Glossari general

Adjectiu compost del llatí semper (sempre) i virens (que és verd), perquè tot l'any és verd.

Buxus, -i és el nom llatí del boix, en grec Pýxos, que hom fa derivar de pyknós (dens), perquè és de les poques fustes que no suren.

Forma superlativa del llatí tenuis , -e (prim, delicat), per les branques filiformes.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix llatí sub- (sota, gairebé, no del tot) i ovatus, -a, -um (oval), es a dir, quasi ovat, per la forma de les fulles caulinars.

Adjectiu del llatí botànic format amb el prefix semi- (mig) i compositus, -a, -um (compost), perquè unes vegades fa umbel·les simples i altres, umbel·les compostes.

Apuleu fa servir l'adjectiu rotundifolius, -a, -um per a plantes amb fulles arrodonides, compost de rotundus, -a, -um (rodó) i folium, -ii (la fulla), aquí aplicat per les fulles caulinars perfoliades, més o menys ovades o suborbiculars.

Del llatí rigidus, -a, -um (dur, rígid), pel tronc i fulles que són així.

Adjectiu llatí derivat de gramen, -inis (gram, gespa), per la semblança de les seves fulles, quant a forma i nervació, amb les de certes gramínies.

Perquè té alguna semblança, potser l'aspecte de les flors, amb les plantes del gènere Ranunculus. La terminació -oides (semblant a) és composta de la vocal d'unió -o- i el mot grec eidós (aspecte).

Del llatí protractus, -a, -um (allargat), participi passat de protrahere (prolongar), fent referència a la forma de les fulles, més llargues que les d'altres congèneres.

Del llatí praealtus, -a, -um (molt alt), per l'alçària de la planta, relativament gran.

Del llati praealtus, -a, -um (molt alt), mot format amb el prefix augmentatiu prae- i l'adjectiu altus, -a, -um (alt), per la seva alçada relativament gran en comparació amb altres espècies del mateix gènere.

Del llatí opacus, -a , -um (fosc, ombrívol), fent referència a les bràctees, que són opaques.

Terme botànic format del llatí lancea, -ae (la llança) i folium, -ii (la fulla), fent referència a la forma de les fulles; terme sinònim de lanceolatum, aquest format amb lanceola, -ae, diminutiu de lancea.

Del llatí junceus, -a, -um (fet de jonc o semblant al jonc), fent referència a les branques flexibles, com de jonc.

En honor al botànic francès Louis Gérard (1733-1819), autor de la Flora galo-provincialis (1761).

Del llatí fruticosus, -a, -um (molt ramós, arbustiu), derivat de frutex, -icis (arbust), pel seu port brancallós o arbustiu.

Mot emprat per Plini; és el participi present del verb llatí fruticescere (llucar, fer brots), derivat de frutex, -icis (arbust), fent referència a les tiges molt ramificades que es van lignificant.

Del llatí falcatus, -a, -um (com una falç, corbat), per les fulles sovint corbades.

L'adjectiu baldensis, -e és un neologisme del llatí botànic per referir-se al Mont Baldo (Itàlia), on és present aquesta planta.

Del llatí aristatus, -a, -um (que té arestes), com el sinònim aristosus, -a, -um, per les bràctees apiculades o aristades.

Paraula composta del grec boús, boós (el bou) i pleurón, óu (flanc, costat), es a dir, "costat de bou", per la nervadura de la fulla, segons es diu. En Plini, bupleuron, -i és el nom d'una planta espontània de les umbel·lìferes que, segons els autors, podria ser Bupleurum fruticosum, B. baldense, Anethum graveolens o Ammi majus.

Adjectiu del llatí botànic format del grec pachýs (gruixut) i poús, podós (peu), és a dir, de peus gruixuts, fent referència a la part inferior de la tija.

Adjectiu del llatí botànic format del grec bolbós, en llatí bulbus (bulb, ceba silvestre) i kástanon (castanyer), fent referència al petit tubercle de la planta, semblant a una castanya.

Del grec búnion, -ou, en llatí bunion, -ii; en Dioscòrides i Plini, nom d'una umbel·lífera que, segons els autors moderns, seria el Bunium ferulaceum.

El gènere Bunium fou establert per Linné en Species plantarum (1753).

Nom compost del llatí eruca, -ae (ruca), l'Eruca vesicària, i el sufix llatí -ago, que indica semblança o relació; és a dir, semblant a una eruca.

Quan aquesta planta de l'antic gènere Erucago va ser reclassificada al nou gènere Bunias, se li va mantenir el nom en aposició com a epítet específic. 

Del grec bouniás, -ádos, en llatí bunias, -adis, una espècie de nap comú (Brassica napus). Segons Cadevall, del grec bounós (puig o turó), al·ludint als llocs elevats on, de preferència, es troba.

Dedicada al metge i botànic francès Sébastien Vaillant (1669-1722), deixeble de J. P. de Tournefort. Fou el primer en establir una teoria de la reproducció sexual de les plantes i també l'introductor dels termes stamen (estam), òvul i ovari.

Gènere dedicat a Pierre Bulliard (1742-1793), metge i botànic francès, autor de Flora parisiensis (1774), Herbier de la France (1780) i d'altres.

m. Propàgul axil·lar amb aspecte de petit bulb.

• Òrgan de multiplicació vegetativa en forma de petita gemma o de petit bulb que neix sobre la part aèria de la planta, per comptes de les flors, format per una gemma envoltada de fulles gruixudes que contenen substàncies de reserva i que en caure dóna lloc a un nou individu.
• Petit bulb que neix lateralment d’un altre bulbil.

adj. D'aparença semblant a un bulb, en general plantes amb els caulidis molt curts i els fil·lidis molt junts i còncaus.

Òrgan subterrani, popularment anomenat ceba o cabessa, que correspon a un tija especialitzada, curta i gruixuda, recoberta de fulles carnoses no fotosintètiques, amb rels a la part inferior i que anualment emet tiges aèries amb fulles verdes i flors.

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat), per les seves fulles subfiliformes.

Del llatí perennis, -e, (perenne, durador), paraula composta de la preposició per i annus, -i (any), és a dir, que dura alguns anys. S'aplica a les plantes que duren més de dos anys.

Gènere anomenat així per Sauvages en memòria de Georges Louis Leclercq, comte de Buffon (1707-1788), naturalista i zoòleg francès.

Del grec dioikéo (viure separadament), format pel prefix di (dos) i oikós (casa), per ser planta que té les flors masculines en un peu i les femenines en un altre.

Derivat del verb grec brýo (llucar i créixer en abundància), propi de la vegetació, bryonia és un mot grecollatí amb què Plini i Columel·la anomenaven plantes com la carbassina (Bryonia dioica) o el gatmaimó (Tamus communis).

f. Fruit de l’arç blanc.

Castellar de N’Hug (Berguedà)

Terme pendent de redacció.

Fa referència a un dels gèneres d'aquesta família, el gènere Brassica, al qual pertanyen algunes de les hortalisses més comunes i conreades des de l'antiguitat, com ara el nap, la col o la mostassa.

Cruciferae (crucíferes), terme botànic format amb els mots llatins crux, crucis (creu) i fero (jo porto), per la corol·la típica amb quatre pètals en forma de creu, era el nom sistemàtic d'aquesta família fins no fa gaire. Tanmateix, l'ús d'aquest terme segueix sent molt comú i encara s'admet en la nomenclatura oficial. De fet, l'obra Flora iberica encara el manté; i, en el DIEC, el terme brassicàcies remet a crucíferes.

Rapa, com rapum, significa nap en llatí.

Oleraceus, paraula que fa servir Plini, vol dir lleguminós; de olus, hortalissa, verdura, i també col.

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors: mostassa negra, que és la medicinal.

El napus de Columel·la també és nap, i aquí, en aposició amb Brassica, és com si diguéssim nap i col.

Del llatí laevigare (allisar, polir), pel tronc llis i glabre.

Forma diminutiva del llatí fruticosus; de frutex (arbust).

En llatí, asper, aspera, asperum és aspre, desigual, que no és llis ni pla; i folium és fulla. Fulles de tacte aspre.

Del llatí brassica (la col). Segons J. Cadevall, ha estat molt discutida l'etimologia d'aquesta paraula. S'ha dit si ve del celta bresic, que significa "col". L'origen és incert; el màxim que es pot fer és assenyalar la forma grega bráske interpretada krámbe (la col).

adj. Planta de moltes branques.

Vilada (Berguedà)
(Pla de l’Estany)

Bràctea petita. Són presents a les inflorescències en umbel·la de les umbel·líferes, a les inflorescències de les labiades.

Òrgan foliaci situat vora les flors, generalment de foma, mida, coloració, etc. diferents que les de les fulles normals. (en deriva bracteat i bracteïforme).
Fulla modificada, més petita que les normals, que creix entremig de les flors. A les compostes hom parla de bràctees involucrals per anomenar les bràctees externes del capítol, les que engloben i protegeixen el conjunt de flors; alguns gèneres de compostes també tenen petites bràctees entremig de les flors.
En algunes monocotiledònies, com a les famílies de les ciperàcies i de les gramínies, on les flors no tenen sèpals ni pètals, hom parla de bràctees per anomenar les peces que porten i protegeixen estams i carpels.

adj. Planta silvestre. Figueres bosquetanes.

El Port de la Selva (Alt Empordà)

f. Bosc espès i gran.

Olzinelles (Vallès Oriental)
Sadernes (Garrotxa)

adj. Que no és de bona mena. Una pomera bordissenca.

La Prenyanosa (Segarra)

Per haver-se emprat com a planta medicinal. Officinalis, -e és un epítet del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals; derivat d'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

De borago o borrago, -inis, nom en llatí medieval de la borratxa (Borago officinalis). Alguns autors, com ara Cadevall, pensen que el mot prové de l'àrab abu-aráq (pare de la suor, sudorífic) per les virtuts sudorífiques de la borratxa. Altres el fan derivar del llatí burra, -ae (borra, gerga), per l'indument de les fulles. Segons Benito Valdés, estaria relacionat amb el mot grecollatí corrago, -inis, que apareix amb variants tant al Pseudo-Dioscòrides com al Pseudo-Apuleius i que es fa servir a Lucània (sud d'Itàlia).

Aquesta família pren el nom del gènere Borago.

De rectus, -a, -um (dret), per la direcció del tronc.

Del llatí hirsutus (pelut), perquè és una planta molt peluda.

Nom dedicat per Reichenbach al botànic J. L. Bonjean, apotecari de Chambéry, autor de la Flora de Savoia.

m. Boll. Pellofa que cobreix el gra del cereal.

L’Albiol (Alt Camp)
Mont-ral (Alt Camp)

Del llati asper, -a, -um (aspre); al·ludint a les fulles i silícules que són híspides o setoses.

Probablement del grec bolíon (boleta), diminutiu de bólos (bola), fent referència a la forma globosa de la zona proximal de la silícula.

f. Matoll de boixos

Topònim del terme de Pardines (Ripollès)

f. Bola d’alga dels vidriers (posidònia) aplegada a la platja.

Cadaqués (Alt Empordà)

f. Obertura de la càpsula.

f. Classe de figa.

Formentera

f. Classe de figa.

Cocentaina (Comtat)
Corona (Eivissa)
Formentera

Dit de la fulla tova que es doblega fàcilment (oposat a coriàcia).

Del llatí serotinus, -a, -um (tardà, que arriba tard), derivat de l'adverbi sero (tard, al vespre), epítet aplicat a plantes de floració o fructificació tardana.

Adjectiu del llatí botànic format pel prefix privatiu in- i l'adjectiu perfoliatus, -a, -um (de fulles perforades [per la tija]), perquè les fulles són lliures o només lleugerament connates.

Del llatí clàssic perfoliatus, -a, -um (de moltes fulles). Els botànics, però, van ampliar el camp semàntic d'aquest adjectiu aplicant-lo a plantes en què les fulles envolten completament la tija, talment com si aquesta en perforés el limbe; tant per al cas del que actualment anomenem fulles amplexicaules o connates com per a les pròpiament perfoliades. El prefix llatí per-, entre altres, té el significat "a través de" que és el que s'aplica al terme botànic; però també pot afegir un sentit augmentatiu o superlatiu a la idea simple del radical foliatus, -a, um (foliós, de fulles abundants), com en el cas del terme clàssic.

Blackstonia, -iae és un nom del llatí botànic encunyat per l'apotecari i botànic anglès W. Hudson (1730-1793) per a honorar el seu col·lega John Blackstone (1713-1753), estudiós de la flora anglesa, autor de "Fasciculus plantarum circa Harefield sponte nascentium..." (1737) i "Specimen botanicum..." (1746).

En grec, pélekys és una destral de dos talls, insistint en la idea etimològica de biserrula. El mot llatí pelecinos o pelecina significa una herba perjudicial als sembrats.

Del llatí bis (dues vegades, doble) i serrula, diminutiu de serra (la serra), pel llegum serrat pels dos marges.

Del llatí levigatus o laevigatus, -a, -um (allisat, pulit), derivat de levis o laevis, -e (suau, lleu), al·ludint-se a la superfície ordinàriament llisa de les silícules, en contraposició a B. auriculata i B. cichoriifolia, que la tenen, generalment, tuberculosa.

Del llatí cichorium, -ii (xicoira) i folium, -ii (fulla), per la semblança de les seves fulles pinnatífides amb les d'aquella composta.

Auriculatus, -a, -um és un neologisme botànic format del llatí auricula, -ae (orella) i el sufix -atus, -a, -um (que en té o s'assembla), per la forma de les fulles caulinars.

Del llatí bis (dues vegades) i scutella, -ae (plat petit)  diminutiu de scuta, -ae (plat), per la silícula formada per dos platets.

adj. Doblement pinnat.

adj. Que té dos nervis.

Dit de les flors que tenen només dos plans de simetria perpendiculars entre ells

Adornar un element (collar, bastó, saler...) amb pintura o una navalla.

Del llatí testiculatus, -a, -um (que té testicles), pels mericarpis del fruit en forma de testicles o bosses. Luci Apuleu anomena testiculata herba al melcoratge mascle (Mercurialis annua).

Del llatí radians, -antis (radiant, que emet raigs de llum), per la forma de les flors externes amb pètals desiguals, els més grans radiants cap a l'exterior de les umbel·les.

Del llatí biforis, -e o biforus, -a, -um (de dues portes o porta de dues fulles), adjectiu compost de bis (dos cops) i foris, -is (porta), per les obertures o forats que presenta la part comissural de cada mericarpi del fruit dídim, que en realitat és un sol orifici dividit en dos pel connectiu.

Dit de l’òrgan dividit en dos lòbuls fins a menys de la meitat de la seva longitud.

adj. Compost de dues capes de cèl·lules.

Del llatí tripartitus, -a, -um (dividit en tres parts), pel caràcter general de les fulles superiors dividides en tres segments.

Adjectiu del llatí botànic compost del prefix sub- (una mica, quasi) i alternans, -antis (alternant), per la disposició de les fulles a la tija.

Del llatí frondosus, -a, um (frondós, amb moltes fulles), probablement per les bràctees folioses dels capítols.

Del llatí cernuus, -a -um (inclinat, capbaix, penjant), com nutans, per estar així els capítols.

Paraula composta del llatí bis (dues vegades) i dens, dentis (la dent), per les dues o més arestes amb que terminen els aquenis

m. Arbre que ha posat diverses besses.

Aiguaviva (Alt Penedès)
La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)
Romanyà de la Selva (Baix Empordà)
Vilada (Berguedà)
(Solsonès)

f. Soca que neix de la rabassa d'un arbre o branca gruixuda que neix de l'enforcadura.

Alfara de Carles (Baix Ebre)
Amer (Selva)
Arbúcies (Selva)
Camprodon (Ripollès)
Osor (Selva)
Rocabruna (Ripollès)
Santa Fe del Montseny (Vallès Oriental)
Sant Llorenç Savall (Vallès Occidental)
Tortellà (Garrotxa)

adj. Que té berrugues.

f. Protuberància, més o menys arrodonida, a la superfície d'un òrgan

Perquè és l'espècie més comuna.

De l'Etna, pel seu hàbitat.

Del llatí medieval berberis, i aquest, de barbarís, nom en àrab del coralet (Berberis vulgaris). Segons J.Cadevall, del grec bérberi (petxina petita), al·ludint a la forma còncava dels pètals.

Del nom del gènere Berberis.

f. Gla de garric.

Cardell (Baix Cinca)

Del llatí sylvestris, -e (salvatge, que no es cultiva) derivat de sylva, -ae (el bosc) Per la seva estació preferent.

Del llatí perennis, -e (durador, que dura sempre), per ser planta perenne.

Del llatí annuus, -a, -um (anual), per ser planta anual.

Del llatí clàssic bellis, -idis (la margaridoia); es fa derivar de bellus, -a, um (formós, bonic).

Segons Plini, Trixago és el nom llatí del Chamaedrys dels grecs; Fabio Colonna, en el segle XVII, designà així aquesta espècie: Trixago apula unicaulis. D'ací pervé l'específic linneà.

Gènere dedicat a Carlo Antonio Lodovico Bellardi (1741-1826), botànic italià del Piemont.

f. Base eixamplada d'un fil·lidi que envolta el caulidi.

m. Fruit d’arç blanc.

Talaixà (Garrotxa)

f. Bosc de beços.

Vallmanya (Conflent). La Beçosa

f. Bosc de beços.

Beceda d'en Cotet, de Vilallonga de Ter (Ripollès)

f. Bosc de beços.

Vilallonga de Ter (Ripollès)

Dit de les anteres inserides per llur base al filament de l’estam (oposat a dorsifix).
Dit del pèl unit per la base (oposat a medifix).

f. Part inferior d'un cos o d'un òrgan.

adj. Relatiu o pertanyent a la base.

Perquè viu als Alps.

Gènere dedicat per Linné a Johann Bartsch (1709–1738), metge i botànic alemany, mort prematurament a la colònia holandesa de Surinam en 1738, on havia anat precisament a instàncies de Linnè.

El nom ha quedat fixat així en la nomenclatura, malgrat que la grafia correcta hauria estat Bartschia, d'acord amb el cognom de l'homenatjat, com reclamaven Rouy i altres.

v. Treure borrons.

Molló (Ripollès)

Vegeu Crepis vesicaria subsp. taraxacifolia

Vegeu Crepis setosa.

Segons J. Cadevall, el nom va ser dedicat al botànic alemany Moritz Borkhausen (1760-1806); si bé altres diuen que ho fou al també alemany Johann Conrad Barckhausen o Barchusen (1666-1723), metge i professor de química a la universitat d'Utrecht. Tanmateix, altres fonts, atribueixen la dedicatòria al metge i botànic alemany Justus Christian Gottlieb Willibald Barckhausen (1748–1783).

El gènere Barkhausia de les Compostes fou publicat per Conrad Moench en 1794.

Dit dels pèls que tenen apèndixs laterals curts.

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser una espècie relativament comuna.

Del llatí vernus, -a, -um (primaveral), derivat de ver, veris, (la primavera), perquè floreix a l'inici de la primavera.

Del llatí praecox, -ocis (precoç, primerenc) per tenir una floració primerenca.

Del llatí patulus, -a, -um (obert, patent), per les branques obertes.

Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi), probablement per les fulles radicals, compreses entre B. vulgaris i B. praecox.

El nom d'aquest gènere apareix quasi simultàniament en Lobelius i Dodonaeus; Aquest últim explica que es diu així pel nom vulgar en alemany de la Barbarea vulgaris: “Sant Barberen Kraut”  o herba de Santa Bàrbara (patrona dels artillers i dels miners). Probablement perquè la planta s'havia fet servir per a calmar les ferides causades per les explosions.

f. Fusta d’una planta que s’ha estovat i en tocar-la s’esmicola.

Vilabertran (Alt Empordà)

De balsamíne, nom grec d'una cucurbitàcia.

Que conté olis essencials antisèptics i tonificants de l'aparell respiratori

Del llatí foetidus, -a, -um (repugnant), per la seva mala olor .

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel to verd fosc de la planta.

Dioscòrides menciona una planta, de nom ballóte, que hom identifica amb el malrubí negre (Ballota nigra). Es mot d'origen obscur. Algú el suposa derivat del grec balléin (evitar), per l'olor repulsiva de l'espècie susdita.

El gènere fou establert per Tournefort com Ballote -nom habitual d'aquesta planta, així com també Marrubium nigrum, entre els botànics de l'època-; però Linnè, en la revalidació, li canvià la grafia.

m. Comunitat de bàlecs.

Toses (Ripollès)

m. Diminitiu de balcar.

Rec del Balcaret, cap a Pals (Baix Empordà). Enaigats pàg. 104

m. Comunitat de balques (bogues).

Rierar del Balcar, cap a Albons (Baix Empordà. Enaigats pàg, 332

Fuit carnós sense pinyol, ja que la part interna del fruit, l’endocarpi, també és carnosa, com ara el raïm o la tomata; com tots els fruits carnosos és indehiscent.