hirta

Del llatí hirtus, -a, -um (pelut), pels utricles pilosos.

Etimològic
Carex maxima

Del llatí maximus, -a, -um (molt gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran), per la seva talla molt elevada.

Etimològic
Carex pendula

Del llatí pendulus, -a, -um (pèndul, penjant), per les espigues penjants.

Etimològic
Carex praecox

Del llatí praecox, -ocis (precoç), perquè floreix en començar la primavera.

Etimològic
Carex verna

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), perquè floreix al començament de la primavera.

Etimològic
Carex vulpina

Del llatí vulpinus, -a, -um (de guineu), derivat de vulpes, -is (la guineu), és a dir, càrex de guineu, probablement per la forma de la inflorescència.

Etimològic
Carinat, carinada

adj. Plegat longitudinalment formant una carena o una quilla (fent una forma de V).

Briòfits
Cariopsi

Fruit o gra de les gramínies, sec i indehiscent, amb el pericarpi prim i soldat a la llavor.

Plantes vasculars
Carlina

Nom en llatí medieval d'algunes plantes; per a Linnè, si més no, la que va denominar C. acaulis. Hi ha qui la relaciona amb 'card' i altres mots derivats d'aquest com ara 'cardina'. Segons la llegenda que explica Olivier de Serres (1539-1619), va rebre el nom en honor de Carlemany, que, havent tingut una visió celestial, va fer-la servir per guarir de la pesta el seu exèrcit; Linnè, per una raó semblant, l'assigna a l'emperador Carles V. En aquest cas el nom vindria de l'adjectiu medieval carolinus, -a, -um (referent a la persona o al regnat d'un Carles), derivat del llatí medieval Carolus (Carles), i aquest del germànic Karl.

El gènere Carlina (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

 

Etimològic
Carlina acaulis

Paraula formada pel prefix grec a- (sense) i del llatí caulis (tija de les plantes), per no tenir-ne o tenir-la extremadament curta.

Etimològic
Carlina acaulis subsp. caulescens

Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija més o menys curta o només incipient.

Etimològic
Carlina corymbosa

Del grecollatí corymbus, -i (raïm de flors) -que en botànica anomena un tipus d'inflorescència-, per les calàtides disposades en ample corimbe.

Etimològic
Carlina corymbosa subsp. hispanica

Del llatí Hispanicus, -a, -um (de Espanya), pel seu lloc d'habitació.

 

Etimològic
Carnós, carnosa Dit del fruit suculent o polpós. Plantes vasculars
Carpel

Cadascuna de les fulles modificades que constitueixen el gineceu de les angiospermes. D'una a una soldades entre elles es repleguen i es tanquen per formar un o més pistils.

Plantes vasculars
Carpòfor Prolongació del receptacle d’algunes flors que, a manera de peu, sosté el gineceu i, més tard, el fruit. Plantes vasculars
Carrasquís

m. Carrasca petita.

Salanova (Baixa Ribagorça)

Etnobotànica
Carthamus

Del llatí medieval carthamus, -i, el safranó (C. tinctoreus), mot manllevat de l'àrab qúrtum (tintura, quermes o safrà), perquè les flors es feien servir per a tenyir de groc, vermellós o rosat.

El gènere Carthamus (Compositae) fou establert per Tournefort (1694, 1700), i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Carthamus lanatus

Del llatí lanatus, -a, -um (que té llana o pèl), perquè sol ser planta molt llanuda.

Etimològic
Carum

Nom en llatí medieval de les llavors del comí de prat (C. carvi). Prové del llatí clàssic careum, -ei, nom de la planta en Plini; segons diu, pel lloc de procedència, la Cària, província romana de l'Àsia Menor.

Etimològic
Carum carvi

Carvi o carui, és el genitiu de carum (la llavor del comí de prat), segons Antonio de Nebrija (el Nebrissensis).

Etimològic
Caryophyllaceae (Cariofil·làcies)

Del greco-llatí caryophýllon o caryophyllum, nom que dóna Plini al claveller o arbre del clau d'espècia; per la semblança de l'olor d'aquesta espècia amb la del clavell comú o Dianthus caryophyllus. Segons Cadevall, és una alteració de l'àrab qarunfel (el clau d'espècia).

Etimològic
Castanyeda

f. Poblament de castanyers.

Arbúcies (Selva)
La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
La Menera (Vallespir)
Rimbau (Rosselló)

Etnobotànica
Catifa

f. Forma de creixement d'algunes molses que s'estenen horitzontalment formant un conjunt més o menys dens, d'eixos entrellaçats.

Briòfits
Caulescent

Planta amb tija aparent (en deriva caulinar, pertanyent o relatius a la tija).

Plantes vasculars
Caulidi

m. Tigeta portadora dels fil·lidis i dels òrgans reproductors.

Briòfits
Caulinar

adj. Relatiu o pertanyent al caulidi.

Briòfits
Caulinar Pertanyent o relatiu a la tija. Plantes vasculars
Cavorcar Obrir a la soca d’un arbre (sovint s’obre de manera natural), una cavitat visible des de l’exterior i que es coneix com a cavorca. Quan la cavitat no es veu, es diu que la planta s’ha borat. Etnobotànica
Cecidi, agalla

Terme pendent de redacció.

Plantes vasculars
Celastraceae (Celastràcies)

Del gènere Celastrus, del grec célastros, nom d'un arbre o arbust que probablement era un Evonymus o un Rhamnus.

Etimològic
Cèl·lues alars

Cèl·lules (f.) al·lars (adj.) Grup de cèl·lules situades a la base externa dels fil·lidis que poden presentar diferent morfologia o color de les cèl·lules del fil·lidi.

Briòfits
Cèl·lula apical

Cèl·lula (f.) apical (adj.) En el fil·lidi dit de les cèl·lules de la part superior de la làmina.

Briòfits
Cèl·lula paracostal

Cèl·lula (f.) paracostal (adj.) Cèl·lula de la làmina del fil·lidi situada prop del nervi.

Briòfits
Cèl·lules basals

Cèl·lules (f.) basals (adj.). Cèl·lules situades a la base o part inferior dels fil·lidis, entre les cèl·lules alars i el nervi.

Briòfits
Cèl·lules de la cara ventral del nervi

Cèl·lules (f.) de la cara ventral (adj.) del nervi (m.). Cèl·lules que formen el nervi dels fil·lidis, vistes des de la cara ventral.

Briòfits
Cèl·lules exotecials

Cèl·lula (f.) exotecial (adj.). Cèl·lules que formen la capa externa, epidèrmica, de la paret de la càpsula (exoteci).

Briòfits
Cèl·lules medials

Cèl·lules (f.) medials (adj.). Cèl·lules situades a la part mitjana dels fil·lidis.

Briòfits
Centaurea

Nom amb què, tant Dioscòrides com Plini anomenaven algunes plantes de diferents gèneres que no es corresponen amb l'actual. Prové de l'adjectiu llatí centaureus, -a, -um (propi del centaure), que deriva de centaurus, -i (centaure), nom d'una nissaga d'éssers mitològics, meitat home i meitat cavall, entre els quals excel·lia el savi Quiró, metge reputat i preceptor d'herois mitològics com ara Hèrcules o Aquil·les. Plini explica que "Quiró es guarí amb la centàurea quan es va ferir amb una fletxa mentre feia servir les armes del seu hoste, Hèrcules; raó per la qual alguns li diuen 'planta de Quiró'"

El gènere Centaurea (Compostes) fou creat por Linnè en 1737 com “Centauria”, canviat en el Hortus Cliffortianus (1738) per “Centaurea”, i validat en Linnè
(1753, 1754).

Etimològic
Centaurea aspera

Del llatí asper, -a, -um (aspre), per ésser així tota la planta.

Etimològic
Centaurea calcitrapa

Aquesta paraula és un neologisme medieval que vol dir 'trampa per a peus', format del llatí calx, calcis (taló del peu) i el terme trapa d'arrel germànica; Fent referència, per analogia, a les espines fortes i patents del periclini. És sinònim dels mots llatins murex i tribulus (obriülls), petita arma de guerra punxeguda que s'escampava pel terra per impedir l'avenç de les tropes o la cavalleria.

Etimològic
Centaurea cyanus

Nom d'aquesta planta en Plini, de l'adjectiu cyaneus, -a, -um (de color blau celeste), per les flors blaves.

Etimològic
Centaurea emporitana

Del llatí emporitanus, -a, -um (de l'antiga ciutat d'Ampúries), per haver-se trobat a la seva contrada.

Etimològic
Centaurea jacea

Ho fan venir del verb llatí jacere (jeure), per l'hàbit prostrat de la planta. Cadevall diu també que 'jàcea' és el nom d'una viola trinitària.

Etimològic
Centaurea paniculata

Del llatí panicula, -ae (plomall, pelussa), diminutiu de panus, -i (espiga), pels capítols agrupats en forma de panícula.

Etimològic
Centaurea pectinata

Del llatí pecten, -inis (la pinta), és a dir, en forma de pinta, per les bràctees involucrals amb apèndix disposat com les dents d'una pinta.

Etimològic
Centranthus

Paraula composta del grec kéntron, -ou (fibló, esperó del galls) i ánthos, -ou (flor), perquè les flors d'aquest gènere tenen esperò.

Etimològic
Centranthus ruber

Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), pel color de les flors.

Etimològic
Cephalanthera

Mot compost del grec kephalé, -és (cap) i del grecollatí anthera, -ae, derivat del grec ánthos, -ous (flor), que segons Plini era un remei fet amb flors per a guarir la boca, i adoptat per la terminologia botànica per a denominar la part de l'estam que conté el pol·len. Segons L. C. M. Richard, por la forma de l'antera, més o menys arrodonida.

Etimològic
Cephalanthera longifolia

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla de les plantes), per ésser les fulles relativament llargues.

Etimològic
Cephalanthera rubra

Del llatí ruber, -bra, -brum (vermell), per les flors vermelles.

Etimològic
Cephalaria

Nom format del grec kephalé, -és (cap) i el sufix llatí -arius, -a, -um que indica relació en sentit ampli, per la manera de créixer les flors en aquest gènere, agrupades en capítols hemisfèrics o globulosos.

Etimològic
Cephalaria leucantha

Del grec leukós, -é, -ón (blanc) i ánthos, ous (flor), pel color blanc de les flors.

Etimològic
Cerastium

Del grec kerástes (banyut), derivat de képas (banya), per la forma de les càpsules.

Etimològic
Cerastium alpinum

Per la seva habitació, a la regió alpina.

Etimològic
Cerastium arvense

Adjectiu del llatí botànic amb el mateix significat que el clàssic arvalis, -e (dels camps de cultiu), per l'estació que se li ha atribuït. S'ha format d'arvum, -i (el camp) i el sufix -ensis (origen o hàbitat), per analogia amb altres adjectius botànics.

Etimològic
Cerastium brachypetalum

Del grec brachýs (curt) i pétalon (fulla, pètal), per la curtedat relativa del seus pètals.

Etimològic
Cerastium erectum

Del llatí erectus, -a -um (dret), per la direcció de les tiges.

Etimològic
Cerastium fontanum

Del llatí fontanus, -a, -um (propi de les fonts), per ser plantes que viuen a fonts i llocs humits.

Etimològic
Cerastium fontanum subsp. vulgare

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta molt estesa.

Etimològic
Cerastium glaucum

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavós), pel color verd blavenc de la planta.

Etimològic
Cerastium glomeratum

Adjectiu format del verb llatí glomerare (apilar), al·ludint-se a la seva inflorescència en densos glomèruls terminals.

Etimològic
Cerastium perfoliatum

Adjectiu del llatí botànic referit a les fulles que envolten totalment la tija per la base; aplicat aquí impròpiament a les fulles soldades per la base en torn a la tija. En llatí clàssic, perfoliatus significava 'amb moltes fulles'.

Etimològic
Cerastium pumilum

Del llatí pumilus, -a, -um (nan, petit), per la seva escassa grandària.

Etimològic
Cerastium pyrenaicum

Per la seva habitació preferent, als Pirineus.

Etimològic
Cerastium quaternellum

Mot del neollatí equivalent a quaternarius, -a, -um (agrupat de quatre en quatre), per la disposició dels òrgans florals que és de 4 en 4.

Etimològic
Cerastium refractum

Del llatí refractus, -a, -um (doblegat), pels pedicels reflexos després de la floració.

Etimològic
Cerastium semidecandrum

Del prefix llatí semi (la meitat) i del grec deka (deu) seguits del substantiu grec anér, andrós (home, varó), aquí estam, com a orgue sexual masculí; al·ludint als estams ordinàriament en nombre de cinc.

Etimològic
Cerastium trigynum

Forma grega composta de tri (tres) i gyné (òrgan femení), pel gineceu compost generalment de 3 pistils.

Etimològic
Cerastium triviale

Del llatí trivialis, -e (vulgar, comú, estès), per ser planta comuna i molt estesa.

Etimològic
Cerastium viscosum

Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), pels seus troncs glandulosos.

Etimològic
Cerastium vulgatum

Del llatí vulgatus, -a, -um (vulgar, comú), per ser planta comuna i molt estesa.

Etimològic
Cerasus

És el nom que donen Columel·la i Plini al cirerer; prové de l'antiga ciutat de Kérasus, a la vora del Mar Negre, avui ciutat turca de Giresun, d'on el general romà Lucul·le importà la planta a Roma. Aquest gènere està considerat avui com un subgènere del gènere Prunus.

Etimològic
Cerasus avium

Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell).

Etimològic
Cerasus caproniana

Joret, en Flore populaire de la Normandie, considera un barbarisme aquest epítet que de Candole donà a l'espècie, i el que caldria dir és aproniana; tal com ho confirma el text de Plini en Historia naturalis: "d'Apronius", nom d'un romà; I del seu nom és coneguda aquesta espècie.

Etimològic
Cerasus laurocerasus

Nom compost del llatí laurus, -i (el llorer) i de cerasus, -i (cirerer), per la semblança que té amb el llorer, per les fulles i el fruit.

Etimològic
Cerasus lusitanica

Del adjectiu gentilici llatí lusitanicus, -a, -um (de Lusitània o Portugal), la seva pàtria.

Etimològic
Cerasus mahaleb

Del nom àrab de la planta, ja en Camerarius, i en Mattiolus, macaleb; també mahhaleb.

Etimològic
Cerasus padus

Del grec pádos, que probablement és com phegós, el Quercus esculus linneà, de glans comestibles. Pádos, en Teofrast, és el nom d'un arbust que presenta els fruits successivament verds, vermells i negres, com les mores i que, tot i tenir un gust repugnant, els ocells se'ls mengen amb delit.

Etimològic
Cerasus vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser espècie molt comú i coneguda.

Etimològic
Ceratocephala

Del grec kéras -atos (banya) i kephalé (cap); pels aquenis bequeruts.

Etimològic
Ceratocephala falcata

Pels aquenis falciformes, remarcant el caràcter assenyalat en el gènere. Del llatí falcatus (en forma de falç).

Etimològic
Ceratonia

De keratonía o keronía, que és el nom del garrofer en grec; per la forma del fruit: kerátia, diminutiu de kéras, -atos (banya). Els romans en deien Siliquae Graecae vel Syriacae.

Etimològic
Ceratonia siliqua

Del llatí síliqua, -ae (la garrofa, i també beina de qualsevol fruit).

Etimològic
Ceratophyllaceae (Ceratofil·làcies)

Pren el nom de Ceratophyllum, l'únic gènere actual de la família.

Etimològic
Ceratophyllum

Nom compost del grec kéras, -atos (banya) i phýllon, -ou (fulla), fent al·lusió a la forma de les fulles, i sobre tot pel fruit espinescent; Segons altres autors, pel tacte aspre de les fulles.

Etimològic
Ceratophyllum demersum

De demersus, -a, -um, participi passat del verb llatí demergere (submergir), per ser planta aquàtica; que s'arrossega dessota l'aigua.

Etimològic
Ceratophyllum submersum

De submersus, -a, -um, participi passat del verb llatí submergere (negar, inundar), perquè viu a l'aigua en terrenys o llocs negats.

Etimològic
Cercis

Del grec kerkís, -ídos (la llançadora), per la figura de barqueta que té el fruit. Phaseolus, en llatí, fa la mateixa analogia. Aristòtil i Teofrast donen ja aquest nom a un arbre semblant a un pollancre de cim piramidal.

Etimològic
Cercis siliquastrum

Del llatí siliquastrum, -i (pebrot o bitxo), derivat de siliqua, -ae (garrofa i beina de fruit en general), amb el sufix despectiu -astrum.

Etimològic
Cespitós, cespitosa

Dit de les plantes que rebroten o fillolen abundosament i densament fent una gespa.

Plantes vasculars
Chaenorhinum

Paraula formada del grec chaíno (entreobrir-se) i rhis, rhinós (nas, musell), perquè la gola de la corol·la queda una mica visible i no del tot closa pel paladar.

Etimològic
Chaenorhinum minus

De l'adverbi llatí minus (menys), per les dimensions menors de la planta o d'algun dels seus òrgans respecte a una altra.

Etimològic
Chamaebuxus

Paraula híbrida; del grec chamaí (a terra, per terra), i del llatí buxus (el boix), un boix ajagut, nan; per l'aspecte de la planta.

Etimològic
Chamaebuxus vayredae

Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila.

Etimològic
Chamaecytisus

Nom del llatí botànic que significa 'Cytisus nan', format de l'adverbi grec chamaí (per terra), per a expressar la idea de nan o baixet, i Cytisus, nom d'un gènere de les lleguminoses, referint-se a l'aparença i port de la planta.

Etimològic
Chamaecytisus supinus

Del llatí supinus, -a, -um (estès d'esquena), per les tiges sovint ajagues.

Etimològic
Chelidonium

Nom grec d'aquesta planta, chelidónion, i de ficaria, que corresponen a Chelidonium majus (celidònia major) i a Ranunculus ficaria (celidònia menor). Segons Teofrast i Dioscòrides, perquè naixen quan arriben las orenetes, chelidón. Chelidónion és un diminutiu que significa oreneta petita.

Etimològic
Chelidonium majus

Majus, per la seva talla més gran, comparada amb la ficaria, anomenada la menor o petita, termes de comparació que es troben molt en les plantes.

Etimològic
Chenopodiaceae (Quenopodiàcies)

Del gènere chenopodium.

Etimològic
Chenopodium

És mot que hom deriva del grec chen, chenós (l'oca) i pódion, diminutiu de pous, podós (peu, pota); és a dir, perquè les fulles d'alguna espècie d'aquest gènere tenen la forma de la planta d'una pota d'oca.

Etimològic
Chenopodium ambrosioides

Del grecollatí ambrosia, -ae, nom que dona Plini a una artemísia, i el sufix -oídes (semblant a), per la semblança am l'Ambrosia.

En a l'antiga Grècia rebien el nom d'ambrosía no només l'Ambrosia marítima, sinó també alguna espècie del gènere Artemisia i algun Chenopodium olorós; Bauhin separà els Botrys i els Absinthium de les Ambrosia, i denominà aquesta espècie Botrys ambrosioides mexicana, per remarcar-ne la semblança amb l'Ambrosia autèntica, denominació que Linné respectà en el sistema binomial..

Etimològic
Chenopodium bonus-henricus

Un dels noms populars alemanys d'aquesta espècie, Guter Heinrich, passà als tractats de plantes prelinneans traduït al llatí com Bonus Henricus, i d'ells el prengué Linné.

Etimològic
Chenopodium murale

Del llatí muralis, -e (propi del mur, de la paret), perquè sol fer-s'hi; in muris Europae, diu Linné.

Etimològic
Chenopodium polyspermum

Adjectiu compost derivat del grec polýs (molt) i spérma (grana), per l'abundància de llavors.

És el Blitum polyspermum a seminis copia, de Bauhin.

Etimològic
Chondrilla

Del grec chóndros, -ou (cartílag i també grop o terròs) amb el sufix diminutiu llatí -illa. Theophrast parla d'una planta, chondrilla, amb arrels tuberculoses o grumolloses; aquests nusos de les arrels són agalles causades per la posta d'un insecte que hi fa la metamorfosi i provoca l'acumulació de làtex coagulat que s'aprofita com a màstec. Altres ho refereixen als trossets de matèria gomosa o màstec que de vegades porten les tiges.

Etimològic
Chondrilla juncea

Del llatí junceus, -a, -um (semblant al jonc), per les tiges quasi nues, com les d'un jonc.

Etimològic
Chrysanthemum

Del grec chrysós (or) anthémion (flor), nom que ja feia servir Plini i que vol dir, flor d'or, pel color groc de les flors.

Etimològic
Chrysanthemum segetum

Del llatí seges, -etis (el sembrat); perquè es troba sovint pels camps de blat.

Etimològic
Chrysosplenium

Nom compost del grec chrysós,-óu (or) i splén, splenós (la melsa), pel color i, potser, per la forma de les fulles. Davant la manca d'explicació de Tabernaemontanus, creador del nom chrysosplenion per a l'espècie C. oppositifolium, uns pensen que es va basar en un antic ús medicinal contra les malalties de la melsa, i altres, en la semblança de les fulles amb les de l'splenios de Plini, sinònim de teucrios, que podria correspondre, entre altres plantes, al Teucrium flavum, les fulles del qual recorden les del chrysosplenion.

Etimològic
Chrysosplenium oppositifolium

Paraula del llatí botànic (en llatí no es coneixien aquests compostos) formada per oppositus, -a, -um (oposat), participi del verb oppono (oposar, posar davant), i folium, -ii (la fulla), per les fulles oposades.

Etimològic
Ciatiforme

adj. Amb forma de copa o d'urna. Dit de les càpsules que s'estrenyen després d'una boca més aviat ampla i de forma més abrupta quan arriben a la seta.

Briòfits
Cicer

Cicer, -eris era el nom de la planta del cigró entre els romans. Molts el deriven del grec kíkos, -ous (força, vigor), per les qualitats eminents que els antics li atribuïen.

Etimològic
Cicer arietinum

Del llatí aries, arietis (el bitè o moltó), per una certa semblança de les llavors amb el cap d'aquell remugant. Plini li deia arietinum cicer.

Etimològic
Cichorium

Segons Plini, que pren el nom del grec kichóre o kichórion, és el nom d'una xicoira, probablement Cichorium intibus. L'origen etimològic n'és dubtós. La teoria que fa venir el nom del grec kío (anar o venir) i choríon (camp), és a dir, planta del camp, Cadevall la considera fantasiosa i segueix el criteri d'un dels apòstols de Linnè, Peter Forsskål, segons el qual tant l'origen del nom (chikoüryeh) com el de la planta serien egipcis.

Etimològic
Cichorium intybus

Intybus o intubus és el nom llatí, d'origen grec (éntybyn), de la planta silvestre; d'on deriva endívia a través de l'àrab endibeh.

Etimològic
Cigni, cignia

adj. Dit de les setes flexuoses en forma del coll de cigne.

Briòfits
Cili Pèls o apèndixs filiformes ± rígids que fan, en conjunt, una franja marginal a les fulles o a d'altres òrgans. Plantes vasculars
Cili (endostoma)

m. Filament que alterna amb els segments de l'endostoma.

Briòfits
Cili (estructura)

m. Apèndix filiforme, generalment unicel·lular i simple, situat al marge d'un òrgan.

Briòfits
Ciliat, ciliada

adj. Proveït de cilis.

Briòfits
Cilíndric, cilíndrica

adj. En forma de cilindre, com algunes càpsules

Briòfits
Cima

Inflorescència en la qual tots els eixos tenen un creixement limitat i terminen en una flor (fl); la creixença només pot ésser continuada per eixos fills laterals (e) que repeteixen el procés, i així successivament.

Plantes vasculars
Cimal

m. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d’un arbre o arbust.

Les Llosses (Ripollès)
Prades (Baix Camp)

Etnobotànica
Cimala

f. Conjunt format per la part superior de les branques més altes d’un arbre o arbust.

Centenys (Pla de l’Estany)
Montant de Tost (Alt Urgell)

Etnobotànica
Circaea

Del grec kirkaía (circaea en llatí) que prové de Kirke, en la mitologia grega nom d'una nimfa del mar i famosa fetillera. Dioscòrides i Plini anomenen així a una planta que creix als pedregars assolellats, que molts autors han suposat que seria l'herba febrera (Vincetoxicum nigrum). A més, Plini anomenava de forma semblant, circaeum, a la mandràgora.

Etimològic
Circaea alpina

Del llatí alpinus, -a, -um (de l'alta muntanya), per la seva estació a les altes muntanyes.

Etimològic
Circaea lutetiana

Del llatí lutetianus, -a, -um gentilici de Lutetia, nom històric de París, per l'habitació principal.

Etimològic
Circell Plantes vasculars
Circinat, circinada

adj. Curvat en forma de cercle.

Briòfits
Cirera

m. Fruit del cirerer.

Àreu (Pallars Sobirà)

Etnobotànica
Cirereta de pastor

f. Fruit de l’arboç.

La Pobla de Cérvoles (Garrigues)

Etnobotànica
Cirsium

Es fa derivar del grec kirsós (variça), per les suposades virtuts medicinals. Dioscòrides i Plini anomenen cirsion a una planta les arrels de la qual, lligades sobre la part afectada, calmen el dolor de les varices. Els botànics posteriors van suposar, sense cap base, que era una espècie de card (Carduus sp.)

El gènere va ser establert per Tournefort ( 1694 i 1700) i validat per Ph. Miller (1754) per a plantes que molts botànics prelinneans ja havien inclòs entre els Cirsium genuïns.

Etimològic
Cirsium arvense

Arvensis, -e (dels camps), és un neologisme botànic medieval, format d'arvum, -i (el camp llaurat) per analogia amb altres adjectius amb sufix -ensis, com ara hortensis. En llatí clàssic és arvalis, -e.

Etimològic
Cirsium rivulare

Adjectiu del llatí botànic derivat del llatí rivulus, -i (riuet o fil d'aigua), diminutiu de rivus, -i (rierol), per l'estació de la planta.

Etimològic
Cirsium vulgare

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna i coneguda.

Etimològic
Cistaceae (Cistàcies)

De Cistus, nom del principal gènere de la família: l'estepa.

Etimològic
Cistus

Del grec kísthos, nom d'un arbust; probablement derivat de kíste (capsa), per la forma del fruit. En llatí, cista, -ae també vol dir capsa o cistell.

Etimològic
Cistus albidus

Del llatí albidus (blanquinós), pel color de les fulles.

Etimològic
Cistus clusii

Dedicat al botànic explorador francès Carolus Clusius, autor de Rariorum aliquot stirpium per Hispanias observatorum historia, Anveres 1601.

Etimològic
Cistus crispus

Del llatí crispus (arrissat, cresp), fent referència a la forma de les fulles.

Etimològic
Cistus halimifolius

Per la semblança de les seves fulles amb les del blet de mar (Atriplex halimus).

Etimològic
Cistus ladanifer

Del llatí ladanum, que significa el licor o substància grassa que secreta aquesta planta -que en llatí es diu lada o ladum (estepa)- i el sufix -fer, de fero (portar).

Etimològic
Cistus laurifolius

Nom llatinitzat, format de laurus (el llor o llorer) i folium (la fulla), com latifolius, per la forma de les fulles, semblants a les del llorer.

Etimològic
Cistus lepidotus

Del grec lepidotós (cobert d'escates), per les esquames grogues que recobreixen els sèpals.

Etimològic
Cistus monspeliensis

De Mons Pessulum, nom en llatí de Montpeller, ciutat del Llenguadoc. El sufix -ensis indica lloc d'origen o d'habitació.

Etimològic
Cistus pouzolzii

Espècie dedicada a de Pouzolz, autor d'una Flora del Gard i d'una altra del Var.

Etimològic
Cistus salviifolius

Del llatí salvia (la sàlvia) i folius (fulla), per la forma de les fulles.

Etimològic
Cistus umbellatus

Format del llatí umbella, diminutiu d'umbra (ombra), per la seva inflorescència semblant a un para-sol o ombrel·la.

 

Etimològic
Citrus

Del llatí citrus (en grec, kédros), nom del poncemer (C. medica). Sembla que els romans van manllevar aquest nom dels pobles del nord d'Àfrica.

Etimològic
Citrus aurantium

Forma llatinitzada de l'àrab narandj o naranch i aquest del persa naranj, d'origen sànscrit nagaranga, que literalment vol dir vermell com el mini; adaptada per etimologia popular, sota la influència d'or, aureum malum (poma daurada).

Etimològic
Citrus medica

Del llatí Medicus i aquest del grec medikós, gentilici que significa "de la Mèdia", nom antic d'una regió d'Àsia, a l'actual Pèrsia, on creix aquesta planta.

Etimològic
Cladodi Plantes vasculars
Claviforme

adj. En forma de clava.

Briòfits
Claviforme

En forma de clava (bastó que s'engruixeix de la base a l'àpex)

Plantes vasculars
Cleda Vegeu Andarà. També es dona el nom de cleda al clos constituït per andaràs. Etnobotànica
Cleistocàrpic, cleistocàrpica

adj. Dit de les molses amb la càpsula indehiscent, és a dir, que no tenen opercle.

Briòfits
Cleistògam, Cleistògama

Dit de les flors que no arriben a obrir-se i es fecunden amb el pol·len propi (oposat a casmògam).

Plantes vasculars
Clematis

Del grec kléma i klematís (sarment). Del llatí Clematis -idis, prové clématis o clemàtide, nom de quatre plantes sarmentoses. Plini i Dioscòrides la descriuen com semblant a l’arínjol o sarsa (Smilax), que s'entortolliga: proximis locis illigans se sicut smilax […] serpentem per arbores.

Etimològic
Clematis erecta

Pel seu tronc dret.

Etimològic
Clematis flammula

Diminutiu llatí de flamma (bandereta), pel plomall del fruit.

Etimològic
Clematis recta

Pel seu tronc dret.

Etimològic
Clematis vitalva

De vitis alba que, segons Plini, significa Bryónia (carbassina), de tronc filamentós.

Etimològic
Clorocist

m. Cèl·lula proveïda de cloroplasts.

Briòfits
Cneorum

Cneóron, en grec, i cneorum, en llatí, és el nom d'una planta descrita per Teofrast i Plini: el matapoll (Daphne­ gnidium); però també altres dues més o menys semblants, cneorum ­candidum, que sembla ser la Daphne ­oleoides, i l'altra, cneorum ­nigrum, que alguns autors pensen que seria la bufalaga marina (Thymelaea ­hirsuta). Sembla que el nom al·ludeix a una propietat mordent o astringent de la planta.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) amb el nom de Chamaelea –seguint a Dodonaeus i a altres, com ara Clusius, C. Bauhin i J. Bauhin. Tanmateix, Linnè (1737) el canvià per Cneorum, sense cap explicació.

Etimològic
Cneorum tricoccon

Mot grecollatí compost del grec tri (tres) i kókkos (llavor, gra), significant que el fruit és format ordinàriament per una càpsula amb 3 llavors.

Etimològic
Coc

Cadascun dels carpels més o menys esfèrics, monos-perms, que constitueixen un fruit, generalment sec, i que se separen uns dels altres a la maturitat.

Plantes vasculars
Codony

m. Fruit del codonyer.

Paüls (Baix Ebre)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)

Etnobotànica
Codonya

f. Codony gros.

Paüls (Baix Ebre)

Etnobotànica
Còfia

f. Caliptra.

Briòfits
Coll

m. Porció estèril de la càpsula situada a la base de la urna.

Briòfits
Columel·la

f. Estructura central i estèril de l'urna.

Briòfits
Colutea

Del llatí colutea, una mena de llegum, segons Plini; i aquesta del grec koloitía o koloytéa, que deriven de koloýo (mutilar, desmembrar), perquè creien els antics que en trencar-li les branques es moria, com sofrint una castració. En Teofrast, és el nom, al menys, de dos arbres amb les llavors tancades dins d'una beina: Colutea arborescens i Cytisus aeolicus, i d'un salze: Salix caprea.

Etimològic
Colutea arborescens

Participi present del verb llatí arborescere (fer-se arbre), per ser planta arbustiva o mata.

Etimològic
Colutea arborescens subsp. gallica

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o França), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Comarum

Del grecollatí comaron, -i; en Teofrast, la maduixa (Fragaria vesca) i el fruit de l'arbóç (Arbutus unedo).

Etimològic
Comarum palustre

De l'adjectiu llatí palustris, -tre (palustre, pantanós), derivat de palus, -udis (llacuna, pantà), per la seva estació en llocs pantanosos.

Etimològic
Comissura

f. Zones d'unió o de contacte entre les cèl·lules hialines (hialocists) i les verdes (clorocists) de les espècies del gènere Sphagnum.

Briòfits
Comissural

adj. Relatiu o pertanyent a la comissura.

Briòfits
Complanat, complanada

adj. Disposat aparentment en un pla; referit sobretot als fil·lidis.

Briòfits
Compost, Composta Plantes vasculars
Comprimit, Comprimida Plantes vasculars
Conceptacle

m. Depressió en forma circular o de mitja lluna que conté propàguls; se situa a la superfície d'algunes hepàtiques tal·loses.

Briòfits
Concolor, Concolora

D'un sol color. Del mateix color. Oposat a discolor

Plantes vasculars
Concrescent

Dit dels òrgans que creixen soldats entre ells.

Plantes vasculars
Conduplicat, conduplicada

adj. Plegat longitudinalment per la meitat, com els fil·lidis de Fissidens.

Briòfits
Congesta

f. Conjunt no gaire extens de plantes d’una mateixa espècie. Els trèmols fan congestes.

Meranges (Cerdanya)

Etnobotànica
Connat

Dit dels òrgans que han nascut junts i romanen més o menys soldats entre ells.

Plantes vasculars
Connectiu

Part mitjana i estèril de l'antera, que uneix entre elles les dues anteres.

Plantes vasculars
Connivent

Dit dels òrgans (pètals, estams, ...) que es posen en contacte o quasi per llur àpex sense ésser, però, soldats entre ells.

Plantes vasculars
Constret, constreta

Que presenta un estrenyiment.

Plantes vasculars
Contort, contorta

adj. Torçat.

Briòfits
Contret

Que presenta una reducció de volum.

Plantes vasculars
Convolut, convoluda

Dit de les fulles que s'enrotllen longitudinal-ment en forma de tub.

Plantes vasculars
Convolut, convoluta

adj. Enrotllat longitudinalment, a vegades abraçant algun altre òrgan.

Briòfits
Convolvulaceae (Convolvulàcies)

Del gènere Convolvulus.

Etimològic
Convolvulus

Del llatí convolvere (enrotllar) i aquest de volvere (girar, fer voltes), perquè moltes espècies són volubles i s'entortolliguen al voltant dels cossos veïns.

El gènere Convolvulus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

 

Etimològic
Convolvulus althaeoides

Del nom del gènere Althaea i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les seves fulles amb les del malví (Althaea officinalis). Linnè va formar aquest epítet del nom amb que C. Bauhin es referia a aquesta planta: "Convólvulus argenteus, folio althaeae" (amb fulla d'althaea)

Etimològic
Convolvulus cantabrica

Pel nom de cantàbrica amb què era coneguda antigament; Cantàbrica quorundam, de Clusius, d'on pren el nom Linné.

Etimològic
Coral·loide

Que té l’aparença d’un corall.

Plantes vasculars
Cordat, cordada Plantes vasculars
Cordat, cordada

adj. Cordiforme.

Briòfits
Cordiforme

adj. En forma de cor.

Briòfits
Coriaci, coriàcia Plantes vasculars
Coriaria

Del llatí coriarius, -ii (el blanquer), derivat de corium, -ii (el cuir), per l'aplicació que en fan els blanquers per adobar les pells, perquè és rica en tanins. Els romans, anomenaven herba coriaria la bryónia leuké de Dioscorides, que es creu que era la carabassina (Bryonia cretica). Però, segons Plini, aquest nom s'aplicava també, entre altres, a un arbust amb fulles de murtra, coriarius frutex, que sens dubte és el roldor (Coriaria myrtifolia).

El gènere fou establert per Nissole (1711) i validat en Linnè (1753, 1754).

Coriaria myrtifolia

Del grecollatí myrtus (la murtra) i folium (la fulla), per la semblança de les fulles.

Etimològic
Coriariaceae (Coriariàcies)

De Coriaria, únic gènere de la família.

Etimològic
Corimbe

Inflorescència en què les flors o les branques se situen més o menys a un mateix nivell però llurs pedicels neixen de diferents altures del peduncle.

Plantes vasculars
Coris

Del grec kóris (xinxa). Dioscòrides (kóris) i Plini (coris, corissum) la citen com a "planta que altres diuen hypericon". Molts autors, Linnè inclòs, relacionen de formes diverses el nom de la planta amb el kóris grec, com ara al·ludint a la forma de les llavors o a la taca obscura de les dents calicinals.

En establir aquest gènere, Linnè segueix a Tournefort, Clusius i C.Bauhin (Coris monspeliaca, Coris caerulea marítima).

Etimològic
Coris monspeliensis

Adjectiu gentilici format del nom llatí (Mons Pessulum) de la ciutat de Montpeller, per haver-s'hi trobat des d'abans de Linnè. Altres adjectius del llatí botànic que fan esment a aquesta ciutat són monspessulanus, -a, -um i monspeliacus, -a, -um.

Etimològic
Cornaceae (Cornàcies)

Pren el nom del gènere Cornus.

Etimològic
Cornus

Del llati cornus, -i i aquesta del grec kràneia,-as, ambdues paraules del gènere femení i que signifiquen corneller o sanguinyol i la seva fusta. Plini menciona cornus mas o cornus mascula i també cornus femina, aquesta de fusta dura, que podria ser Cornus sanguinea. Segons Cadevall, el nom tindria relació amb el mot llatrí, neutre, cornu (banya), per la fusta durable i forta com banya, citant el comentari de Virgili, bona bello cornus (el sanguinyol és bon material per a armes de guerra).

Etimològic
Cornus sanguinea

Del llatí sanguineus, -a, -um, (del color de la sang), pel color dels fruits madurs.

Etimològic
Corol·la Plantes vasculars
Corona

-Conjunt d'apèndixs petaloides, sovint soldats fent coroneta, que presenten certes flors a la part interior del periant.

-Conjunt de les lígules perifèriques dels capítols d'aquelles compostes que presenten un disc central de flors tubuloses.

-Apèndix que presenten al capdamunt alguns fruits.

Plantes vasculars
Coronar

v. Tallar la brancada d’un arbre.

Castelldans (Garrigues)

Etnobotànica
Coronilla

Diminutiu de corona, en castellà, per la forma de les inflorescències.

Gènere de les lleguminoses establert per Tournefort i revalidat per Linnè; el nom es va prendre de Lobelius, qui, segons Clusius, es va inspirar en el nom vulgar castellà.

Etimològic
Coronilla emerus

Nom masculí d'aquesta planta en Cesalpino, conforme a l'italià emero; molt probablement del grec émeros (cultivat) en contraposició a ágros (silvestre), per adornar molts jardins.

Etimològic
Coronilla glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Etimològic
Coronilla juncea

Adjectiu llatí derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Etimològic
Coronilla minima

Del llatí minimus, -a, -um, superlatiu irregular de parvus (petit), per ser de talla més petita.

Etimològic
Coronilla scorpioides

Adjectiu del llatí botànic format del grec skorpíos, -ou (escorpí) i el sufix -oídes (en forma de), per la forma arquejada del llegum.

Etimològic
Coronilla valentina

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Coronilla valentina subsp. glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (verd blavenc), pel color de la planta.

Etimològic
Coronilla varia

Del llatí varius, -a, -um (distint, de diferents colors), pels diferents tons que presenta la flor.

Etimològic
Coronopus

Del grecollatí coronopus, -odis, paraula composta del grec koróne (la gralla) i poús, podós (el peu). Segons Plini, una herba espinosa de tija serpentejant.  En Dioscòrides, nom d'una planta de fulles feses, probablement Plantago coronopus. Laguna, en els seus comentaris al "Dioscòrides", diu que el nom li ve de les fulles feses com les potes de la gralla.

Etimològic
Coronopus didymus

Del grec dídymos que vol dir doble o bessó, per la seva silícula escotada de dalt i de baix, com si fos duplicada.

Etimològic
Corrigiola

Mot del llatí tardà per anomenar el passacamins o centinòdia (Polygonum aviculare), diminutiu del llatí corrigia, -ae (corretja, cordó de sabata), perquè les tiges de la planta, llargues i primes, esteses pel terra, s'assemblen a petits cordills.

Etimològic
Corrigiola litoralis

Del llatí litoralis, -e (de riba mar), per la seva estació riberenca.

Etimològic
Corrigiola litoralis subsp. telephiifolia

Adjectiu compost de telephium (nom de planta) i folium, -ii (fulla), per la semblança què van trobar en les fulles amb les del Telephium imperati.

Etimològic
Còrtex

m. Zona externa del caulidi formada per cèl·lules de paret més gruixuda que les de la part interna; a vegades és coberta per una hialodermis.

Briòfits
Cortical

adj. Relatiu o pertanyent al còrtex.

Briòfits
Corticícola

adj. Que viu sobre escorces d'arbres o arbustos.

Briòfits
Corydalis

Korydallís i korydálion són noms en grec antic de la fumària; s'al·ludeix aquí a la semblança de l'esperó amb el dit polze de la cogullada (una mena d'alosa), o sigui, també la flor del Delphinium. Corydalis és el nom amb que s'anomenava en llatí la cogullada.

En Pseudo-Dioscòrides, sinònim de kapnós (fumaria).

Etimològic
Corydalis cava

Del llatí cavus (buit, cóncau). Pel seu rizoma tuberculós buit.

Etimològic
Corydalis enneaphylla

Del grec énnea (nou) i phýllon (fulla), per a Plini, Enneaphyllum era una herba de naturalesa càustica amb nou fulles, és a dir, que té fulles biternades.

Etimològic
Corydalis lutea

Del llatí luteus (groc), pel color de la flor.

Etimològic
Corydalis solida

Del llatí solidus (massís), com el seu rizoma.

Etimològic
Corylus

Corylus, -i és el nom grecollatí que Virgili dona a l'avellaner.

Etimològic
Corylus avellana

Nux, nucis era el terme general que els llatins feien servir per referir-se als fruits de closca dura. Així, es referien a l'avellana com nux pontica perquè venia d'Orient. Però Plini parla d'una nux avellana, probablement una varietat hortense, cultivada a la vila d'Avella, prop de Nàpols.

Etimològic
Cos oleífer

Corpuscle esfèric o el·lipsoïdal que conté lípids, existents dins les cèl·lules de moltes hepàtiques. Pot ser translúcid o opac i és més o menys brillant.

Plantes vasculars
Cos oleífer granulós

Cos oleífer format per diverses vesícules aglomerades.

Plantes vasculars
Cos oleífer simple

Cos oleífer format per una sola vesícula.

Plantes vasculars
Cossos oleífers

Cossos (m.) oleífers (adj.). Cos intracel·lular, opac o translúcid, que conté olis. Al microscopi, tenen aparença d'una cèl·lula buida o opaca.

Briòfits
Costa

Sortint recte i estret que fa ressalt a la superfície d'un fruit, d'una tija...

Plantes vasculars
Costa

f. Nervi.

Briòfits
Cotoneaster

Mot compost de cotoneus, -a, -um, emprat en llatí (com també cydonia) per a anomenar al codonyer i també el fruit, codony (malum cotoneum), i el sufix -aster, que indica semblança parcial o inferioritat, perquè les fulles d'algunes espècies s'hi assemblen (anàlogament a oleaster i pinaster).
Gènere establert per Medikus per a Mespilus cotoneaster de Linnè, el qual, al seu torn, pren l'epítet de G. Bauhin, qui anomena a la planta Cotonaster [sic]. Segons sembla, aquest nom va ser creat per C. Gesner i fa esment a la semblança de les fulles de Cotoneaster integerrimus amb les del codonyer (Cydonia oblonga).

Etimològic
Cotoneaster integerrimus

Forma superlativa de l'adjectiu llatí integer, -gra ,-grum (sencer), per les fulles enteres.

Etimològic
Cotoneaster pyracantha

Paraula composta del grec pyr, pyrós (foc) i ákanthos (espina), pel color vermellós del fruit madur.

Etimològic
Cotoneaster tomentosus

Terme del llatí botànic derivat de tomentum, -i (borrissol), per les fulles alb-tomentoses.

Etimològic
Cotoneaster vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna.

Etimològic
Cracca

D'etimologia obscura. Nom donat per Plini a la llavor de la veça silvestre.

Etimològic
Cracca minor

Minor, en comparació amb la Cracca major.

Etimològic
Cracca atropurpurea

Del llatí ater, atra, atrum (negre, fosc) i purpureus (de color de porpra), perquè tenen l'àpex de les flors de porpra negrós. En llatí clàssic, els composts feian atri-, però per als noms botànics es va escollir atro-.

Etimològic
Cracca bertolonii

Dedicada a A Bertoloni (1775-1869), professor de botànica a la Universitat de Bolonia, autor de diversos treballs importants sobre la flora d' Itàlia (1838-54).

Etimològic
Cracca disperma

Del prefix grec di (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

Etimològic
Cracca elegantissima

Superlatiu del llatí elegans (formós, elegant), pel color bonic de les flors.

Etimològic
Cracca major

Per la seva major talla en comparació d'altres, especialment de la minor.

Etimològic
Cracca monanthos

Del grec mónos (un sol) i ánthos (flor o floració), per les seves flors solitàries.

Etimològic
Cracca tenuifolia

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Etimològic
Cracca varia

Del llatí varius, aquí sinònim de versicolor, -oris (de diferents colors) per canviar de color les seves flors.

Etimològic
Cracca villosa

Del llatí villosus (pelut), i aquest de villus (manyoc), pels pèls estesos que presenta la planta.

Etimològic
Cras, crassa Plantes vasculars
Crataegus

Del grec krátaigos, -ou, el nespler, en Teofrast, i del llatí crataegon, -onis, l'atzeroler, en Plini, i probablement crataegus sp. pl. Hi ha qui fa derivar aquesta paraula del grec krátos, -eos (força, robustesa) i aigílops, -opos (alzina d'aglans mengívols), fent al·lusió a la duresa de la seva fusta.

Etimològic
Crataegus azarolus

Del nom de la planta, al zarur, en àrab.

Etimològic
Crataegus monogyna

Del grec mónos (sol, únic) i gyné, gynaikós (dona, aquí pistil o part femenina de la flor), per tenir un sol estil i un sol pinyol, a diferència d'altres espècies.

Etimològic
Crataegus oxyacantha

Nom grec d'un arbust espinós, l'arç blanc, en Teofrast; del grec oxýs (agut) i ákantha (espina), per les seves espines punxegudes.

Etimològic
Crenat, crenada

Fulles o altres órgans els marges dels quals tenen dents poc sortints i arrodonides.

Crenulat-ada, que és finament crenat.

Plantes vasculars
Crenulat, Crenulada Plantes vasculars
Crenulat, crenulada

adj. Que té petites dents arrodonides al marge; s'aplica sobretot als fil·lidis.

Briòfits
Crepis

Del grec krepís (xinel·la o babutxa), per causa, segons sembla, de la forma del fruit.

Etimològic
Crepis bursifolia

Del llatí tardà bursa, -ae (bossa, sarró) i folium, -ii (la fulla), al·ludint a una semblança de les fulles bassals amb un sarró. Si bé prové de grec býrsa, -es (cuiro, bot), és del llatí tardà d'on van prendre el nom els botànics.

Etimològic
Crepis sancta

Del llatí sanctus, -a, -um (sant, sagrat). 

Etimològic
Crepis setosa

Del llatí setosus, -a, -um (pelut, cobert de cerres), per ser, tota la planta, peluda.

Etimològic
Crepis vesicaria

Del llatí vesicarius, -a, -um (referent a la bufeta), derivat de vesica, -ae (bufeta), fent referència a petites butllofes o vesícules.

Etimològic
Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia

Per les fulles runcinades, com arpiots, que recorden les del Taraxacum.

Etimològic
Crespeller

adj. Planta que viu a la penya. Un pi crespeller.

Boí (Alta Ribagorça)

Etnobotànica
Crithmum

Del nom grecollatí crethmos, -i (fonoll marí),  transcrivint la e per i, a què Plini anomena baticula. També, segons Cadevall, crithmon es fa derivar del grec crithé (ordi), per la semblança dels fruits.

Etimològic
Crithmum maritimum

Del llatí maritimus, -a, -um (de la vora del mar), per l'estació de la planta, encara que se'n trobi allunyada. Sinònim de litorale.

Etimològic
Cruciata

Probablement del llatí medieval cruciatus, -a, -um (en forma de creu). Cruciata herba o simplement cruciata, era el nom que rebien diferents espècies del gènere Cruciata. El nom fa referència a la disposició de les fulles i les seves estípules, verticil·lades i patents, en creu. En llatí clàssic l'adjectiu cruciatus, derivat de crux, crucis (turment, tortura), es referia al torturat, al que patia el turment, generalment crucificat.

Etimològic
Cruciata glabra

Del llatí glaber, -bra, -brum (pelat), per no tenir cap indument a les tiges ni a la làmina foliar.

Etimològic
Cruciata laevipes

Del llatí laevipes o levipes, mot compost de laevis (lleuger) i pes, pedis (peu), es a dir, de peus lleugers.

Etimològic
Cucubalus

Corrupció del llatí cacabulus, diminutiu de cacabus, derivat del grec, que significa caldera, és a dir caldereta, al·ludint a la forma del calze. Segons altres autors, és el nom d'una planta que en Plini és sinònim del mot grec strýchnon, que podria ser, entre altres, la morella negra (Solanum nigrum) i potser l'herba de la mala llavor (Cucubalus baccifer).

Etimològic
Cucubalus baccifer

Del llatí baccifer, compost de bacca (baia) i fero (portar), fent referència a la classe de fruit que porta.

Etimològic
Cucubalus otites

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

Etimològic
Cucul·lat, cucul·lada

En forma de caputxeta.

Plantes vasculars
Cucul·liforme

adj. Que té forma de caputxa, com alguns àpex de fil·lidis o algunes caliptres.

Briòfits
Cucurbitaceae (Cucurbitàcies)

De Cucurbita, nom d'un dels gèneres d'aquesta família.

Etimològic
Cuneat, cuneada: cuneïforme

És a dir que té forma de tascó.

Plantes vasculars
Cupressaceae (Cupressàcies)

Del llatí i del grec kyparissos, nom del xiprer; Taxodium prové de taxus, el teix i del sufix –oides, –eidos, semblant, per la similitud de les fulles a les dels teix.

Etimològic
Cúpula

Als arbres de la família de les fagàcies involucre llenyós que enclou o embolcalla els fruits (en deriva cupuliforme).

Plantes vasculars
Cuspidat, cuspidada

Que termina en punta.

Plantes vasculars
Cuspidat, cuspidada

adj. Que s'atenua en una punta robusta. En els fil·lidis, aquesta punta és formada per l'excurrència del nervi; en el caulidi o les branques, és constituïda pels fil·lidis imbricats.

Briòfits
Cydonia

Del llatí cydonium malum (el codonyer). Segons A. Laguna, en les seves anotacions al Dioscòrides, "Els codonyers van ser duts per primer cop a Itàlia d'una ciutat de Creta anomenada Cydon, d'on després se'ls va anomenar mala cydonia..."

Etimològic
Cydonia vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta cultivada pertot.

Etimològic
Cymbalaria

Derivat del grecollatí cymbalum, -i (címbal), cymbalaria és el nom que els antics donaven a una planta de fulles arrodonides semblants a un címbal, que om suposa que era el ciclamen (Primulàcies).

Hill (1756) establí el gènere per a l'Antirrhinum cymbalaria de Linnè (Cymbalaria muralis) seguint el criteri de molts altres botànics prelinneans, com ara Lobelius, Daléchamp, Caspar i Johann Bauhin, etc., que afirmaven que la planta era la cymbalaria dels antics.

Etimològic
Cymbalaria muralis

Del llatí muralis, -e (propi del murs), perquè és freqüent en murs i parets.

Etimològic
Cynoglossum

Del grec kyón, kinós (gos) i glóssa, -es (llengua). En el Pseudo Dioscórides, és una "planta de fulles semblants a las del grec arnoglósson", un plantatge, pel que sembla, "que els romans diuen lingoua kanina". En Plini, una planta de fulles que recorden una llengua de gos, que podria ser qualsevol espècie del gènere Cynoglossum.

El gènere fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754)

Etimològic
Cynoglossum creticum

Del llatí creticus, -a, -um (de l'illa de Creta), nom específic emprat ja per Clusius, per ésser planta de Creta.

Etimològic
Cynoglossum officinale

Per ésser planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, -ae, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Cytisophyllum

Mot compost del nom genèric Cytisus i del grec phýllon, -ou (fulla, pètal), per les bractèoles foliàcies que envolten la part inferior del calze, que tenen certa semblança amb les d'algun Cytisus.

Etimològic
Cytisophyllum sessilifolium

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folium, -ii (fulla), al·ludint a les fulles sèssils, sense pecíol.

Etimològic
Cytisus

Segons Plini, és el nom, provinent del grec kýtisos, d'una planta trobada a Kythnos, una de les illes Cyclades. Es creu que aquesta planta era l'alfals arbori (Medicago arborea) o, potser, Laburnum anagyroides.

Etimològic
Cytisus argenteus

Del llatí argenteus, -a, -um (de plata), pel color alboargentí del revers de les fulles.

Etimològic
Cytisus capitatus

Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap) derivat de caput, -itis, (el cap), per la seva inflorescència en capítols terminals.

Etimològic
Cytisus fontanesii

Dedicada a René Louiche Desfontaines, director del Jardí de Plantes i professor del Museu a París, autor de Flora Atlàntica (Àfrica nord-occidental, 1798-1800).

Etimològic
Cytisus gallicus

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia), per la seva habitació a França.

Etimològic
Cytisus heterochromus

Adjectiu compost del grec héteros (distint), i chróma (color), segurament pel groc pàl·lid de la flor, diferent de les taques de l'esquena de l'estendard.

Etimològic
Cytisus laburnum

Nom d'una planta, en Plini, de significat obscur: un arbre dels Alps que servia per a fer estaques; segons sembla, seria Laburnum anagyroides.

Etimològic
Cytisus patens

Del llatí patens, -entis (ample, obert), probablement per les ales esteses de la corol·la.

Etimològic
Cytisus sessilifolius

Adjectiu compost del llatí sessilis, -e (apropiat per seure) i folius, -ii (fulla), perquè les fulles de les branques floríferes són sèssils.

Etimològic
Cytisus telonensis

Gentilici llatí per indicar la procedència de Toulon, ciutat de França, per la seva habitació.

Etimològic
Cytisus triflorus

Paraula del llatí botànic composta del prefix tri- (tres) i flos, floris (la flor), per les flors freqüentment ternades.

Etimològic
Daphne

Dáphne és nom grec del llorer (Laurus nobilis), al qual s'assemblen algunes espècies d'aquest gènere, principalment el lloreret (Daphne laureola), anomenat daphnoides per diversos botànics prelinneans. Segons la mitologia grega, la nimfa Dafne, per eludir la persecució del deu Apol·lo, va ser transformada en un llorer.

Etimològic
Daphne gnidium

Del llatí Gnidius, -a, -um, originari de Gnidus, antiga ciutat de la regió de Cària en la costa sud-occidental d'Àsia Menor. Segons Cadevall, hom ha cregut que la grana dita Gnidium, famosa en l'antiguitat, provenia d'aquesta Daphne.

Etimològic
Daphne laureola

És la laureola dels autors prelinneans, així anomenada per les fulles, que recorden, per llur forma i verdor, les del llorer. Laureolus, -a, -um és el diminutiu de laureus, -a, -um, allò propi del llorer, laurus, -i en llatí.

Etimològic
Daphne mezereum

Perquè hom ha cregut que el mezereon dels àrabs correspon a aquesta planta.

Etimològic
Dàtil

m. Fruit de la palmera (Chamaerops humilis).

Ardenya (Tarragonès)

Etnobotànica
Datura

Paraula d'origen sànscrit amb què es coneixia la planta a l'Índia, que significa poma espinosa. Fou el metge portuguès Garcia de Orta qui introduí el nom, transcrit al portuguès com datura, en la seva obra Coloquios dos simples e drogas da India (1536), que Clusius traduí al llatí en 1547.

El gènere Datura fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Stramonium de Tournefort (1694, 1700). A guisa d'explicació, en l'Hortus Cliffortianus, fa un joc de paraules amb el participi de futur (daturus, -a, -um) del verb llatí donare (donar) i escriu en to humorístic: "A la Datura, podem continuar donant-li aquest nom com si fos llatí, tot i que sigui d'origen exòtic, perquè potser a l'Índia les dones lascives en donen i en donaran la llavor [com a afrodisíac] a llurs marits flonjos".

Etimològic
Datura stramonium

Nom de la planta en els autors prelinneans, que Linnè conserva com a epítet específic en aposició. Sembla que està format del grec strýchnos, -ou, nom que Teofrast i Dioscòrides donen a diverses plantes solanàcies tòxiques, i manikós, -ou (boig, foll); és a dir, solanàcia que fa embogir (per les seves propietats narcòtiques).

Etimològic
Daucus

Del grecollatí daucus, -i, nom de diferents plantes umbel·líferes, entre elles la pastinaca, -ae de Plini; Apuleu aporta les formes daucion i daucites. Hom fa derivar del grec daío, que vol dir encendre, pels seus efectes medicinals.

Etimològic
Daucus carota

Carota, ae, és un dels noms de la pastanaga en Plini. Hom fa derivar d'un arrel celta, kar (vermell), al·ludint al color de l'arrel de la pastanaga cultivada.

Etimològic
Decidu, decídua

adj. Caduc.

Briòfits
Decumbent

És oposat a erecte.

Plantes vasculars
Decurrència

f. Característica d'una estructura que s'extén per sota del seu punt d'inici. Per exemple, els fil·lidis amb base decurrent s'extenen al llarg del caulidi i els àpex hialins s'extenen pel marge.

Briòfits
Decurrent

adj. Que es perllonga cap avall unit a l'òrgan en què s'insereix. Sovint fa referència a la base dels fil·lidis que recorre soldada al caulidi, dels marges o del mateix fil·lidi; o de la punta hialina d'un fil·lidi que recorre els marges d'aquest.

Briòfits
Decurrent

Dit de les fulles sense pecíol, enganxades a la tija, el limbe de les quals s’estén cap avall, unit a la tija.

Plantes vasculars
Decussat, decussada

Dit de les fulles oposades en què cada parell es disposa en un pla longitudinal que fa angle recte amb els dels parells immediats, superior i inferior.

Plantes vasculars
Deflex, deflexa

Girat o corbat cap avall.

Plantes vasculars
Dehiscència

Acció d’obrir-se espontàniament (s’aplica als fruits que s’obren per deixar anar les granes).

Plantes vasculars
Dehiscent

adj. Que s'obra espontàniament. Dit de la càpsula que s'obre regularment per un opercle o per valves.

Briòfits
Delphinium

De delphínion, diminutiu de delphís (dofí), que és el nom grec de la planta, en Dioscòrides, per la semblança del sèpal superior amb aquest cetaci. Altres hi veuen el dit polze del peu de l'alosa. Segons el Pseudo-Dioscòrides, perquè les seves fulles basals, feses i allargades, tenen forma de dofí.

 

Etimològic
Delphinium peregrinum

Fa referència a la seva extensa àrea de dispersió.

Etimològic
Delphinium pubescens

Pel seu tronc tomentós o pubescent, fent referència al borrissol que els creix als adolescents, en llatí pubescens.

Etimològic
Delphinium ajacis

Genitiu del nom propi grecollatí Ajax (literalment, "el que cura"), en memòria dels herois grecs.

Etimològic
Delphinium cardiopetalum

Fa referència a la forma de cor dels pètals laterals.

Etimològic
Delphinium elatum

Del llatí elatus (alt i dret), per la forma del tronc.

Etimològic
Delphinium staphisagria

Del grec staphís (raïm sec, pansa) i ágrios (silvestre); significa "pansa de muntanya", fent referència a la forma que presenten la inflorescència i les fulles, semblants al cep silvestre.

Etimològic
Delphinium verdunense

Fa referència a la localitat francesa de Verdun.

Etimològic
Deltoide

Fulla.

Plantes vasculars
Dendriforme

adj. Ramificat semblantment a un arbre.

Briòfits
Dent (càpsula)

f. Cada una de les porcions en què es divideix un persitoma senzill o l'exostoma d'un de doble.

Briòfits
Dent (fil·lidi)

f. Projecció petita i aguda, especialment la del marge d'un fil·lidi.

Briòfits
Dentat, dentada

adj. Proveït de dents.

Briòfits
Dentat, dentada Plantes vasculars
Denticulat, denticulada

adj. Finament proveït de dents.

Briòfits
Denticulat, denticulada

Que té petites dents.

Plantes vasculars
Denudat, denudada

adj. Dit del caulidi nu desposseït de forma natural dels fil·lidis.

Briòfits
Depauperat, depauperada

adj. Regruat, pobrament desenvolupat.

Briòfits
Diadelf, diadelfa

Dit de la planta els estams de la qual s’agrupen en dos petits feixos (a les papilionàcies un feix amb un sol estam).

Plantes vasculars
Dialipètal, dialipètala

De pètals lliures (és oposat a gamopètal).

Plantes vasculars
Dialisèpal,dialisèpala

De sèpals lliures (és oposat a gamosèpal)

Plantes vasculars
Dianthus

Diósanthos, paraula composta del genitiu grec Diós (de Zeus o Júpiter) i ánthos (flor), que Linnè sincopà en llatí com a Dianthus, es a dir, flor de Jove o Júpiter o divina, per la seva sublim bellesa.

Etimològic
Dianthus armeria

Probablement, per la semblança amb les espècies del gènere Armeria.

Etimològic
Dianthus attenuatus

Del llatí attenuatus (aprimat), per la forma del calze, amb les dents atenuades a l'àpex.

Etimològic
Dianthus barbatus

Del llatí barbatus, -a, -um (que té barba), segurament per les llargues arestes de les bràctees involucrals i caliculars que formen com una barba molt perceptible abans de l'antesi.

Etimològic
Dianthus brachyanthus

Del grec brachýs (curt) i ánthos (flor), això és, de flors curtes.

Etimològic
Dianthus broteri

Dedicada a Fèlix de Avellar Brotero, autor de la Phytographia Lusitaniae selectior.

Etimològic
Dianthus carthusianorum

Forma del genitiu plural del llatí eclesiàstic carthusianus, -a, -um, que vol dir 'dels cartoixans'. Dedicat als monjos de Sant Bru, probablement per haver-se comparat els pètals barbuts d'aquesta planta a la barba dels dits monjos. Semblen confirmar aquesta hipòtesi les antigues denominacions Chariophyllus barbatus, Viola barbata i Lychnis monachorum.

Etimològic
Dianthus caryophyllus

Perquè la fragància de les seves flors recorda la del clau d'espècia, en llatí, caryophyllum i en grec, karyóphyllos.

Etimològic
Dianthus catalaunicus

Per la seva habitació a Catalunya.

Etimològic
Dianthus ciliatus

Del llatí cilium (pestanya) i el sufix -atus (en forma de), per les fulles serrulades.

Etimològic
Dianthus costae

Dedicat al nostre botànic Costa.

Etimològic
Dianthus deltoides

Del nom de la lletra grega délta i el sufix -éidos (en forma de), és a dir, en forma de delta o triangular; al·ludint a la forma de la taca purpurina dels pètals.

Etimològic
Dianthus hyssopifolius

Del gènere Hissopus i folium, -ii (fulla), per la semblança amb les fulles d'Hyssopus officinalis.

Etimològic
Dianthus longicaulis

Del llatí longus, -a -um (llarg) i caulis (la tija) és a dir, de tija llarga.

Etimològic
Dianthus monspessulanus

Gentilici llatí per a designar allò que fa referència a Montpeller o als seus habitants, per la seva suposada estació en aquesta localitat del Llenguadoc que en llatí s'anomenava Monspessullus.

Etimològic
Dianthus neglectus

Del llatí neglectus (descuidat), participi passat del verb negligo (fer poc cas d'una cosa), per no haver-hi parat prou l'atenció fins aleshores.

Etimològic
Dianthus prolifer

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Etimològic
Dianthus pungens

Del llatí pungens (punxant) del verb pungere (punxar), per les fulles rigido-subpunxents.

Etimològic
Dianthus saxifragus

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Etimològic
Dianthus seguieri

Dedicat al botànic francès Jean François Séguier, autor de Plantae Veronenses, 1745.

Etimològic
Dianthus seguieri subsp. requienii

Dedicat al naturalista francès Esprit Requien (1788-1851).

Etimològic
Dianthus serratus

Del llatí serratus (en forma de serra) compost de serra, -ae (la serra) i el sufix -atus (en forma de), per les dents dels pètals.

Etimològic
Dianthus subacaulis

Del llatí sub (un poc, una mica) i acaulis (sense tronc) pels seus troncs curts.

Etimològic
Dianthus subulatus

Format del llatí subula (alena) i el sufix -atus (en forma de, semblant a), per les fulles en forma d'alena.

Etimològic
Dianthus superbus

Del llatí superbus, -a -um (magnífic, esplèndid), per l'esplendor de les seves flors, grans y oloroses.

Etimològic
Dianthus valentinus

Del llatí valentinus, -a, -um (de València), per la seva habitació clàssica.

Etimològic
Dicasi

Cima en què cada eix produeix dues branques oposades.

Plantes vasculars
Dictamnus

Del grecolatí dictamnus o dictamnum, nom de diferents plantes labiades similars al poliol i originàries de l'illa de Creta. El mot sembla que està relacionat amb el grec Díkte, nom d'una muntanya de l'est de l'illa. El nom genèric Dictamnus fou adoptat per Linnè (1737), en substitució de Fraxinella, de Tournefort (1694, 1700), seguint el criteri de C. Bauhin i molts altres; I a l'Hortus Cliffortianus (1738), dóna la següent explicació: “Atès que Fraxinella no té res a veure amb Fraxinus [...] m'atinc a aquest antic sinònim disponible”

Etimològic
Dictamnus albus

Del llatí albus (blanc), pel color de les flors.

Etimològic
Dictamnus fraxinella

Adjectiu format del llatí fraxinus, nom del freixe, en Plini, per la semblança de les fulles.

Etimològic
Dictamnus hispanicus

Del llatí hispanicus (espanyol) és a dir, espècie d'Espanya.

Etimològic
Digitada

Fulla.

Plantes vasculars
Digitalis

En llatí medieval, era el nom de la didalera (Digitalis purpurea); Segons Ambrosini, perquè les flors imiten la forma del didal, coberta amb què les dones es protegeixen els dits quan cusen. La paraula prové del llatí digitale, -is (didal) i aquesta, de digitus, -i (dit).

Etimològic
Digitalis lutea

Del llatí luteus, -a, -um (groc), pel color de les flors.

Etimològic
Dioic

Dit de les plantes on hi ha individus que només fan flors masculines (amb estams que produeixen pol·len), i individus que només fan flors femenines (amb carpels que porten els primordis seminals o òvuls), és a dir les plantes que tenen sexes separats; són doncs plantes amb flors unisexuals, mentre que les flors típiques amb estams i carpels junts s’anomenen flors hermafrodites.

Plantes vasculars
Dioic, dioica

adj. En una planta, té els arquegonis i els anteridis en individus diferents. Dit d'una altra manera, un sol individu només té o anteridis o arquegonis.

Briòfits
Dipcadi

Paraula del llatí botànic, d'origen oriental, amb què es coneixien diferents plantes liliàcies. N'hi ha que la relaciona, per la variant tibcadi, amb l'àrab tibr qarīh (oro puro), pel color més o menys groc del perigoni. El gènere Dipcadi fou creat per F. K. Medikus (1790) per al Dipcadi serotinum exclusivament, sense donar cap raó d'aquest nom; però el mot ja apareixia a Dodonaeus (1569) i a Lobelius (1576) aplicat a altres plantes de la mateixa família que es cultivaven en els jardins de l'època.

Etimològic
Dipcadi serotinum

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de serum, -i (el vespre), segons conta l'Ecluse, perquè germina a la tardor.

Etimològic
Diploclamadi, diplocamadídia

Dit de la flor que consta de dues cobertes, el calze i la corol·la.

Plantes vasculars
Diplotaxis

Paraula composta del grec díploos, diploús (doble) i táxis, -eos (ordre, disposició), al·ludint a la disposició ordenada de les llavors en dues files, en cada lòcul de la síliqua, en la majoria de les espècies.

Etimològic
Diplotaxis erucoides

Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'asenbla a una Eruca.

Etimològic
Discolor, discolora

De dos colors o més. És oposat a concolor.

Plantes vasculars
Disperm

Que conté dues llavors.

Plantes vasculars
Distal

adj. Allunyat del punt que es pren com a base o origen (oposat a proximal).

Briòfits
Distal

Dit de la part d'un òrgan més allunyada de la base.

Plantes vasculars
Dístic, dística

adj. Disposat en dues rangleres oposades, com per exemple alguns fil·lidis al caulidi.

Briòfits
Dístic, dística

Dit de les fulles, de les ramificacions, etc. que es disposen en dos rengles longitudinals oposats.

Plantes vasculars
Divaricat, divaricada

Dit de les branques, o altres òrgans que divergeixen segons un angle molt obert.

Plantes vasculars
Dolichos

En Hipòcrates i Teofrast, dólichos, de l'adjectiu grec dolichós (llarg), és el nom d'una lleguminosa, al·ludint segurament a la llargària dels llegums.

Etimològic
Dolichos melanophthalmos

Del grec mélas, mélanos (negre) i ophthalmós (ull), per les seves llavors blanques, amb el llombrígol circuït de negre.

Etimològic
Doronicum

Mot d'origen fosc, com Aronicum, Arnica o Dorycnium, també tingudes per verinoses. De Theis diu que, segons Linnè, la paraula deriva del grec dóron (donar) i níke (victòria), és a dir que dona la victòria. Altres autors la fan derivar de l'àrab darawnay o doronígi que serien noms d'una planta d'aquest gènere.
 

Etimològic
Doronicum pardalianches

En Plini, és el nom de l'acònit, una planta summament tòxica. És un mot compost del grec párdalis (la pantera) i áncho (sufocar), literalment que estrangula les panteres, o sigui, que mata animals salvatges, perquè antigament aquesta planta es considerava verinosa, si bé Linnè i molts altres botànics en van dubtar, d'aquesta propietat, com és va comprovar més tard.

Etimològic
Dorsal

adj. Dit de la cara inferior del fil·lidi, orientada vers la base del caulidi (oposat a ventral).

Briòfits
Dorsifix, dorsifixa

Fixat pel dors; dit especialment de les anteres que s'insereixen al filament per llur part dorsal.

Plantes vasculars
Dorycnium

Nom d'una planta que, segons Plini, deriva del grec dóry (llança) i knáo (untar), perquè amb el suc fregaven aquella arma per a emmetzinar-la; Se suposa que era l'estramoni (Datura stramonium). Dioscòrides dóna aquest nom a una altra planta que podria ser una corretjola (Convolvulus cneorum). Tanmateix, les plantes del gènere Dorycnium, que són inofensives, sembla que no tenen res a veure amb les dels antics.

El gènere va ser establert per Tournefort i revalidat per Linnè per a plantes que no tenen res a veure amb les anteriors. Però ja Lobelius, Clusius i Daléchamps incloïen entre els seus Dorycnium plantes a les quals avui anomenem així.

Etimològic
Dorycnium decumbens

Del llatí decumbere (inclinar-se, abocar-se), per les branques inclinades sota el seu pes..

Etimològic
Dorycnium hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Etimològic
Dorycnium pentaphyllum

Del grec pénta (cinc) i fíllon (fulla), pels tres folíols i les dues estípules semblants a ells, que figuren una fulla quinquefoliolada.

Etimològic
Dorycnium procumbens

Participi present del verb llatí procumbere (inclinar-se); és a dir, que s'inclina, pels seus troncs febles.

Etimològic
Dorycnium suffruticosum

Del llatí sub (per sota de) i frutex (arbust), perquè és un arbust petit.

Etimològic
Dorycnopsis

De Dorycnium, nom d'un gènere de les fabàcies, i el mot grec ópsis (aspecte, aparença), per la seva semblança amb alguna planta d'aquest gènere.

Etimològic
Dorycnopsis gerardi

Dedicada al botànic anglès J. Gerard (1545–1612).

Etimològic
Dosera rotundifolia

Del llatí rotundifolius, format de rotundus (rodó) i folius (fulla), de fulles arrodonides.

Etimològic
Drosera

Del grec droserós (cobert de rosada), al·ludint als pèls glandulosos de les fulles. Linnè canvià per Drosera el Ros solis de C. Bauhin, Tournefort i altres; del llatí ros, roris (la rosada) i sol, solis (el sol). Que se sàpiga, Drosera apareix per primera vegada en Valerius Cordus, encara que aplicat a Alchemilla vulgaris, una rosàcia.

Etimològic
Drosera longifolia

Del llatí longus, -a, -um (llarg) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles relativament llargues.

Etimològic
Droseraceae (Droseràcies)

Del gènere Drosera.

Etimològic
Drupa

Fruit carnós amb pinyol, dins el qual hi ha la llavor, com ara la cirera o l’oliva.

Plantes vasculars
Dryas

Del grec Dryás (drìada o nimfa boscana), derivat de drys (alzina); nom donat per Linnè a aquesta planta per la semblança de les fulles amb les de l'alzina.

Etimològic
Dryas octopetala

Del llatí octo (vuit) i petalum, -i (fulleta, pètal), pel nombre que en presenten normalment les flors.

Etimològic
Ecballium

Mot format del verb grec ekbállo (llançar, expel·lir), al·ludint a la dehiscència del fruit carnós; perquè, quan és madur, es desprèn bruscament del pedicel i, pel forat resultant, projecta bruscament cap a l'exterior el contingut de polpa i llavors. Cadevall escriu Ecbalium i considera ecballium no acceptable, sense més explicació.

Etimològic
Ecballium elaterium

Del grec elatér, -éros (que impulsa, que impel·leix), insistint en la idea expressada pel nom, sobre la curiosa forma de dispersió de les llavors.

Etimològic
Echinops

Mot del llatí botànic, compost del grec echínos, -ou (l'eriçó) i ópsis, -eos (aspecte), perquè les inflorescències en capítol formen una bola com un eriçó.

El nom va ser encunyat per Linnè (1737) en substitució d'un Equinopus de Tournefort. Si bé poc després el va modificar per "Equinopsis" en Hortus Cliffortianus (1738), finalment validà Equinops en 1753 i 1754.

Etimològic
Echinops ritro

Del grec Rýtros, nom (mal transcrit) d'una planta espinosa, una mena d'echinops. Aquest ve a ésser el petit en relació amb  E. sphaerocephalus.

Etimològic
Echium

Del grec échis, -eos (l'escurçó). Nom emprat ja per Dioscòrides (échion) i Plini (echios), probablement per les joves inflorescències enrotllades com una serp en repòs, i d'ací, probablement, la idea vulgar d'usar la planta com a contraverí, sobre tot de la mossegada d'escurçó.

El gènere Echium fou establert per Tournefort (1694) i validat en Linnè (1753 i 1754).

Etimològic
Echium vulgare

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa.

Etimològic
Echium vulgare subsp. argentae

Mot del llatí botànic derivat del llatí argentum, -i (argent, plata), fent referència a l'aspecte blanquinós que li donen els pels de l'indument.

Etimològic
Efímer, efímera

adj. De molt curta durada.

Briòfits
Eglandular

Que no té glàndules (oposat a glandulós).

Plantes vasculars
Eix central

m. Cordó longitudinal de cèl·lules petites i de parets primes, que recorre la part central del caulidi.

Briòfits
Eixonar Fer caure les fulles d’una branca agafant-la amb la mà closa i resseguint-la cap a vall. Etnobotànica
Elàters

m. Cèl·lules allargades amb engruiximents helicoïdals que es troben amb les espores en les càpsules de les hepàtiques.

Briòfits
Elatine

Segons Cadevall, del grecollatí elatíne, femení de l'adjectiu grec elátinos (de abet) per la forma i disposició de les fulles. Plini anomena així a una herba desconeguda. Segons Dioscòrides, és una planta messeguera o arvense amb fulles com les de l'heura, però més petites i més rodones, cobertes de borrissó; hom suposà que era Kickxia elatine (escrofulariàcies). Linnè creà aquest nom genèric en 1737 assabentat de la diferent aplicació entre els antics, però sense donar-ne cap explicació.

Etimològic
Elatine alsinastrum

D'Alsine, nom d'un altre gènere de les cariofil·làcies, amb el sufix despectiu -astrum aplicat a diferents plantes per a indicar alguna semblança.

Etimològic
Elatine fabri

Dedicada a Fabre per Grenier.

Etimològic
Elatine hexandra

Del numeral grec hex (sis) i anér, andrós (home), aquí part masculina de la flor, al·ludint als sis estams.

Etimològic
Elatine macropoda

Del grec makrós (gran) i poús, podós (peu), per la llargària dels peduncles.

Etimològic
Elatine paludosa

De l'adjectiu llatí paludosus, -a, -um (pantanós), derivat de palus, paludis (aiguamoll o llacuna), per la seva estació.

Etimològic
Elatiniaceae (Elatiniàcies)

De Elatine, gènere d'on pren el nom.

Etimològic
Elymus

Del nom grec élimos, una gramínia, potser el panís (Setaria italica), segons Dioscòrides.

Etimològic
Elymus repens

Del llatí repens, -entis, participi present del verb repere (arrossegar-se). És el Triticum radice repente de la Flora Lapponica, de Linné, dit així pel rizoma serpentejant.

Etimològic
El·lipsoidal

adj. Que té forma d'el·lipsoide, com per exemple algunes càpsules.

Briòfits
El·líptic, el·líptica

adj. Que té forma d'el·lipse.

Briòfits
Emarginat, emarginada

Que presenta a l'àpex una osca o entrant poc profund.

Plantes vasculars
Embeinador

Qué té beina.

Plantes vasculars
Embeinador, embeinadora

adj. Que presenta una beina basal.

Briòfits
Embosquir-se

v. Convertir-se en bosc.

Perejaume, Obreda p 53

Etnobotànica
Embraçar

v. Agafar amb els braços. Embraçar un arbre.

Arbúcies (Selva)

Etnobotànica
Emergent

adj. Dit de la càpsula que sobresurt parcialment dels fil·lidis periquecials.

Briòfits
Empeltar

v. Fer empelts.

Vilafranca del Sit (Alt Maestrat)

Etnobotànica
Endocarpi

Part més interna d’un fruit carnós que sovint es correspon amb el pinyol.

Plantes vasculars
Endostoma

m. En els peristomes dobles, peristoma intern.

Briòfits
Enervi, enèrvia

adj. Sense nervi

Briòfits
Enervi, enèrvia

Desproveït de nervis o sense nervis manifestos.

Plantes vasculars
Enherbat

adj. Cobert d’herba.

Besalú (Garrotxa)

Etnobotànica
Enramat

adj. Conjunt de tiges amb fulles que s’arrapen a una roca, paret, etc. Heura enramada.

Margalef (Priorat)

Etnobotànica
Ensiforme

En forma d'espasa.

Plantes vasculars
Enter Plantes vasculars
Enter, entera

adj. De marge llis, sense dents o sense cap mena d'accidents.

Briòfits
Entrenús Plantes vasculars
Epicarpi Plantes vasculars
Epífit, epífita

adj. Que utilitza com a suport una altra planta, generalment arbre o arbust.

Briòfits
Epigin, epígina

Dit de la flor d’ovari ínfer.

Plantes vasculars
Epilobium

Terme compost de les paraules gregues epí (sobre), lobós, -óu (lòbul) i íon,-ou (la viola), al·ludint a la inserció epígina de la corol·la.
Linnè va prendre el nom genèric
Epilobium, de Dillenius, qui n'aclareix el significat: "(quasi íon epí lóbou) pels pètals vistosos, com els d'una viola, que s'insereixen damunt la síliqua (l'hipant)".

Etimològic
Epilobium alpinum

Del llatí alpinus, -a, -um (de la regió dels Alps), per la seva estació a les altes muntanyes.

Etimològic
Epilobium alsinifolium

Adjectiu compost d'alsine, nom llatí d'una planta cariofil·làcia i folium, -ii (fulla), per alguna semblança en les fulles. Segons Plini, alsine, -es seria l'orella de rata, una composta (Hieracium pilosella)

Etimològic
Epilobium anagallidifolium

Del llatí anagallis, anagallidis (morró) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta herba primulàcia.

Etimològic
Epilobium angustifolium

Del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per tenir aparentment les fulles més estretes que les d'altres espècies.

Etimològic
Epilobium duriaei

Dedicat al capità Durieu (1796-1878), comissionat com a botànic en una expedició científica a Oran i Algèria.

Etimològic
Epilobium hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, eriçat), per ser planta coberta de fins pels eriçats.

Etimològic
Epilobium lanceolatum

Del llatí lanceolatus, -a, -um (de forma de llança), per la forma de les fulles.

Etimològic
Epilobium molle

Del llatí mollis, -e (tou, suau), per ser pubescent, suau al tacte.

Etimològic
Epilobium montanum

Adjectiu llatí, montanus, -a, -um (que viu a les muntanyes), derivat de mons, montis (muntanya), indicant la estació de la planta: muntanyes silícies.

Etimològic
Epilobium obscurum

Del llatí obscurus, -a, -um (fosc), pel color verd rogenc de les fulles dels estolons.

Etimològic