Terme Sort ascending | Descripció del terme | Glossaris |
---|---|---|
Pyrus salviifolia | Del llatí salvia, -ae (la sàlvia) i folium, -ii (fulla), per les fulles, que tenen alguna semblança amb les de la sàlvia. |
Etimològic |
Pyrus malus | De malus, -i, el nom en llatí de la pomera. |
Etimològic |
Pyrus communis | Del llatí communis, -e (vulgar, comú), per ser espècie familiar, molt coneguda. |
Etimològic |
Pyrus amygdaliformis | Adjectiu derivat del llatí amygdalus, -i (l'ametller) i el sufix -formis (que té forma de), per les fulles semblants a les del ametller |
Etimològic |
Pyrus acerba | Del llatí acerbus, -a, -um (de gust aspre), que n'és el del fruit. |
Etimològic |
Pyrus | Del llatí pyrus, -i o pirus, -i, nom donat pels romans a la perera cultivada i altres espècies naturals del gènere. |
Etimològic |
Pyrolaceae (Pirolàcies) | Del gènere Pyrola, un dels que conté la família. |
Etimològic |
Pyrola uniflora | Del llatí unus (un de sol) i flos, floris (flor), perquè només fa una flor. |
Etimològic |
Pyrola secunda | Del llatí secundus, -a, -um (segon), aquí en el sentit de següent o consecutiu, per la disposició de les flors, en filera, mirant totes cap a un mateix costat. |
Etimològic |
Pyrola minor | Del llatí minor (més petit) per presentar l'estil més curt que les altres espècies. |
Etimològic |
Pyrola chlorantha | Del grec chlorós (verd groguenc) ánthos (flor), pel color de les flors. |
Etimològic |
Pyrola | Del baix llatí pirula o pyrula, forma diminutiva de pirus, -i (la perera), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Pyrethrum segetum | Vejeu Chrysanthemum segetum. |
Etimològic |
Pyrethrum | Del grecollatí pyrethrum, -i, mot format de l'arrel grec pyr, pyrós (el foc), com indicant una planta urent o ardent, sobre tot les arrels. Antigament hom li atribuïen propietats antipirètiques, idea que conserva el nom de la planta en anglès: feverfew. En època medieval, el nom de pyrethrum, citat ja per Plini, es va atribuir de forma genèrica a diverses plantes de la família de les compostes que, en època moderna, fins i tot les del propi gènere Pyrethrum, s'han anat reclassificant en altres gèneres com ara Tanacetum, Anacyclum, Matricaria, Chrysanthemum, etc.
|
Etimològic |
Punicaceae (Punicàcies) | De Punica, nom de l'únic genere d'aquesta família. |
Etimològic |
Punica granatum | Del llatí granatum, -i, fruit del magraner, en Plini. |
Etimològic |
Punica | Del nom en llatí del magraner, punica arbor, i del fruit, malum punicum o simplement punicum. Segons Plini, el nom li ve de la ciutat de Cartago, d'on es creia que provenia la planta. El gentilici punicus, -a, -um significa fenici, cartaginès. |
Etimològic |
Pulvínul | - Dit de la planta que creix en forma de coixí. - Protuberància o engruiximent en forma de coixinet. (en deriva pulviniforme) |
Plantes vasculars |
Pulicaria vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser planta molt comuna. |
Etimològic |
Pulicaria sicula | Del llatí siculus, -a, -um (sicilià, de Sicília), per haver-se trobat en aquesta illa. |
Etimològic |
Pulicaria odora | Del llatí odorus, -a, -um (olorós,agradable a l'olfacte), fent referència a la olor que desprèn el rizoma. |
Etimològic |
Pulicaria dysenterica | Del llatí dysentericus, -a, -um (relatiu a la disenteria o qui la pateix), aquí aplicat en el sentit de remei contra aquesta malaltia. Pius Font i Quer, en el Dioscòrides renovado, diu, citant Krocker, que: “ En la guerra de Rússia contra els perses, l’exèrcit, atacat de disenteria, fou curat utilitzant només aquesta planta.” |
Etimològic |
Pulicaria | Del llatí tardà pulicaria, -ae o pulicaris herba, nom d'una herba citada pel metge T. Prisciano (S. IV), que vindria de pulex, -icis (puça), perquè es feia servir com a repel·lent d'aquests i altres insectes. Segons els autors, podria tractar-se d'una Pulicaria o també d'alguna Conyza. El gènere Pulicaria fou publicat per Joseph Gaertner en 1791. |
Etimològic |
Pubescent | Que és cobert de pèl curt i fi, i per això la fulla, la tija..., és suau al tacte. |
Plantes vasculars |
Pubèrul | Que té pèls molt fins, curts i escassos. (en deriva puberulent) |
Plantes vasculars |
Ptychotis saxifraga | Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos o escletxes de la roca. Per viure en aquests indrets semblaria que és la planta la que trenca la roca. |
Etimològic |
Ptychotis heterophylla | Epítet del llatí botànic format del grec héteros, (un altre, diferent) i phýllon (fulla), és a dir, de fulles variades segons siguin basals o caulinars. És sinònim de diversifolia, però aquest format del llatí diversus, -a, -um (diferent) i folium, -ii (la fulla). |
Etimològic |
Ptychotis | Mot del llatí botànic compost del grec ptyx, ptychós (plec) i oús, otós (orella), perquè els pètals tenen un plec o llengüeta, més o menys com una orelleta. |
Etimològic |
Pterotheca sancta | Vegeu Crepis sancta. |
Etimològic |
Pterotheca | Nom del llatí botànic compost del grec pterón (ala) i théke (càpsula, estoig), fent referència als aquenis alats. |
Etimològic |
Psoralea bituminosa | Del llatí bitumen, bituminis (betum), per la seva característica mala olor, com d'asfalt. Segons Plini, bitumen es una mena de fang fluid, enganxós i tenaç, que conté una part de sofre, i brollava del llac Asphaltites (com anomenaven els grecs i romans el Mar Mort, a Judea), raó per la qual, a la paraula, se li atribueix un origen hebreu. |
Etimològic |
Psoralea | Del grec psoraléos (sarnós), per les glàndules que presenta i a les quals es deu la seva mala olor. |
Etimològic |
Pseudovivípar, Pseudovivípara | Dit de les plantes que produeixen petites gemmes o plàntules que es desprenen i serveixen com a òrgans de reproducció vegetativa (les flors amb ovaris on es formen les llavors és la reproducció sexual). |
Plantes vasculars |
Pseudorchis albida | Del llatí albidus, -a, -um (blanquinós), per les flors blanquinoses. |
Etimològic |
Pseudorchis | Mot del llatí botànic compost del prefix grec pseudo- (fals), de pseúdos (engany, mentira), i el gènere Orchis, com volent dir una falsa Orchis. |
Etimològic |
Pseudoparafil·les | f. Petit apèndix laminar o filiforme situat al voltant dels primordis rameals o de la base de les branques. |
Briòfits |
Pseudoparafil·le | Les pseudoparafil·les són estructures petites filiformes o foliàcies, formades per una sola capa de cèl·lules, que són semblants a parafil·les però que es troben únicament en les zones del caulidi situades al voltant dels primordis de les ramificacions. |
Plantes vasculars |
Prunyó | m. Fruit de l’arç negre. Das (Cerdanya) |
Etnobotànica |
Prunus spinosa | Del llatí spinosus, -a, -um (ple d'espines, que punxa), per ser planta espinosa. |
Etimològic |
Prunus insititia | Del llatí insititius, -a , -um (insert, híbrid, estrany), derivat del verb insero (plantar, empeltar); En contraposició a Prunus spinosa que és silvestre. |
Etimològic |
Prunus fruticans | Adjectiu del llatí botànic que vol dir ramós, llenyós, com un arbust; com fruticescens, fruticens, fruticosus, etc., tots formats del llatí frutex, icis (arbust). |
Etimològic |
Prunus domestica | Del llatí domesticus, -a, -um (de casa, de la família, de la pàtria), en contraposició a foraster (peregrinus, alienigenus); Aquí, com en Sorbus domestica, perquè és l'espècie comuna i coneguda. |
Etimològic |
Prunus avium | Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell), perquè a les aus els agraden molt els seus fruits. |
Etimològic |
Prunus avium | Avium (dels ocells) és la forma de genitiu plural del llatí avis -is (ocell), perquè a les aus els agraden molt els seus fruits. |
Etimològic |
Prunus | Nom llatí de la prunera segons Columel·la; proúmne, en grec, segons Teofrast. També rebia el nom grecollatí de coccymelum, del grec kokkýx (el cucut, però també una figa silvestre que, segons diuen, madura quan canta el cucut) i mélon (poma). |
Etimològic |
Prunella vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ésser planta vulgar en gran part d'Europa. |
Etimològic |
Prunella laciniata | Adjectiu del llatí botànic format del llatí lacinia, -ae (franja, orla), dividit o tallat per les vores, per les fulles superiors dividides. En llatí clàssic seria laciniosus, -a, -um. |
Etimològic |
Prunella grandiflora subsp. pyrenaica | Del llatí Pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu. |
Etimològic |
Prunella grandiflora | Adjectiu format del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir les flors relativament grans. |
Etimològic |
Prunella | Nom d'origen incert. Brunella o prunella era un nom del llatí medieval emprat per diferents botànics prelinneans per a designar l'herba del fuster (Prunella vulgaris); C. Bauhin el relaciona amb el mot alemany bräune (angines), perquè es feia servir com a remei dels mals de gola. Alguns el fan venir de l'alemany brunelle o braunelle, de braun (bru), al·ludint al color de les bràctees i del calze. El gènere Prunella fou publicat per Carl Linné en 1753. |
Etimològic |
Pruïna | Capa cerosa que recobreix certs òrgans vegetals, fulles, fruits ... |
Plantes vasculars |
Prostrat | Dit de la planta o de la tija més o menys ajaguda o recolzada a terra. |
Plantes vasculars |
Propàgul | m. Element uni- o pluricel·lular, en forma de petita gemma o petit bulb, que s'origina en el gametòfit i serveix per a la multiplicació vegetativa. Es troben en els conceptacles de les hepàtiques tal·loses o a les axil·es de fil·lidis i rizoides. |
Briòfits |
Progressar | v. Expandir-se. Els faigs progressen. La Clusa (Berguedà) |
Etnobotànica |
Procumbent | Dit de la planta o de les tiges ajagudes o recolzades a terra, tot i que de les tiges no en surten pas arrels. (comparar decumbent) |
Plantes vasculars |
Primulaceae (Primulàcies) | Del nom del gènere tipus d'aquesta família, Primula. |
Etimològic |
Primula vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser planta comuna en gran part d'Europa; rara, però, a Catalunya. |
Etimològic |
Primula viscosa | Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscus, -i (el vesc), per les fulles i la tija pubescents-glanduloses, molt viscoses. |
Etimològic |
Primula veris subsp. columnae | Del llatí columna, -ae (columna), dedicada a Fabio Colonna, llatinitzat Columna, cèlebre botànic napolità autor de Phytobasanos (1592), primera obra botànica on foren emprats els gravats en coure per a il·lustrar les plantes. L'epítet de subgènere segueix el mateix criteri que el de gènere, és a dir, en genitiu com a complement del nom: de la primavera, de Colonna. |
Etimològic |
Primula veris | Del llatí ver, veris (la primavera). Primula veris és un sintagma llatí que significa literalment 'la primera de la primavera', i era com es coneixien, abans de Linné, totes les espècies d'aquest gènere, per ser totes molt primerenques. |
Etimològic |
Primula latifolia | Del llatí latifolius, -a, -um, adjectiu que ja feia servir Plini per a plantes de fulla ampla, compost de latus, -a, -um (ample) i folium, -ii (la fulla), per les seves fulles relativament amples. |
Etimològic |
Primula integrifolia | Epítet del llatí botànic, compost de integer, -gra, -grum (sencer) i folium, -ii (la fulla), perquè té les fulles enteres. |
Etimològic |
Primula hirsuta | Del llatí hirsutus, -a, -um (pilós, aspre), al·ludint als pels glandulífers que cobreixen el limbe de les fulles. |
Etimològic |
Primula farinosa | Del llatí farinosus, -a, -um (farinós), per les fulles, com enfarinades, pel revers. |
Etimològic |
Primula elatior | Del llatí elatior, -us (més alt), mode comparatiu de elatus, -a, -um (alt, excels), per la seva talla, relativament elevada. |
Etimològic |
Primula | Del llatí primulus, -a, -um (el primer), perquè les flors de les plantes d'aquest gènere són molt primerenques. Primula veris, literalment 'la primera de la primavera' era, en llatí post-clàssic, el nom genèric de les prímules, que Tournefort adoptà tal qual i que Linné canvià després per Primula, deixant el segon terme com a epítet de l'espècie més comuna i coneguda. |
Etimològic |
Primordi Seminal | És l'òvul que s'origina dins l’ovari de la flor dins del qual hi ha la cèl·lula fèrtil femenina que és fecundada per la cèl·lula fèrtil masculina i del zigot resultant es forma la llavor. |
Plantes vasculars |
Préssec | m. Fruit del presseguer. Fraga (Baix Cinca) |
Etnobotànica |
Prenanthes purpurea | Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per tenir les flors purpúries. |
Etimològic |
Prenanthes | Nom compost del grec prenés (inclinat, caigut) i ánthos (flor), per tenir els capítols penjants, capbaixos. |
Etimològic |
Pplycarpon peploides | Del grec péplos amb el sufix -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les de la Euphorbia peplus. |
Etimològic |
Poterium muricatum | Del llatí muricatus, -a -um (amb espines o punxes), derivat de murex, -icis (caragol marí de conquilla eriçada i també obriülls), per l'aspecte tuberculós del fruit. |
Etimològic |
Poterium magnolii | Dedicada a Pierre Magnol (1638-1715), professor de Botànica a Montpeller; autor de l'importantíssim Prodromus historiae generalis plantarum (1689). |
Etimològic |
Poterium dictyocarpum | Adjectiu compost del grec díktyon (ret, filat o xarxa) i karpós (fruit), per les cares reticulades-rugoses del fruit. |
Etimològic |
Poterium | Del grec potérion, -ou (copa o vas), nom de planta en Dioscorórides i també en Plini; per la forma del calze. |
Etimològic |
Potentilla verna | Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), per la seva florescència a l'inici de la primavera. |
Etimològic |
Potentilla vaillantii | Dedicada a Sébastien Vaillant (1669-1722), botànic de Vigny (Val-d'Oise), metge de Lluis XIV; Autor del Botanicon Parisiense, que no pogué veure editat i que fou publicat per Boerhaave. |
Etimològic |
Potentilla tormentilla | Del llatí tormentum, -i (sofriment, còlic), per haver emprat, els antics, aquestes plantes contra aquest patiment; amb terminació per analogia amb Potentilla i altres consemblants. |
Etimològic |
Potentilla subacaulis | Terme llatí format del prefix sub- (quasi, una mica), el prefix privatiu a- i caulis, -is (la tija), literalment, que quasi no té tija, pel seu tronc curt. |
Etimològic |
Potentilla splendens | Splendens (que resplendeix) del verb llatí splendere (resplendir), al·ludint a les flors blanques i a les fulles serici-argentines, que li donen una certa lluentor. |
Etimològic |
Potentilla salisburgensis | De Salisburgium, nom en llatí que Salzburg -regió d'Àustria- rebia a l'edat mitjana; d'on ve salisburgensis (de Salzburg), per la seva habitació. |
Etimològic |
Potentilla rupestris | Adjectiu del llatí botànic derivat de rupes, -is (la roca), per l'estació de la planta. |
Etimològic |
Potentilla reptans | Del verb llatí reptare (arrossegar-se), pels seus llargs estolons arrossegats. |
Etimològic |
Potentilla recta | Del llatí rectus, -a, -um (dret), pel seu tronc dret i robust. |
Etimològic |
Potentilla pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a , -um (dels Pirineus), per la seva estació alpina pirinenca. |
Etimològic |
Potentilla nivalis | Del llatí nivalis, -e (relatiu a la neu) derivat de nix, nivis (la neu o glaç), per la seva habitació. |
Etimològic |
Potentilla neumanniana | Espècie dedicada a un personatge, de cognom Neumann, que va trobar la planta i va documentar la troballa i el lloc. Probablement alemany, però de qui no tenim una referència documentada. |
Etimològic |
Potentilla multifida | El mot al·ludeix als segments laciniats de les fulles; del llatí multus (molt, molts) i findere (dividir, tallar), com bífidus, trifidus. |
Etimològic |
Potentilla montana | Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), per la seva estació. |
Etimològic |
Potentilla minima | Del llatí minimus, -a, -um superlatiu de parvus (petit), per la seva talla menuda. |
Etimològic |
Potentilla micrantha | Adjectiu compost del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per les seves flors petites. |
Etimològic |
Potentilla maculata | Del llatí maculatus, -a, -um (tacat), derivat de macula, -ae (taca), per la coloració de les flors. |
Etimològic |
Potentilla inclinata | Del llatí inclinatus, -a, -um (ajagut, ascendent), pels troncs encorbats a la base i ascendents. |
Etimològic |
Potentilla hirta | Del llatí hirtus, -a, -um (eriçat), per ser-ho tota la planta. |
Etimològic |
Potentilla grandiflora | Del llatí grandis, -e (gran) i flos, -ris (flor), per les flors grans que presenta aquesta planta. |
Etimològic |
Potentilla fruticosa | Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu) derivat de frutex, -icis (arbust), per ser planta arbustiva. |
Etimològic |
Potentilla frigida | Del llatí frigidus, -a, -um (allò que és fred), derivat de frigus, -oris (el fred), per la seva estació a grans altituds, com glacialis o com nivea i nivalis. |
Etimològic |
Potentilla fragariastrum | Per la semblança d'aquesta planta, per les fulles i els estolons, amb la maduixera (gènere Fragaria), però menyspreable en comparació (sufix despectiu -astrum). |
Etimològic |
Potentilla eynensis | Per la seva habitació a la vall d'Eyne, a la Catalunya Nord. |
Etimològic |
Potentilla comarum | Del grecollatí còmaron, -i, que, en Teofrast, és la maduixa (Fragaria vesca), per la semblança amb aquesta planta. |
Etimològic |
Potentilla cinerea | Del llatí cinereus, -a -um (cendrós), derivat de cinis, -eris (la cendra), pels seus folíols grisencs, com la cendra. |
Etimològic |
Potentilla caulescens | Paraula formada del llatí caulis, -is (el tronc o tija) i el sufix -escens (que tendeix a), al·ludint a la tija ascendent, relativament llarga. |
Etimològic |
Potentilla canescens | Del llatí canescere (emblanquir), de canus, -a, -um (canós); pels folíols tomentosos-blanquinosos.) |
Etimològic |
Potentilla aurea | Del llatí aureus, -a, -um (daurat), derivat d'aurum, -i (l'or), per la color de les flors. |
Etimològic |
Potentilla argentea | Del llatí argenteus, -a, -um (de color de plata), derivat d'argentum, -i (plata), pels folíols albo-tomentosos. |
Etimològic |
Potentilla anserina | Del llatí anser, -eris (l'ànec), per la seva estació, pels llocs humits que els ànecs freqüenten. Termina com Passerina, nom d'una altra planta; anserinus, -a, um és, pròpiament, allò que pertany a l'oca o a les oques. |
Etimològic |
Potentilla alpestris | Del llatí botànic alpestris, -e (que viu a la muntanya), per la seva estació.; com alpinus, -a, -um. |
Etimològic |
Potentilla alchemilloides | Nom compost del gènere Alchemilla i el sufix grec -oídes (semblant a), per una certa semblança amb l'Alchemilla alpina. |
Etimològic |
Potentilla | Forma diminutiva del llatí potens, -entis (poderós, potent), al·ludint les poderoses presumptes virtuts curatives, com a tònic i astringent. |
Etimològic |
Porus | m. Obertura a la cara dorsal del tal·lus d'algunes hepàtiques. |
Briòfits |
Portulacaceae (Portulacàcies) | De Portulaca, gènere principal de la família. |
Etimològic |
Portulaca oleracea | Del llatí olus, oleris, (hortalissa, verdura) i el sufix -aceus, -a, -um (propi de, en forma de), per la seva estació més freqüent, l'hort, i ser comestible com a verdura. |
Etimològic |
Portulaca | Nom llatí de planta, principalment la verdolaga, derivat probablement de portula (portella), diminutiu de porta, -ae (porta), al·ludint a la petita tapadora que es forma en el pixidi al moment de la dehiscència. Segons Linné, en Philosophia Botanica, faria al·lusió a les propietats laxants de la planta. |
Etimològic |
Populus nigra | Del llatí niger, -gra , -grum (obscur, negre), perquè, comparat amb P. alba, tant les fulles com el tronc són de color obscur. |
Etimològic |
Populus | Del llatí populus, -i (el poble, la multitud, però també el pollancre i l'àlber). Segons de Théis en Glossaire de Botanique, seria com dir l'arbre del poble, perquè a l'antiga Roma feien ombra als llocs públics; i afegeix una altra interpretació que qualifica de singular, que atribueix el nom a que el moviment de les fulles amb l'oreig s'assembla al de les multituds. El gènere Populus fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Pometa de pastor | f. Fruit de l’arç blanc. La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà) |
Etnobotànica |
Pom | Tipus de fruit carnós provinent d’un ovari ínfer format no només per l’ovari, sinó també pel receptacle de la flor; té el mesocarpi carnós. |
Plantes vasculars |
Pol·len | Micròspora de les fanerògames que es forma dins l’estam i que produeix els gàmetes masculins. |
Plantes vasculars |
Polygonum viviparum | Del llatí viviparus, -a, -um (vivípar), perquè porta a les espigues, junt amb les flors seminíferes, uns bulbils capaços de reproduir la planta, que sembla néixer viva, sense passar per la fase de vida latent que representa la llavor. |
Etimològic |
Polygonum persicaria | Per les fulles lanceolades, semblants a les de la persica, el presseguer, en llatí. C. Bauhin i altres botànics prelinneans empraren el mot Persicaria en sentit genèric, i finalment Ph. Miller el va publicar com a tal en 1754. |
Etimològic |
Polygonum dumetorum | Genitiu plural del llatí dumetum, -i (bardissar), és a dir, 'dels bardissars', perquè s'hi fa; és el Fagopyrum praelongum dumetórum, de Dillenius, cèlebre botànic alemany anterior a Linné. |
Etimològic |
Polygonum bistorta | Epítet prelinneà, format del llatí bis (dues vegades) i tortus, -a, -um (torçat), pel rizoma retort. |
Etimològic |
Polygonum aviculare | Adjectiu del llatí botànic, derivat del diminutiu avicula, -ae (ocellet), perquè les fulles recorden la llengua dels ocells; és la Lingua passerina d'alguns botànics prelinneans. |
Etimològic |
Polygonum | En Dioscòrides i Plini, nom d'una planta que s'ha volgut identificar amb el passacamins (Polygonum aviculare), fent-lo derivar del grec polýs (molts) i góny (genoll), al·ludint-ne als nusos nombrosos i prominents. Altres autors el fan venir de polýs i gónos (descendència, germen), perquè produeix moltes llavors. El gènere Polygonum fou publicat en 1735 per Linné, que el va prendre de Tournefort. |
Etimològic |
Polygalaceae (Poligalàcies) | Del gènere Polygala. |
Etimològic |
Polygala vulgaris | Per considerar-se com la més comuna. |
Etimològic |
Polygala vayredae | Dedicada al naturalista i farmacèutic gironí Estanislau Vayreda i Vila. |
Etimològic |
Polygala serpyllacea | Per analogia amb alguns adjectius d'aquesta terminació (-aceus, semblant a) , com arundinaceus, s'ha format de serpyllum (serpol o salsa de pastor), per la semblança de les fulles. |
Etimològic |
Polygala rupestris | Adjectiu format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris per a significar origen o hàbitat, per la seva estació. |
Etimològic |
Polygala monspeliaca | Del llatí Mons i peliacus que, com Mons Pessulum, significa la ciutat de Montpeller, per haver-se trobat en terres del Llenguadoc. |
Etimològic |
Polygala exilis | Del llatí exilis (prim, delicat), per la seva tija i arrel, prims. |
Etimològic |
Polygala depressa | Del llatí depressus (baix), pels seus troncs ajaguts. |
Etimològic |
Polygala calcarea | De l'adjectiu llatí calcarius, -a, -um (amb una terminació [-rea] impròpia, però consolidada des del segle XVIII), format de calx, calcis (la cals), pels terrenys de substrat calcari on preferentment viu. |
Etimològic |
Polygala amara | Del llatí amarus, -a, -um (amarg), pel gust que té la planta. |
Etimològic |
Polygala | Tant en llatí, polygala, com en grec, polýgalon, era el nom d'una herba que alguns autors han volgut atribuir a una Polygala sp. El nom està format dels mots grecs polý (molt) i gála, gálaktos (llet), perquè, segons el Dioscòrides de Laguna, es creia que provocava la secreció làctia de la dóna. El génere Polygala va ser establert per Tournefort (1694, 1700) i validat per Linnè (1753, 1754). |
Etimològic |
Polycarpon tetraphyllum | Epítet compost del grec tétra (quatre) i phýllon (fulla), per la disposició de les fulles verticil·lades en grups de quatre. |
Etimològic |
Polycarpon | Paraula composta del grec polý (molts) i karpós (fruit), fent al·lusió a la gran fecunditat de la planta. Aquest nom, en Dioscòrides, és sinònim de polýgonon árren amb què anomena al passacamins (Polygonum aviculare). |
Etimològic |
Pollís | m. Rebrot d’olivera. Roquetes (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Polisperm | Dit dels fruits que contenen moltes llavors. |
Plantes vasculars |
Polígam, Polígama | Dit de la planta que fa flors unisexuals (amb només estams o només carpels) i flors hermafrodites (amb estams i carpels) sovint distribuïdes (de manera variable) en diferents individus. |
Plantes vasculars |
Poligala alpina | Per la seva habitació, a l'alta muntanya. |
Etimològic |
Policèfal, Policèfala | Que du nombrosos capítols. (És oposat a monocèfal-a, dit de les plantes que fan una tija florífera amb un sol capítol). |
Plantes vasculars |
Podospermun laciniatum | Vegeu Scorzonera laciniata. |
Etimològic |
Podospermum | Mot compost format del grec poús, podós (peu) i spérma, -atos (llavor), pels aquenis estipitats o amb peu. |
Etimològic |
Poa annua | Del llatí annuus, -a, -um (anyal, que es repeteix cada any), perquè és planta anual. |
Etimològic |
Poa | Del grec póa, -as (herba, en especial la que es fa servir per a farratge). Carl Linné va publicar aquest gènere en 1753. |
Etimològic |
Pluricarpel·lar | Dit dels ovaris, carpels o fruits que consten de més d’un carpel. |
Plantes vasculars |
Plumós, Plumosa, Plomòs | Pèls que tenen ramificacions semblants a les barbes d’una ploma, com ara els pèls plumosos dels fruits d’algunes compostes. |
Plantes vasculars |
Plomall | Pèls al capdamunt d’una llavor. |
Plantes vasculars |
Pleiocèfal, Pleiocèfala | Que fa diversos capítols. |
Plantes vasculars |
Platycapnos spicata | Per la inflorescència espiciforme. Spicatus, -a, -um és el participi passat del verb llatí spicare que significa disposar en forma d'espiga. |
Etimològic |
Platycapnos | Del grec platýs (estès, aplanat); i kapnós, en llatí capnos (la fumària), per la forma del fruit, que es deprimit, aixafat. |
Etimològic |
Plapada | f. Conjunt de plantes d’una mateixa espècie. Els trèmols fan plapades. Meranges (Cerdanya) |
Etnobotànica |
Plàntula | Petita planta que ha germinat fa poc i és en estat juvenil. |
Plantes vasculars |
Plantago media | Del llatí medius, -a, -um (intermedi), probablement per considerar-la intermèdia entre el grup de les Plantago latifolia i el de les Plantago angustifolia de C. Bauhin. |
Etimològic |
Plantago major | Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans que la resta dels congèneres. |
Etimològic |
Plantago lanceolata | Del llatí lanceolatus, -a, -um (en forma de llança), al·ludint a la forma de les fulles. |
Etimològic |
Plantago | Del llatí plantago, -inis, nom de diferents plantes d'aquest gènere. Té relació amb planta, -ae (la planta del peu). Ambrosini relata que els autors llatins prenen el nom de la planta del peu per l'amplada de les fulles, que recorden la del peu, i perquè tenen unes línies semblants a les que veiem a la planta del peu. El gènere Plantago fou publicat per Linné en 1753. |
Etimològic |
Planta Herbàcia | Planta anual, biennal o perenne que no es lignifica ni a la base. |
Plantes vasculars |
Planta de remei | f. Planta remeiera. Olot (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Plançó | m. Arbre molt jove. Alfara de Carles (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Placentació | Disposició dels òvuls a l’ovari; pot ser:
|
Plantes vasculars |
Pixidi | Tipus de fruit sec capsular que s’obre transversalment separant-se’n una part superior a manera de tapadora. |
Plantes vasculars |
Pitxer | Gerro, especialment per a posar-hi flors. | Etnobotànica |
Pisum sativum | Del llatí sativus, -a, -um (allò que se sembra), per ser una planta freqüentment cultivada. |
Etimològic |
Pisum elatius | Forma comparativa neutra del llatí elatus, -a -um (alt, aixecat), per la relativa major llargària dels peduncles. |
Etimològic |
Pisum arvense | Adjectiu del llatí botànic derivat de arvum, -i (el camp treballat), per la seva estació. |
Etimològic |
Pisum | Del llatí pisum, -i (pèsol), nom amb què Columel·la anomena aquest llegum; en grec, písos o píson. |
Etimològic |
Pistil | Òrgan en forma de matràs o de ma de morter, format per un carpel tancat sobre ell mateix i per un conjunt de carpels soldats; consta típicament d’ovari, estil i estigma. |
Plantes vasculars |
Pistacia terebinthus | Nom grecollatí de la planta que dóna la resina anomenada del seu nom, trementina, deformació de 'terebentina'. |
Etimològic |
Pistacia lentiscus | Del llatí lentiscus, -i (el llentiscle) que deriva del verb lentescere (ser agafallós), al·ludint al màstic que dóna la planta. |
Etimològic |
Pistacia | Del grecollatí pistacia, -ae, (festuc) considerat com una alteració de fousiaq, nom àrab de l'especie principal. El nom genèric Pistacia (Anacardiaceae) fou adoptat per Linnè (1737) en substitució de Terebinthus de Tournefort (1694, 1700), sense cap explicació, a més d'incloure-hi el gènere tournefortià Lentiscus. |
Etimològic |
Pinyoca | f. Pinya de pi roig o de pinassa, caiguda i esbardellada. Vilanova de Sau (Osona) |
Etnobotànica |
Pinya | Òrgan fructífer dels pins i d’altres coníferes que conté les llavors, els pinyons; es tracta d’una branca de creixement limitat (curt), fèrtil, on les fulles de la branca corresponen a les bràctees de la pinya, a la base de les quals hi ha els primordis seminals o òvuls que un cop fecundats donaran els pinyons (les llavors). |
Plantes vasculars |
Pinus halepensis | Mot del neollatí botànic format amb el nom de la ciutat síria d'Halep o Alep, per haver-se conegut allà primer que en altres llocs. |
Etimològic |
Pinus | De pinus, -us o pinus, -i, nom llatí dels pins. |
Etimològic |
Pinosa | f. Bosc de pins. Sant Aniol d’Aguja (Garrotxa) |
Etnobotànica |
Pínnula | A les falgueres amb fulles dividides, segment de darrer ordre (vegeu també pinna). |
Plantes vasculars |
Pinnatisecte, Pinnatisecta | Fulla pinnada en què les divisions atenyen el nervi. |
Plantes vasculars |
Pinnatipartit, Pinnatipartida | Fulla pinnada en que les divisions ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial, sense atènyer el nervi. |
Plantes vasculars |
Pinnatinervi, Pinnatinèrvia | Dit de la fulla que presenta nervació pinnada. |
Plantes vasculars |
Pinnatilobat, Pinnatilobada | Dit de la fulla pinnatinèrvia dividida en lòbuls poc profunds. |
Plantes vasculars |
Pinnatífid | Fulla dividida de forma pinnada on les divisions no són completes i no arriben no arriben a l’eix central, el nervi principal. |
Plantes vasculars |
Pinnaticomposta | Fulla dividida on els folíols es disposen a banda i banda d’un eix medial o raquis. |
Plantes vasculars |
Pinnat, pinnada | Fulla dividida on els lòbuls o els segments es disposen a banda i banda d’un eix medial, el nervi, com les barbes d’una ploma. Dit també de la nervació constituïda per un nervi medial gros del qual arrenquen lateralment els nervis secundaris. |
Plantes vasculars |
Pinna | A les falgueres que tenen les fulles dividides, el segment de primer ordre (o del folíol). |
Plantes vasculars |
Pinguicula vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ésser la més comuna o vulgar del gènere. |
Etimològic |
Pinguicula grandiflora subsp. dertosensis | Adjectiu geogràfic del llatí botànic derivat de Dertosa, nom en Plini de l'actual ciutat de Tortosa (Catalunya). |
Etimològic |
Pinguicula grandiflora | Del llatí grandis, -e (gran) i flos, floris (la flor), per tenir las flors més grans que les de les seves congèneres. |
Etimològic |
Pinguicula alpina | Del llatí alpinus, -a, -um (dels Alps o de l'alta muntanya), per ésser planta dels Alps, i d'altres muntanyes del Centre i Nord d'Europa. |
Etimològic |
Pinguicula | Del llatí pinguiculus, -a, -um (grasset) diminutiu de pinguis, -e (gras, greixós), al·ludint a les fulles glanduloses d'aspecte viscós o untuós. Segons diuen, prové del llatí medieval pinguicula herba (Pinguicula vulgaris). Tanmateix, Gesner afirma en De raris et admirandis herbis (1555) que fou ell qui li va posar el nom. |
Etimològic |
Pinet | m. Pi petit. Margalef (Priorat) |
Etnobotànica |
Pinenc | adj. Pertanyent o relatiu als pins.
|
Etnobotànica |
Pineda | f. Bosc de pins. Toses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Pinata | f. Fullaraca de pi. Boí (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Pinassa | f. Fullaraca de qualsevol pi. Llinars del Vallès (Vallès Oriental) |
Etnobotànica |
Pinarrís | m. Pi roig amb branques fins avall de la soca. Buielgues (Alta Ribagorça) |
Etnobotànica |
Pinar | m. Pineda. Bosc de pins. Arnes (Terra Alta) v. Omplir-se de pins. Saldes (Berguedà) |
Etnobotànica |
Pinada | f. Molts pins. Toses (Ripollès) |
Etnobotànica |
Pimpinella tragium | Del grec trágion, -ou (una planta fètida), en llatí tragion, -ii, nom amb què Plini anomena a una planta desconeguda, que alguns autors han volgut identificar amb aquesta espècie. |
Etimològic |
Pimpinella saxifraga | Adjectiu compost del llatí saxum, -i (roca, roc) i frangere (trencar), al·ludint a l'estació de la planta: llocs pedregosos de les muntanyes. |
Etimològic |
Pimpinella peregrina | Del llatí peregrinus, -a, -um (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país. |
Etimològic |
Pimpinella major | Del llatí major, -us (major, més gran) comparatiu de magnus, -a, -um (gran), per tenir les fulles més grans o per ser la planta més gran que la resta dels congèneres. |
Etimològic |
Pimpinella magna | del llatí magnus, -a, -um (gran), fent referència a la grandària de les fulles o al port de la planta. |
Etimològic |
Pimpinella anisum | Del llatí anisum, -i, nom d'aquesta planta entre els botànics antics i que Plini ja donava a una planta umbel·lífera. Linné en recull el nom antic i el manté com a epítet específic en aposició del nou nom genèric. |
Etimològic |
Pimpinella | Nom del llatí tardà amb nombroses variants, com ara pipinella, pipenilla, pipinilla, pepenilla, peponilla, etc., per a referir-se a plantes d'aquest gènere, però també a Sanguisorba minor (Rosàcies). Sembla que es va aplicar a aquesta perquè les fulles tendres, que es menjaven, tenien sabor a cogombre, en llatí pepo, onis. Tanmateix, alguns autors prelinneans van fer una interpretació diferent del text del Dioscòrides i van anomenar així a una apiàcia que avui coneixem com Pimpinella major. Segons Linné, en Philosophia botanica (pág. 166), seria una deformació o alteració del llatí, potser del diminutiu bipinnella, -ae, fent referència a fulles bipinnades ("bipnnatis foliis"), si bé no en són, pròpiament. |
Etimològic |
Pilós | Dit de l’òrgan que és pelut, que té pèls. |
Plantes vasculars |
Picris pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (dels Pirineus), per ser-ne aquestes muntanyes l'habitació preferent. |
Etimològic |
Picris hieracioides subsp. villarsii | Subespècie dedicada al botànic francès Dominique Villars (1745-1814). |
Etimològic |
Picris hieracioides | Epítet del llatí botànic format del gènere Hieracium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança a les plantes d'aquest gènere. |
Etimològic |
Picris echioides | Epítet del llatí botànic format del gènere Echium i el sufix grec -oídes (semblant a), per alguna semblança amb les plantes d'aquest gènere, |
Etimològic |
Picris | En Plini picris, -idis era una mena d'enciam o xicoira silvestre, amargant. Del grec pikrós (amarg). El gènere Picris fou establert en 1753 per Carl Linné. |
Etimològic |
Picnomon acarna | Probablement del grec ákorna, en llatí acorna, nom que Teofrast i Plini donen a una planta espinosa semblant a un card. Aquí és nom en aposició, sense concordança amb el nom genèric. |
Etimològic |
Picnomon | Picnomon seria una contracció o síncope del grecollatí pycnocomon, segons Plini, nom d'una mena de Scabiosa, format del grec pyknós (dens, espès) i kóme (cabellera), literalment "d'espessa cabellera", perquè el fruit té un papus plomós i dens; o, segons altres, perquè tot ell està molt proveït d'espines. El nom del gènere va ser creat per M. Adanson en 1763 sobre la base del P. Acarna de Cassini. |
Etimològic |
Picar | Abatre els arbres amb la destral. | Etnobotànica |
Phytolacca americana | Per ser, la planta, originària del nord del continent americà. |
Etimològic |
Phytolacca | Mot híbrid format del grec phytón (planta) i del llatí medieval lacca, -ae (goma laca), una mena de resina importada d'orient per a fer vernissos; pel color vermell carmesí dels fruits, que recorda el d'aquella substància. Aquesta paraula hauria arribat a través de l'àrab lakk amb el mateix significat. El gènere Phytolacca fou establert per Linné en 1753. |
Etimològic |
Phyteuma spicatum | Del llatí spicatus, -a, -um, participi passat de spicare (fer espigues o posar en forma d'espiga), per les inflorescències espiciformes. |
Etimològic |
Phyteuma orbiculare subsp. ibericum | Del llatí ibericus, -a, -um (de Hispània o Ibèria), per ser una planta pròpia de la Península Ibèrica. |
Etimològic |
Phyteuma orbiculare | Adjectiu del llatí botànic, orbicularis, -e, format del diminutiu orbiculus, d'orbis, -is (cercle), per la forma arrodonida de la inflorescència. En llatí clàssic seria orbiculatus, -a, -um. |
Etimològic |
Phyteuma hemisphaericum | Epítet del llatí científic format del llatí hemisphaerium, -ii (cúpula, semiesfera), amb el sufix llatí -icus, -a, -um (propi de), al·ludint-ne a les inflorescències semiesfèriques. Hemisphaerium és un mot d'arrels gregues: prefix hémi- (mig) i spháira, -as (globus, pilota, esfera). |
Etimològic |
Phyteuma graminifolium | Epítet del llatí botànic que significa literalment "de fulles de gramínia", al·ludint a les fulles estretes i fines d'aquesta planta, com solen tenir-les les gramínies. |
Etimològic |
Phyteuma charmelii | Espècie dedicada al cirurgià militar i botànic Joseph Charmeil (1742-1817?) que, amb aquesta planta, va fer assajos orientats a la curació de malalties venèries. |
Etimològic |
Phyteuma | Dioscòrides i Plini anomenen phyteuma a una planta que consideren afrodisíaca, que sembla que seria els pebrots de ruc (Reseda phyteuma). Linné va establir aquest gènere per a plantes que no hi tenen res a veure i explica que el nom està relacionat amb el grec phýteuma (allò que està plantat), relacionat amb phyteúo (plantar) i phytón (planta). Cadevall tradueix phyteuma com "planta vigorosa", per l'arrel forta i carnosa de diverses espècies. |
Etimològic |
Physanthyllis | Del grec phýsa (bufeta) i anthyllis, nom d'un gènere de les fabàcies, per la semblança amb aquestes plantes i pel calze vesiculós. |
Etimològic |
Physanthylis tetraphylla | Adjectiu compost del grec tetra- (quatre) i phýlla (fulla), pel nombre de folíols. |
Etimològic |
Phyllodoce caerulea | Del llatí caeruleum, -i (el color blau), per les flors blavoses. |
Etimològic |
Phyllodoce | Nom grecollatí d'una de les nereides, que Richard A. Salisbury (1761-1829) va escollir per pur caprici, per a aquest gènere.
|
Etimològic |
Phillyrea latifolia subsp. media | Del llatí medius, -a, -um (intermedi, ambigu). És la Phillyrea media de Linnè, perquè té les fulles ni tan amples com P. latifolia ni tan estretes com P. angustifolia. |
Etimològic |
Phillyrea latifolia | Del llatí latifolius, -a, -um (de fulles amples), per tenir les fulles més amples que les seves congèneres. |
Etimològic |
Phillyrea angustifolia | Epítet compost del llatí angustus, -a, -um (estret) i folium, -ii (fulla), per les seves fulles estretes. |
Etimològic |
Phillyrea | Mot d'etimologia desconeguda. En Dioscòrides és el nom d'un arbre de fulles semblants a les de l'olivera, però més amples i fosques, que s'ha suposat que seria el fals aladern (Phillyrea sp. pl.). Teofrast també anomena així dos tipus de til·lers. El gènere Phillyrea (Oleaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754). |
Etimològic |
Phaseolus vulgaris | Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser l'espècie que més freqüentment es cultiva. |
Etimològic |
Phaseolus multiflorus | Pels seus raïms de moltes flors. |
Etimològic |
Phaseolus coccineus | De l'adjectiu llatí coccineus (de color grana o escarlata), pel color que generalment presenta la corol·la. |
Etimològic |
Phaseolus | Nom grecoromà donat pels antics a diverses plantes lleguminoses, entre elles el pèsol. És diminutiu de phaselus, que també significa barqueta, per la semblança del llegum. |
Etimològic |
Phagnalon sordidum | Del llatí sordidus, -a, -um (brut, polsegós), al·ludint, sens dubte, al toment que la vesteix. |
Etimològic |
Phagnalon saxatile | Del llati saxatilis, -e (que viu a les roques), de saxum, -i (la roca), pels llocs pedregosos on habita. |
Etimològic |
Phagnalon rupestre | Epítet del llatí botànic format per analogia amb altres del llatí clàssic, com sylvestre o campestre; derivat de rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per l'hàbit de la planta que acostuma a créixer a llocs pedregosos o escletxes de roques. |
Etimològic |
Phagnalon | Phagnalon és un anagrama del mot grec gnáphalon (borra dels teixits), pel toment blanquinós que recobreix aquestes plantes; pel seu aspecte cotonós. El gènere Phagnalon fou establert pel botànic francès Gabriel del Cassini en 1819. Amb l'intercanvi de les dues primeres síl·labes del nom grec, en volia posar de relleu la relació estreta, juntament amb les diferències, amb el gènere Gnaphalium.
|
Etimològic |
Phaca australis | Del llatí australis (meridional, del sud) i aquest d'auster (vent del sud); per la seva habitació relativa. |
Etimològic |
Phaca astragalina | Derivat d'astragalus amb el sufix -ina (que pertany o s'assembla a), pel seu aspecte semblant al d'aquesta planta. |
Etimològic |
Phaca alpina | Per la seva habitació als Alps i, en general, a les altes muntanyes, . |
Etimològic |
Phaca | Del grec phaké o phakós (llentia), derivat del verb phágo (menjar), per la forma de la llavor. En Dioscòrides, és una altra lleguminosa mengívola. |
Etimològic |
Peucedanum stenocarpum | Etimològic | |
Peucedanum ostruthium | Epítet del llatí botànic format del grec strouthíon (estruç), per l'alçària de la planta. |
Etimològic |
Peucedanum oreoselinum | Mot grecollatí amb que Plini anomenava una mena d'api, compost del grec óros, -eos (muntanya) i sélinon, -ou (julivert), literalment, julivert de muntanya. |
Etimològic |
Peucedanum officinale subsp. stenocarpum | Epítet format del grec stenós (estret) i karpós (fruit), al·ludint als fruits més o menys comprimits. |
Etimològic |
Peucedanum officinale | Per haver estat usada com a planta medicinal. Officinalis és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època. |
Etimològic |
Peucedanum hispanicum | Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o Espanya). Boissier la va anomenar Imperatoria hispanica per haver-la trobada a Sierra Nevada. En ser reclassificada, va conservar l'epítet específic, canviat de gènere. |
Etimològic |
Peucedanum cervaria | Del llatí cervarius, -a, -um (dels cérvols). Podria tenir relació amb el nom antic -Cervarium venenum- d'una planta desconeguda. |
Etimològic |
Peucedanum alsaticum subsp. venetum | Del llatí venetus, -a, um (venecià), per haver-se trobat a la Venècia gàl·lica o cisalpina. |
Etimològic |
Peucedanum alsaticum | Del llatí científic alsaticus, -a, -um (d'Alsàcia), per ser una espècie alpina trobada en aquesta regió entre els Vosges i el Rin. |
Etimològic |
Peucedanum | En Teofrast, Dioscòrides i Plini, nom d'una planta, segurament el fonoll de porc (Peucedanum officinale) i espècies pròximes. Paraula relacionada amb el grec peukedanós (amarg com la resina), derivat de peúkē, -ēs (el pi); potser pel gust del fruit, que recorda la fulla del pi, o perquè algunes espècies fan una olor resinosa. |
Etimològic |
Petroselinum segetum | Del llatí seges, -etis (messes o camp sembrat), segetum (dels sembrats) n'és el genitiu plural; És un qualificatiu, sobre tot linneà, de moltes plantes que creixen preferentment als camps de conreu. |
Etimològic |
Petroselinum sativum | Del llatí sativus, -a, -um (satiu, que es conrea), per ser planta cultivada des de la més remota antiguitat. |
Etimològic |
Petroselinum crispum | Del llatí crispus, -a, -um (cresp, arrissat), al·ludint a la forma de les fulles. |
Etimològic |
Petroselinum | Del grecollatí petroselinum, -i, nom d'una mena de julivert que, segons Dioscòrides, naix als cingles de Macedònia; mot compost del grec pétros, -ou (pedra) i sélinon, -ou (una mena d'api o julivert), com si diguéssim "api de roca". |
Etimològic |
Petrorhagia prolifera | Neologisme compost del llatí proles, -is (descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades o per la gran quantitat de llavors que produeix. |
Etimològic |
Petrorhagia | Nom del llatí botànic format del grec pétros (pedra, roca) i el sufix -rhagía (trencar, esberlar), perquè aquestes plantes sovint viuen a les escletxes de les roques; Sinònim de saxifraga. El gènere Petrorhagia fou establert per Johann Heinrich Friedrich Link en 1831. |
Etimològic |
Petrocoptis pyrenaica | Per la seva habitació, a la serralada pirinenca. |
Etimològic |
Petrocoptis hispanica | Per la seva habitació, a Espanya. |
Etimològic |
Petrocoptis | Del grec pétra (pedra, roca) i kópto (tallar), això és, planta que viu a les esquerdes de les roques, com Saxifraga. |
Etimològic |
Petrocallis pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per la seva habitació. |
Etimològic |
Petrocallis | Nom compost del grec pétros (roca) i kállos (bellesa) perquè embelleix i adorna amb les seves flors rosades les roques i el pedruscall on habita. |
Etimològic |
Petasites pyrenaicus | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu. |
Etimològic |
Petasites niveus | Del llatí niveus, -a, -um (blanc com la neu), pel color del revers de les fulles. |
Etimològic |
Petasites fragrans | Del llatí fragrans, -antis (flairant), per la seva olor que recorda la de la vainilla. |
Etimològic |
Petasites | Del grecollatí petasus, -i (barret d'ala ampla) pròpiament el casquet de Mercuri o Hermes, com para-sol; al·ludint a la forma ampla de les fulles; amb la mateixa terminació que Odontites, Galactites i altres. Aquest gènere fou publicat per Philip Miller en 1754. |
Etimològic |
Pètal | Cadascuna de les peces que constitueixen la corol·la, sovint acolorides. (en deriva petaloide, amb aspecte de pètal). |
Plantes vasculars |
Persica vulgaris | Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser molt comú i conegut. |
Etimològic |
Persica | De malum persicum, nom del préssec entre els romans. Dioscòrides la transcriu al grec com persikón mélon, és a dir poma originària de Pèrsia. |
Etimològic |
Peristoma | m. Estructura circular, generalment dividida en dents, que es troben a l'entrada de la càpsula. Les dents poden ser dobles o senzilles i no són visibles fins que la càpsula s'ha obert. |
Briòfits |
Periqueci | m. Conjunt de fil·lidis més o menys diferenciats que envolta els arquegonis. |
Briòfits |
Perigoni | m. Conjunt de fil·lidis més o menys diferenciats que envolta els anteridis |
Briòfits |
Perigoni | Periant format per peces totes semblants. |
Plantes vasculars |
Perígin, perígina | Dit de la flor que té el tàlem còncau, no soldat al pistil, de manera que el periant i els estams apareixen disposats al voltant de l’ovari. |
Plantes vasculars |
Pericarpi | Conjunt dels teixits externs del fruit, que recobreixen les llavors. |
Plantes vasculars |
Periant | Conjunt de peces estèrils de la flor, el sèpals i els pètals, que envolten els estams i/o els carpels. Quan hi ha calze i corol·la es diu que el periant és doble, mentre que si només hi ha sèpals es parla de periant senzill. |
Plantes vasculars |
Perfoliat, perfoliada | Dit de la fulla sèssil (sense pecíol), la base de la qual envolta completament la tija. |
Plantes vasculars |
Perenne | Dit de la planta que viu diversos anys. Ho són les plantes llenyoses, però també les herbes vivaces, que durant l’hivern conserven parts vives (bulbs, rizomes o gemmes) preparades per la primavera següent. (En deriva perennant, la planta anual que en certes circumstàncies pot viure més d’un any). |
Plantes vasculars |
Perelló | m. Fruit del perelloner. Prades (Baix Camp) |
Etnobotànica |
Peplis portula | Portula, aquí com sinònim de Portulaca (la verdolaga); En llatí, portula és diminutiu de porta (la porta), cosa que alguns autors relacionen amb la dehiscència del fruit. |
Etimològic |
Peplis nummulariifolia | Adjectiu pleonàstic del llatí botànic format de nummularius, -a, -um (com una moneda petita) i folium, -ii (fulla), referint-se a les fulles orbiculars d'una altra planta, com ara Hypericum nummularium, on l'epítet ja fa referència a la semblança de les fulles amb petites monedes. |
Etimològic |
Peplis erecta | Del llatí erectus, -a, -um (dret) per la disposició de la tija. |
Etimològic |
Peplis | Mot grecollatí que Plini fa servir com alternatiu de portulaca (la verdolaga silvestre). |
Etimològic |
Pentàmer, pentamera | Dit de la flor que té 5 peces per verticils: 5 pètals, 5 sèpals... |
Plantes vasculars |
Pèndul | Que penja. |
Plantes vasculars |
Peltat, peltada | Inserit per la seva part central; dit de la fulla en què el pecíol s’insereix al mig del limbe i no a la base. |
Plantes vasculars |
Pelòria | Anomalia d’una flor normalment zigomorfa que esdevé actinomorfa. |
Plantes vasculars |
Pèl Glandulós | Pèl que acaba en una glàndula, sovint arrodonida, i que emet una substància que sovint és enganxosa. |
Plantes vasculars |
Peganum harmala | Del llatí harmala o harmula, nom d'una planta, en Apuleu, que podria ser la ruda silvestre. |
Etimològic |
Peganum | Del grecollatí peganum, -i (la ruda). Gènere descrit per Linnè a la primera edició d'Species Plantarum (1753) |
Etimològic |
Peduncle | Cua o peu d’una flor, d’un fruit o d’un altre òrgan; els òrgans que no en tenen s’anomenen sèssils. |
Plantes vasculars |
Pedicularis pyrenaica subsp. lasiocalyx | Epítet del llatí botànic, format del grec lásios (pelut, llanut) i kályx (embolcall, calze), és a dir, calze llanut, fent al·lusió a l'indument del calze. |
Etimològic |
Pedicularis pyrenaica | Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè aquesta plant hi viu. |
Etimològic |
Pedicularis | El nom pedicularis herba apareix al Pseudo-Dioscòrides com un nom alternatiu de la staphís agría de Dioscòrides que descriu com planta de fulles feses com les de la vinya silvestre, que se suposa que seria Delphinium staphisagria. El nom deriva del llatí pediculus, -i (poll), perquè la planta es feia servir contra els polls i la sarna; Altres autors es refereixen a l'antiga creença què el bestiar que menja d'aquestes plantes a les pastures es cobreix de polls. |
Etimològic |
Pedicle | m. Suport prim i allargat. |
Briòfits |
Pedicel | Peduncle petit; en les inflorescències peu de cadascuna de les flors. |
Plantes vasculars |
Pedactisecte, pedactisecta | Dit de la fulla pedada en què les divisions atenyen gairebé la base del limbe. |
Plantes vasculars |
Pectinat, pectinada | Amb parts o divisions disposades al llarg d’un eix, com les pues d’una pinta. |
Plantes vasculars |
Pecíol | Cua de la fulla que uneix el limbe foliar a la tija. (les fulles que no en tenen s’anomenen sèssils). |
Plantes vasculars |
Paumissó | m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis). Mas de Barberans (Baix Ebre) |
Etnobotànica |
Pauciflor, pauciflora | Dit de la planta o la tija que porta poques flors. |
Plantes vasculars |
Patent | Dit de l’òrgan que fa un angle molt obert amb l’eix en què s’insereix. |
Plantes vasculars |
Pataca | f. Patata. Tubercle de la patatera. L’Albiol (Alt Camp) |
Etnobotànica |
Pasturar | v. Viure, arrelar en un lloc. Són plantes que hi pasturen bé. Vilada (Berguedà) |
Etnobotànica |
Pastinaca sativa | Del llatí sativus, -a , -um (que es conrea), per ser una planta cultivada, per oposició a l'espècie borda o silvestre. |
Etimològic |
Pastinaca | Del llatí pastinaca, -ae, nom que els romans donaven a diferents plantes umbel·líferes d'arrel carnosa, comestible o medicinal, com ara la pastanaga (Daucus carota) i la xirivia (Pastinaca sativa). Plini anomenava pastinaca sativa a la pastanaga cultivada, p. pratensis o p. silvestris a la silvestre, i p. erratica a la xirivia silvestre. La paraula s'ha relacionat des d'antic amb el llatí pastus, -us (pastura o menjar d'animals), però més aviat sembla que tindria relació amb pastinum, -i (aixadella, el fet de cavar o terreny cavat). |
Etimològic |
Partit, partida | Dit de la fulla amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi. Dit de la fulla o d’altres òrgans amb divisions que ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn del limbe i el nervi medial sense atènyer, però, aquell nervi. |
Plantes vasculars |
Paronychiaceae (Paroniquiàcies) | Del gènere Paronychia. Família del sistema De Candolle, ja obsoleta (ordo LXXXVI. PARONYCHIEÆ), els gèneres de la qual són ara classificats dins de les cariofil·làcies. |
Etimològic |
Paronychia polygonifolia | Epítet format del gènere Polygonum i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb el Polygonum aviculare. |
Etimològic |
Paronychia kapela subsp. serpyllifolia | Del grecollatí serpyllum (el serpol) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'aquesta planta. |
Etimològic |
Paronychia kapela | Kapela és el topònim d'un lloc de la regió del Alps sud-orientals, potser a Slovènia, perquè hi creixia aquesta planta. |
Etimològic |
Paronychia echinulata | Adjectiu del llatí botànic format amb el diminutiu echinulus, d'echinus, -i (eriçó), amb el sufix -atus, -a, -um (proveït de, en forma de), fent al·lusió al sèpals quasi espinescents. |
Etimològic |
Paronychia capitata | Del llatí capitatus, -a, -um (allò que té cap), derivat de caput, -itis (el cap), per la inflorescència en glomèruls terminals. |
Etimològic |
Paronychia argentea | Del llatí argenteus, -a, -um (de plata o de color de plata), per les bràctees blanques, argentades. |
Etimològic |
Paronychia | Del grec paronychía (panadís). També, nom en Dioscòrides d'una herba que neix sobre les pedres i que cura el panadís, que alguns autors han suposat que podria ser Paronychia argentea. El gènere Paronychia fou establert per Ph. Miller en 1754. |
Etimològic |
Parnassia palustris | Del llatí paluster, palustris (del llac), per la seva estació, de llocs humits i pantanosos. |
Etimològic |
Parnassia | Del llatí Parnassus, muntanya de Grècia on, segons la mitologia, vivien les muses; per la seva habitació a les muntanyes. Gènere creat per Tournefort a partir del nom d'una herba (grec: agróstis en to Parnásso, llatí: gramen Parnassi) que, segons Dioscòrides i Plini, creix al mont Parnàs, i que molts botànics del segle XVI van suposar que es tractava de la parnàssia o fetgera blanca (Parnassia palustris). |
Etimològic |
Parentucellia viscosa | Del llatí viscosus, -a, -um (enganxós) derivat de viscus, -i (el vesc), per la substància agafallosa que segrega la tija. |
Etimològic |
Parentucellia | Gènere dedicat per Domenico Viviani, que el va establir en 1824, a Tomaso Parentucelli (1397-1455), humanista italià que va arribar a papa amb el nom de Nicolàs V que, entre altres actuacions, fundà la Bibioteca Vaticana i fomentà la traducció dels clássics. |
Etimològic |
Paràsit, paràsita | Planta que viu a expenses d’una altra planta, ja que emet una arrel especial, l’haustori, que xucla la saba de la planta hoste. Hi ha plantes paràsites que ja no tenen clorofil·la i per això no són verdes, sinó que tenen una coloració vermellosa o groguenca, mentre que d’altres sí que són verdes i també fan fotosíntesi. |
Plantes vasculars |
Parapinnat, parapinnada | Dit de la fulla dividida en folíols (fulla composta) que té un parell de folíols terminals (les fulles imparipinnades, en canvi, en tenen un de sol). |
Plantes vasculars |
Paral·lelinervi, paral·lelinèrvia | Amb els nervis disposats paral·lels entre ells. |
Plantes vasculars |
Parafil·les | f. Petit apèndix laminar o filiforme, sovint ramificat, situat entre els fil·lidis. |
Briòfits |
Parafil·le | Petit apèndix filiforme, sovint ramificat, situat entre els fil·lidis. Les parafil·les corresponen a excrescències que apareixen en els caulidis i que semblen fil·lidis que no s'han desenvolupat. |
Plantes vasculars |
Papus | En alguns fruits, especialment els de les compostes, apèndix terminal de pèls, esquames o setes, provinent del calze. |
Plantes vasculars |
Papil·la | Protuberància epidèrmica de forma cònica o hemisfèrica (en deriva papil·lós). |
Plantes vasculars |
Papilionaci, papilionàcia | Dit de la corol·la (i també de la flor) irregular de pètals lliures, que consta d’un pètals superior més gros que els altres (estendard), dos pètals laterals anomenats ales, i dos d’inferiors un xic soldats (la carena); la presenten les plantes de la fam. de les papilionàcies i les de la fam. de les poligalàcies. |
Plantes vasculars |
Papaveraceae (Papaveràcies) | De Papaver, nom del principal gènere. |
Etimològic |
Papaver somniferum | Perquè el suc de la planta, o sigui, l'opi, fa adormir. |
Etimològic |
Papaver setigerum | De setiger (setós), pels pèls blancs i rígids de les fulles. |
Etimològic |
Papaver rhoeas | Del grec rhoiás -ádos (que vessa, que s'escola) que, aplicat a l'espècie, significa que s'esfulla fàcilment, fent referència a la caducitat dels embolcalls florals. |
Etimològic |
Papaver obtusifolium | Pels lòbuls de les fulles, que són arrodonits i obtusos. |
Etimològic |
Papaver hybridum | Del llatí hybrida (de raça mixta), potser perquè se li van trobar caràcters barrejats. Segons Cadevall, hybridum hi resulta mal aplicat (nomen ineptum). |
Etimològic |
Papaver dubium | Del llatí dubius (dubtós), per la dificultat de distingir-lo d'altres espècies afins, especialment de P. obtusifolium, amb la qual es confon fàcilment. |
Etimològic |
Papaver clavatum | Del llatí clava (maça), per la forma de la càpsula. |
Etimològic |
Papaver argemone | Nom que dóna Plini a una espècie d'anemone, per la semblança. També hi ha qui ho fa venir del grec árgemon (núvol als ulls), pel seu antic ús per a guarir afeccions dels ulls. |
Etimològic |
Papaver alpinum | Perquè viu a la regió alpina. |
Etimològic |
Papaver hispidum | De hispidus (setós, pelut), pels pèls rígids de la càpsula. |
Etimològic |
Papaver | Nom llatí de la rosella i del cascall. |
Etimològic |
Panícula | Inflorescència (conjunt de flors) composta, molt ramificada, o sigui que és formada de nombroses flors (cada ramificació és un raïm). |
Plantes vasculars |
Panduriforme | De forma semblant a la caixa d’un violí o d’una guitarra. |
Plantes vasculars |
Pàmpol | m. Fulla de cep. Aiguaviva (Alt Camp) |
Etnobotànica |
Palmissó | m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis). Ebo (Marina Alta) |
Etnobotànica |
Palmatisecte, palmatisecta | Dit de la fulla palmada en què les divisions atenyen el punt d’inserció amb el pecíol. |
Plantes vasculars |
Palmatipartit, palmatipartida | Dit de la fulla palmada en que les divisions ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe sense atènyer, però, el punt d’inserció amb el pecíol. |
Plantes vasculars |
Palmatinervi, palmatinèrvia | Dit de la fulla que presenta nervació palmada. |
Plantes vasculars |
Palmatilobulat, palmatilobulada | ||
Palmatilobat, palmatilobada | Dit de la fulla palmatinèrvia dividia en lòbuls poc profunds. |
Plantes vasculars |
Palmatífid | Dit de la fulla palmada en que les divisions no ultrapassen la meitat de la distància entre el contorn i la base del limbe. |
Plantes vasculars |
Palmaticomposta | Fulla dividida (composta), els folíols de la qual neixen tots en un mateix punt, i per això té una forma palmada, com la palma de la ma. |
Plantes vasculars |
Palmat, palmada | Dit de la fulla dividida en lòbuls o segments divergents entre ells, com els dits d’una ma oberta. Dit de la nervació en què els nervis principals arrenquen radialment de la base del limbe. |
Plantes vasculars |
Palletes | (Del receptacle), bràctea o esquama que acompanya les flors en un capítol d’una composta, i intervenen en la disseminació dels fruits. |
Plantes vasculars |
Pallenis spinosa | Del llatí spinosus, -a, -um (que té espines) en referència a les espines apicals de les bràctees involucrals. |
Etimològic |
Pallenis | Del llatí Pallenis, idis (de Pallene), nom d'una ciutat grega a la península calcídica del mateix nom, avui anomenada Kassandra, a la regió grega de Macedònia. Segons la llegenda, pren el nom de Palléne, filla de Sithón, rei mitològic dels Odomantes, en Tràcia. |
Etimològic |
Paliurus spina-christi | Nom compost en llatí que significa 'espina de Crist', fent referència a la corona d'espines de la passió de Crist, per les branques espinoses. |
Etimològic |
Paliurus | Del grecollatí paliurus, -i, nom d'un aladern espinós altres arbusts similars, algú dels quals a més d'un autor li ha recordat la corona d'espines de Crist. El gènere Paliurus (Rhamnaceae) fou establert por Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754). |
Etimològic |
Paladar | En algunes corol·les, replec del llavi inferior que clou la gorja. |
Plantes vasculars |
Paeoniaceae (Peoniàcies) | Fa referencia al seu únic gènere. |
Etimològic |
Paeonia peregrina | Per la seva extensa àrea de dispersió. |
Etimològic |
Paeonia microcarpa | Del grec mikrós (petit) i karpós (fruit), al·ludint a la mida petita del seus fol·licles. |
Etimològic |
Paeonia | Del grec paionía, forma femenina de paiónios que vol dir curatiu, saludable o medicinal. A. Laguna, en els comentaris al “Dioscórides”, diu: “Es diu peònia aquesta planta pel nom del seu primer inventor que fou Peó”. Paeonius o Peó era un déu grecoromà de la medicina. |
Etimològic |
Pa de rabosa | m. Dàtil de la palmera (Chamaerops humilis). Bítem (Baix Ebre) |
Etnobotànica |