Glossari general

Que fa totes les espores iguals (és oposat a heterospori).

Per la semblança de les fulles amb les del Thalictrum.

Del grec ísos (igual) i pyrós, -ou (blat), per la semblança dels fol·licles amb els grans del blat. Dioscòrides designa amb aquest nom, isópyron, una fumariàcia.

Nom compost del grec ísos (igual) i étos (any), és a dir, 'igual en anys', parlant d'una planta que manté tot l'any la mateixa mida i forma. El mot -si bé en gènere neutre- ja fou emprat per Plini per anomenar a una crassulàcia.

Del gènere Isoetes.

Del llatí palustris, -e (palustre, pantanós), derivat de palus, paludis (llacuna), per l'estació de la planta.

Gènere dedicat a Antoine Danty d'Isnard, botànic francès del segle XVIII, mort l'any 1724.

Del llatí tinctorius, -a, -um (adequat per a tenyir), perquè les fulles contenen un principi colorant blau, usat de molt antic com a cosmètic i en tintoreria.

Isatis és el nom grecollatí amb que Plini anomenava també al glastum (Isatis tinctoria). Alguns el deriven del verb grec isázo (igualar), perquè creien, els antics, que bastava aplicar-la a la pell, a guisa de cosmètic, per a eliminar-ne les rugositats.

Del llatí botànic sagittatus, -a, -um (que té forma de punta de fletxa), derivat de sagitta, -ae (fletxa), al·ludint a la forma de les fulles.

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), per tenir les flors d'aquest color.

L'adjectiu llatí indicus, -a, -um (de l'Índia) s'aplicava també en un sentit més extens que podia abastar Xina o l'orient extrem. Però en aquest cas, sens dubte, es refereix a les Índies Occidentals, es a dir al continent americà, d'on és originària aquesta planta.

Nom adoptat per Linné per a aquest gènere en substitució de Quamóclit, d'autors anteriors com Clusius, C. Bauhin o Tournefort. En Hortus Cliffortianus (1737), dona la següent explicació: "Quamoclit és un nom no clàssic; per això preferí el d'Ipomoea, per la gran similitud amb els Convolvulus". Ipomoea, del grec ips, ipós (cuc de la fusta, de la vinya) i hómoios, -a, -on (semblant), per la semblança de la tija d'aquestes plantes, més o menys retorçada i voluble, amb el cos allargat i sovint cargolat dels cucs.

Amb els marges enrotllats vers la cara superior.

Amb els marges enrotllats vers la cara superior.

Conjunt de bràctees (fulles modificades i petites) que envolten les flors i les poden protegir abans d’obrir-se, tal com passa a les famílies de les umbel·líferes i a les de les compost.

Involucre secundari d’una inflorescència parcial, especialment el d'una umbèl·lula.

Petit involucre.

Vegeu Dittrichia viscosa.

Epítet del llatí botànic format de salix,-icis (el salze), amb el sufix d'origen grec -inus (semblant), per la forma i consistència de les fulles que recorden les d'un salze.

Del llatí montanus, -a, -um (referent a la muntanya o que hi viu), pel seu lloc habitació preferent.

Del llatí helenium, -ii, nom d'una planta en Plini. També és el nom antic d'algunes plantes d'aquest gènere.

Epítet del llatí botànic format per helenium, antic nom d'una planta, i el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança amb aquesta planta, principalment de les fulles.

Del llatí medieval d'origen grec crithmum (fonoll marí) amb el sufix grec -oídes (semblant a), per la semblança de les fulles amb les del fonoll marí.

Conyza és el nom del gènere on, per la semblança, havia estat classificada aquesta planta.

Nom llatí d'una planta descrita per Plini i Dioscòrides, que podria tenir relació amb la de nom prelinneà Enula campana, anomenada així perquè creixia silvestre a la Campània. Altres autors la consideren una forma corrupta del mot grec Helénion que, latinitzat com Helenium, es va aplicar també a algunes plantes d'aquest gènere; Segons diferents llegendes, per la suposada relació de la planta amb el personatge homèric d'Helena, esposa de Menelaus, rei de Troia.

El gènere Inula fou establert per Linnè en 1753.

-Embullat.

-Amb branques nombroses i tan entrellaçades que resulta difícil destriar-les.

En alguns gramínies, dit dels brots que s'originen i creixen per dins de les beines foliars; els rebrots intravaginals es desenvolupen dins la beina inferior i porten a llur base beines esquamoses estretament lanceolades (és oposat a extravaginal).

Brot d’una planta, sobretot quan neix de la base (aplicat a les gramínies).

Que té forma d’embut.

Conjunt de flors que se solen trobar més o menys agrupades en una tija.

Dit de l'ovari soldat amb el tàlem, que té forma de copa, de manera que queda per dessota dels estams i, el periant (és oposat a ovari súper).

Membrana que protegeix els esporangis en algunes falgueres.

Que no s’obre espontàniament (és oposat a dehiscent).

Dit dels estams i dels estils que no sobresurten del periant o del fruit que no sobrepassa el calze (és oposat a exsert).

Fes, dividit poc profundament.

Paraula formada de l'imperatiu del verb llatí nolo (no voler) i l'infinitiu tangere (tocar); és la traducció al llatí del nom vulgar tradicional 'no em toquis'. Tant aquest nom com el genèric Impatiens fan referència a l'elasticitat amb que s'obren les càpsules madures així que es toquen.

Del llatí impatiens, -entis (impacient, que no pot suportar). Gènere establert per Rivinus (1691) i validat en Linnè (1753, 1754); el nom ja figura en Dodonaeus (1583) qui anomena impatiens herba a Impatiens noli-tangere; i comenta que "vulgarment es diu 'no em toquis' perquè no suporta [sense esclatar!] que es toquin els fruits quan la llavor ja està madura".

Dit de la fulla dividida en folíols (fulla composta) que en té un nombre senar, és a dir que termina en un sol folíol (les fulles paripinnades, en canvi, tenen un parell de folíols terminals). (és oposat a paripinnat).

Nom llatí del boix grèvol, que significa 'de fulles punxants', d'un radical ac- que indica punxa o punta i folium (fulla).

De ilex, ilicis nom en llatí de l'alzina, el roure, la surera i també del garric (a què Plini anomenaba ilex aquifolia), per la gran semblança de les fulles. Linnè, seguint el criteri de C. Bauhin, canvià per Ilex el nom genèric Aquifolium de Tournefort.

Epítet del llatí botànic format amb spatula, -ae (espàtula i omòplat), diminutiu de spata, -ae (espada), i el sufix -atus, -a, -um (en forma de), per la forma de les fulles superiors.

Adjectiu del llatí botànic aplicat a plantes de fulla perenne, sempre verdes. Del llatí semper (sempre) i virens, -entis (que és verd).

Del llatí saxatilis, -e (que viu en les roques), derivat de saxum, -i (roca, pedra), per l'estació de la planta.

Fa referència a les fulles pinnatipartides. Del llatí pinnatus, -a, -um, adjectiu amb què Plini qualifica les fulles dividides o compostes, amb nervació disposada com les plomes de les ales dels ocells; derivat de pinna, -ae (ploma d'au).

Dedicada per Bubani al botànic de Montpeller Michel Félix Dunal (1789-1856),  qui la descobrí a Lloret de Mаг en 1852.  Bubani, que la va trobar l'any següent, la designà com Biauricula Dunalii, pels dos lòbuls o orelletes de la silícula.

Adjectiu del llatí botànic compost de linum, -i (el lli) i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les del lli.

Del llati ciliatus, -a, -um (que té celles), perquè les fulles ciliades.

Del llatí, amarus, -a, -um (amarg), pel seu gust amargant.

Del grec iberís; per a Plini, una planta que creix entre els vells monuments i a la vora dels camins. Segons Galè, seria la planta anomenada pels grecs lepídion –el morritort bord (Lepidium latifolium)– qui també ens diu que fou el metge Damòcrates qui així l'anomenà, en la suposició què s'havia usat per primer cop a Ibèria (nom grec amb que els antics es referien a la península Ibèrica)