Terme Sort ascending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Tyrimnus leucographus | Nom format del grec leukós (blanc) i grápho (gravar, dibuixar, ratllar), per les taques sinuoses de l'anvers de les fulles. Leucographis, segons Plini el Vell, és el nom d'un card. |
Etimològic |
Tyrimnus | El gènere Tyrimnus fou establert per L. A. G. Bosc en 1819 sobre la base del Carduus subg.Tyrimnus publicat per Cassini al Bull. Sci. Soc. Philom. Paris 1818: 168 (1818), sense donar cap explicació sobre l'origen del terme. Tanmateix, J. A. Devesa sospita que, semblantment a altres noms de personatges mitològics proposats en la mateixa publicació, aquest ho va ser en homenatge a Týrimnos, en llatí Tyrimnus, déu solar dels lidis, un poble antic de l'oest d'Anatòlia, en l'actual Turquia. Així mateix, considera inversemblant la proposta d'altres autors que relacionen el vocable amb el grec tyrós, -oú (formatge) en la suposició què el Tyrimnus leucographus s'havia fet servir per a amatonar la llet. |
Etimològic |
Tussilago farfara | Farfarus o farfugium, en Plini, és un altre nom d'aquesta planta i també el de l'àlber, pel toment blanc del revers de les fulles. L'origen etimològic del mot no és clar, si bé podria tenir relació amb el llatí far, farris (farina) o farfer (portador de farina).
|
Etimològic |
Tussilago | Tussilago és el nom d'aquesta planta en Plini. De tussis, -is (la tos) i el sufix -ago (que actua), perquè es considera bèquica o antitussígena, sobre tot la flor. |
Etimològic |
Turritis glabra | Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per ser una planta sense pels. |
Etimològic |
Turritis | Del llatí turris, -is (torre, talaia), per la forma piramidal que donen al tronc les fulles i síliqües. El gènere Turritis fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Turió | Brot que creix vigorosament dels espàrrecs, i també dels esbarzers (els anomenats grelles o tanys). |
Plantes vasculars |
Turgenia latifolia | Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla). És sinònim de l'adjectiu d'origen grec Platyphýllos. |
Etimològic |
Turgenia | Nom llatinitzat amb què G.F. Hoffmann (1760-1826) va dedicar aquest gènere, en 1814, al seu amic Aleksandr Ivanovitx Turgienev (1724-1845), historiador i estadista rus. |
Etimològic |
Tunica saxifraga | Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta. |
Etimològic |
Tunica prolifera | Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades. |
Etimològic |
Túnica | - Embolcall. - Cadascuna de les fulles carnoses que componen certs bulbs. (en deriva tunicat) |
Plantes vasculars |
Tunica | D'origen dubtós. Sembla que Tunica, prové, per afèresi, de betònica, nom vulgar d'una espècie de clavell (Stachys officinalis). Altres autors diuen que prové del llatí tunica (camisa) fent referència al calicle de les flors. |
Etimològic |
Tubercle | - Tija subterrània i engruixida on s’acumulen substàncies de reserva. - Prominència arrodonida a la superfície d’un òrgan. (en deriva tuberós –osa, que té tubercles, semblant a un tubercle) (en deriva tuberculat –ada, que té tubercles) |
Plantes vasculars |
Tuberaria vulgaris | Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna. |
Etimològic |
Tuberaria variabilis | Del llatí variabilis (variable), pel polimorfisme de la planta. |
Etimològic |
Tuberaria | Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les flors i fulles de l'espècie més comuna amb les d'aquesta rosàcia. |
Etimològic |
Tub | A les flors amb les peces soldades la part inferior, generalment més prima que la resta, o sigui que hom parla del tub del calze o del tub de la corol·la (en deriva tubulós –osa). |
Plantes vasculars |
Truncat, truncada | Fulla o un altre òrgan que sembla escapçat, que acaba en una mena de secció transversal recta. |
Plantes vasculars |
Trumfo | m. Patata. Tubercle de la patatera. Canelles (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Trumfa | f. Patata. Tubercle de la patatera. Sant Hilari Sacalm (Selva) |
Etnobotànica |
Trollius europaeus | Pertanyent a la flora d'Europa. |
Etimològic |
Trollius | De l'alemany antic troll, troddel (globus), al·ludint a les flors globuloses o en forma de bola. També podria ser la llatinització del nom suís-germànic d'aquesta planta: troll-blume. |
Etimològic |
Triquetre | Trígon, o sigui que té tres cantells, de secció triangular. |
Plantes vasculars |
Trinia vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser-ne l'espècie més abundant. |
Etimològic |
Trinia glauca | Del llatí glaucus, -a, -um (verd blanquinós), pel color de la planta. |
Etimològic |
Trinia | Gènere dedicat al naturalista alemany Carl Bernhard von Trinius (1778-1844), metge del tsar Alexandre II i fundador del jardí botànic de l'Acadèmia Imperial de Ciències de Sant Petersburg, que va destacar pels seus treballs sobre les gramínies. El gènere fou descrit pel botànic Georg Franz Hoffmann in 1814. |
Etimològic |
Trímer, trimera | Que consta de tres parts. |
Plantes vasculars |
Trilobat, trilobada | Que presenta tres lòbuls. |
Plantes vasculars |
Trigonella prostrata | Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la posició de les tiges. |
Etimològic |
Trigonella polycerata | Del grec polýs (molt) i kéras, -atos (banya), pels llegums fasciculats i drets, com un feix de banyes.
|
Etimològic |
Trigonella ornithopodioides | Adjectiu compost de ornithopodi (genitiu d'ornithopus) i el sufix grec -oídes (semblant a), pels seus llegums incurvats a l'àpex, que recorden els de l'Ornithopus. |
Etimològic |
Trigonella monspeliaca | Del llatí medieval monspeliacus, -a, -um, una de les formes per referir-se a allò que és de Mons Pessulum, nom en llatí de l'actual ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la primera localitat on fou trobada. Altres adjectius botànics del mateix significat són monspeliensis, -e i monspessulanus, -a, -um. |
Etimològic |
Trigonella gladiata | Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'en forma de sabre', derivat de gladius, -ii (glavi o espasa), pel seu llegum subfalciforme. |
Etimològic |
Trigonella foenum-graecum | De phoenum graecum (fenc grec), nom que Plini i Columel·la donaven a aquesta planta farratgera, coneguda en Grècia com télis. |
Etimològic |
Trigonella | Format del grecollatí trigonus, -a -um (triangular) i el sufix diminutiu llatí -ella, per la forma de la corol·la. Segons Linnè, per tenir-ne forma triangular. Segons Cadevall, per tenir la carena molt curta, que sembla que només té tres pètals. |
Etimològic |
Trígon, trigona | Triquetre, o sigui que té tres cantells, de secció triangular. |
Plantes vasculars |
Trifolium vesiculosum | Del llatí vesicula (bufeta petita), pel calze fructífer vesiculós. |
Etimològic |
Trifolium tomentosum | Del llatí tomentum (borrissol), pel toment, a guisa de la borra o feltre, que recobreix el calze fructífer. |
Etimològic |
Trifolium thalii | Dedicat a Johann Thal, metge de Nordhausen, mort al 1583, i autor de Sylva Hercynia. |
Etimològic |
Trifolium tenoreanum | Espècie dedicada a Michele Tenore (1780-1861), autor de Flora Napolitana, 1811. |
Etimològic |
Trifolium suffocatum | Del llatí suffocare (ofegar, sufocar), pels petits capítols estretament aglomerats a la base del tronc i mig tapats per les estípules foliars. |
Etimològic |
Trifolium subterraneum | Es a dir, sota terra, pels peduncles fructífers freqüentment enfonsats. |
Etimològic |
Trifolium strictum | Del llatí strictus (estricte, rigorós), pels troncs drets i rígids. |
Etimològic |
Trifolium striatum | De striatus (que té ratlles), referint-se als 10 nervis que presenta el calze. |
Etimològic |
Trifolium stellatum | Del llatí stella (estel, estrella), per les lacínies del calze fructífer esteses en forma d'estel. |
Etimològic |
Trifolium spumosum | Del llatí spuma (escuma), pel calze fructífer vesiculós i blanquinós. |
Etimològic |
Trifolium spadiceum | Del llatí spadiceus (color de castanya), pel color negrós que tenen les flors quan es marceixen. |
Etimològic |
Trifolium scabrum | Del llatí scaber (aspre), pel calze fructífer coriaci de lacínies rígides i espinuloses. |
Etimològic |
Trifolium rubens | Del llatí rubeo (envermellir), per les flors vermelles. |
Etimològic |
Trifolium resupinatum | Del llatí resupinatus que, com supinatus, significa de sobines o ajagut d'esquena, per la corol·la invertida. |
Etimològic |
Trifolium repens | Del llatí repere (arrossegar-se), per les branques radicants. |
Etimològic |
Trifolium procumbens | Del verb llatí procumbere (ajeure's), pel tronc ajagut. |
Etimològic |
Trifolium pratense | Del llatí pratum (prat o prada), pel seu estatge. |
Etimològic |
Trifolium perreymondii | Dedicat al botànic Jean Honoré Perreymond, autor de Plantes pfanérogames qui croissent aux environs de Fréjus (1833). |
Etimològic |
Trifolium patens | Del llatí patens (obert), fent referència a les ales divergents de la corol·la, que posen més de manifest la flor. |
Etimològic |
Trifolium parviflorum | Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors i els capítols petits. |
Etimològic |
Trifolium parisiense | Forma neutra de parisiensis (de París), perquè es troba pels encontorns d'aquesta ciutat. |
Etimològic |
Trifolium pallescens | Del llatí pallescere (empal·lidir, groguejar), pel color blanc groguenc o blanc rosat de les flors. |
Etimològic |
Trifolium ochroleucum | En grec, ochróleukos (blanc groguenc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Trifolium nigrescens | Del llatí nigrescere (ennegrir-se), pels folíols freqüentment tacats de negre. |
Etimològic |
Trifolium montanum | De mons, montis (muntanya), pel seu estatge. |
Etimològic |
Trifolium minus | Minus, en llatí, és el neutre de minor (més petit), per ésser relativament petita |
Etimològic |
Trifolium micranthum | Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per la petitesa dels capítols florífers. |
Etimològic |
Trifolium medium | Probablement per la magnitud dels capítols, compresa entre el pratense i el rubens. |
Etimològic |
Trifolium maritimum | Pel seu estatge als prats costaners, vora mar.
|
Etimològic |
Trifolium ligusticum | Ligusticus, de la Ligúria, regió d'Itàlia, pel seu hàbitat. |
Etimològic |
Trifolium lappaceum | Del llatí lappa, (repalassa) i el sufix -aceum (semblant a) pels capítols eriçats; efecte de les pestanyes esteses i rígides de les lacínies del calze fructífer, que recorden aquella planta composta. |
Etimològic |
Trifolium lagopus | Del grec lagós (llebre) i poús (peu), és a dir, peu de llebre, pel toment tou del calze fructífer i de quasi tota la planta. |
Etimològic |
Trifolium laevigatum | Del llatí laevigare (allisar), de laevis (llis, suau), per l'absència de toment de la planta. |
Etimològic |
Trifolium incarnatum | Del llatí incarnatus (de color de carn), pel color que presenten les flors. |
Etimològic |
Trifolium hybridum | Hybridus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic que, com en aquest cas, s'ha fet servir sovint de manera inadequada referint-se a una barreja o variabilitat de caràcters de la planta i no pas al resultat d'un encreuament. |
Etimològic |
Trifolium hispidum | Del llatí híspidus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc. |
Etimològic |
Trifolium hirtum | Del llatí hirtus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc. |
Etimològic |
Trifolium glomeratum | Glomeratum (apinyat), del llatí glomus, glomeris (cabdell), per la inflorescència en capítols petits, densos i globulosos. |
Etimològic |
Trifolium glareosum | Del llatí glareosus, de glarea (grava), pel seu estatge al pedruscall de l'alta muntanya. |
Etimològic |
Trifolium glabellum | Del llatí glaber (calb, pelat) i el sufix diminutiu -ellus, pel calze fructífer glabrescent. |
Etimològic |
Trifolium gemellum | Del llatí gemellus (bessó), pels capítols freqüentment geminats. |
Etimològic |
Trifolium fragiferum | Del llatí fraga (maduixes) i ferre (portar), que porta maduixes, per la forma de la infructescència, comparable amb aquella fruita. |
Etimològic |
Trifolium filiforme | Adjectiu del llatí botànic derivat de filum, -i (fil) amb el sufix formis, -e (amb forma de), per la primor dels peduncles, com fils. |
Etimològic |
Trifolium elegans | Del llatí elegans (elegant, formós), pel port de la planta. |
Etimològic |
Trifolium dubium | Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació. |
Etimològic |
Trifolium diffusum | Del llatí diffusus (escampat), pels troncs freqüentment estesos en totes direccions. |
Etimològic |
Trifolium collinum | Del llatí collis, (costeta o turonet), per l'estatge de la planta. |
Etimològic |
Trifolium cherleri | Dedicat a J. H. Cherler, metge suís de Montbéliard, parent i col·laborador de J. Bauhin. |
Etimològic |
Trifolium cernuum | Del llatí cernuus (capbaix), per les flors reflexes al final. |
Etimològic |
Trifolium campestre | De campus (camp), pel lloc on habita. |
Etimològic |
Trifolium caespitosum | Del llatí caespes, caespitis (gespa), perquè forma conjunts densos que recorden la gespa. |
Etimològic |
Trifolium bocconei | Dedicat a Paolo Boccone, autor de Icones et descriptiones rariorum plantarum Siciliae, Melitae et Italiae. |
Etimològic |
Trifolium badium | Del llatí badius (bai), per la coloració bruna, morena, que presenten les flors al final. |
Etimològic |
Trifolium aureum | Del llatí aureus (d'or), pel color groc daurat que tenen les flors al principi. |
Etimològic |
Trifolium arvense | Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats. |
Etimològic |
Trifolium angustifolium | Del llatí angustus (estret) i folium -aquí adjectivat- (fulla), pels folíols linears. |
Etimològic |
Trifolium alpinum | Dels Alps, pel seu estatge d'alta muntanya. |
Etimològic |
Trifolium agrarium | L'adjectiu agrarium, ve d'ager, agri (terreny de cultiu), pel lloc on habita. |
Etimològic |
Trifolium | Del llatí trifolium, ii (trèvol), mot format pel prefix tri- (tres) i folium, ii (fulla), corresponent al grec tríphyllon, pels tres folíols de les fulles. A més de Trifolium sp., els antics donaven aquest nom a no poques lleguminoses d'altres gèneres amb fulles trifoliades o amb tres segments, com ara Melilotus sp., Medicago sp. o Bituminaria bituminosa. |
Etimològic |
Trifoliolat, trifoliolada | Fulla composta (dividida) que té 3 folíols, com ara la dels trèvols. |
Plantes vasculars |
Tricoc, tricoca | Que té tres cocs; es diu dels fruits secs que a la maturitat se separa en peces, cadascuna amb una sola grana. |
Plantes vasculars |
Tribulus terrestris | Del llatí terrestris, -e (terrestre) en oposició a l'aquàtic o castanya d'aigua (tribulus aquaticus). |
Etimològic |
Tribulus | Del llatí tribulus, -i (obriülls), per la semblança del fruit espinós amb aquesta arma antiga. La paraula prové de l'adjectiu grec tríbolos (de tres puntes) compost de treís, tría (tres) i bállo (llançar, tirar a terra) En llatí, aquesta paraula designava diferents plantes amb espines o amb tres folíols, però també una arma defensiva (tribulus ferreus): uns objectes de ferro de quatre punxes, que s’estenen pel terra i s’hi sostenen amb tres d’elles, mentre la quarta apunta cap amunt per a lesionar l’enemic. El gènere Tribulus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Trencadell | adj. Trencadís. Un arbre trencadell. Cassà de la Selva (Gironès) |
Etnobotànica |
Trapaceae (Trapàcies) | De Trapa, nom del únic gènere de la família. |
Etimològic |
Trapa natans | Del verb llatí natare (nedar), perquè la planta sura a l'aigua. |
Etimològic |
Trapa | Paraula probablement d'origen germànic que significa trampa de caçador. Segons Cadevall, es considera com una abreviació de calcitrapa, nom medieval d'una arma de guerra petita i amb punxes dissenyada per a clavar-se a les potes dels cavalls o als peus dels soldats, sinònim del clàssic murex, muricis (obriülls o abriülls ), al·ludint a la forma del fruit. Linnè canvià per Trapa el gènere Tribuloides de Tournefort, format de tribulus, -i (de tres puntes), un altre nom, en llatí clàssic, de l'arma abans esmentada, però també d'algunes plantes com ara l'abriülls, Tribulus terrestris, en Dioscòrides tríbolos chersaíos (de terra ferma), i Trapa natans, en Dioscòrides tríbolos énydros (que viu a l'aigua), en ambdós casos per la forma dels fruits. |
Etimològic |
Tragopogon pratensis | Del llatí pratensis, -e (propi dels prats o que hi viu), derivat de pratum, -i (el prat), per la seva estació. |
Etimològic |
Tragopogon porrifolius subsp. australis | Del llatí australis, -e (del sud), pel lloc d'habitació, al sud d'Europa. Sinònim de meridionalis, -e. |
Etimològic |
Tragopogon porrifolius | Epítet del llatí botànic format de Porrus i fo lium, -ii (fulla), és a dir, de fulles com les del Porrus (un gènere de plantes obsolet, avui dins el gènere Allium). |
Etimològic |
Tragopogon major | Del llatí major, majus (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), fent referència, probablement, als peduncles molt inflats a l'àpex. |
Etimològic |
Tragopogon lamottei | Dedicat al metge, apotecari i botànic francès Martial Lamotte (1820-1883), que fou director del museu Lecoq de Clermont-Ferrand. |
Etimològic |
Tragopogon crocifolius | Epítet del llatí botànic compost de Crocus i folium, -ii (la fulla), perquè les fulles són semblants a les de la safranera (Crocus sativus) |
Etimològic |
Tragopogon | En Plini, nom d'una planta d'aquest gènere, probablement la barba cabruna (Tragopogon porrifolius). Del grec trágos (boc) i pógon (barba), fent al·lusió al plomall dels aquenis quan el capítol és tancat, que sembla una barba de boc. |
Etimològic |
Trachelium caeruleum | Del llatí caeruleum, -i (el color blau), pel color de les flors. |
Etimològic |
Trachelium | Del grec tráchelion, -ou, diminutiu de tráchelos, -ou (coll), aquí, segons Cadevall, per la corol·la llargament tubulosa. |
Etimològic |
Torulós, torulosa | Que presenta protuberàncies seriades, com un collaret o rosari. |
Plantes vasculars |
Torilis nodosa | Del llati nodosus, -a, -um (nuós, que té nusos), adjectiu derivat de nodus, -i (nus), aquí fent al·lusió als nusos de la tija més inflats. |
Etimològic |
Torilis leptophylla | Del grecollatí leptophyllon, -i, nom que Plini donava a una mena de lleteresa. Mot compost del grec leptós (petit) i phíllon (fulla). Leptós equival a minor o minus, en llatí, i així Plini anomena lepton centaurion a la centaura menor o herba de Santa Margarida (Centaurium erythraea). |
Etimològic |
Torilis arvensis subsp. neglecta | Del llatí neglectus, -a, -um (menystingut o negligit). |
Etimològic |
Torilis arvensis | Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats. |
Etimològic |
Torilis | Nom genèric creat de forma arbitrària per Michel Adanson en Familles naturelles des plantes (1763); probablement una contracció de Tordylium i Caucalis, gèneres que apareixen juntament amb Torilis en aquesta obra. |
Etimològic |
Tordylium maximum | Del llatí maximus, -a, -um (molt gran o el més gran), superlatiu de magnus, -a, -um (gran, elevat), per l'alçada o grandària relativa de la planta. |
Etimològic |
Tordylium | Del grec tordýlion o tòrdylon, oû (la llavor del sèseli). En Dioscòrides, una mata petita que naix al mont Amano, a Cilícia (sud de Turquia), que els autors moderns suposen que era el Tordylium officinale o el T. apulum. |
Etimològic |
Toment | Dit de la pilositat curta i densa, que fa una borra fina (en deriva tomentós). |
Plantes vasculars |
Tomàtic | m. Tomàquet. Fruit de la tomaquera. Rubinat (Segarra) |
Etnobotànica |
Tomaca | f. Tomàquet. Fruit de la tomaquera. Ebo (Marina Alta) |
Etnobotànica |
Tolpis barbata | Del llatí barbatus, -a, -um (barbut, amb barba), per les cerres del plomall dels aquenis centrals. |
Etimològic |
Tolpis | Com altres noms enigmàtics encunyats per M. Adanson, aquest també és d'origen o arrel desconeguts. Cadevall creu que podria venir del grec tolýpe (cabdell de llana i carabassa silvestre), amb la mateixa terminació d'altres noms com Crepis o Picris, però no ho relaciona amb cap característica del gènere. El gènere Tolpis fou publicat per Michel Adanson en l'obra Familles de plantes, Vol 2: 112 (1763). |
Etimològic |
Til·la | f. Conjunt de flors i bràctees de tell. Ossera (Alt Urgell) |
Etnobotànica |
Tillaea muscosa | Del llatí muscosus, -a, -um (cobert de molsa), derivat de muscus, -i (molsa), per l'aspecte de la planta. |
Etimològic |
Tillaea | Gènere dedicat a Miquelangelo Tilli (1655-1740), metge i botànic italià, autor de Catalogus Plantarum Horti Pisani. |
Etimològic |
Tiliaceae (Tiliàcies) | De Tilia, únic gènere de la família autòcton d'Europa. |
Etimològic |
Tilia vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser mol freqüent. |
Etimològic |
Tilia ulmifolia | Del llatí ulmus, -i (om) i follium, -ii (la fulla), per la semblança amb les fulles d'om. |
Etimològic |
Tilia sylvestris | De l'adjectiu llatí sylvestris, -e (del bosc), per la seva estació. |
Etimològic |
Tilia platyphyllos | Del grec platyphýllos (de fulles amples). |
Etimològic |
Tilia pauciflora | Format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor), d'escasses flors. |
Etimològic |
Tilia parvifolia | Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i folium, -ii(fulla), que significa de fulles petites. |
Etimològic |
Tilia microphylla | Adjectiu format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites. |
Etimològic |
Tilia intermedia | Del llatí intermedius -a, -um (intermedi), per la magnitud de les flors, compresa entre T. platyphyllos i T. ulmifolia. |
Etimològic |
Tilia grandifolia | Del llatí grandis, -e (gran) i folium, -ii (la fulla), de fulles grans. |
Etimològic |
Tilia | Nom llatí antic d'aquesta planta, en Plini; correspon al grec philýra, de Teophrast. |
Etimològic |
Thymus vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta vulgar al sud d'Europa. |
Etimològic |
Thymus serpyllum subsp. chamaedrys | Mot grecollatí per a anomenar plantes del gènere Teucrium, format del grec chamai (per terra, nan) i drys (alzina), és a dir, com una alzineta, referint-se a la forma de les fulles. Tanmateix, hom diu que aquesta planta porta el nom de Chamaedrys perquè té les tiges amb dues línies de pèls de llarg a llarg, com la Verònica chamaedrys. |
Etimològic |
Thymus serpyllum | El mot grec érpyllos fou ja emprat per Dioscòrides per a designar una mena de serpoll o farigola, i els autors llatins el traduïren per serpillum; deriva d'érpo (arrossegar-se), per les tiges decumbents i radicants d'aquesta planta. |
Etimològic |
Thymus | Del grec thýmon, nom emprat per Dioscòrides -en Plini, Thymum- per a diferents plantes aromàtiques, com ara la farigola (Thymus vulgaris); probablement relacionat amb el grec thymiáo (perfumar) o, segons Cadevall, amb l'egipci tham, nom d'una herba aromàtica. |
Etimològic |
Thrincia tuberosa | Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació), per les arrels tuberoses. |
Etimològic |
Thrincia saxatilis | Del llatí saxatilis, -e (que viu entre roques), derivat de saxum, -i (pedra, roca, escull, etc.), pel seu lloc preferent d'habitació, en les escletxes de les roques. |
Etimològic |
Thrincia hispida | Del llatí hispidus, -a, -um (aspre, pelut), pel tronc i les fulles coberts de pèls eriçats. Hirtus, -a, -um i hirsutus, -a, -um en són sinònims. |
Etimològic |
Thrincia hirta | Vegeu Thrincia hispida. |
Etimològic |
Thrincia | Una hipòtesi poc versemblant ho fa derivar del grec thrinkós, oú (merlet, coronament de muralla), al·ludint al plomall en forma de corona dels aquenis exteriors, potser confonent-lo amb thrix, thrichós (cabell, seta). Però, el cert és que es tracta d'un nom dedicat a un tal Cosme Thrinci, autor, segons Cadevall, d'un llibre d'agricultura, i de qui només he trobat una breu referència a l'obra del naturalista francès Édouard Grimard (S. XIX) La plante. Botanique simplifiée, Vol 2, 404 (1865). |
Etimològic |
Thlaspi perfoliatum | Epítet del llatí botànic que significa que la tija travessa la fulla, de per (a través de) i folium (la fulla); en aquest cas, al·ludeix impròpiament a les fulles caulinars, sèssils i auriculades, que envolten totalment la tija, però no perfoliades. |
Etimològic |
Thlaspi caerulescens subsp. brachypetalum | Epítet format del grec brachýs (breu, curt) i pétalon (fulla de la flor, pètal), pels seus pètals curts. |
Etimològic |
Thlaspi caerulescens | Epítet del llatí botànic format per caeruleum, -i (blau) i el sufix -escens (que tendeix a), és a dir, que tira a blau. |
Etimològic |
Thlaspi arvense | Del llatí botànic arvensis,-e, derivat d'arvum, -i (el camp llaurat), perquè viu en terres de conreu. |
Etimològic |
Thlaspi | En Dioscòrides i Plini, és el nom d'una altra planta que podria ser el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris). En la traducció de Laguna, diu Dioscòrides que la planta té una llavor petita en forma de plat, com aixafada, d'on li ve el nom. Del grec thláo (aixafar), al·ludint a la silícula comprimida o d'envà aixafat. |
Etimològic |
Thesium humifusum | Adjectiu del llatí botànic, compost d'humus, -i (el sòl, la terra) i fusus, -a, -um (vessat, estès), per les tiges decumbents. |
Etimològic |
Thesium | En Teofrast i Plini és una planta d'arrel bulbosa i amarga, semblant al lli. Se suposa que es tracta d'un epònim en honor de Teseu, l'heroi mitològic que coronà de flors Ariadna. Linné va prendre el nom per a aquest gènere directament de Plini, i en Hortus Cliffortianus comenta que fa riure que no hi hagi dos botànics que s'avinguin en denominar aquesta planta. El propi Clusius designa una d'aquestes espècies amb el nom Anonymus lini folio, es a dir, planta sense nom amb fulles de lli. |
Etimològic |
Thapsia villosa | Del llatí villosus, -a, -um (cabellut), derivat de villus, -i (floc de cabell), perquè és una planta peluda. |
Etimològic |
Thapsia | Nom grecollatí d'una canyaferla (Thapsia sp.). Perquè, segons expliquen tant Dioscòrides com Plini, es creia que la planta havia estat trobada per primer cop a l'illa de Thapsos (avui península de Magnisi), prop de Siracusa (Sicília). |
Etimològic |
Thalictrum tuberosum | Del llatí tuber -eris (engruiximent), per la forma de l'arrel. |
Etimològic |
Thalictrum saxatile | Del llatí saxum (roca), pel substrat on habita. |
Etimològic |
Thalictrum minus | En llatí, forma neutra del comparatiu minor (més petit), en contraposició a Th. majus, dels Alps. |
Etimològic |
Thalictrum mediterraneum | Per la regió on habita. |
Etimològic |
Thalictrum foetidum | Del llatí foetidus (pudent), fa referència a la seva pudor. |
Etimològic |
Thalictrum aquilegiifolium | De fulles d’Aquilegia. |
Etimològic |
Thalictrum angustifolium | Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma estreta de les fulles. |
Etimològic |
Thalictrum flavum | Del llatí flavus (groc), pel color de les flors. |
Etimològic |
Thalictrum alpinum | Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita. |
Etimològic |
Thalictrum | Del grec thálictron, nom de planta (en Dioscórides, quizá Thalictrum minus). Probablement de thallo, que vol dir reverdir, al·ludint al verd brillant dels seus plançons. |
Etimològic |
Teucrium scorodonia | Del grec scórodon (l'all), per la olor que fa. Rep aquest nom específic, en aposició, de la Scorodonia vulgaris, de J. Hill, en ser reclassificada. |
Etimològic |
Teucrium pyrenaicum subsp. guarense | Epítet del llatí botànic, guarensis, -e (de la serra de Guara), per haver-se trobat en aquestes contrades. |
Etimològic |
Teucrium pyrenaicum | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè viu en aquestes muntanyes. |
Etimològic |
Teucrium botrys | Del grec bótrys (raïm), per les inflorescències racemiformes. Nom emprat ja per Dioscòrides. És el Botrys chamaedryoides de C. Bauhin, que aquí ha passat a nom específic en aposició. |
Etimològic |
Teucrium | Entre els antics grecs i romans, rebien aquest nom diferents labiades d'aquest gènere, però també la dauradella (Ceterach officinarum). Teucrium es un epònim de Teucre, heroi de la mitologia grega, perquè, segons Plini, és qui va descobrir les virtuts d'aquesta planta. |
Etimològic |
Tetràmer, teràmera | Dit de la flor que té 4 peces per verticils: 4 pètals, 4 sèpals... |
Plantes vasculars |
Tetragonolobus siliquosus | Del llatí siliqua, la garrofa; per la forma del llegum. |
Etimològic |
Tetragonolobus purpureus | Del llatí purpureus (color de porpra), pel color que mostren les seves flors. |
Etimològic |
Tetragonolobus | Del grec tetrágonos (quadrangular) i lobós (llegum); per la forma del fruit. |
Etimològic |
Tèpal | Cadascuna de les peces d’un periant quan és indiferenciat, és a dir quan els sèpals i els pètals tenen la mateixa mida i el mateix color, com ara els diferents tipus de lliris de la fam. de les liliàcies. |
Plantes vasculars |
Telephium | Del grec teléphion, que segons Dioscòrides i Plini era el nom d'una planta de fulles carnoses i flors grogues o blanques, probablement Sedum telephium. El nom, segons Plini, al·ludeix a Télefo, rei de Mìsia, ferit per Aquil·les, que es va guarir amb un emplastre de la planta. |
Etimològic |
Teixit Conductor | Teixit vegetal especialitzat que presenten les plantes vasculars o cormòfits, pteridòfits, gimnospermes i angiospermes, amb la missió de conduir aigua i substàncies a totes les parts de la planta; és format per cèl·lules allargades (traqueides, i vasos o tràquees) que es disposen en feixos formant llargs cordons. (vegeu també vascular). |
Plantes vasculars |
Teesdalia nudicaulis | Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija); pels seus troncs nus o gairebé sense fulles. |
Etimològic |
Teesdalia coronopifolia | Epítet del llatí botànic, compost pel nom del gènere Coronopus i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'alguna planta d'aquest gènere. |
Etimològic |
Teesdalia | Gènere dedicat al botànic anglès Robert Teesdale (c.1740-1804). |
Etimològic |
Teca | A les anteres dels estams (on s’hi formen els grans de pol·len), cadascuna de les dues meitats en que es divideixen. |
Plantes vasculars |
Taraxacum serotinum | Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), per la fructificació, un xic tardana. |
Etimològic |
Taraxacum palustre | Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna, aiguamoll), pels prats molls on acostuma a viure. |
Etimològic |
Taraxacum officinale | Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat del llatí officina, -ae (taller, obrador, botiga), que era també el nom que rebia en els monestirs el magatzem on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Taraxacum obovatum | Adjectiu del llatí botànic que significa 'en forma d'ou invertit', compost de l'arrel llatina ovum, -i (l'ou) amb el sufix -atus, -a, -um (semblant a) i el prefix ob- (oposat, contrari), en referència a les fulles ovades, amb la part ampla cap a l'àpex. |
Etimològic |
Taraxacum megalorrhizon | Epítet del llatí botànic compost del grec mégas, -ále, -a (gran) i rrhíza, -es (arrel, origen), fent-ne referència al rizoma gros. |
Etimològic |
Taraxacum laevigatum | Del llatí laevigatus, -a, -um, participi passat de laevigare o levigare (allisar, assuavir, polir), al·ludint a la tija floral generalment glabra.
|
Etimològic |
Taraxacum alpinum | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), pel seu lloc d'habitació. |
Etimològic |
Taraxacum | Nom d'origen incert que apareix al llatí medieval. Alguns autors creuen que prové del persa talkh chakok (herba amargant) a través de l'àrab tarashaquq. A les obres de farmacopea de l'erudit persa ar-Razí (S. X), tarashaquq és el nom d'"una mena xicoira", i Gerard de Cremona (S. XII) el va traduir al llatí com tarasacon. Altres el fan derivar del grec taraxós (desordre, trastorn) i ákos (remei), per les nombroses propietats medicinals que s'hi atribuïen; segons Cadevall, significaria 'que cura movent o purgant'. Uns altres, encara, en proposen com a arrels gregues taráxia (malaltia dels ulls) i akéomai (guarir), per haver estat un remei tradicional per als mals d'ulls. El gènere Taraxacum fou publicat pel botànic alemany Friedrich Heinrich Wiggers en 1780. |
Etimològic |
Tanyar | v. Posar tanys. Arbúcies (Selva) |
Etnobotànica |
Tany | m. Brot que surt a la soca d’un arbre. La Cellera (Selva) |
Etnobotànica |
Tanacetum vulgare | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser comú i vulgar en la major part d'Europa. |
|
Tanacetum cinerariifolium | Epítet del llatí botànic que fa referència a la semblança de las fulles amb les d'una planta del gènere Cinerària (compostes), ja obsolet. |
Etimològic |
Tanacetum | Nom del llatí medieval que apareix per primer cop a l'obra Physica d'Hildegarda de Bingen (1098-1179). Prové, a través de successives deformacions -com ara tanazita-, del grec athanasía (immortalitat). La planta era coneguda també amb el nom d'herba immortalis, pot ser per la persistència de les flors i també, segons altres texts, per la creença que la beguda feta amb les seves fulles atorgava la immortalitat. Tournefort proposà el nom del gènere Tanacetum amb T. vulgare (1694, 1700) i Linnè el validà (1753, 1754). |
Etimològic |
Tamus communis | Del llatí communis, -e (comú, freqüent), perquè és comuna al sud d'Europa. |
Etimològic |
Tamus | Del llatí tamnus, -i, nom que dona Plini a una liana de baies vermelles, que s'ha relacionat amb Tamus communis. Linné, a Genera plantarum (1737), alterà el nom genèric Tamnus, de Tournefort, fent-lo Tamus, sense cap explicació. |
Etimològic |
Tamarix gallica | Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), per la seva habitació o pàtria. |
Etimològic |
Tamarix africana | Per la seva habitació, al nord d'Àfrica. |
Etimològic |
Tamarix | Nom del tamariu (Tamarix sp.) en Col·lumela; un dels noms que va rebre en l'Antiguitat. Plini, l'anomenava tamarice; Scriboni, tamaricum; i Pal·ladi, tamariscus. Sembla que la paraula té origen semític o nord-africà. |
Etimològic |
Tamaricaceae (Tamaricàcies) | De Tamarix, -icis, nom llatí del principal gènere de la família. |
Etimològic |
Tal·lus | m. Estructura vegetativa del briòfit. |
Briòfits |
Tall transversal | Tall (m.) transversal (adj.). Secció del caulidi perpendicular a la direcció de creixement. |
Briòfits |
Tàlem | Part superior del peduncle d’una flor. |
Plantes vasculars |