Glossari general

CERCADOR DEL GLOSSARI GENERAL
Índex del glossari general -> | A |  B |  C |  D |  E |  F |  G |  H |  I |  J |  K |  L |  M |  N |  O |  P |  Q |  R |  S |  T |  U |  V |  X |  Y |  Z | 
Inrodueix el terme a cercar
Introdueix les paraules que conté la descripció a buscar
Terme Sort ascending Descripció del terme Glossaris
Zygophyllaceae (Zigofil·làcies)

De Zygophýllum, gènere exòtic d'aquesta família. Del grec zygón (jou o parell) i phýllon (fulla), al·ludint a les fulles paripinnades.

Etimològic
Ziziphus jujuba

És la forma vulgar llatinitzada del nom àrab del gínjol, zizouf.

Etimològic
Ziziphus

Del grecollatí zizyphus, probable alteració del nom oriental asafifa o de l'aràbic zizouf. Nom que Plini atribueix a un arbre de Síria o Capadòcia, potser Z. lotus o Z. Spina-Christi. El mite grec dels lotòfags, que apareix a l'Odissea, fa referència a aquesta planta, de nom lotós, en grec. Per contra Z. jujuba, el ginjoler, cultivat en gran part de la regió mediterrània pel seu fruit, el gínjol, és una espècie amb tota probabilitat introduïda més tardanament, des de Xina, pels àrabs.

El gènere Ziziphus fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Ph. Miller (1754).

Etimològic
Zigomorf, zigomorfa

Dit de les flors (o dels calzes o de les corol·les) bilaterals que tenen un sol pla de simetria, o sigui que els sèpals i/o els pètals tenen forma i mida diferents (és oposat a actinomorf).

Plantes vasculars
Xopera

f. Conjunt de xops.

Arnes (Terra Alta)

Etnobotànica
Xerada Fogueró, foc petit. Etnobotànica
Voluble

Dit de la planta o de la tija enfiladissa que s’entortilliga sobre un suport.

Plantes vasculars
Vitis vinifera

Del llatí vinifer, -a, -um (que produeix vi).

Etimològic
Vitis

Del llatí vitis (la vinya i el vi).

Etimològic
Vitex agnus-castus

Els grecs deien ágnos a l'aloc i agnós volia dir cast, pur, que en llatí es deia castus. Aquest nom redundant en grec i llatí, a més de reiterar el nom genèric de la planta, n'al·ludeix a la reputació com a anafrodisíaca o calmant de l'apetit sexual. És l'Agnus-castus dels autors prelinneans. Linné afegí aquest nom com a epítet en aposició del nou nom genèric, Vítex.

 

Etimològic
Vitex

Del llatí, vitex, -icis; en Plini, una planta que es feia servir en cistelleria, probablement, l'aloc (Vitex agnus-castus); mot relacionat amb el verb llatí viere (lligar, trenar), per les branques flexibles d'aquest arbust; i vietor era el cisteller.

El gènere Vitex fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Vitaceae (Vitàcies)

Del gènere Vitis. Família de plantes enfiladisses.

Etimològic
Vita Oleífera

Als fruits de les umbel·líferes i d’algunes compostes conducte secretor amb substàncies aromàtiques, medicinals o tòxiques.

Plantes vasculars
Viscaria alpina

Pel seu lloc d'habitació, l'alta muntanya.

Etimològic
Viscaria

Deriva del llatí viscus o viscum (el vesc), per tenir la principal espècie, V. vulgaris, la part superior del tronc glutinosa.

Etimològic
Violaceae (Violàcies)

Aquesta família pren el nom del gènere Viola, que és l'únic que conté.

Etimològic
Viola willkommii

Dedicada a H. M. Willkomm, autor del Prodromus Florae Hispanicae.

Etimològic
Viola tricolor

Del llatí tricolor, tricoloris (de tres colors), pel blau, violat i groc, els tres colors dominants de la seva flor.

Etimològic
Viola sylvestris subsp. riviniana

Dedicada al botànic alemany, A. Q. Rivinus (1652-1723).

Etimològic
Viola sylvestris

Del llatí sylvestris, -e (del bosc) derivat de sylva, -ae (el bosc), per la seva estació. Com sylvaticus,

Etimològic
Viola sudetica

De la serralada dels Sudets, entre Alemanya, Txèquia i Polònia, per la seva habitació

Etimològic
Viola pyrenaica

De la serralada pirinenca, pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Viola palustris

Del llatí palus, paludis (llac o pantà), per la seva estació.

Etimològic
Viola odorata

Del verb llatí odoro (olorar) derivat d'odor (la olor), per la seva delicada fragància.

Etimològic
Viola mirabilis

Del llatí mirabilis (meravellós, admirable), al·ludint segurament a les dues formes de les flors; les inferiors petalíferes i freqüentment estèrils, i les dues de dalt apètales i fèrtils.

Etimològic
Viola lutea

Del llatí luteus (groc), pel color dominant de les flors.

Etimològic
Viola hirta

Del llatí hirtus que, com hirsutus, significa eriçat, per l'indument general de la planta.

Etimològic
Viola cornuta

Del llatí cornu (la banya), per la longitud i forma del seu esperó.

Etimològic
Viola cenisia

Del mont Cenis, dels Alps franco-italians, pel lloc on va ser trobada per primer cop.

Etimològic
Viola canina

De l'adjectiu llatí caninus, de canis (el gos); segons Rolland, perquè és inodora, bona només per a gossos. A Cadevall no li sembla fundat aquest motiu, perquè Rosa canina és, precisament, olorosa.

Etimològic
Viola bubanii

Dedicada a P. Bubani, autor de la Flora Pyrenaea

Etimològic
Viola biflora

Aquest epítet, com bifolius, va ser format pels botànics, del llatí bis (dues vegades) i flos, floris (la flor), per les dues flors que generalment porten els peduncles, i en oposició a la V. uniflora.

Etimològic
Viola arenaria

Del llatí arenarius (cosa feta de sorra) amb què els naturalistes expressen, no precisament la naturalesa de la cosa, sinó la de la seva estació, com ara Ruta muraria.

Etimològic
Viola arborescens

Del verb llatí arboresco (fer-se com un arbre), al·ludint al rizoma i troncs més o menys llenyosos.

Etimològic
Viola alba

Del llatí albus, alba, album (blanc), pel color dominant de les seves flors.

Etimològic
Viola

De viola, nom en llatí (en grec, íon) de la violeta o viola.

Etimològic
Vincetoxicum hirundinaria subsp. intermedium

Epítet aplicat a plantes que tenen caràcters intermedis entre els de dues espècies afins. Del llatí intermedius, -a, -um (intermedi).

Etimològic
Vincetoxicum hirundinaria

Nom d'una planta en llatí medieval, derivat del llatí hirundo, -inis (oreneta). En Apuleu, arundinina era la celidònia; en grec, chelidónion, de chelidón (oreneta). No hem pogut establir cap relació entre aquestes plantes i l'origen etimològic del seu nom.

Etimològic
Vincetoxicum

Nom del llatí medieval format del llatí vincere (vèncer) i toxicum, -i (verí), perquè es feia servir com a contraverí. Sens dubte era el Vincetoxicum hirundinaria.

El gènere Vinctoxicum fou publicat per N. M. Wolf (1776), sobre la base de l'Asclepias Vincetoxicum de Linné.

Etimològic
Vinca major

Per correspondre a la Clematis daphnoides major de C. Bauhin. En llatí, major (més gran) és el comparatiu de magnus (gran), al·ludint a una altra espècie considerada minor (més petita).

Etimològic
Vinca

Del llatí vinca o vincapervinca, en Plini una planta sempre verd que servia per a fer corones i garlandes, que els autors suposen que seria Vinca sp. pl. Derivat de vincire (lligar, trenar), per la manera de créixer aquestes plantes, amb llurs rames llargues i primes entrelligades. És la Clematis daphnoides de C. Bauhin i d'altres; nom que, no per casualitat, al·ludeix al mateix fet, car Clematis deriva de kléma, -atos (sarment de vinya).

El nom genèric Vinca fou establert per C. Linné (1737), com de costum, sense comentaris, en substitució de Pervinca de Tournefort (1694, 1700).

Etimològic
Vil·ós, Vil·losa

Pilós, que té pèls.

Plantes vasculars
Vicia vestita

Del llatí vestitus, -a, um, participi passat de vestire (vestir, cobrir), amb la significació especial de peluda, pels pèls vermellosos i espessos que cobreixen el llegum.

Etimològic
Vicia tetrasperma

Del grec tétra (quatre) i spérma (llavor), pel nombre de llavors que normalment conté el llegum.

Etimològic
Vicia tenuifolia

Del llatí tenuis (prim, estret) i folium (fulla), pels seus folíols linears.

Etimològic
Vicia sepium

Sepium és el gentiu plural de sepes (bardissar), pel lloc on habita, és a dir, Vicia dels bardissars.

Etimològic
Vicia sativa

Del llatí sativus, -a, -um (que es cultiva). És l'espècie principal, que es conrea des de molt antic.

Etimològic
Vicia pyrenaica

Per ésser el Pirineus la seva principal habitació.

Etimològic
Vicia purpurascens

Del verb llatí purpurasco, que significa colorar-se de porpra, per les seves flors purpurines.

Etimològic
Vicia pubescens

Del llatí pubescens (que comença a cobrir-se de pels) i aquest de pubes, -eris (jove a qui comença a sortir el borrissol). Planta pubescent, una mica peluda, de pèls pocs i curts.

Etimològic
Vicia pseudocracca

Del prefix gracollatí pseudo- (fals), i cracca, par la seva semblança amb Cracca villosa, de la qual es considera subespècie.)

Etimològic
Vicia peregrina

Del llatí peregrinus (estranger); considerada així per Linnè, ja que no es trobava al seu país.

Etimològic
Vicia pannonica

Pannonicus vol dir de la Pannonia, província de l'imperi romà, per la seva habitació.

Etimològic
Vicia orobus

Del llatí orobus i aquest del grec órobos, ho deriven d'eréptein (puntejar), parlant del bestiar quan pastura; nom donat pels antics a una lleguminosa farratgera.

Etimològic
Vicia onobrychioides

Per la seva semblança amb les espècies del gènere Onobrychis; amb el sufix grec -oídes (semblant a).

Etimològic
Vicia narbonensis

De Narbona, la seva primera habitació. Narbo Marcius era el nom que donaven els antics a aquesta ciutat.

Etimològic
Vicia lutea

Del llatí luteus (groc), pel color que generalment presenta la flor.

Etimològic
Vicia linnaei

Dedicada a Linnè (1707-1778).

Etimològic
Vicia hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), per ser-ho el llegum i, més o menys, la planta.

Etimològic
Vicia hibrida

Segons J. Cadevall, l'epítet hybrida és inapropiat, nomen ineptum, perquè no hi ha tal hibridisme aquí.

Etimològic
Vicia heterophylla

Del grec héteros (diferent) i phýlla (fulla), per la diferència de les fulles superiors i inferiors.

Etimològic
Vicia gracilis

Del llatí gracilis (prim, delicat), per ser planta molt feble.

Etimològic
Vicia godroni

Dedicada a A. Godron (1807-1880), coautor de la Flore de France (1848-1856).

Etimològic
Vicia ervilia

En llatí, diminutiu d'ervum, amb que Varró anomena una veça, escrit també ervila, per la seva petita talla.

Etimològic
Vicia disperma

Epítet del llatí botànic format del prefix grec di- (dos) i spérma (llavor), per tenir els llegums dues llavors.

Etimològic
Vicia dasycarpa

Del grec dasýs (pelut), sinònim del llatí villosus, i karpós (fruit), nom impropi, que va ser aplicat a Cracca villosa, considerant-la com una varietat de Cracca varia.

Etimològic
Vicia cracca subsp. tenuifolia

Del llatí tenuis, -e (prim, delicat) i folium, -ii (la fulla), pels folíols, molt prims.

Etimològic
Vicia cracca subsp. incana

Del llatí incanus, -a, -um (emblanquit), per les tiges, fulles i llegum cobertes d'un toment blanquinós.

Etimològic
Vicia cracca

Segons Plini, cracca, -ae és el fruit del gerdell o veça silvestre (Lathyrus aphaca). Cracca és el seu antic nom genèric, que Linné li conservà com a específic en reclassificar-la.

Etimològic
Vicia bithynica

Per haver estat trobada a Bithynia, regió del nord-oest de l'Àsia Menor.

Etimològic
Vicia argentea

Del llatí argentum (argent), pel color blanquinós o canescent de la planta.

Etimològic
Vicia angustifolia

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma dels folíols.

Etimològic
Vicia amphicarpa

Del grec ámphi (de dos, doble) i karpós (fruit) al·ludint a la forma diferent dels llegums aeris i subterranis.

Etimològic
Vicia

Del llatí vicia, -ae (veça) relacionat amb el grec bíkion (gerro, olla). Segons J. Cadevall, és el nom donat per Varró a una lleguminosa, probablement Vicia sativa i diu que alguns la fan derivar del celta gwig.

El gènere Vicia va ser publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Viburnum tinus

Segons S. Vaillant, del grec týnos, -ou (petit), per les branques de poca alçària. Plini anomena tinus a una mena de llorer silvestre.

Etimològic
Viburnum

Del llatí viburnum, -i, nom en Virgili d'una planta que podria ser un vímet (Salix sp.) o el tortellatge (Viburnum lantana). Segons S. Vaillant, vindria del verb viere (lligar), perquè moltes espècies tenen rames llargues i flexibles i serveixen per lligar feixos de llenya i fer cistells.

Etimològic
Verticil·lastre

Amb aspecte de verticil; es diu de les inflorescències d’algunes labiades de peduncles i al gèn. Rumex, on les flors semblen disposades en verticils.

Plantes vasculars
Verticil

Conjunt de fulles o d’altres òrgans que neixen al mateix nivell en una tija o eix (en deriva verticil·lat –ada, disposat en verticil).

Plantes vasculars
Verós

adj. Entre verd i madur, quan una fruita encara no és mengívola.

Móra d’Ebre (Ribera d’Ebre)

Etnobotànica
Veronica urticifolia

Epítet del llatí botànic format del nom genèric Urtica i folium, -ii (la fulla), per les fulles semblants a les d'una ortiga.

Etimològic
Veronica serpyllifolia

És la Veronica pratensis serpillifólia de C. Bauhin, així anomenada per les fulles, que recorden les del Thymus serpyllum (el serpoll).

Etimològic
Veronica polita

Del llatí politus, -a, -um (polit, llustrós), segons J. Cadevall, perquè, comparada amb V. agrestis, és com si, polint-la, li haguessin tret bona part de la vestidura de les fulles.

Etimològic
Veronica persica

Del llatí persicus, -a, -um (de Pèrsia), per haver-la trobada a Pèrsia.

Etimològic
Veronica officinalis

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

Etimològic
Veronica montana

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Etimològic
Veronica hederifolia

Adjectiu del llatí botànic format d'hedera, -ae (l'heura) i folium , -ii (la fulla), per les fulles que recorden les de l'heura (Hedera elix).

Etimològic
Veronica chamaedrys

És la Chamaedrys spuria minor rotundifolia, de C. Bauhin, i d'ací prengué Linné el mot específic.

Etimològic
Veronica beccabunga

Segons de Théis en Glossaire de botanique, forma llatinitzada d'un antic nom germànic d'aquesta planta, bach-punghen, amb l'arrel bach (rierol), perquè la planta creix a la vora del rierols.

Etimològic
Veronica austriaca subsp. teucrium

Seria la Veronica teucrium de Linné. Alguns botànics prelinneans inclogueren aquesta planta entre els Teucrium, com és ara Clusius, que la designà com a Téucrium tertia species; i d'ací derivà a l'específic linneà.

Etimològic
Veronica austriaca

Austriacus, -a, -um (d'Áustria), perquè aquesta planta hi viu.

Etimològic
Veronica arvensis

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Etimològic
Veronica anagallis-aquatica

És l'Anagallis aquàtica d'alguns botànics prelinneans. Linné pren el binomi sencer i el fa servir com a nom específic en reclassificar-la dins del gènere Veronica.

Etimològic
Veronica

Nom en llatí medieval de diferents plantes d'aquest gènere, per les virtuts vulneràries que se li atribuïen. Nom de dona (en grec, Bereníke) relacionat amb "la Verònica" que eixugà el rostre de Jesús, quan pujava al Calvari, amb un llenç on va quedar imprès el seu rostre. Sembla que l'aspecte de la flor, amb les dues anteres que s'assemblen als ulls, recordaria la "vera icon" (verdadera imatge) de Jesús. Segons Ambrosini, seria  un nom alemany i derivaria de vettonica o betonica, en  Plini, herba de moltes virtuts.

El gènere Veronica fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Verolar

v. Un fruit verd, començar a prendre el color que té quan és madur.

La Mota (Pla de l’Estany)

Etnobotànica
Verneda

f. Bosc de verns.

Olzinelles (Vallès Oriental)

Etnobotànica
Vergella Tany o rebroll d’una planta, sobretot aquell que no es talla a fi que creixi. Etnobotànica
Verduc Branca tendra i flexible. Etnobotànica
Verbena officinalis

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època, i que es va generalitzar a les oficines de farmàcia de viles i ciutats.

Etimològic
Verbena

Verbena és el nom que tenia entre els romans aquesta planta sagrada. En plural, verbenae, eren els rams de plantes sagrades (olivera, romaní, llorer, etc.) que els sacerdots romans portaven als sacrificis. Es relaciona amb el llatí verbera, -erum (fuets, assots), però sense explicar el perquè.

El gènere Verbena fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Verbascum sinuatum

Del llatí sinuatus, -a, -um (plegat en forma de sinus), derivat de sinus, -us (sinus, plec), per les fulles inferiors sinuades.

Etimològic
Verbascum pulverulentum

Del llatí pulverulentus, -a, -um (empolsat), derivat de pulvis, -eris (la pols), pel toment blanc que cobreix la planta.

Etimològic
Verbascum lychnitis

És el Verbascum Lychnitis flore albo parvo, de C. Bauhin, del qual pren Linné el nom específic. Deriva del grec lýchnon (la llàntia), al·ludint a l'ús de les fulles com a ble.

Etimològic
Verbascum blattaria

En Plini, herba blattaria és l'herba blenera (Verbascum sp. pl.). Aquesta espècie és la Blattaria alba de C. Bauhin, d'on devia prendre-la Linné. El nom deriva del llatí blatta, -ae (escarabat, segons Plini), perquè tindria la virtut de repel·lir els escarabats.

Loading...
Etimològic
Verbascum

En Plini és el nom de les herbes bleneres en general (Verbascum sp. pl.). Tournefort, entre altres, creu que seria una corrupció de barbascum, relacionant-lo amb el llatí barba, -ae (la barba), per la pubescència blanquinosa de les fulles. Cadevall segueix aquesta opinió, però la relaciona amb els filaments estaminals barbuts. Ambrosini accepta la teoria de Tournefort, però obre el ventall de possibilitats a que pugui ser una deformació d'herbascum, perquè acostuma a nàixer en llocs herbosos.

El gènere Verbascum fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Ventre

m. Part enfonsada d’una soca.

Cassà de la Selva (Gironès)

Etnobotànica
Vena

Nervi.

Plantes vasculars
Vellarcàs, veiarcàs

adj. Notablement vell. Un arbre veiarcàs.

La Bisbal d’Empordà (Baix Empordà)

Etnobotànica
Velezia rigida

Del llatí rigidus, -a, -um (inflexible, endurit), per la consistència dels troncs.

Etimològic
Velezia

Dedicat a Cristóbal Vélez, company de Loefling i professor de Botànica al Col·legi d'Apotecaris de Madrid, autor de la inèdita Flora Matritensis, 1753.

Etimològic
Vascular

Que posseeix teixit conductor, com és el cas dels pteridòfits i dels espermatòfits, les plantes que fan llavors, les quals reben el nom de plantes vasculars. (vegeu teixit conductor)

Plantes vasculars
Val·lècula

-Solc a la tija dels equisets.

-En els fruits de les umbel·líferes, sol comprès entre dues costes.

Plantes vasculars
Valva

(D’un fruit), cadascuna de les parts que es formen en obrir-se els fruits.

Plantes vasculars
Valeriana officinalis

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el lloc dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Valeriana

No és un nom clàssic sinó del llatí tardà, per anomenar la Valeriana celtica i altres plantes semblants. Probablement té relació amb el verb valere (ser fort, bo, valdre, tenir salut). Segons C. Bauhim, en el Pinax (1623) "anomenada Valeriana en les oficines de farmàcia i entre els herbolaris, per les moltes virtuts que mostra; per la qual cosa també es diu triaga". En llatí clàssic, la valeriana es coneixia com saliunca o hirculus, i Dioscòrides l'anomena polemónion o philetaírion.

El gènere Valeriana fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Vaginant

Que té beina (la base eixamplada d'algunes fulles, que envolta la tija).

Plantes vasculars
Vaccaria parviflora

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor), per les seves flors petites.

Etimològic
Vaccaria

Deriva del mot llatí vacca, -ae (la vaca) amb el sufix -arius, -a, -um, que indica semblança o parentiu, per ser-ne la vaca molt gormanda.

Etimològic
Utricle

A les ciperàcies del gèn. Carex, òrgan en forma de petit sac o de vesícula que tanca el pistil i després el fruit.

Plantes vasculars
Userdera

adj. Molta userda.

Fontcoberta (Pla de l’Estany)

Etnobotànica
Urtica urens

Urens (que crema), participi present del verb urere (cremar), referint-se a les picades coents de la planta, reiterant la idea del nom genèric.

Etimològic
Urtica dioica

Neologisme del llatí botànic, dioicus, -a ,-um (que té dues cases), derivat del grec dioikéo (viure separats), format del prefix di- (a part,separat) i oikós, oú (la casa), perquè, en aquesta planta, uns individus fan només flors masculines i uns altres, de femenines.

Etimològic
Urtica

És el nom que donaven els romans a l'ortiga, però també a l'ortiga morta (Lamium sp.); del llatí urere (cremar), per la coentor que provoquen les picades dels pels urticants.

El gènere Urtica fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Urospermum picroides

Epítet format del gènere Picris i el sufix -oídes (en forma de), és a dir, semblant a un Picris.

Etimològic
Urospermum dalechampii

Espècie dedicada al metge i botànic francès J. Daléchamps (1513-1588).

Etimològic
Urospermum

Neologisme del llatí botànic format del grec ourá, -ás (cua) i spérma, -atos (llavor, germen), al·ludint a la forma del bec de l'aqueni.

El gènere Urospermum fou publicat per G. A. Scopoli en 1777.

Etimològic
Uropetalum

Nom, mantingut com a sinònim, que va rebre també el gènere Dipcadi. Format dels mots grecs ourá, -ás (cua) i pétalon, -ou (pètal), per la forma allargada de les divisions del perigoni.

Etimològic
Urna

f. Porció més aviat cilíndrica de la càpsula que conté les espores.

Briòfits
Urceolat, Urceolada

En forma de gerro panxut o d’olla.

Plantes vasculars
Unisexual

Planta les flors de la qual només tenen o bé estams que produeixen pol·len, o bé carpels que porten els primordis seminals o òvuls. Quan els dos tipus de flors es troben en un mateix individu hom parla de planta unisexual monoica, mentre que quan hi ha individus que només fan flors amb estams, i d’altres que només en fan amb carpels, diem que és una planta unisexual dioica.

Plantes vasculars
Uninervat, Uninervada

Que té un sol nervi.

Plantes vasculars
Ungla

Part inferior, generalment estreta d’un pètal.

Plantes vasculars
Uncinat, Uncinada

Corbat a la punta en forma d’urpa o ganxo.

Plantes vasculars
Umbilicus rupestris

Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació preferent, les escletxes de roques i de parets.

Etimològic
Umbilicus

Del nom de la planta en llatí: umbilicus Veneris (melic de Venus), al·ludint a la forma umbilicada de les fulles de la principal espècie, U. rupestris.

Etimològic
Umbilic

Depressió comparable a un llombrígol.

Plantes vasculars
Umbel·la Composta

A la fam. de les umbel·líferes les flors sovint són en una umbel·la secundària o umbèl·lula, en la qual els radis sostenen una altra umbel·la. (en deriva umbel·lar)

Plantes vasculars
Umbel·la

Inflorescència (conjunt de flors) en què tots els peduncles de les flors arrenquen d’un mateix punt, i en el qual hi poden haver bràctees. A la fam. de les umbel·líferes, les flors sovint es reuneixen en umbel·les compostes (vegeu diapositiva següent) (en deriva umbel·lar).

Plantes vasculars
Ulmus minor

Del llatí minor, -oris (més petit), probablement per tenir les fulles més petites que Ulmus glabra.

Ulmus

Ulmus és el nom en llatí de l'om.

El gènere Ulmus fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Ulex provincialis

Del llatí Provincia, que és la Provença, per la seva habitació.

Etimològic
Ulex parviflorus

Del llatí parvus, -a, -um (petit) i flos, floris (la flor) per fer les flors relativament petites.

Etimològic
Ulex europaeus

De l'adjectiu llatí europaeus, -a, -um (d'Europa), per la seva habitació en l'Europa occidental.

Etimològic
Ulex

Del llatí ulex, ulicis (el bruc). Segons Cadevall, paraula de significat obscur que alguns deriven de uligo (maresma), per l'estació que li atribueixen i que no és exclusiva. En Plini, és un arbust similar a les ereíke gregues, en llatí, erice, és a dir, els brucs o la bruguerola (Calluna vulgaris).

Linnè, va fer aquest nom genèric, sense cap explicació.

Etimològic
Tussilago farfara

Farfarus o farfugium, en Plini, és un altre nom d'aquesta planta i també el de l'àlber, pel toment blanc del revers de les fulles. L'origen etimològic del mot no és clar, si bé podria tenir relació amb el llatí far, farris (farina).

 

Etimològic
Tussilago

Tussilago és el nom d'aquesta planta en Plini. De tussis, -is (la tos) i el sufix -ago (que actua), perquè es considera bèquica o antitussígena, sobre tot la flor.

Etimològic
Turritis glabra

Del llatí glaber, -bra, -brum (calb, pelat), per ser una planta sense pels.

Etimològic
Turritis

Del llatí turris, -is (torre, talaia), per la forma piramidal que donen al tronc les fulles i síliqües.

El gènere Turritis fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Turió

Brot que creix vigorosament dels espàrrecs, i també dels esbarzers (els anomenats grelles o tanys).

Plantes vasculars
Tunica saxifraga

Del llatí saxifragus, -a, -um (que trenca les roques), per l'estació de la planta.

Etimològic
Tunica prolifera

Neologisme del llatí científic compost de proles (la descendència) i fero (portar), probablement per presentar les flors aglomerades.

Etimològic
Túnica

- Embolcall.

- Cadascuna de les fulles carnoses que componen certs bulbs.

(en deriva tunicat)

Plantes vasculars
Tunica

D'origen dubtós. Sembla que Tunica, prové, per afèresi, de betònica, nom vulgar d'una espècie de clavell (Stachys officinalis). Altres autors diuen que prové del llatí tunica (camisa) fent referència al calicle de les flors.

Etimològic
Tubercle

- Tija subterrània i engruixida on s’acumulen substàncies de reserva.

- Prominència arrodonida a la superfície d’un òrgan.

(en deriva tuberós –osa, que té tubercles, semblant a un tubercle)

(en deriva tuberculat –ada, que té tubercles)

Plantes vasculars
Tuberaria vulgaris

Del llatí vulgaris (comú, vulgar), per ser espècie molt comuna.

Etimològic
Tuberaria variabilis

Del llatí variabilis (variable), pel polimorfisme de la planta.

Etimològic
Tuberaria

Del llatí, tuber, -eris, (l'atzeroler), probablement per la semblança de les flors i fulles de l'espècie més comuna amb les d'aquesta rosàcia.

Etimològic
Tub

A les flors amb les peces soldades la part inferior, generalment més prima que la resta, o sigui que hom parla del tub del calze o del tub de la corol·la (en deriva tubulós –osa).

Plantes vasculars
Truncat, truncada

Fulla o un altre òrgan que sembla escapçat, que acaba en una mena de secció transversal recta.

Plantes vasculars
Trumfo

m. Patata. Tubercle de la patatera.

Canelles (Alt Urgell)
L’Alzina (Alt Urgell)
La Baronia de Rialb (Noguera)
La Clusa (Berguedà)
Les Llosses (Ripollès)
Montant de Tost (Alt Urgell)
Prades (Baix Camp)

Etnobotànica
Trumfa

f. Patata. Tubercle de la patatera.

Sant Hilari Sacalm (Selva)
Setcases (Ripollès)
Vallmanya (Conflent)

Etnobotànica
Trollius europaeus

Pertanyent a la flora d'Europa.

Etimològic
Trollius

De l'alemany antic troll, troddel (globus), al·ludint a les flors globuloses o en forma de bola. També podria ser la llatinització del nom suís-germànic d'aquesta planta: troll-blume.

Etimològic
Triquetre

Trígon, o sigui que té tres cantells, de secció triangular.

Plantes vasculars
Trímer, trimera

Que consta de tres parts.

Plantes vasculars
Trilobat, trilobada

Que presenta tres lòbuls.

Plantes vasculars
Trigonella prostrata

Del llatí prostratus, -a, -um (ajagut), per la posició de les tiges.

Etimològic
Trigonella polycerata

Del grec polýs (molt) i kéras, -atos (banya), pels llegums fasciculats i drets, com un feix de banyes.

 

Etimològic
Trigonella ornithopodioides

Adjectiu compost de ornithopodi (genitiu d'ornithopus) i el sufix grec -oídes (semblant a), pels seus llegums incurvats a l'àpex, que recorden els de l'Ornithopus.

Etimològic
Trigonella monspeliaca

Del llatí medieval monspeliacus, -a, -um, una de les formes per referir-se a allò que és de Mons Pessulum, nom en llatí de l'actual ciutat de Montpeller, al Llenguadoc, per la primera localitat on fou trobada. Altres adjectius botànics del mateix significat són monspeliensis, -e i monspessulanus, -a, -um.

Etimològic
Trigonella gladiata

Adjectiu del llatí botànic que vol dir 'en forma de sabre', derivat de gladius, -ii (glavi o espasa), pel seu llegum subfalciforme.

Etimològic
Trigonella foenum-graecum

De phoenum graecum (fenc grec), nom que Plini i Columel·la donaven a aquesta planta farratgera, coneguda en Grècia com télis.

Etimològic
Trigonella

Format del grecollatí trigonus, -a -um (triangular) i el sufix diminutiu llatí -ella, per la forma de la corol·la. Segons Linnè, per tenir-ne forma triangular. Segons Cadevall, per tenir la carena molt curta, que sembla que només té tres pètals.

Etimològic
Trígon, trigona

Triquetre, o sigui que té tres cantells, de secció triangular.

Plantes vasculars
Trifolium vesiculosum

Del llatí vesicula (bufeta petita), pel calze fructífer vesiculós.

Etimològic
Trifolium tomentosum

Del llatí tomentum (borrissol), pel toment, a guisa de la borra o feltre, que recobreix el calze fructífer.

Etimològic
Trifolium thalii

Dedicat a Johann Thal, metge de Nordhausen, mort al 1583, i autor de Sylva Hercynia.

Etimològic
Trifolium tenoreanum

Espècie dedicada a Michele Tenore (1780-1861), autor de Flora Napolitana, 1811.

Etimològic
Trifolium suffocatum

Del llatí suffocare (ofegar, sufocar), pels petits capítols estretament aglomerats a la base del tronc i mig tapats per les estípules foliars.

Etimològic
Trifolium subterraneum

Es a dir, sota terra, pels peduncles fructífers freqüentment enfonsats.

Etimològic
Trifolium strictum

Del llatí strictus (estricte, rigorós), pels troncs drets i rígids.

Etimològic
Trifolium striatum

De striatus (que té ratlles), referint-se als 10 nervis que presenta el calze.

Etimològic
Trifolium stellatum

Del llatí stella (estel, estrella), per les lacínies del calze fructífer esteses en forma d'estel.

Etimològic
Trifolium spumosum

Del llatí spuma (escuma), pel calze fructífer vesiculós i blanquinós.

Etimològic
Trifolium spadiceum

Del llatí spadiceus (color de castanya), pel color negrós que tenen les flors quan es marceixen.

Etimològic
Trifolium scabrum

Del llatí scaber (aspre), pel calze fructífer coriaci de lacínies rígides i espinuloses.

Etimològic
Trifolium rubens

Del llatí rubeo (envermellir), per les flors vermelles.

Etimològic
Trifolium resupinatum

Del llatí resupinatus que, com supinatus, significa de sobines o ajagut d'esquena, per la corol·la invertida.

Etimològic
Trifolium repens

Del llatí repere (arrossegar-se), per les branques radicants.

Etimològic
Trifolium procumbens

Del verb llatí procumbere (ajeure's), pel tronc ajagut.

Etimològic
Trifolium pratense

Del llatí pratum (prat o prada), pel seu estatge.

Etimològic
Trifolium perreymondii

Dedicat al botànic Jean Honoré Perreymond, autor de Plantes pfanérogames qui croissent aux environs de Fréjus (1833).

Etimològic
Trifolium patens

Del llatí patens (obert), fent referència a les ales divergents de la corol·la, que posen més de manifest la flor.

Etimològic
Trifolium parviflorum

Del llatí parvus (petit) i flos, floris (flor), per les flors i els capítols petits.

Etimològic
Trifolium parisiense

Forma neutra de parisiensis (de París), perquè es troba pels encontorns d'aquesta ciutat.

Etimològic
Trifolium pallescens

Del llatí pallescere (empal·lidir, groguejar), pel color blanc groguenc o blanc rosat de les flors.

Etimològic
Trifolium ochroleucum

En grec, ochróleukos (blanc groguenc), pel color de les flors.

Etimològic
Trifolium nigrescens

Del llatí nigrescere (ennegrir-se), pels folíols freqüentment tacats de negre.

Etimològic
Trifolium montanum

De mons, montis (muntanya), pel seu estatge.

Etimològic
Trifolium minus

Minus, en llatí, és el neutre de minor (més petit), per ésser relativament petita

Etimològic
Trifolium micranthum

Del grec mikrós (petit) i ánthos (flor), per la petitesa dels capítols florífers.

Etimològic
Trifolium medium

Probablement per la magnitud dels capítols, compresa entre el pratense i el rubens.

Etimològic
Trifolium marítimum

Pel seu estatge als prats costaners, vora mar.

 

Etimològic
Trifolium maritimum

Pel seu estatge als prats costaners, vora mar.

 

Etimològic
Trifolium ligusticum

Ligusticus, de la Ligúria, regió d'Itàlia, pel seu hàbitat.

Etimològic
Trifolium lappaceum

Del llatí lappa, (repalassa) i el sufix -aceum (semblant a) pels capítols eriçats; efecte de les pestanyes esteses i rígides de les lacínies del calze fructífer, que recorden aquella planta composta.

Etimològic
Trifolium lagopus

Del grec lagós (llebre) i poús (peu), és a dir, peu de llebre, pel toment tou del calze fructífer i de quasi tota la planta.

Etimològic
Trifolium laevigatum

Del llatí laevigare (allisar), de laevis (llis, suau), per l'absència de toment de la planta.

Etimològic
Trifolium incarnatum

Del llatí incarnatus (de color de carn), pel color que presenten les flors.

Etimològic
Trifolium hybridum

Hybridus, -a, -um és un adjectiu del llatí botànic que, com en aquest cas, s'ha fet servir sovint de manera inadequada referint-se a una barreja o variabilitat de caràcters de la planta i no pas al resultat d'un encreuament.

Etimològic
Trifolium hispidum

Del llatí híspidus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc.

Etimològic
Trifolium hirtum

Del llatí hirtus (pelut), pels pèls rossos, blans i oberts que cobreixen el tronc.

Etimològic
Trifolium glomeratum

Glomeratum (apinyat), del llatí glomus, glomeris (cabdell), per la inflorescència en capítols petits, densos i globulosos.

Etimològic
Trifolium glareosum

Del llatí glareosus, de glarea (grava), pel seu estatge al pedruscall de l'alta muntanya.

Etimològic
Trifolium glabellum

Del llatí glaber (calb, pelat) i el sufix diminutiu -ellus, pel calze fructífer glabrescent.

Etimològic
Trifolium gemellum

Del llatí gemellus (bessó), pels capítols freqüentment geminats.

Etimològic
Trifolium fragiferum

Del llatí fraga (maduixes) i ferre (portar), que porta maduixes, per la forma de la infructescència, comparable amb aquella fruita.

Etimològic
Trifolium filiforme

Del llatí filum (fil), que té forma de fil, per la primor dels peduncles, com fils;

Etimològic
Trifolium elegans

Del llatí elegans (elegant, formós), pel port de la planta.

Etimològic
Trifolium dubium

Del llatí dubius, -a, -um (dubtós, incert), fent referència a la dificultat d’identificació.

Etimològic
Trifolium diffusum

Del llatí diffusus (escampat), pels troncs freqüentment estesos en totes direccions.

Etimològic
Trifolium collinum

Del llatí collis, (costeta o turonet), per l'estatge de la planta.

Etimològic
Trifolium cherleri

Dedicat a J. H. Cherler, metge suís de Montbéliard, parent i col·laborador de J. Bauhin.

Etimològic
Trifolium cernuum

Del llatí cernuus (capbaix), per les flors reflexes al final.

Etimològic
Trifolium campestre

De campus (camp), pel lloc on habita.

Etimològic
Trifolium caespitosum

Del llatí caespes, caespitis (gespa), perquè forma conjunts densos que recorden la gespa.

Etimològic
Trifolium bocconei

Dedicat a Paolo Boccone, autor de Icones et descriptiones rariorum plantarum Siciliae, Melitae et Italiae.

Etimològic
Trifolium badium

Del llatí badius (bai), per la coloració bruna, morena, que presenten les flors al final.

Etimològic
Trifolium aureum

Del llatí aureus (d'or), pel color groc daurat que tenen les flors al principi.

Etimològic
Trifolium arvense

Del llatí Arvensis (del camp de conreu), pel seu estatge.

Etimològic
Trifolium angustifolium

Del llatí angustus (estret) i folium -aquí adjectivat- (fulla), pels folíols linears.

Etimològic
Trifolium alpinum

Dels Alps, pel seu estatge d'alta muntanya.

Etimològic
Trifolium agrarium

L'adjectiu agrarium, ve d'ager, agri (terreny de cultiu), pel lloc on habita.

Etimològic
Trifolium

Del llatí trifolium, ii (trèvol), mot format pel prefix tri- (tres) i folium, ii (fulla), corresponent al grec tríphyllon, pels tres folíols de les fulles. A més de Trifolium sp., els antics donaven aquest nom a no poques lleguminoses d'altres gèneres amb fulles trifoliades o amb tres segments, com ara Melilotus sp., Medicago sp. o Bituminaria bituminosa.

Etimològic
Trifoliolat, trifoliolada

Fulla composta (dividida) que té 3 folíols, com ara la dels trèvols.

Plantes vasculars
Tricoc, tricoca

Que té tres cocs; es diu dels fruits secs que a la maturitat se separa en peces, cadascuna amb una sola grana.

Plantes vasculars
Tribulus terrestris

Del llatí terrestris, -e (terrestre) en oposició a l'aquàtic o castanya d'aigua (tribulus aquaticus).

Etimològic
Tribulus

Del llatí tribulus, -i (obriülls), per la semblança del fruit espinós amb aquesta arma antiga. La paraula prové de l'adjectiu grec tríbolos (de tres puntes) compost de treís, tría (tres) i bállo (llançar, tirar a terra) En llatí, aquesta paraula designava diferents plantes amb espines o amb tres folíols, però també una arma defensiva (tribulus ferreus): uns objectes de ferro de quatre punxes, que s’estenen pel terra i s’hi sostenen amb tres d’elles, mentre la quarta apunta cap amunt per a lesionar l’enemic.

El gènere Tribulus  fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linnè (1753, 1754).

Etimològic
Trencadell

adj. Trencadís. Un arbre trencadell.

Cassà de la Selva (Gironès)

Etnobotànica
Trapaceae (Trapàcies)

De Trapa, nom del únic gènere de la família.

Etimològic
Trapa natans

Del verb llatí natare (nedar), perquè la planta sura a l'aigua.

Etimològic
Trapa

Paraula probablement d'origen germànic que significa trampa de caçador. Segons Cadevall, es considera com una abreviació de calcitrapa, nom medieval d'una arma de guerra petita i amb punxes dissenyada per a clavar-se a les potes dels cavalls o als peus dels soldats, sinònim del clàssic murex, muricis (obriülls o abriülls ), al·ludint a la forma del fruit.

Linnè canvià per Trapa el gènere Tribuloides de Tournefort, format de tribulus, -i (de tres puntes), un altre nom, en llatí clàssic, de l'arma abans esmentada, però també d'algunes plantes com ara l'abriülls, Tribulus terrestris, en Dioscòrides tríbolos chersaíos (de terra ferma), i Trapa natans, en Dioscòrides tríbolos énydros (que viu a l'aigua), en ambdós casos per la forma dels fruits.

Etimològic
Tragopogon porrifolius subsp. australis

Del llatí australis, -e (del sud), pel lloc d'habitació, al sud d'Europa. Sinònim de meridionalis, -e.

Etimològic
Tragopogon porrifolius

Epítet del llatí botànic format de Porrus i fo lium, -ii (fulla), és a dir, de fulles com les del Porrus (un gènere de plantes obsolet, avui dins el gènere Allium).

Etimològic
Tragopogon

En Plini, nom d'una planta d'aquest gènere, probablement la barba cabruna (Tragopogon porrifolius). Del grec trágos (boc) i pógon (barba), fent al·lusió al plomall dels aquenis quan el capítol és tancat, que sembla una barba de boc.

Etimològic
Torulós, torulosa

Que presenta protuberàncies seriades, com un collaret o rosari.

Plantes vasculars
Torilis arvensis subsp. neglecta

Del llatí neglectus, -a, -um (menystingut o negligit).

Etimològic
Torilis arvensis

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (camp de conreu), perquè és propi dels camps cultivats.

Etimològic
Torilis

Nom genèric creat de forma arbitrària per Michel Adanson en Familles naturelles des plantes (1763); probablement una contracció de Tordylium i Caucalis, gèneres que apareixen juntament amb Torilis en aquesta obra.

Etimològic
Toment

Dit de la pilositat curta i densa, que fa una borra fina (en deriva tomentós).

Plantes vasculars
Tomàtic

m. Tomàquet. Fruit de la tomaquera.

Rubinat (Segarra)

Etnobotànica
Tomaca

f. Tomàquet. Fruit de la tomaquera.

Ebo (Marina Alta)
Fonollosa (Bages)
Prat de Comte (Terra Alta)
Toses (Ripollès)
Xerta (Baix Ebre)

Etnobotànica
Til·la

f. Conjunt de flors i bràctees de tell.

Ossera (Alt Urgell)

Etnobotànica
Tiliaceae (Tiliàcies)

De Tilia, únic gènere de la família autòcton d'Europa.

Etimològic
Tilia vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser mol freqüent.

Etimològic
Tilia ulmifolia

Del llatí ulmus, -i (om) i follium, -ii (la fulla), per la semblança amb les fulles d'om.

Etimològic
Tilia sylvestris

De l'adjectiu llatí sylvestris, -e (del bosc), per la seva estació.

Etimològic
Tilia platyphyllos

Del grec platyphýllos (de fulles amples).

Etimològic
Tilia pauciflora

Format del llatí paucus, -a, -um (poc) i flos, floris (flor), d'escasses flors.

Etimològic
Tilia parvifolia

Adjectiu format del llatí parvus, -a, -um (petit) i folium, -ii(fulla), que significa de fulles petites.

Etimològic
Tilia microphylla

Adjectiu format del grec mikrós (petit) i phýllon (fulla), que significa de fulles petites.

Etimològic
Tilia intermedia

Del llatí intermedius -a, -um (intermedi), per la magnitud de les flors, compresa entre T. platyphyllos i T. ulmifolia.

Etimològic
Tilia grandifolia

Del llatí grandis, -e (gran) i folium, -ii (la fulla), de fulles grans.

Etimològic
Tilia

Nom llatí antic d'aquesta planta, en Plini; correspon al grec philýra, de Teophrast.

Etimològic
Thymus vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (vulgar, comú), per ser planta vulgar al sud d'Europa.

Etimològic
Thymus serpyllum subsp. chamaedrys

Mot grecollatí per a anomenar plantes del gènere Teucrium, format del grec chamai (per terra, nan) i drys (alzina), és a dir, com una alzineta, referint-se a la forma de les fulles. Tanmateix, hom diu que aquesta planta porta el nom de Chamaedrys perquè té les tiges amb dues línies de pèls de llarg a llarg, com la Verònica chamaedrys.

Etimològic
Thymus serpyllum

El mot grec érpyllos fou ja emprat per Dioscòrides per a designar una mena de serpoll o farigola, i els autors llatins el traduïren per serpillum; deriva d'érpo (arrossegar-se), per les tiges decumbents i radicants d'aquesta planta.

Etimològic
Thymus

Del grec thýmon, nom emprat per Dioscòrides -en Plini, Thymum- per a diferents plantes aromàtiques, com ara la farigola (Thymus vulgaris); probablement relacionat amb el grec thymiáo (perfumar) o, segons Cadevall, amb l'egipci tham, nom d'una herba aromàtica.

Etimològic
Thlaspi perfoliatum

Epítet del llatí botànic que significa que la tija travessa la fulla, de per (a través de) i folium (la fulla); en aquest cas, al·ludeix impròpiament a les fulles caulinars, sèssils i auriculades, que envolten totalment la tija, però no perfoliades.

Etimològic
Thlaspi

En Dioscòrides i Plini, és el nom d'una altra planta que podria ser el sarronet de pastor (Capsella bursa-pastoris). En la traducció de Laguna, diu Dioscòrides que la planta té una llavor petita en forma de plat, com aixafada, d'on li ve el nom. Del grec thláo (aixafar), al·ludint a la silícula comprimida o d'envà aixafat.

Etimològic
Thesium humifusum

Adjectiu del llatí botànic, compost d'humus, -i (el sòl, la terra) i fusus, -a, -um (vessat, estès), per les tiges decumbents.

Etimològic
Thesium

En Teofrast i Plini és una planta d'arrel bulbosa i amarga, semblant al lli. Se suposa que es tracta d'un epònim en honor de Teseu, l'heroi mitològic que coronà de flors Ariadna. Linné va prendre el nom per a aquest gènere directament de Plini, i en Hortus Cliffortianus comenta que fa riure que no hi hagi dos botànics que s'avinguin en denominar aquesta planta. El propi Clusius designa una d'aquestes espècies amb el nom Anonymus lini folio, es a dir, planta sense nom amb fulles de lli.

Etimològic
Thapsia villosa

Del llatí villosus, -a, -um (cabellut), derivat de villus, -i (floc de cabell), perquè és una planta peluda.

Etimològic
Thapsia

Nom grecollatí d'una canyaferla (Thapsia sp.). Perquè, segons expliquen tant Dioscòrides com Plini, es creia que la planta havia estat trobada per primer cop a l'illa de Thapsos (avui península de Magnisi), prop de Siracusa (Sicília).

Etimològic
Thalictrum tuberosum

Del llatí tuber -eris (engruiximent), per la forma de l'arrel.

Etimològic
Thalictrum saxatile

Del llatí saxum (roca), pel substrat on habita.

Etimològic
Thalictrum minus

En llatí, forma neutra del comparatiu minor (més petit), en contraposició a Th. majus, dels Alps.

Etimològic
Thalictrum mediterraneum

Per la regió on habita.

Etimològic
Thalictrum foetidum

Del llatí foetidus (pudent), fa referència a la seva pudor.

Etimològic
Thalictrum aquilegiifolium

De fulles d’Aquilegia.

Etimològic
Thalictrum angustifolium

Del llatí angustus (estret) i folium (fulla), per la forma estreta de les fulles.

Etimològic
Thalictrum flavum

Del llatí flavus (groc), pel color de les flors.

Etimològic
Thalictrum alpinum

Per la zona (alpina) o regió (els Alps) on habita.

Etimològic
Thalictrum

Del grec thálictron, nom de planta (en  Dioscórides, quizá Thalictrum minus). Probablement de thallo, que vol dir reverdir, al·ludint al verd brillant dels seus plançons.

Etimològic
Teucrium scorodonia

Del grec scórodon (l'all), per la olor que fa. Rep aquest nom específic, en aposició, de la Scorodonia vulgaris, de J. Hill, en ser reclassificada.

Etimològic
Teucrium pyrenaicum subsp. guarense

Epítet del llatí botànic, guarensis, -e (de la serra de Guara), per haver-se trobat en aquestes contrades.

Etimològic
Teucrium pyrenaicum

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), perquè viu en aquestes muntanyes.

Etimològic
Teucrium botrys

Del grec bótrys (raïm), per les inflorescències racemiformes. Nom emprat ja per Dioscòrides. És el Botrys chamaedryoides de C. Bauhin, que aquí ha passat a nom específic en aposició.

Etimològic
Teucrium

Entre els antics grecs i romans, rebien aquest nom diferents labiades d'aquest gènere, però també la dauradella (Ceterach officinarum). Teucrium es un epònim de Teucre, heroi de la mitologia grega, perquè, segons Plini, és qui va descobrir les virtuts d'aquesta planta.

Etimològic
Tetràmer, teràmera

Dit de la flor que té 4 peces per verticils: 4 pètals, 4 sèpals...

Plantes vasculars
Tetragonolobus siliquosus

Del llatí siliqua, la garrofa; per la forma del llegum.

Etimològic
Tetragonolobus purpureus

Del llatí purpureus (color de porpra), pel color que mostren les seves flors.

Etimològic
Tetragonolobus

Del grec tetrágonos (quadrangular) i lobós (llegum); per la forma del fruit.

Etimològic
Tèpal

Cadascuna de les peces d’un periant quan és indiferenciat, és a dir quan els sèpals i els pètals tenen la mateixa mida i el mateix color, com ara els diferents tipus de lliris de la fam. de les liliàcies.

Plantes vasculars
Teixit Conductor

Teixit vegetal especialitzat que presenten les plantes vasculars o cormòfits, pteridòfits, gimnospermes i angiospermes, amb la missió de conduir aigua i substàncies a totes les parts de la planta; és format per cèl·lules allargades (traqueides, i vasos o tràquees) que es disposen en feixos formant llargs cordons. (vegeu també vascular).

Plantes vasculars
Teesdalia nudicaulis

Epítet del llatí botànic compost de nudus, -a, -um (nu, despullat) i caulis, -is (el tronc, la tija); pels seus troncs nus o gairebé sense fulles.

Etimològic
Teesdalia coronopifolia

Epítet del llatí botànic, compost pel nom del gènere Coronopus i folium, -ii (la fulla), per la semblança de les fulles amb les d'alguna planta d'aquest gènere.

Etimològic
Teesdalia

Gènere dedicat al botànic anglès Robert Teesdale (c.1740-1804).

Etimològic
Teca

A les anteres dels estams (on s’hi formen els grans de pol·len), cadascuna de les dues meitats en que es divideixen.

Plantes vasculars
Tanyar

v. Posar tanys.

Arbúcies (Selva)
Espinelves (Osona)
Riells (Vallès Oriental)
Solius (Baix Empordà)

Etnobotànica
Tany

m. Brot que surt a la soca d’un arbre.

La Cellera (Selva)

Etnobotànica
Tanacetum cinerariifolium

Epítet del llatí botànic que fa referència a la semblança de las fulles amb les d'una planta del gènere Cinerària (compostes), ja obsolet.

Etimològic
Tanacetum

Nom del llatí medieval que apareix per primer cop a l'obra Physica d'Hildegarda de Bingen (1098-1179). Prové, a través de successives deformacions -com ara tanazita-, del grec athanasía (immortalitat). La planta era coneguda també amb el nom d'herba immortalis, pot ser per la persistència de les flors i també, segons sembla, per la presumpta utilitat per a la conservació dels cadàvers.

Tournefort proposà el nom del gènere Tenacetum amb T. vulgare (1694, 1700) i Linnè el validà (1753, 1754).

Etimològic
Tamus communis

Del llatí communis, -e (comú, freqüent), perquè és comuna al sud d'Europa.

Etimològic
Tamus

Del llatí tamnus, -i, nom que dona Plini a una liana de baies vermelles, que s'ha relacionat amb Tamus communis. Linné, a Genera plantarum (1737), alterà el nom genèric Tamnus, de Tournefort,  fent-lo Tamus, sense cap explicació.

Etimològic
Tamarix gallica

Del llatí gallicus, -a, -um (de la Gàl·lia o de França), per la seva habitació o pàtria.

Etimològic
Tamarix africana

Per la seva habitació, al nord d'Àfrica.

Etimològic
Tamarix

Nom del tamariu (Tamarix sp.) en Col·lumela; un dels noms que va rebre en l'Antiguitat. Plini, l'anomenava tamarice; Scriboni, tamaricum; i Pal·ladi, tamariscus. Sembla que la paraula té origen semític o nord-africà.

Etimològic
Tamaricaceae (Tamaricàcies)

De Tamarix, -icis, nom llatí del principal gènere de la família.

Etimològic
Tal·lus

m. Estructura vegetativa del briòfit.

Briòfits
Tall transversal

Tall (m.) transversal (adj.). Secció del caulidi perpendicular a la direcció de creixement.

Briòfits
Tàlem

Part superior del peduncle d’una flor.

Plantes vasculars
Symphytum tuberosum

Del llatí tuberosus, -a, -um (que té bonys o tubercles), derivat de tuber, -eris (tumor, inflamació) pel rizoma tuberós.

Etimològic
Symphytum officinale

Per haver estat emprada com a herba medicinal. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Symphytum

Del grec symphýo (fer créixer junts, soldar), símphyton es el nom emprat per Dioscòrides per a designar diferents plantes, entre elles segurament Symphytum tuberosum, que suposadament servien per a soldar fractures i tancar ferides. La idea d'aquesta propietat vulnerària fou suggerida, probablement, per la concrescència de les fulles i la tija en l'espècie principal, de manera que unes i altra es presenten com soldades. El sýmphyton grec passà al llatí com consolida, traducció literal del grec, i d'ací al català consolda.

El gènere Symphitum fou proposat per Tournefort (1694,1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Etimològic
Sureda

f. Bosc de suros.

Agullana (Alt Empordà)
Arbúcies (Selva)
Olzinelles (Vallès Oriental)
Rimbau (Rosselló)

Etnobotànica
Súper, Súpera

Dit de l’ovari unit al tàlem només per la base, de manera que els estams i el periant de la flor són situats sota l’ovari.

Plantes vasculars
Suculent, Suculenta

Dit de les tiges o fulles carnoses perquè contenen gran quantitat de teixits aqüífers.

Plantes vasculars
Succowia balearica

Del llatí balearicus, -a, -um (de les illes Balears), per la seva habitació preferent en aquestes illes.

Etimològic
Succowia

Gènere dedicat per Medikus al seu col·lega coetani, l'erudit Georg Adolph Suckow (1751-1813), també metge i botànic, professor en Heidelberg.

Etimològic
Succisa pratensis

Del llatí pratensis, -e (allò que viu als prats), pel seu lloc d'habitació.

Etimològic
Succisa

Del llatí succisus, -a, -um (tallat), participi passat del verb succidere (tallar per sota). Segons C. Bauhin en el Pinax, "Es diu Succisa perquè té les arrels com rosegades. La gent creu que el dimoni, envejós que els homes tinguin un arrel de tan gran eficàcia, de seguida que creix la rosega per totes bandes, d'on li vé el nom de mos del diable (morsus diaboli).

Etimològic
Subsèssil

Que és gairebé sèssil.

Plantes vasculars
Stenophragma thalianum

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Etimològic
Stenophragma

Del grec stenós, -é, -ón (estret) i phrágma, -atos (envà o divisió), al·ludint-se a la forma de l'envà de les síliqües.

Etimològic
Stellaria uliginosa

Del llatí uliginosus (humit, pantanós), de uligo, uliginis (humitat de la terra), per la seva estació.

Etimològic
Stellaria nemorum

En llatí, vol dir literalment 'dels boscos', forma del genitiu plural de nemus nemoris (el bosc), per la seva estació.

Etimològic
Stellaria media

Del llatí medius, -a -um (intermedi), perquè la magnitud dels pètals, més que la de la planta, està compresa entre la de les d'altres espècies.

Etimològic
Stellaria holostea

Aquest epítet fa referència al nom genèric Holosteum, perquè en algun moment va rebre aquest nom. Només Tabernaemontanus anomena la rèvola Holostium caryophyllaceum arvense.

Etimològic
Stellaria graminea

Del llatí gramineus, de gramen, graminis, (el gram), per la semblança de les seves fulles amb les d'una gramínia.

Etimològic
Stellaria aquatica

Del llatí aquaticus, -a , -um, per la seva estació, en llocs humits.

Etimològic
Stellaria

Derivat del llatí stellaris, de stella, -ae (estel), pels seus pètals bífids i estesos, de forma estrellada.

Etimològic
Stachys sylvatica

Del llatí sylvaticus, -a, -um (propi del bosc), derivat de sylva, -ae (el bosc), perquè es fa de preferència en llocs boscosos, ombrívols. 

Etimològic
Stachys recta

Del llatí rectus, -a, -um (recte, dret), per tenir la tija dreta.

Etimològic
Stachys palustris

Del llatí palustris, -tre (pantanós, palustre), derivat de palus, -udis (llacuna, aiguamoll), per viure en llocs humits, palustres.

Etimològic
Stachys officinalis

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Stachys arvensis

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Etimològic
Stachys

Nom grecollatí d'una planta de difícil identificació. Segons Plini, una planta amb flors grogues, possiblement alguna del gènere Stachis amb flors d'aquest color. Del grec stáchys (espiga, especialment la del blat), al·ludint a la forma de la inflorescència.

El gènere Stachys, fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Spiraea ulmaria

Del llatí botànic ulmarius, -a, -um (semblant a un om), derivat d'ulmus, -i (l'om). Nom donat per l'Écluse, per la semblança dels segments florals d'aquesta planta amb les fulles de l'om.

Etimològic
Spiraea hypericifolia

Del nom del gènere Hypericum i folium, -ii (fulla) per la semblança de les fulles amb les d'algun Hypericum.

Etimològic
Spiraea filipendula

Mot del llatí medieval compost de filum, -i (fil) i pendulus, -a, -um (que penja), potser fent referència a les tuberositats de les arrels, que semblen penjar d'un fil.

Etimològic
Spiraea aruncus

Nom usat per Plini per a indicar la barba de la cabra; en llatí, barba caprae era el nom que els botànics anteriors a Linnè donaven a aquesta planta.

Etimològic
Spiraea

Del nom grec speiraía, en llatí spiraea, derivat de spira, -ae (espira, cargolament). En Teofrast, és un arbust inerme amb els fruits en l'àpex ; en Plini, una planta que es feia servir per a fer corones amb les fulles. Segons sembla, seria l'olivereta (Ligustrum vulgare). En opinió de Clusi, l'spiraea de Teofrast era, sens dubte, el que després Linnè, seguint el criteri d'aquell botànic, anomenà Spiraea salicifolia. Segons Cadevall, aquest nom podria fer al·lusió als fol·licles caragolats en hèlix de l'espècie principal, S. ulmaria. Altres autors aventuren que el nom li ve de la flexibilitat de les seves branquetes, que es feien servir en cistelleria.

Etimològic
Spergularia salsuginea

Del llatí salsugo, salsuginis (aigua salada), per trobar-se a les maresmes.

Etimològic
Spergularia rubra

De l'adjetiu llatí ruber, rubra, rubrum (vermell), pel color de les flors.

Etimològic
Spergularia media

Del llatí medius, -a, -um (intermedi, dubtós), per la seva grandària en relació amb la de les altres espècies.

Etimològic
Spergularia marina

Del llatí marinus, -a, -um (del mar), per viure en àrees properes al mar o en terrenys salabrosos.

Etimològic
Spergularia marginata

Del verb llatí marginare (orlar, posar vores), de margo, marginis (vora o marge), al·ludint a les llavors circuïdes d'una ampla ala.

Etimològic
Spergularia longipes

Del llatí longipes (de peus llargs), de longus (llarg), i pes, pedis (peu), per la longitud dels pedicels inferiors.

Etimològic
Spergularia heldreichii

Dedicada per J. Foucaud al botànic alemany T. H. von Heldreich (1822-1902), company de J. Sartori.

Etimològic
Spergularia dillenii

Dedicada al botànic alemany John Dillenius (1684-1747).

Etimològic
Spergularia diandra

Del numeral grec di (dues vegades) i anér, andrós (home), fent referència al nombre dels estams.

 

Etimològic
Spergularia

Adjectiu substantivat format del llatí botànic spergula, -ae, fent referència al gènere Spergula, i el sufix -arius, -aria, -arium, que indica semblança o parentiu.

El gènere Spergularia fou publicat pels germans Jan Svatopluk Presl i Karel Borivoj Presl en 1819.

Etimològic
Spergula vernalis

De l'adjectiu llatí vernalis, -e (primaveral), derivat de vernum, -i (primavera), per l'època de la seva florescència.

Etimològic
Spergula purpurea

Del llatí purpureus, -a, -um (de color de porpra), pel color rosat de les flors.

Etimològic
Spergula pentandra

Del numeral grec pénte (cinc) i anér, andrós (varó, home), al·ludint-se aquí als cinc estams de les seves flors.

Etimològic
Spergula nicaeensis

De Nicaea Maritima, nom llatí de l'actual ciutat de Niça.

Etimològic
Spergula morisonii

Dedicada a Robert Morison, autor de Plantarum Historia Universalis Oxoniensis, 1680.

Etimològic
Spergula arvensis

Adjectiu del llatí botànic derivat d'arvum, -i (el camp conreat), per la seva habitual estació.

Etimològic
Spergula

Derivat d'espargere (escampar), per la fàcil propagació de la planta, deguda a les seves nombroses llavors. Spergula, -ae és una paraula del llatí tardà que en Albert el Gran designa un Galium. Aquesta paraula reapareix en Dodonaeus i Lobelius, però aplicada ja a l'espèrgula de camp.

Etimològic
Sperguella pyrenaica

Per la seva habitació a la serralada pirinenca.

Etimològic
Spergella subulata

Del llatí subula, -ae (alena), per la forma de les fulles.

Etimològic
Spergella saxatilis

Del llatí saxatilis, -e (que viu entre les roques), per la seva estació.

Etimològic
Spergella saginoides

Del nom del gènere Sagina i la terminació grega oídes, que significa semblança, per l'aspecte de la planta.

Etimològic
Spergella repens

Del llatí repere (arrossegar-se), pels seus troncs reptants i radicants.

Etimològic
Spergella glabra

Del llatí glaber, -bra, -brum (sense pèls), per l'absència de toment.

Etimològic
Spergella fasciculata

Del llatí fasciculus, -i, diminutiu de fascis (feix), per l'aparent disposició de les fulles.

Etimològic
Spergella

Forma diminutiva, derivada de Spergula, nom d'un altre gènere de la mateixa família Cariofiliaceae.

Etimològic
Spartium junceum

De l'adjectiu llatí junceus, -a, -um, (semblant al jonc), derivat de juncus, -i (el jonc), per les seves branques junciformes.

Etimològic
Spartium

En Dioscòrides, spártion -mot relacionat amb el grec spárton (corda)-, és el nom d'algunes plantes gramínies usades per a fer cordes, com ara la ginesta (Spartium junceum), l'espart (Stipa tenacissima) o l'espart bord (Lygeum spartum).

El gènere Spartium fou publicat per C. Linné en 1753.

Etimològic
Sovatge

Cabra salvatge (Capra pyrenaica). Mot habitual als massissos dels Ports i dels voltants.

Etnobotànica
Sorus

A les falgueres grup d’esporangis que apareixen a la cara inferior de la fulla.

Plantes vasculars
Sorbus torminalis

Del llatí tormina, -um (disenteria, dolors intestinals), perquè els fruits es feien servir contra la disenteria.

Etimològic
Sorbus domestica

De l'adjectiu llatí domesticus, -a, -um (casolà, domèstic), derivat de domus, us (la casa), per ser espècie quasi familiar pel seu cultiu.

Etimològic
Sorbus chamaemespilus

Adjectiu compost del grec chamaí (per terra, humil) i mespíle (nespler), o sigui, un nespler nan, de curta alçària.

Etimològic
Sorbus aucuparia

Del llatí aucupare (caçar aus), verb format de avis, -is (ocell) i capere (agafar), perquè agradant molt els fruits d'aquest arbre als ocells, se'n valen alguns per a agafar-los.

Etimològic
Sorbus aria

Del grec ária, nom que Teofrast dona a una mena d'alzina surera. La servera, en grec, és òa; i óon, el fruit.

Etimològic
Sorbus

Del llatí sorbus, -i o sorvus, -i, nom que rebia el server o servera (Sorbus domestica i, potser, Sorbus aucuparia), però també la moixera (Sorbus torminalis), al fruit de la qual Plini anomenava sorvum torminale.

El gènere Sorbus fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Sonchus tenerrimus

Forma superlativa del llatí tener, -a, -um (tou, tendre), és a dir, tendríssim, referint-se a la constitució de la planta i insistint en la idea expressada pel nom genèric.

Etimològic
Sonchus oleraceus

Del llatí oleraceus, -a, -um (lleguminós), derivat d'olus, -eris (verdura, hortalissa), perquè els romans i els grecs la cultivaven, i durant l'Edat Mitjana també es va continuar fent-la servir com aliment.

Etimològic
Sonchus

Sonchus, -i és el nom grecollatí amb que Plini anomena una planta que se suposa que és un lletsó, probablement Sonchus oleracea. Es relaciona amb el grec somphós (vuit, fofo), per les tiges fistuloses i tendres d'aquestes plantes. El nom en català fa referència a la presència de làtex en aquestes plantes.

El gènere Sonchus fou publicat per Linné en 1753.

Etimològic
Solanum nigrum

Del llatí niger, -gra, -grum (negre, fosc), pel color dels fruits a la maturitat.

Etimològic
Solanum elaeagnifolium

Epítet del llatí botànic, compost del nom genèric Elaeagnus i folium, -ii (fulla), perquè les fulles s'assemblen a les d'Elaeagnus angustifolia.

Etimològic
Solanum dulcamara

Nom de la planta en llatí medieval, derivat de l'adjectiu dulcamarus, -a ,-um (entre dolç i amarg), compost de dulcis, -e (dolç) i amarus, -a, -um (amarg). És el Solanum scandens seu Dulcamara, de C. Bauhin, i d'altres autors antics, així anomenat perquè les tiges tenen gust amargant que dolceja després.

Etimològic
Solanum

Nom d'una planta en Plini, que els grecs anomenaven strýknon, i que probablement seria la morella (Solanum nigrum). Sembla que la paraula tindria relació amb el llatí sol, solis (el sol), perquè es considerava una planta pròpia de llocs assolellats. Segons de Theis, que es recolza en Miller, Boehmer i altres, vindria del verb llatí solari (consolar, alleujar), per les virtuts calmants d'algunes espècies.

El gènere Solanum (Solanaceae) fou establert per Tournefort (1694, 1700) i validat en Linné (1753, 1754).

Etimològic
Sobrevingut

adj. Que ha vingut després. El pi és sobrevingut.

Maià de Montcal (Garrotxa)

Etnobotànica
Smilax aspera

Del llatí asper, -a, -um (aspre, dur), per ser planta llenyosa i espinosa.

Etimològic
Smilax

Del grec smílax, nom que es troba en Dioscòrides i Plini aplicat a l'arítjol (Smilax aspera) i altres plantes enfiladisses. El nom vulgar en català prové de l'àrab aridza (la parra).

Etimològic
Sisymbriun acutangulum

Neologisme compost del llatí acutus, -a, -um (agut, fi, punxant) i angulus, -i (angle), pels lòbuls aguts de les fulles.

Etimològic
Sisymbrium thalianum

Dedicada al metge i botànic alemany Johannes Thal, llatinitzat Thalius (1542-1583).

Etimològic
Sisymbrium sophia

Aquesta espècie és la Sophia chirurgorum (Sofia dels cirurgians) dels antics herbolaris, de què feien gran ús com a vulnerària; nom que també s'aplicava al Thalictrum.

Etimològic
Sisymbrium polyceratium

Del grec polý (molts) i kerátion (banyeta), aquí adjectivat, al·ludint als lòbuls de les fulles runcinades.

Etimològic
Sisymbrium pinnatifidum

Neologisme del llatí botànic compost de pinnatus, -a, -um (com una ploma) i findere (fendre o dividir), per les fulles feses. En llatí clàssic, pinnatus, -a, -um vol dir alat, que té ales; En la terminologia botànica l'adjectiu es pren com a derivat estricte de pinna, -ae (ploma d'una ala), fent referència a la disposició dels nervis secundaris de la fulla distribuïts a ambdós costats del nervi principal o raquis, fent un símil amb les plomes de les aus.

Etimològic
Sisymbrium officinale

Per haver estat emprada en medicina. Officinalis, -e és un adjectiu del llatí medieval aplicat a espècies de plantes amb usos medicinals, fent referència a l'officina, nom que rebia el magatzem dels monestirs on es preparaven i guardaven les herbes i productes medicinals de l'època.

Etimològic
Sisymbrium irio

Irio, -onis és el nom que dona Plini, a una crucífera, la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides).

Etimològic
Sisymbrium hispanicum

Del llatí hispanicus, -a, -um (d'Hispania o España), per haver-s'hi trobat aquesta espècie o ser-ne pròpia, d'aquest país.

Etimològic
Sisymbrium hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (pelut), pel tronc pubescent.

Etimològic
Sisymbrium erysimoides

Epítet del llatí botànic, compost del nom genèric Erysimum i el sufix grec -oídes (semblant a), per la suposada semblança amb l'Erysimum.

Etimològic
Sisymbrium crassifolium

Del llatí crassus, -a, -um (gras, gruixut), per tenir les fulles una mica carnoses.

Etimològic
Sisymbrium columnae

En memòria del botànic italià Fabio Colonna (1567-1640), llatinitzat com a Fabius Columna, autor de Phytobasanos (Nàpols, 1592) i de Minus cognitarum stirpium Ekphrasis (Roma, 1616).

Etimològic
Sisymbrium austriacum subsp. chrysanthum

Nom grecollatí d'una planta, format del grec khrysós, oú (or) i ánthos, -eos (flor), aplicat aquí en aposició, per les flors d'un groc viu, daurades.

Etimològic
Sisymbrium austriacum

Del llatí austriacus, -a, -um (natural d'Àustria), perquè la planta hi viu.

Etimològic
Sisymbrium alliaria

És l'Alliaria officinalis que conserva el nom en ser assignada posteriorment al gènere Sisymbrium.

Etimològic
Sisymbrium

Del grec sisýmbrion, nom que Dioscòrides aplica a dues plantes diferents que, segons Laguna, als seus comentaris, són una menta (Mentha sp.) i un créixen (Rorippa nasturtium-aquaticum). També Plini anomena sisymbrium una menta de fulla arrissada.

Etimològic
Sinus

Entrant del marge d’una fulla o d’un altre òrgan.

Plantes vasculars
Sinuat, Sinuada

Que té les vores sinuoses.

Plantes vasculars
Sinapis nigra

Del llatí niger, nigra, nigrum (negre), pel color de les llavors.

Etimològic
Sinapis incana

Del llatí incanus, -a, -um (canós), perquè està coberta d'un toment blanc aplicat.

Etimològic
Sinapis erucoides

Del llatí eruca, -ae, nom d'una planta, en Horaci, la ruca (Eruca vesicària), amb el sufix oídes, molt comú en botànica, que indica semblança amb la planta del nom del radical; en aquest cas, que s'assenbla a una Eruca.

Etimològic
Sinapis cheiranthus

Per una certa semblança amb el violer groc, cheiránthos en grec.

Etimològic
Sinapis arvensis

Adjectiu llatí derivat d'arvum (camp de conreu). Que es troba als camps de conreu.

Etimològic
Sinapis alba

Del llatí albus (blanc), pel color clar de la llavor.

Etimològic
Sinapis

Del grec sínapis (mostassa). Segons J. Cadevall, aquesta paraula, així com la francesa moutarde i l'anglesa mustard són modernitzacions de mustum ardens, ja que un dels ingredients de la mostassa francesa que se serveix a taula és el most del vi novell.

Etimològic
Simple

Dit de les fulles i altres òrgans enters, que no són dividits.

Plantes vasculars
Simethis

C.S. Kunth, creador del gènere en 1843, li ho dedicà a la nimfa Simetis, en llatí Simethis, que segons la mitologia, era una nàiada habitant del riu Simeto (Sicìlia) i mare d'Acis.

Etimològic
Simaroubaceae (Simarubàcies)

Del gènere Simarouba que conté només plantes neotropicals.

Etimològic
Silybum marianum

Del llatí medieval, marianus, -a, -um; Epítet dedicat a la Verge Maria. Probablement nom llegendari que atribueix les venes lletoses i les taques blanques de les fulles a les gotes de llet vessades per Maria mentre alletava el nen Jesús.

Etimològic
Silybum

En Dioscòrides, és el nom d'una planta espinosa, comestible quan és tendra; i en Plini, un card que segrega un suc lletós amb propietats medicinals. La majoria dels autors pensen que es tractaria de Silybum marianum.

El gènere Silybum fou creat per S. Vaillant en 1718 i validat per ell mateix en 1754.

Etimològic
Síliqua

Fruit sec allargat tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però llarg, més de tres vegades l’amplada.

Plantes vasculars
Silícula

Fruit sec tipus càpsula format per 2 carpels soldats amb un envà entremig que els separa, però curt, o sigui de llargada no superior a tres vegades l’amplada.

Plantes vasculars
Silene vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta bastant comuna.

Etimològic
Silene viscosissima

Superlatiu llatí de viscosus (agafallós com el vesc), per la seva viscositat.

Etimològic
Silene viridiflora

Paraula formada del llatí viridis (color verd) i flos, floris (la flor), pel color blanc verdós de les flors.

Etimològic
Silene undulata

Del llatí undulatus, d'unda (l'ona), pel marge de les fulles ondulat.

Etimològic
Silene umbellata

Del llatí umbella (para-sol), diminutiu d'umbra (ombra) al·ludint a la disposició de les flors en forma de para-sol.

Etimològic
Silene tridentata

Del prefix llatí tri- (tres vegades) i dentatus, de dens, dentis (la dent); que té 3 dents. S'al·ludeix a les 3 puntes dels pètals.

Etimològic
Silene senneni

Dedicada a Fra Sennen, autor d'importants treballs sobre la flora catalana.

Etimològic
Silene saxifraga

Per ser cespitosa i viure a les roques com moltes saxífragues.

Etimològic
Silene rupestris

Format del llatí rupes (la roca) amb el sufix -estris, que significa origen o hàbitat, per la seva estació.

Etimològic
Silene rubella

Del llatí rubellus, -a, -um, diminutiu de ruber (vermell), es a dir, una mica vermell, pel color de les flors.

Etimològic
Silene rostrata

Del llatí rostratus, de rostrum (bec o punta), és a dir, que acaba en punta; per la càpsula llargament acuminada.

Etimològic
Silene ramosissima

Superlatiu llatí de l'adjectiu ramosus, -a, um, pel seu tronc molt ramificat.

Etimològic
Silene punctata

Del llatí punctum, -i (punxada o picada),  per l'aspecte de les fulles.

Etimològic
Silene piriformis

Del llatí pirus, -i (la pera), per la forma de pera del fruit.

Etimològic
Silene otites

Del grec ous, otós (la orella), per la forma del calze, acampanat, fes per la creixença de la càpsula.

Etimològic
Silene nocturna

Del llatí nocturnus, -a, -um (de nit), per obrir les seves flors des del capvespre.

Etimològic
Silene niceensis

Del llatí nicaeensis, natural de Niça, per abundar en aquesta localitat.

Etimològic
Silene nemoralis

Adjectiu llatí que vol dir 'del bosc', derivat de nemus, nemoris (el bosc), per la seva estació silvestre.

Etimològic
Silene muscipula

En llatí muscipula és una ratera o un parany; de mus, muris (la rata) i capere, agafar. Però aquí està per muscicipula, suprimida una síl·laba repetida; de musca, (la mosca), per ser planta insectívora.

Etimològic
Silene itàlica

Per abundar a Itàlia i a tota la part sud oriental d'Europa.

Etimològic
Silene inflata

Del llatí inflatus, -a, -um (inflat), al·ludint al seu calze vesiculós.

Etimològic
Silene inaperta

Del llatí inapertus (no obert), pels pètals inclusos o nuls, que no es manifesten.

Etimològic
Silene glauca

Del llatí glaucus, -a, -um (glauc, verd blanquinós) pel color de la planta.

 

Etimològic
Silene gallica

Del llatí Gallicus, -a, -um (de França), sens dubte per procedir d'allà la planta classificada per Linnè.

Etimològic
Silene elegans

Del llatí elegans, elegantis (elegant, molt fi), pel port esvelt de la planta.

Etimològic
Silene crassicaulis

Del llatí crassus (gros) i caulis (la tija), per la seva tija robusta.

Etimològic
Silene conoidea

Del grec cónos (el con o conus) i la terminació -eidés (en forma de) llatinitzada, per la forma de la càpsula.

Etimològic
Silene conica

Format del llatí conus (el con o conus), per la figura de la càpsula.

Etimològic
Silene coarctata

Del llatí coarctatus, -a, -um (estret), fent referència al calze molt contret a la base i a l'àpex.

Etimològic
Silene ciliata

Del llatí ciliatus, -a, -um, de cilium (la cella), al·ludint al pecíol ciliat.

Etimològic
Silene cerastioides

De Cerastium i el sufix grec -eídes (semblant a), per la semblança amb una planta del gènere Cerastium.

Etimològic
Silene campanulata

De campanula diminutiu de campana (la campana), mot del llatí medieval; es a dir, campaneta, fent referència a la forma del calze.

Etimològic
Silene caespitosa

Del llatí caespes, caespitis (la gespa o herba menuda i atapeïda) per presentar-se així.

Etimològic
Silene brachypoda

Del grec brachýs (curt) i pous, podós (peu), per la relativa escassa longitud de les branquetes floríferes laterals.

Etimològic
Silene borderei

Dedicada a H. Bordère, de Gèdre, explorador de les altes muntanyes frontereres del Pirineu central.

Etimològic
Silene armeria

Per la semblança de la seva inflorescència amb la d'una Armeria (plumbaginàcies).

Etimològic
Silene ambigua

Del llatí ambiguus, -a, -um (dubtós), per existir algun dubte respecte a la seva exacta determinació.

 

Etimològic
Silene acaulis

Paraula formada pel prefix grec a- (sense) i del llatí caulis (tija de les plantes), per tenir-la extremadament curta.

Etimològic
Silene nutans

Del llatí nutare (inclinar-se), pel tronc florífer capbaix.

Etimològic
Silene

D'etimologia desconeguda, el nom apareix en Lobelius, qui l'hi atribueix gratuïtament a Teofrast. Linnè, al seu torn, el pren de Lobelius i en segueix la imaginativa explicació, segons la qual procedeix del grec síalon (saliva, bava), que tindria relació amb el grec seílene, femení de Seílenos, nom d'un sàtir, representat com un borratxo i ple de baba, a qui la mitologia fa mainader i mestre de Bacus;  Fent al·lusió a la viscositat d'algunes espècies que atrapen els insectes que s`hi posen.

Sideritis romana

Per ésser planta que viu a Roma. Qui la va descriure la hi havia trobada.

Etimològic
Sideritis hyssopifolia

Per haver-ne trobat a les fulles una semblança amb les de l'hisop (Hyssopus officinalis).

Etimològic
Sideritis hirsuta

Del llatí hirsutus, -a, -um (cerrut, aspre), per tenir la tija i les fulles més o menys peludes.

Etimològic
Sideritis

Del grec síderos (el ferro), es formà el nom sideritís, que els antics van donar a diverses plantes a les quals atribuïen la virtut de sanar les ferides dels ferros de llança. Els autors prelinneans aplicaren aquest nom a bon nombre de labiades, principalment Glechoma, Galeopsis, Stachys i Leonurus, que Linné distribuí en gèneres diversos, per a un dels quals conservà el nom de Sideritis. J. Cadevall menciona que, a la seva època, a la Península Ibèrica encara es feien servir diverses Sideritis com a vulneràries en veterinària popular.

Etimològic
Sibbaldia procumbens

Del llatí procumbens, participi present del verb procumbere (ageure's), pel rizoma cespitós.

Etimològic
Sibbaldia

Gènere dedicat a Sir Robert Sibbald (1641-1722), professor de medicina a la universitat d'Edimburg.

Etimològic
Sherardia arvensis

Del llatí botànic arvensis, -e, derivat del llatí arvum, -i (camp cultivat), per fer-se als conreus. El mot propi del llatí clàssic és arvalis, -e.

Etimològic
Sherardia

A la memòria del botànic anglès William Sherard (1659-1728), deixeble dels cèlebres J-P de Tournefort i H. Boerhaave, creador de la càtedra de botànica d'Oxford que porta el seu nom, i protector i patrocinador d'altres il·lustres naturalistes.

El gènere Sherardia fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Seta

f. Pedicle que sosté la càpsula.

Briòfits
Seta

-Pèl llarg i rígid com una serra.

-A les gramínies del gèn. Stipa la porció apical més prima de l’aresta. 

(Vegeu diapositiva següent) (en deriva setaci –àcia, setós –osa, amb aspecte de seta o que té setes).

Plantes vasculars
Sèssil

Que és desproveït de pecíol o de peduncle.

Plantes vasculars
Seseli montanum

Del llatí montanus, -a, -um (de la muntanya), perquè sol fer-se a llocs muntanyosos.

Etimològic
Seseli annuum

Del llatí annuus, -a, -um (anual, que es fa cada any), per ser una planta anual.

Etimològic
Seseli

Seseli o seselis és un nom manllevat del grec que Plini aplicava a una saxífraga. Segons les interpretacions del Dioscòrides, seria el nom de diferents plantes umbel·líferes, una coneguda en llatí com a tordylum, però també el d'una euforbiàcia d'origen egipci, que també rep en grec els noms de kíki i króton i que seria el ricí (Ricinus communis). Segons el Pseudo-Dioscòrides, seselís seria el nom, entre els egipcis, del grec kaukalís, una umbel·lífera, caucalis, en llatí.

Etimològic
Sesamoides

Del grec sesamoeidés i del llatí sesamoides, nom de diferents plantes, amb llavors semblants a les del sèsam, en grec, sésamon i en llatí, sesamum, entre les quals, pel que sembla, s'hi troben la guada (Reseda phyteuma) i el capironat (R. alba), resedàcies.

Etimològic
Serva

f. Fruit del server.

Forcall (Ports)
Vulpellac (Baix Empordà)

Etnobotànica
Serrulat, Serrulada

Que és finament serrat.

Plantes vasculars
Serrat, Serrada

Dit de les fulles o altres òrgans els marges dels quals presenten dents agudes, com les d’una serra.

Plantes vasculars
Septe

Envà (en deriva latisepte i angustisepte).

Plantes vasculars
Sèpal

Cadascuna de les peces que constitueixen el calze, el verticil extern i sovint verd d’una flor típica (en deriva sepaloide, amb aspecte de sèpal).

Plantes vasculars
Senecio vulgaris

Del llatí vulgaris, -e (comú, vulgar), per ser un planta molt comuna.

Etimològic
Senecio viscosus

Del llatí viscosus, -a, -um (viscós, enganxós), derivat de viscum, -i (el vesc), per tenir-ne el tronc agafallós.

Etimològic
Senecio pyrenaicus

Del llatí pyrenaicus, -a, -um (del Pirineu), per trobar-se al Pirineu i als seus contraforts.

Etimològic
Senecio lividus

De l'adjectiu llatí vidus, -a, -um (moradenc), pel color del revers de les fulles.

Etimològic
Senecio inaequidens

Epítet del llatí botànic format de in- (aquí prefix privatiu), aequus, -i, -um (igual) i dens, -tis (dent), de dents desiguals, fent referència a la forma dels marges foliars.

Etimològic
Senecio gallicus

Del llatí gallicus, -a, -um (de Galia o França), pel seu lloc d'habitació, França.

Etimològic
Senecio adonidifolius

Epítet del llatí botànic format d'Adonis, -idis i folium, -ii (fulla), per la semblança de les fulles amb les d'una Adonis.

Etimològic
Senecio

Segons Plini, és el nom en llatí del que els grecs anomenen erígeron. En llatí senex, -ecis i en grec géron, gérontos tenen idèntic significat: home vell. Potser en al·lusió als plomalls blancs dels aquenis, semblants a un cap canós; o, segons de Theis, al·ludint al receptacle nu com un cap calb.

El gènere Senecio fou publicat per Carl Linné en 1753.

Etimològic
Semiverticil·lat, Semiverticil·lada

Que fa mitjos verticils, és a dir les branques que surten del mateix nivell d’una tija no ho fan tot el voltant.

Plantes vasculars
Semiínfer, Semiínfera

Dit de l’ovari soldat només parcialment amb el tàlem (còncau) de la flor.

Plantes vasculars
Semiamplexicaule

Que és gairebé amplexicaule.

Plantes vasculars
Selaginellaceae (Selaginel·làcies)

Del gènere Selaginella.

Etimològic
Selaginella

Diminutiu del llatí Selago, -inis (nom que els botànics antics donaven als licopodis), per la petitesa d'aquestes plantes comparades amb aquells. Plini anomenava selago a una herba semblant a la savina (Cupressàcies).

Etimològic
Segment

-Cadascuna de les parts d’una fulla dividida.

-Als fruits en loment cadascuna de les porcions (els mericarps).

Plantes vasculars
Sedum villosum

Del llatí villosus, -a, -um (vellut), per ser planta pubescent-glandulosa.

Etimològic
Sedum sediforme

Epítet del llatí botànic que vol dir que s'assembla a un Sedum. L'hi va posar Jacquin quan va classificar la planta com a Sempervivum sediforme. En ser reclassificada, se li va mantenir l'epítet, malgrat la redundància.

Etimològic
Sedum rupestre subsp. reflexum

Del llatí reflexus, -a, -um (corbat), per la disposició de la inflorescència abans de la floració.

Etimològic
Sedum rupestre

Epítet del llatí botànic derivat de rupes, -is (roca, gruta), pel seu lloc d'habitació, les escletxes de les roques.

Etimològic
Sedum rubens

Del llatí rubens, -entis (roig, vermell), pel tronc, que és vermellós.

Etimològic
Sedum rosea

Del llatí roseus, -a, -um (de color de rosa), pel color dominant de les seves flors.

Etimològic
Sedum hirsutum

Del llatí hirsutus, -a, -um (eriçat, cerrut), per les fulles amb pels eriçats.

Etimològic